}

Pages

14 de maig 2008

LLUERNA AL FORN

Enviat per enric  |  8 comentaris



Afortunadament, la mar ens ofereix un gran ventall de productes que, pel que fa als peixos, va molt més enllà del rap i del lluç, peixos aquests, exquisits, però no els únics.

Aquest és el cas de la lluerna, un peix de pell vermellosa i brillant, de carn compacte però melosa i d’un gust exquisit que tant pot fer-se amb suquet o, en el cas que avui presento, al forn.

El peix al forn vol molt poques "mandangues", ja que si és fresc i de bona qualitat és un error disfraçar el seu gust amb el d’altres sabors afegits.

De la mateixa manera que vaig preparar aquesta preciosa lluerna, és com normalment preparo altres peixos que també són idonis per fer al forn, com ara el besuc o el llobarro. L’única pega que té el besuc per a mi és que són molt més gustosos els que tenen una bona mida, i a casa només en som tres a menjar-ne.

Va, anem per la recepta:

Ingredients:

1 lluerna.
1 parell de patates.
2 cebes.
El suc de mitja llimona (no massa grossa).
1 bona branca de julivert.
2 grans d’all.
1 got de vi blanc sec.
1 parell de cullerots de fumet suau (o de brou de verdures)
Primer que res, vaig escalfar el forn a 200º.


Vaig posar un bon raig d’oli d’oliva a una plàtera que pot anar al forn, i a sobre hi vaig posar les patates, pelades i tallades a rodelles no massa fines però tampoc massa gruixudes, així com les cebes tallades també no masa primes, i una mica de sal (no massa).

Tot això ho vaig regar amb els dos cullerots de fumet, i vaig posar la plàtera al forn durant vint minuts. (El temps és aproximat ja que segons quines patates triguen una mica més a coure’s. )

Mentrestant, vaig netejar una mica el peix i el vaig salar. (Al peix mai hi poso pebre.)

Amb la plàtera fora del forn, vaig posar sobre el llit de patates i cebes el peix, que vaig arruixar amb una mica de suc de llimona, i vaig tornar a posar la plàtera, ja amb el peix, al forn, que vaig abaixar a 180º, durant 15 minuts, passats els quals hi vaig tirar una picada feta amb el julivert i els alls, diluïda dins del morter amb el gotet de vi blanc sec.

Al cap de 15 minuts més, el peix estava al punt.

Senzill, ràpid i, pel meu gust, exquisit.

11:02 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

8 comentaris:

  1. Hola Enric!!!...Jo la lluerna no m'acaba de triunfar pq té mooooooltes espines...jo sóc com les meves nebodetes...peix sense espines, osease, rap, llenguado, turbot, etc. Però faig uns flams de lluerna amb salsa de ceps que estan per llepar-se els dits (pots consultar la recepta al meu bloc...jejeje!!)..
    Però m'apunto la recepta per fer-la amb un altre peix...diga'm fina xo no puc am les espines!!!
    Pd. a casa teva et faran un monument amb aquets plats tan bons que fas...i aq va vé pel misteri de la roba minvant.. ;)
    Petunets,
    Eva (terrassa)

    ResponElimina
  2. Enric,

    Felicitats per la meravellosa lluerna que has fet. Jo també soc com l'Eva, les espines em fa una mica de nosa. En quant al tema de la poca gent que sou per a fer besuc, no et preocupis, quan en facis un de ben gros, avises i segur que a casa no hi cabreu.
    Fins aviat

    ResponElimina
  3. Hola, Enric

    Jo la lluerna no l'he tastat mai, diu l'Eva que té moooooooooltes espines!. Malament, el Josep també és molt fi per això de les espines així que sempre li dono feina a la peixatera per treure-les. Què hi farem!.

    Ja he vist que estàs apuntat per a la classe del dijous dia 22. A veure si t'ho pots muntar per venir, d'acord?. Ja tenim ganes de veure't.

    Fins aviat

    ResponElimina
  4. Com que el tema principal de tots tres comentaris és el de les “espines” (ja veieu que ho poso entre cometes), em referiré a ell dient que la lluerna no és, ni molt menys, un peix amb moltes espines.

    Si us fixeu en la fotografia, la peixatera em va treure tota l’espina de dalt, pel que només va quedar l’espina central, que fins i tot la meva dona i la meva sogra, que amb el peix són una parella de “tiquismiquis", se’l mengen amb tota tranquil·litat, ja que és una espina molt gruixuda i que es separa amb moltíssima facilitat i d’una sola peça amb el ganivet, pel que queden uns talls gruixuts i compactes però que de tan melosos es fonen a la boca.

    Una altra prova que la lluerna no és un peix empipador de menjar per culpa de les espines és que és ideal per fer-lo amb suquet, que prometo fer en una altra ocasió i retratar-lo amb detall.

    Quan són exemplars petits de lluerna, com que l’espina està encara molt poc desenvolupada ja és una altra història, però aleshores s’utilitzen per fer-ne sopa ja que hi aporten un gust finíssim.

    Glòria: Em faria molta il·lusió venir demà a la Boqueria amb tots vosaltres, i desitjo que us ho passeu molt rebé. Pel que fa al proper dijous, ja diré una cosa o una altra la setmana entrant.

    Una abraçada a tots tres.

    ResponElimina
  5. Ostres! Lluerna al forn!!! Ho provaré quan reculli l'ànim suficient per fer una gincana amb la meva boca i les espines del bitxo!!! Ara sense bromes, la base que presentes pel forn és ideal per qualsevol peix. Estic d'acord en no disfressar els gustos, tot s'ha de poder trobar al pal·ladar. Per cert, a Santa Coloma tenim un restaurant de certa nomenada que es diu, precisament, La Lluerna. Te'l recomano (és una mica caret, però val la pena).
    Salutacions colomenques.

    ResponElimina
  6. Deu estar boníssim! Ara, jo també tinc les meues "quimeres" amb les espines. Deu ser un trauma infantil de quan una espina de sardina se'm va clavar a l'entrada de la gargamella i quasi m'ofegue. Ara, el peix m'agrada molt i no he tastat mai la lluerna. Mira, una veïna meua feia talls de lluç desespinats cuits al forn coberts d'allioli. És a dir: una capeta d'allioli a la safata, els talls de lluç desespinats i més allioli per damunt (una capa de cosa de mig dit) i deixar-los-hi enrossir. Recorde que quedaven cuits i perfumats. Salutacions.

    ResponElimina
  7. Delfica:

    Val la pena, si un dia en trobes a plaça, de provar la lluerna, tot i que aquesta recepta per fer al forn, com molt bé dius, es pot aplicar a altres peixos.

    N'he sentit a parlar molt i bé, de La Lluerna, de Santa Coloma, i prenc nota de la teva recomanació.

    Francesc: Res a veure les espines de les sardines amb les de la lluerna, i et dic el mateix que a la Delfica: si en trobes a plaça, o en la carta d'algun restaurant, demana-la. NO et penediràs.

    Interessant aquesta manera de preparar el lluç de la teva veïna. Ho tindré en compte. Aquest dissabte, però, m'espera el fetge de rap per preparar-lo com ho feia la teva mare.

    ResponElimina
  8. Provarem de fer-la al forn.
    La recepta és senzilla i sembla que el resultat serà bo.

    A veure...

    Sílvia. Figueres.

    ResponElimina

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top