Pages

31 de març 2008




Si hagués de definir amb un sol mot en David Lienas, el magnífic cuiner i, tot i que soni a molt afalagador, afegeixo que encara millor persona, el qual va fer una classe de cuina a l’Espai de Consum de Bon Preu i a la que tot un grup de blocaires i de comentaristes vam tenir l’oportunitat d’assistir-hi divendres passat, l’adjectiu més adient crec que seria el de afable.

A la gran majoria dels que creiem que la cuina és el lloc de la casa on, a part de la nevera i del micoones, s’hi poden fer moltes més coses que no pas una amanida, o unes patates fregides i un bistec a la planxa, ens agrada veure els espais que programen els diferents canals de televisió dedicats a la cuina, i no cal dir que, agradin més o menys els personatges que els protagonitzen, sempre s’acaba aprenent o descobrint una cosa o una altra interessant, però, com molt bé sabem, a la televisió el temps és or, i de ben segur que si per aquelles coses el cuiner o la cuinera de torn s’ha equivocat, ja sigui dient alguna cosa que no pertocava, o fent un gest poc televisiu o, què sé jo!, pifinat-la just en el moment d’abocar l’oli a la cassola posant-n’hi poca o massa quantitat, el realitzador atura immediatament la presa i tornem-hi que no ha estat res…

És, salvant totes les distàncies, el mateix que passa quan vas a vuere un concert de -o del- que sigui en directe, o bé sents la gravació feta en un estudi del mateix en CD: És en el directe on hi sents -o no- aquelles vibracions úniques que et fan sentir d’una manera absolutament diferent el mateix.

En David és un home pausat i tranquil a qui se li nota a la llegua que és un entusiasta de la feina que fa, però, a la vegada, és un comunicador compulsiu: no fa ni un sol pas sense donar tot un munt d’explicacions del perquè el fa.

A més a més, em va agradar moltíssim, a mi, que no sóc precisament cap entiusiasta del jazz, el sentit de la improvisació que té en David Lienas fugint, cada dos per tres, de la música preescrita.

Posaré un sol exemple, prou aclaridor de tot el que intento explicar a tots aquells lectors que no van assistir a aquella classe:

Un senzill ou dur que va fer, per avançar el que seria el segon plat (el de calamars farcits), va merèixer més de deu minuts d’explicacions: Com saber que un ou és fresc; quina diferència hi ha entre si l’ou es tira quan l’aigua bull o quan l’aigua és encara freda; si l’aigua ha d’estar salada o no; el perquè els rovells, un cop cuits els ous, queden ben centrats o no… i fins i tot, i aquí ja entraríem en el que podríem anomenar com una classe de física i química, quina seria la temperatura adient perquè un ou ens quedés perfectament dur, si no ho recordo malament, al cap de 50 minuts d’una cocció uniforme i controlada.

Que visca, doncs, els concerts, en aquest cas deixeu-me dir que “de CUINA” en directe, ja que ens permeten a tots els que creiem que la cuina va molt més enllà de la funció d’alimentar el cos humà, de gaudir de l’art de grans cuiners que, com en David Lienas, gaudeixen compartint, com a la nostra manera ho fem els blocaires, de les nostres experiències en tots els àmbits.

I ja, per acabar, tres coses:

La primera, agrair a la gent de l’Espai Consum de Bon Preu i, està clar, a en David Lienas, la seva paciència i amabilitat mostrades en tot moment envers nosaltres.

La segona, explicar, com a simpàtiques anècdotes tafaneres, que la Gemma, de La Cuina de casa i l’organitzadora d’aquesta trobada, al carrer i poc abans de pujar a l’”aula” on ens esperava en David, va passar llista de tots els presents.

I la tercera, per a mi l’anècdota més divertida, va ser quan la Glòria, del Cafè de nit, que no va parar de fer més i més fotografies, va acostar-se on era en David que, en aquell moment, explicava com distingir les cloïsses de viver de les que no ho són i quan en David s’imaginava que la Glòria només s’hi acostava per poder comprovar-ho de més a prop, es va sorprendre, com tots, que la Glòria retratés la cloïssa.

I encara que he dit que només em referiria a tres coses, vull fer, des d’aquí, una proposta a tots els blocaires: De la mateixa manera que a l’actor que feia de Sandokan se’l rebia amb pancartes on s’hi llegia “Volem un fill teu”, animem entre tots plegats a l’Eva perquè faci un bloc. Així, doncs, començaré jo: “EVA: VOLEM UN BLOC TEU!”

I permeteu-me, encara, una darrera mostra d’afecte envers la Cristina de Vida culinària: Quina il·lusió ens va fer a tots comprovar que aquell parell de llentietes que ens vas mostrar al teu bloc van creixent.

I ara sí que acabo, no sense, abans, dir-vos que agraeixo a la Gemma la fotografia que m'ha passat per il·lustrar aquesta entrada.

I què us pensàveu?..., que ja estava?... I ca! Ara us convido a sentir una curtíssima però, a la vegada, deliciosa simfonia escrita pel pare de Wolfgang Amadeus Mozart: Leopold Mozart. Es tracta de la brevísima Simfonia de les joguines, una peça deliciosa, que crec del tot adient per il·lustrar aquest "post". No dura ni deu minuts i de ben segur que, si no la coneixeu, us agradarà, i si he pensat en aquesta minúscula i preciosa simfonia és perquè m'ha fet tot l'efecte que tots els assistents a la classe d'en David Lienas érem com les criatures il·lusionades, una mica ganàpies, tot s'ha de dir, que a través dels instruments de percussió Leopold Mozart va retratar de forma tan magistral.


Gràcies, David!

...Ah!... I l'enhorabona, David -qüestions de deformació professional- pel correctíssim català amb què parles!

Articles varis cuina

DAVID LIENAS O L'AFABILITAT

Enviat per enric  |  14 comentaris




Si hagués de definir amb un sol mot en David Lienas, el magnífic cuiner i, tot i que soni a molt afalagador, afegeixo que encara millor persona, el qual va fer una classe de cuina a l’Espai de Consum de Bon Preu i a la que tot un grup de blocaires i de comentaristes vam tenir l’oportunitat d’assistir-hi divendres passat, l’adjectiu més adient crec que seria el de afable.

A la gran majoria dels que creiem que la cuina és el lloc de la casa on, a part de la nevera i del micoones, s’hi poden fer moltes més coses que no pas una amanida, o unes patates fregides i un bistec a la planxa, ens agrada veure els espais que programen els diferents canals de televisió dedicats a la cuina, i no cal dir que, agradin més o menys els personatges que els protagonitzen, sempre s’acaba aprenent o descobrint una cosa o una altra interessant, però, com molt bé sabem, a la televisió el temps és or, i de ben segur que si per aquelles coses el cuiner o la cuinera de torn s’ha equivocat, ja sigui dient alguna cosa que no pertocava, o fent un gest poc televisiu o, què sé jo!, pifinat-la just en el moment d’abocar l’oli a la cassola posant-n’hi poca o massa quantitat, el realitzador atura immediatament la presa i tornem-hi que no ha estat res…

És, salvant totes les distàncies, el mateix que passa quan vas a vuere un concert de -o del- que sigui en directe, o bé sents la gravació feta en un estudi del mateix en CD: És en el directe on hi sents -o no- aquelles vibracions úniques que et fan sentir d’una manera absolutament diferent el mateix.

En David és un home pausat i tranquil a qui se li nota a la llegua que és un entusiasta de la feina que fa, però, a la vegada, és un comunicador compulsiu: no fa ni un sol pas sense donar tot un munt d’explicacions del perquè el fa.

A més a més, em va agradar moltíssim, a mi, que no sóc precisament cap entiusiasta del jazz, el sentit de la improvisació que té en David Lienas fugint, cada dos per tres, de la música preescrita.

Posaré un sol exemple, prou aclaridor de tot el que intento explicar a tots aquells lectors que no van assistir a aquella classe:

Un senzill ou dur que va fer, per avançar el que seria el segon plat (el de calamars farcits), va merèixer més de deu minuts d’explicacions: Com saber que un ou és fresc; quina diferència hi ha entre si l’ou es tira quan l’aigua bull o quan l’aigua és encara freda; si l’aigua ha d’estar salada o no; el perquè els rovells, un cop cuits els ous, queden ben centrats o no… i fins i tot, i aquí ja entraríem en el que podríem anomenar com una classe de física i química, quina seria la temperatura adient perquè un ou ens quedés perfectament dur, si no ho recordo malament, al cap de 50 minuts d’una cocció uniforme i controlada.

Que visca, doncs, els concerts, en aquest cas deixeu-me dir que “de CUINA” en directe, ja que ens permeten a tots els que creiem que la cuina va molt més enllà de la funció d’alimentar el cos humà, de gaudir de l’art de grans cuiners que, com en David Lienas, gaudeixen compartint, com a la nostra manera ho fem els blocaires, de les nostres experiències en tots els àmbits.

I ja, per acabar, tres coses:

La primera, agrair a la gent de l’Espai Consum de Bon Preu i, està clar, a en David Lienas, la seva paciència i amabilitat mostrades en tot moment envers nosaltres.

La segona, explicar, com a simpàtiques anècdotes tafaneres, que la Gemma, de La Cuina de casa i l’organitzadora d’aquesta trobada, al carrer i poc abans de pujar a l’”aula” on ens esperava en David, va passar llista de tots els presents.

I la tercera, per a mi l’anècdota més divertida, va ser quan la Glòria, del Cafè de nit, que no va parar de fer més i més fotografies, va acostar-se on era en David que, en aquell moment, explicava com distingir les cloïsses de viver de les que no ho són i quan en David s’imaginava que la Glòria només s’hi acostava per poder comprovar-ho de més a prop, es va sorprendre, com tots, que la Glòria retratés la cloïssa.

I encara que he dit que només em referiria a tres coses, vull fer, des d’aquí, una proposta a tots els blocaires: De la mateixa manera que a l’actor que feia de Sandokan se’l rebia amb pancartes on s’hi llegia “Volem un fill teu”, animem entre tots plegats a l’Eva perquè faci un bloc. Així, doncs, començaré jo: “EVA: VOLEM UN BLOC TEU!”

I permeteu-me, encara, una darrera mostra d’afecte envers la Cristina de Vida culinària: Quina il·lusió ens va fer a tots comprovar que aquell parell de llentietes que ens vas mostrar al teu bloc van creixent.

I ara sí que acabo, no sense, abans, dir-vos que agraeixo a la Gemma la fotografia que m'ha passat per il·lustrar aquesta entrada.

I què us pensàveu?..., que ja estava?... I ca! Ara us convido a sentir una curtíssima però, a la vegada, deliciosa simfonia escrita pel pare de Wolfgang Amadeus Mozart: Leopold Mozart. Es tracta de la brevísima Simfonia de les joguines, una peça deliciosa, que crec del tot adient per il·lustrar aquest "post". No dura ni deu minuts i de ben segur que, si no la coneixeu, us agradarà, i si he pensat en aquesta minúscula i preciosa simfonia és perquè m'ha fet tot l'efecte que tots els assistents a la classe d'en David Lienas érem com les criatures il·lusionades, una mica ganàpies, tot s'ha de dir, que a través dels instruments de percussió Leopold Mozart va retratar de forma tan magistral.


Gràcies, David!

...Ah!... I l'enhorabona, David -qüestions de deformació professional- pel correctíssim català amb què parles!

12:18 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

14 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

28 de març 2008



Nova crònica de la nostra corresponsal Edipa Maas, a qui li agraïm la seva entusiasta col·laboració:


No us perdeu l’exposició Vermell a part, art xinès contemporani, de la Col·lecció Sigg que, fins al 25 de maig, es pot veure a la Fundació Miró i que destaca tant per la quantitat com per la qualitat de les peces que s’hi mostren.

Comencem, però, per fer notar algun punt negatiu (cosa ben estranya tractant-se de la sempre rigorosa Fundació Miró, el centre barceloní més veterà en el camp de l’art contemporani): S’hi troba a faltar informació sobre els artistes i la presentació d’algunes peces és, pel cap baix, dubtosa.

Pel que fa al primer punt, demanaria tan sols una petita fitxa amb data i lloc de naixement, un currículum mínim i una indicació (potser una fotografia) del gènere de l’artista, atès que els noms resulten inintel·ligibles per al públic occidental i no sabem si es tracta d’homes o de dones.

El tríptic que acompanya la mostra tampoc no és gens aclaridor en aquest sentit i, en canvi, inclou uns textos explicatius dels apartats en què es divideix l’exposició, que resulten força obvis.

Quant a la presentació, sobta trobar algunes obres enganxades directament a la paret amb trossos de cinta adhesiva, que de ben segur és reversible i compleix tots els requisits per a una correcta conservació, però que fa un notable mal efecte.

No obstant això, l’exposició és apassionant. Sorprèn –molt positivament, és clar– la llibertat dels artistes, que incorporen tota mena d’ironies, crítiques i múltiples possibilitats de lectura, perfectament equiparables a les que practiquen els artistes de la cultura occidental, desenvolupada en un context democràtic que, amb totes les mancances que es vulgui, permet una llibertat d’expressió molt més àmplia que la tolerada pel règim de la Xina.




És també molt patent i remarcable l’enorme influència que l’art occidental dels darrers 50 anys ha exercit sobre els creadors xinesos, que en demostren un bon coneixement i que fins i tot es permeten jugar-hi fent brillants citacions o al·lusions a obres i artistes concrets, en algun cas no estrictament contemporanis.

Una manera molt temptadora de veure l’exposició és, justament, assimilar els artistes als corrents d’avantguarda de l’últim mig segle. Alguns són autèntics continuadors del pop art (You Youhan, Gao Brothers, Luo Brothers) o practiquen un irònic hiperrealisme (Ai Weiwei, Yue Min Jun). Altres conreen una inquietant figuració empeltada de surrealisme (Zhang Xiaogang), i hi ha qui treballa l’abstracció, que en alguns casos se’ns presenta com una molt particular versió de l’op-art i que, de fet, està emparentada amb el complex món de la cal·ligrafia xinesa (Chen Guangwu).



Sovint se serveixen de varietat de materials i tècniques, fan muntatges, escultures, modelatges... i no hi falten, com a mitjans d’expressió artística, les filmacions ni les fotografies, aquestes particularment brillants (des de les sofisticades i shakespearianes posades en escena de Liu Zheng fins a l’interessantíssim estudi sobre el punt de vista ofert per la fotògrafa Zhang O, passant per l’obra carregada de missatge de Zhang Hnan, artista present al Museu d’Art Contemporani de Barcelona, o el món contemplatiu, també un pèl críptic, del virtuós Weng Fen).

Ignoro si és la primera vegada en què l’art oriental i l’occidental participen de les mateixes tendències i expressen inquietuds tan similars, i tampoc no sabria dir si això és bo o dolent. En tot cas, més enllà del tan esmentat fenomen de la globalització, voldria recordar que l’art no ha tingut mai fronteres i agraeixo molt aquesta exposició, que m’ha despertat les ganes de saber més coses dels artistes que hi són inclosos i, en general, de conèixer les tendències de països allunyats i culturalment diferents del nostre. En aquest cas, sembla que hem d’agrair als Jocs Olímpics que l’art xinès estigui d’actualitat i properament, el 4 de juny, també CaixaForum de Barcelona ens n’oferirà una mostra, que estarà dedicada íntegrament a l’abstracció. Mirarem de no faltar-hi.

Edipa Maas
Exposicions

XINESOS A MONTJUÏC

Enviat per enric  |  Sense comentaris



Nova crònica de la nostra corresponsal Edipa Maas, a qui li agraïm la seva entusiasta col·laboració:


No us perdeu l’exposició Vermell a part, art xinès contemporani, de la Col·lecció Sigg que, fins al 25 de maig, es pot veure a la Fundació Miró i que destaca tant per la quantitat com per la qualitat de les peces que s’hi mostren.

Comencem, però, per fer notar algun punt negatiu (cosa ben estranya tractant-se de la sempre rigorosa Fundació Miró, el centre barceloní més veterà en el camp de l’art contemporani): S’hi troba a faltar informació sobre els artistes i la presentació d’algunes peces és, pel cap baix, dubtosa.

Pel que fa al primer punt, demanaria tan sols una petita fitxa amb data i lloc de naixement, un currículum mínim i una indicació (potser una fotografia) del gènere de l’artista, atès que els noms resulten inintel·ligibles per al públic occidental i no sabem si es tracta d’homes o de dones.

El tríptic que acompanya la mostra tampoc no és gens aclaridor en aquest sentit i, en canvi, inclou uns textos explicatius dels apartats en què es divideix l’exposició, que resulten força obvis.

Quant a la presentació, sobta trobar algunes obres enganxades directament a la paret amb trossos de cinta adhesiva, que de ben segur és reversible i compleix tots els requisits per a una correcta conservació, però que fa un notable mal efecte.

No obstant això, l’exposició és apassionant. Sorprèn –molt positivament, és clar– la llibertat dels artistes, que incorporen tota mena d’ironies, crítiques i múltiples possibilitats de lectura, perfectament equiparables a les que practiquen els artistes de la cultura occidental, desenvolupada en un context democràtic que, amb totes les mancances que es vulgui, permet una llibertat d’expressió molt més àmplia que la tolerada pel règim de la Xina.




És també molt patent i remarcable l’enorme influència que l’art occidental dels darrers 50 anys ha exercit sobre els creadors xinesos, que en demostren un bon coneixement i que fins i tot es permeten jugar-hi fent brillants citacions o al·lusions a obres i artistes concrets, en algun cas no estrictament contemporanis.

Una manera molt temptadora de veure l’exposició és, justament, assimilar els artistes als corrents d’avantguarda de l’últim mig segle. Alguns són autèntics continuadors del pop art (You Youhan, Gao Brothers, Luo Brothers) o practiquen un irònic hiperrealisme (Ai Weiwei, Yue Min Jun). Altres conreen una inquietant figuració empeltada de surrealisme (Zhang Xiaogang), i hi ha qui treballa l’abstracció, que en alguns casos se’ns presenta com una molt particular versió de l’op-art i que, de fet, està emparentada amb el complex món de la cal·ligrafia xinesa (Chen Guangwu).



Sovint se serveixen de varietat de materials i tècniques, fan muntatges, escultures, modelatges... i no hi falten, com a mitjans d’expressió artística, les filmacions ni les fotografies, aquestes particularment brillants (des de les sofisticades i shakespearianes posades en escena de Liu Zheng fins a l’interessantíssim estudi sobre el punt de vista ofert per la fotògrafa Zhang O, passant per l’obra carregada de missatge de Zhang Hnan, artista present al Museu d’Art Contemporani de Barcelona, o el món contemplatiu, també un pèl críptic, del virtuós Weng Fen).

Ignoro si és la primera vegada en què l’art oriental i l’occidental participen de les mateixes tendències i expressen inquietuds tan similars, i tampoc no sabria dir si això és bo o dolent. En tot cas, més enllà del tan esmentat fenomen de la globalització, voldria recordar que l’art no ha tingut mai fronteres i agraeixo molt aquesta exposició, que m’ha despertat les ganes de saber més coses dels artistes que hi són inclosos i, en general, de conèixer les tendències de països allunyats i culturalment diferents del nostre. En aquest cas, sembla que hem d’agrair als Jocs Olímpics que l’art xinès estigui d’actualitat i properament, el 4 de juny, també CaixaForum de Barcelona ens n’oferirà una mostra, que estarà dedicada íntegrament a l’abstracció. Mirarem de no faltar-hi.

Edipa Maas

1:18 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

0 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

26 de març 2008




LA VERGÜENZA
Ernaux, Annie
Editorial Tusquets

Aquesta novel·la és una lliçó d’autocontrol de l’escriptura perquè en la seva forma tant hi compta el text escrit com la sensació gairebé constant que, silenciat voluntàriament per l’autora, darrere de les seves sòbries frases hi batega un altre text que mai no es farà real, però que inspira i complementa el que tenim a les mans.

 En llegir La vergüenza ens podem adonar de com n’és d’útil la contenció verbal quan hom hi arriba, com l’autora, a través d’un procés de depuració del llenguatge al servei d’una història probablement real en la que l’Annie Ernaux defuig la metàfora i l’èmfasi per anar a parar a una expressió quasi primigènia dels sentiments.

 La veu de la narradora adulta evoca l’any en què ella en tenia dotze, el 1952, quan un fet que ella no havia d’haver presenciat mai li va canviar violentament les percepcions de la vida per fer-li descobrir, d’una brutal atzagaiada, un profund i feridor sentiment de vergonya: La vergonya.

 A partir d’aquell diumenge de juny de 1952, la narradora deixarà de ser la persona que era per ser-ne una altra que, en secret, sempre més arrossegarà un pes inconfessable, per inusual i dolorós. L’autora no ens fa viure en suspens. A la primera línia del seu llibre ja hi explica el fet i el lector queda pres en l’aparent esquematisme de la narració.

 L’Annie Ernaux va néixer l’any 1940 en un poblet de Normandia, i gràcies al sacrifici dels seus pares, modestos amos d’un cafè de poble, persones procedents del camp i de la fàbrica, es va poder llicenciar en lletres a la universitat de Rouen. Posteriorment va exercir de professora, i els seus llibres, entre d’altres coses, analitzen el seu ascens social a través de l’adquisició d’un status cultural.

 Amb La vergüenza, l’Annie Ernaux ens presenta un llibre construït amb paraules senzilles que, quan és convenient, puntua amb volguda suavitat. El que ens explica permetria una prosa més dramàtica, plena de punts d’admiració i d’interrogació. És a dir, podria escriure plorant, cridant i preguntant i, tanmateix, ens presenta la història exposant-ne els fets amb la serenitat que només dóna el pas del temps, sense emetre judicis i despullant les frases de qualsevol intenció estètica.

 Annie Errnaux rebutja els estils literaris, però el seu talent d’escriptora la fa caure en la seva pròpia trampa i se’ns revela mestre en l’estil del que en diuen escriptura plana. Fa servir les paraules quotidianes dels seus ancestres normands, especialment les dels seus pares, persones fetes a treballar de sol a sol i que gairebé no han anat a escola i, en aquest experiment lloable i reeixit, hi descobrim la música inherent als mots que, manejats per una sensibilitat com la de l’Annie Ernaux, donen un text que destil·la puresa i veritat.

 El llibreter m’informa que aquest llibre no apareix traduït al català. És una llàstima, atesa l’afinitat que hi ha entre la nostra llengua i la francesa. No obstant, si el voleu llegir, la versió de l’Editorial Tusquets fa honor a la qualitat habitual en els llibres que llança.
Literatura

LA VERGÜENZA

Enviat per glòria  |  Sense comentaris




LA VERGÜENZA
Ernaux, Annie
Editorial Tusquets

Aquesta novel·la és una lliçó d’autocontrol de l’escriptura perquè en la seva forma tant hi compta el text escrit com la sensació gairebé constant que, silenciat voluntàriament per l’autora, darrere de les seves sòbries frases hi batega un altre text que mai no es farà real, però que inspira i complementa el que tenim a les mans.

 En llegir La vergüenza ens podem adonar de com n’és d’útil la contenció verbal quan hom hi arriba, com l’autora, a través d’un procés de depuració del llenguatge al servei d’una història probablement real en la que l’Annie Ernaux defuig la metàfora i l’èmfasi per anar a parar a una expressió quasi primigènia dels sentiments.

 La veu de la narradora adulta evoca l’any en què ella en tenia dotze, el 1952, quan un fet que ella no havia d’haver presenciat mai li va canviar violentament les percepcions de la vida per fer-li descobrir, d’una brutal atzagaiada, un profund i feridor sentiment de vergonya: La vergonya.

 A partir d’aquell diumenge de juny de 1952, la narradora deixarà de ser la persona que era per ser-ne una altra que, en secret, sempre més arrossegarà un pes inconfessable, per inusual i dolorós. L’autora no ens fa viure en suspens. A la primera línia del seu llibre ja hi explica el fet i el lector queda pres en l’aparent esquematisme de la narració.

 L’Annie Ernaux va néixer l’any 1940 en un poblet de Normandia, i gràcies al sacrifici dels seus pares, modestos amos d’un cafè de poble, persones procedents del camp i de la fàbrica, es va poder llicenciar en lletres a la universitat de Rouen. Posteriorment va exercir de professora, i els seus llibres, entre d’altres coses, analitzen el seu ascens social a través de l’adquisició d’un status cultural.

 Amb La vergüenza, l’Annie Ernaux ens presenta un llibre construït amb paraules senzilles que, quan és convenient, puntua amb volguda suavitat. El que ens explica permetria una prosa més dramàtica, plena de punts d’admiració i d’interrogació. És a dir, podria escriure plorant, cridant i preguntant i, tanmateix, ens presenta la història exposant-ne els fets amb la serenitat que només dóna el pas del temps, sense emetre judicis i despullant les frases de qualsevol intenció estètica.

 Annie Errnaux rebutja els estils literaris, però el seu talent d’escriptora la fa caure en la seva pròpia trampa i se’ns revela mestre en l’estil del que en diuen escriptura plana. Fa servir les paraules quotidianes dels seus ancestres normands, especialment les dels seus pares, persones fetes a treballar de sol a sol i que gairebé no han anat a escola i, en aquest experiment lloable i reeixit, hi descobrim la música inherent als mots que, manejats per una sensibilitat com la de l’Annie Ernaux, donen un text que destil·la puresa i veritat.

 El llibreter m’informa que aquest llibre no apareix traduït al català. És una llàstima, atesa l’afinitat que hi ha entre la nostra llengua i la francesa. No obstant, si el voleu llegir, la versió de l’Editorial Tusquets fa honor a la qualitat habitual en els llibres que llança.

9:10 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

0 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

25 de març 2008
L’Anna Maria i jo tenim els dos fills ja grans i, com és natural i afortunadament, campen per la seva. Enguany tots dos eren fora durant aquestes festes, i de debò dic que ni se’m havia acudit fer una mona per a nosaltres sols. Ahir, diumenge, però, mentre dinàvem, l’Anna Maria em va preguntar de què faria la mona aquest any, i al contestar-li que no tenia pas pensat fer-ne, em va mirar, estranyada, i em va preguntar per què no n’havia de fer. Si estàvem sols, va dir-me, millor que millor ja que ens en tocaria un tros més gros…

 Vaig pensar que tenia raó, que punyeta!, i ja em teniu anant a comprar a l’OpenCor que tenim a prop de casa una taula de xocolata negra i, a un forn d’aquests que fan baguettes horribles cada dia i que, per Pasqua, es veu que també fan mones, comprant uns quants pollets i uns quants ous de xocolata que, per cert i demanant-vos perdó, he de dir que em van costar un ou. Sort que de plomes de colors encara en tenia un munt dins d’una bossa que vaig comprar l’any passat.

 Al vespre, doncs, vaig fer el pa de pessic: la mateixa genovesa que els amics de La cuina vermella van fer seguint les explicacions del llibre Cuinar és senzill, de la Montserrat Seguí.

 Com que ells han explicat molt bé l’elaboració d’aquesta genovesa, he anat al seu bloc, i he fet un "tallar" i "enganxar" de tot el procés d’elaboració. Aquí el teniu, i gràcies, padrinets:

 Ingredients per a la genovesa:

 4 ous
125 gr. de sucre
125 gr. de farina
1 culleradeta de llevat en pols (Royal)
raspadura de llimona

 Abans de res encendre el forn a 180 graus, engreixar un motlle amb mantega i amb paper de forn en el fons del motlle també engreixat amb mantega.Batre els ous i el sucre amb força, si pot ser amb un batedor elèctric de barnilles. Cal que augmenti el doble de volum.

 Afegir la llimona i continuar batent (ja no amb tanta força i si es vol amb les barnilles elèctriques).

 Afegir la farina i el llevat ben barrejats a la massa feta amb els ous, el sucre i la llimona. És important tamisar la mescla de farina i incorporar-la molt a poc a poc a la massa. Ara cal batre a mà, suament, amb molta delicadesa. No cal batre massa, sinó el suficient perquè els ous absorbeixin la farina i el llevat.

 30 minuts de forn a 180 graus i amb escalfor només de sota.

I aquest matí he fet la crema de trufa, la recepta de la qual, des de fa molts anys, la faig seguint fil per randa les explicacions del mateix llibre de la Montserrat Seguí (Cuinar és senzill).

 Es necessita:

 125 gs. de xocolata fosca (en vaig trobar una del 70%)
3 cullerades de sucre
2 cullerades d’aigua
2 rovells d’ou
100 gs. de mantega
150 gs. de nata muntada.

 Preparació:

 En un cassó i al bany maria fondre la xocolata amb l’aigua i el sucre, tot remenant-ho perquè quedi tot ben incorporat.

 Un cop fos, deixar-ho refredar una mica abans d’incorporar-hi tot batent-los, d’un a un, els rovells d’ou.

 Posar el cassó directament al foc i, sense deixar de remenar, fer que la xocolata arranqui el bull.

 Tornar-ho a deixar refredar una mica, i fondre la mantega dins la xocolata.

 Afegir-hi la nata muntada, i posar-ho a la nevera fins que tingui la textura idònia per escampar pel pa de pessic.

 En primer lloc, tallarem per la meitat la genovesa i, sobre la part que serà la base, hi untarem una bona porció de crema de trufa.

 Posarem la part de dalt de la genovesa a sobre i, un cop reconstruïda, untarem tota la vora amb més crema de trufa per poder-hi enganxar fideuets de xocolata (o ametlles picoladetes i torrades).

 Ara ja només serà qüestió d’escampar més crema de trufa dalt de la genovesa, que intentarem allissar-la al màxim amb la part que no talla d’un ganivet llarg, per exemple.

 I ja tenim el pastís de pasta de trufa fet. Ja només és qüestió de convertir-lo en una mona guarnint-lo amb els ous, els pollets i les plomes de colors.

 Ves ara per què no havíem de menjar mona, enguany, oi?
Rebosteria

LA MONA

Enviat per enric  |  8 comentaris




L’Anna Maria i jo tenim els dos fills ja grans i, com és natural i afortunadament, campen per la seva. Enguany tots dos eren fora durant aquestes festes, i de debò dic que ni se’m havia acudit fer una mona per a nosaltres sols. Ahir, diumenge, però, mentre dinàvem, l’Anna Maria em va preguntar de què faria la mona aquest any, i al contestar-li que no tenia pas pensat fer-ne, em va mirar, estranyada, i em va preguntar per què no n’havia de fer. Si estàvem sols, va dir-me, millor que millor ja que ens en tocaria un tros més gros…

 Vaig pensar que tenia raó, que punyeta!, i ja em teniu anant a comprar a l’OpenCor que tenim a prop de casa una taula de xocolata negra i, a un forn d’aquests que fan baguettes horribles cada dia i que, per Pasqua, es veu que també fan mones, comprant uns quants pollets i uns quants ous de xocolata que, per cert i demanant-vos perdó, he de dir que em van costar un ou. Sort que de plomes de colors encara en tenia un munt dins d’una bossa que vaig comprar l’any passat.

 Al vespre, doncs, vaig fer el pa de pessic: la mateixa genovesa que els amics de La cuina vermella van fer seguint les explicacions del llibre Cuinar és senzill, de la Montserrat Seguí.

 Com que ells han explicat molt bé l’elaboració d’aquesta genovesa, he anat al seu bloc, i he fet un "tallar" i "enganxar" de tot el procés d’elaboració. Aquí el teniu, i gràcies, padrinets:

 Ingredients per a la genovesa:

 4 ous
125 gr. de sucre
125 gr. de farina
1 culleradeta de llevat en pols (Royal)
raspadura de llimona

 Abans de res encendre el forn a 180 graus, engreixar un motlle amb mantega i amb paper de forn en el fons del motlle també engreixat amb mantega.Batre els ous i el sucre amb força, si pot ser amb un batedor elèctric de barnilles. Cal que augmenti el doble de volum.

 Afegir la llimona i continuar batent (ja no amb tanta força i si es vol amb les barnilles elèctriques).

 Afegir la farina i el llevat ben barrejats a la massa feta amb els ous, el sucre i la llimona. És important tamisar la mescla de farina i incorporar-la molt a poc a poc a la massa. Ara cal batre a mà, suament, amb molta delicadesa. No cal batre massa, sinó el suficient perquè els ous absorbeixin la farina i el llevat.

 30 minuts de forn a 180 graus i amb escalfor només de sota.

I aquest matí he fet la crema de trufa, la recepta de la qual, des de fa molts anys, la faig seguint fil per randa les explicacions del mateix llibre de la Montserrat Seguí (Cuinar és senzill).

 Es necessita:

 125 gs. de xocolata fosca (en vaig trobar una del 70%)
3 cullerades de sucre
2 cullerades d’aigua
2 rovells d’ou
100 gs. de mantega
150 gs. de nata muntada.

 Preparació:

 En un cassó i al bany maria fondre la xocolata amb l’aigua i el sucre, tot remenant-ho perquè quedi tot ben incorporat.

 Un cop fos, deixar-ho refredar una mica abans d’incorporar-hi tot batent-los, d’un a un, els rovells d’ou.

 Posar el cassó directament al foc i, sense deixar de remenar, fer que la xocolata arranqui el bull.

 Tornar-ho a deixar refredar una mica, i fondre la mantega dins la xocolata.

 Afegir-hi la nata muntada, i posar-ho a la nevera fins que tingui la textura idònia per escampar pel pa de pessic.

 En primer lloc, tallarem per la meitat la genovesa i, sobre la part que serà la base, hi untarem una bona porció de crema de trufa.

 Posarem la part de dalt de la genovesa a sobre i, un cop reconstruïda, untarem tota la vora amb més crema de trufa per poder-hi enganxar fideuets de xocolata (o ametlles picoladetes i torrades).

 Ara ja només serà qüestió d’escampar més crema de trufa dalt de la genovesa, que intentarem allissar-la al màxim amb la part que no talla d’un ganivet llarg, per exemple.

 I ja tenim el pastís de pasta de trufa fet. Ja només és qüestió de convertir-lo en una mona guarnint-lo amb els ous, els pollets i les plomes de colors.

 Ves ara per què no havíem de menjar mona, enguany, oi?

1:57 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

8 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

24 de març 2008

La Glòria, la meva companya de fatigues del bloc, és el que no hi ha. Ja vaig explicar l’altre dia que com que, per problemes de salut, no vaig poder anar a escoltar La Passió segons Sant Mateu , de J.S. Bach, a l’Auditori de Barcelona, li vaig dir a ella si hi volia anar, i tot i que sé que no és molt "bachiana", va acceptar-me l’entrada que m’havia regalat la meva dona per Reis.

 Li va agradar força el concert, tot i que, segons em va comentar, el fet que fossin nens els components del chor -que cantaven, val a dir-ho, com els àngels-, va trovar-hi a faltar en alguns moments el dramatisme necessari que registres més greus han de donar a la interpretació de la genial partitura… Però, en fi… pecatta minutta! Va ser una magnífic concert.

 Deia tot això perquè, ahir, la Glòria em va trucar per dir-me que havia pensat donar-me les gràcies per l’entrada comprant-me’n un parell, per a mi i per a la meva dona, pel concert que el pianista Maurizio Pollini oferirà el proper dia 22 d’abril, vigília de Sant Jordi, al Palau de la Música de Barcelona.

 Glòria, ets, com deia al començament, el que no hi ha! Saps com m’arriben a agradar Chopin i Schumann, els compositors amb què es basarà el concert del magnífic pianista Pollini el proper dia 22 d’abril, i és per això que, agraïdíssim, et dedico per sorpresa aquest post: Pollini interpretant Chopin.

 Escolteu, per favor, aquest EXTRAORDINARI intèrpret de Chopin, i Glòria, repeteixo: Ets el que no hi ha! Moltes gràcies.


Pollini

MAURIZIO POLLINI INTERPRETA CHOPIN

Enviat per enric  |  5 comentaris

La Glòria, la meva companya de fatigues del bloc, és el que no hi ha. Ja vaig explicar l’altre dia que com que, per problemes de salut, no vaig poder anar a escoltar La Passió segons Sant Mateu , de J.S. Bach, a l’Auditori de Barcelona, li vaig dir a ella si hi volia anar, i tot i que sé que no és molt "bachiana", va acceptar-me l’entrada que m’havia regalat la meva dona per Reis.

 Li va agradar força el concert, tot i que, segons em va comentar, el fet que fossin nens els components del chor -que cantaven, val a dir-ho, com els àngels-, va trovar-hi a faltar en alguns moments el dramatisme necessari que registres més greus han de donar a la interpretació de la genial partitura… Però, en fi… pecatta minutta! Va ser una magnífic concert.

 Deia tot això perquè, ahir, la Glòria em va trucar per dir-me que havia pensat donar-me les gràcies per l’entrada comprant-me’n un parell, per a mi i per a la meva dona, pel concert que el pianista Maurizio Pollini oferirà el proper dia 22 d’abril, vigília de Sant Jordi, al Palau de la Música de Barcelona.

 Glòria, ets, com deia al començament, el que no hi ha! Saps com m’arriben a agradar Chopin i Schumann, els compositors amb què es basarà el concert del magnífic pianista Pollini el proper dia 22 d’abril, i és per això que, agraïdíssim, et dedico per sorpresa aquest post: Pollini interpretant Chopin.

 Escolteu, per favor, aquest EXTRAORDINARI intèrpret de Chopin, i Glòria, repeteixo: Ets el que no hi ha! Moltes gràcies.


3:16 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

5 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

21 de març 2008




Dissabte, dia 15, vaig tenir el plaer de visitar a l'espai Tecla Sala, de L'Hospitalet de Llobregat, l'exposició de fotografies de l'artista Chema Madoz, exposició que va ser inaugurada el dia 17 de gener i que s'acaba el proper dia 30 d'aquest mes de març.


Anar a veure els retrats que l'autor compon en elegants i inesperats contrastos de blancs, negres i tota la gamma dels grisos, des de l'espès i fosc del fum fins al gris quasi blanc de la plata i els grisos tàctils de la cendra i de la sorra, és entrar en un món on cada cosa retratada té un sentit afegit en el qual, probablement, mai no se'ns hauria acudit pensar. Aquesta cerca i trovalla d'una mirada nova que converteix dues pedres en l'idea d'un cactus, aquestes tecles de piano, lluents i estàtiques que semblen esperar unes mans expertes que interpretin la partitura inesperada que, mut i distant, proposa un bell tauler d'escacs... Qui tocarà una melodia de quadres?




Chema Madoz va néixer a Madrid l'any 1958. Va cursar la carrera d'Història de l'Art a la Universitat Complutense, i es va formar com a fotògraf en una escola especialitzada.


Il·lustrem aquest senzill homenatge amb una mostra de la seva obra, per cert, sempre sense títol.


Gaudim de les idees d'en Chema Madoz, de la seva imaginació magrittiana, també brossiana.







És impossible no veure en ell un creador surrealista sense oblidar mai la saviesa tècnica que posa al servei de la la bellesa, de la perfecció, de la precisió de les seves composicions fotogràfiques com un exemple de formes i d'espais vistos des d'una llum insòlita, la dels seus ulls: Els ulls d'en Chema Madoz.
Exposicions

ELS ULLS D'EN CHEMA MADOZ

Enviat per glòria  |  4 comentaris




Dissabte, dia 15, vaig tenir el plaer de visitar a l'espai Tecla Sala, de L'Hospitalet de Llobregat, l'exposició de fotografies de l'artista Chema Madoz, exposició que va ser inaugurada el dia 17 de gener i que s'acaba el proper dia 30 d'aquest mes de març.


Anar a veure els retrats que l'autor compon en elegants i inesperats contrastos de blancs, negres i tota la gamma dels grisos, des de l'espès i fosc del fum fins al gris quasi blanc de la plata i els grisos tàctils de la cendra i de la sorra, és entrar en un món on cada cosa retratada té un sentit afegit en el qual, probablement, mai no se'ns hauria acudit pensar. Aquesta cerca i trovalla d'una mirada nova que converteix dues pedres en l'idea d'un cactus, aquestes tecles de piano, lluents i estàtiques que semblen esperar unes mans expertes que interpretin la partitura inesperada que, mut i distant, proposa un bell tauler d'escacs... Qui tocarà una melodia de quadres?




Chema Madoz va néixer a Madrid l'any 1958. Va cursar la carrera d'Història de l'Art a la Universitat Complutense, i es va formar com a fotògraf en una escola especialitzada.


Il·lustrem aquest senzill homenatge amb una mostra de la seva obra, per cert, sempre sense títol.


Gaudim de les idees d'en Chema Madoz, de la seva imaginació magrittiana, també brossiana.







És impossible no veure en ell un creador surrealista sense oblidar mai la saviesa tècnica que posa al servei de la la bellesa, de la perfecció, de la precisió de les seves composicions fotogràfiques com un exemple de formes i d'espais vistos des d'una llum insòlita, la dels seus ulls: Els ulls d'en Chema Madoz.

8:56 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

4 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

20 de març 2008

Val a dir que vaig estar de pega!

 La setmana passada tenia una entrada que em van portar els Reis (aquests, com que són els de l'Orient, els poso en majúsucula) per anar a l’Auditori de Barcelona a escoltar, com m’agrada fer cada any, una de les peces, per a mi, més impressionants de tota la història de la música: La Passió segons Sant Mateu, de Johan Sebastian Bach.

 La mala sort va voler, però, que uns dies abans arreplegués una calipàndria d’aquelles que fan època, amb l’afegit d’uns atacs de tos propis…, propis... Uf!, no sé si dir-ho, perquè...

 Va… Sí!… Ho diré..., però fluixet, eh?: propis de fumador.

 Ja està, ja esta!… Ja sé que he de deixar de fumar, i que no és gens bo per la salut, i que fins i tot em tinc ben guanyat no haver pogut anar al concert, però la cosa va anar així i, com molt bé es diu en casos com aquest: “Déu et guardi d’un ja està fet”. No hi vaig poder anar i, per tant, ja vaig pagar-ho amb una bona penitència, oi?

 Però anem on anava, i aquí mateix prometo que una dia deixaré de fumar. Al cap i a la fi, com deia el gran Perich en un dels seus impagables raonaments: “Deixar de fumar és molt senzill. Jo, per exemple, he deixat de fumar més de cent vegades...”

 Doncs bé, tal i com estava explicant, amb aquella tos que tenia ni tan sols em vaig plantejar apropar-me als voltants de l'Auditori, i vaig pensar que el millor que podia fer amb l'entrada era regalar-la a la meva companya de fatigues del bloc, a la Glòria.

 I com que qui no es consola és perquè no vol, em vaig haver de conformar a escoltar-lo, al vespre quan vaig arribar de treballar a casa i després de sopar, amb la versió que tinc gravada de Klemperer i que tant m’agrada: Peter Pears, Dietrich Fischer-Dieskau, Elisabeth Schwarzkopff, Christa Ludwig, Nicolai Gedda i Walter Berry, és el luxós repartiment de solistes vocals que, amb l'Orquestra i el Chor Philarmonia, va dirigir-la Otto Klemperer per a la EMI, l'any 1962.

 La Passió segons Sant Mateu és una obra monumental on, a través d'un camí de recitatius amb què es va narrant el text bíblic, J.S. Bach ens fa arribar fins a les portes d'esplèndides, descriptives i colpidores corals, així com a les de bellíssimes àries vocals en les que les melodies són delicadament aixoplugades per l'orquestra i per diferents instruments solistes.

 Una d'aquestes àries, “Erbarme dich, mein Got” ("Tingues pietat de mi, Déu meu "), és l'ària que segueix a la narració que l'Evangeli fa de les tres vegades que Pere va negar conèixer Jesús i, com un plany de penediment, és introduïda per un violí solista, que no solament acompanyarà en tot moment el to planyívol de l’ària, sinó que en algun d'aquests moments semblarà, talment, que el solo del violí elevi, com un eco, el consirós prec expressat en la veu de la contralt per escampar-lo arreu del món.

 Bellíssima, delicadíssima... Meravellosa joia del geni compositor que fou Johan Sebastian Bach.


Si l'heu volgut escoltar, ¿us podríeu imaginar quina gràcia us faria que un veí de seient, per lluny que estigués, hagués "acompanyat" aquesta ària amb un atac de tos?... Per enviar-lo de pet a l'infern, oi?
Música sacra

CASTIGAT SENSE BACH

Enviat per enric  |  7 comentaris

Val a dir que vaig estar de pega!

 La setmana passada tenia una entrada que em van portar els Reis (aquests, com que són els de l'Orient, els poso en majúsucula) per anar a l’Auditori de Barcelona a escoltar, com m’agrada fer cada any, una de les peces, per a mi, més impressionants de tota la història de la música: La Passió segons Sant Mateu, de Johan Sebastian Bach.

 La mala sort va voler, però, que uns dies abans arreplegués una calipàndria d’aquelles que fan època, amb l’afegit d’uns atacs de tos propis…, propis... Uf!, no sé si dir-ho, perquè...

 Va… Sí!… Ho diré..., però fluixet, eh?: propis de fumador.

 Ja està, ja esta!… Ja sé que he de deixar de fumar, i que no és gens bo per la salut, i que fins i tot em tinc ben guanyat no haver pogut anar al concert, però la cosa va anar així i, com molt bé es diu en casos com aquest: “Déu et guardi d’un ja està fet”. No hi vaig poder anar i, per tant, ja vaig pagar-ho amb una bona penitència, oi?

 Però anem on anava, i aquí mateix prometo que una dia deixaré de fumar. Al cap i a la fi, com deia el gran Perich en un dels seus impagables raonaments: “Deixar de fumar és molt senzill. Jo, per exemple, he deixat de fumar més de cent vegades...”

 Doncs bé, tal i com estava explicant, amb aquella tos que tenia ni tan sols em vaig plantejar apropar-me als voltants de l'Auditori, i vaig pensar que el millor que podia fer amb l'entrada era regalar-la a la meva companya de fatigues del bloc, a la Glòria.

 I com que qui no es consola és perquè no vol, em vaig haver de conformar a escoltar-lo, al vespre quan vaig arribar de treballar a casa i després de sopar, amb la versió que tinc gravada de Klemperer i que tant m’agrada: Peter Pears, Dietrich Fischer-Dieskau, Elisabeth Schwarzkopff, Christa Ludwig, Nicolai Gedda i Walter Berry, és el luxós repartiment de solistes vocals que, amb l'Orquestra i el Chor Philarmonia, va dirigir-la Otto Klemperer per a la EMI, l'any 1962.

 La Passió segons Sant Mateu és una obra monumental on, a través d'un camí de recitatius amb què es va narrant el text bíblic, J.S. Bach ens fa arribar fins a les portes d'esplèndides, descriptives i colpidores corals, així com a les de bellíssimes àries vocals en les que les melodies són delicadament aixoplugades per l'orquestra i per diferents instruments solistes.

 Una d'aquestes àries, “Erbarme dich, mein Got” ("Tingues pietat de mi, Déu meu "), és l'ària que segueix a la narració que l'Evangeli fa de les tres vegades que Pere va negar conèixer Jesús i, com un plany de penediment, és introduïda per un violí solista, que no solament acompanyarà en tot moment el to planyívol de l’ària, sinó que en algun d'aquests moments semblarà, talment, que el solo del violí elevi, com un eco, el consirós prec expressat en la veu de la contralt per escampar-lo arreu del món.

 Bellíssima, delicadíssima... Meravellosa joia del geni compositor que fou Johan Sebastian Bach.


Si l'heu volgut escoltar, ¿us podríeu imaginar quina gràcia us faria que un veí de seient, per lluny que estigués, hagués "acompanyat" aquesta ària amb un atac de tos?... Per enviar-lo de pet a l'infern, oi?

8:30 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

7 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

18 de març 2008
Vet aquí que avui us presento un segon plat que em duu, com diem a Badalona, ple de records de quan, fa ja més de 35 anys, ens vam casar l’Anna Maria i jo. Es tracta d’un plat molt i molt senzill i que sempre fa quedar bé, i és per això que el fèiem quan convidàvem a casa per primera vegada els amics o la família.

 En diem, simplement, "Farcellets de carn", tot i que seria més adient dir-ne, potser, "Farcellets de carn amb oliva i pebrot escalivat", i és un plat que encara és ara que el fem tot sovint quan tenim a casa alguna celebració amb força gent, ja que és idoni per preparar d’un dia per a l’altre i acostuma a agradar a gairebé tothom.

 El tall de vedella millor per a aquest plat és l’anomenat "tapa plana", encara que també, a vegades, l’he fet amb l’anomenat "tall que es pela".

 Calculeu 2 talls de carn per persona tallats del gruix d’una escalopa, i 50 gs. de carn picada de porc per cada farcellet.

 Pel que fa a la quantitat d’oliva i de pebrot vermell escalivat, que pot ser perfectament de bona qualitat dels que venen en pots de vidre, va al gust de cadascú, ja que, per exemple, a cap dels meus dos fills els agraden ni les olives ni el pebrot i als farcellets d’ells no els en poso. A la carn picada d’ells els hi barrejo un grapadet de pinyons escaldats prèviament.

 Començarem tallant ben petites les olives (va més bé si no tenen pinyol), així com també el pebrot escalivat, els quals barrejarem amb la carn picada de porc, que pràcticament no salarem ja que les olives aportaran prou gust encara que, si us agrada, podeu empolsimar-ho amb una mica de pebre blanc o negre.

 Distribuirem tot aquest picolat sobre els talls de carn, salpebrats banda i banda; els cargolarem com si fos un canaló, i els atravessarem longitudinalment amb un escuradents perquè el farciment no surti pels costats i s’escampi durant la cocció, i així adquiriran, també, la forma de farcellets.

 En una cassola, si pot ser de les fondes i gruixudes millor que millor, hi posarem oli d’oliva, uns grans d’all tallats a làmines fines, i farem un bon llit de ceba tallada gruixuda i de tomàquet de branca, madur, ben net i sense pelar, tallat, també, gruixut. Ho salpebrerem i ho barrejarem ben barrejat.

 A sobre d’aquest llit de ceba i de tomàquet hi posarem els farcellets de carn i, amb la cassola tapada i amb el foc ben baix, deixarem que vagi coent-se poc a poquet tot plegat fins que el tomàquet s’hagi desfet. Aneu tombant, de tant en tant, els farcellets procurant que sempre quedin a sobre del tomàquet i de la ceba.

 Un cop veiem que el tomàquet s’ha desfet, retirarem els farcellets, i passarem la ceba i el tomàquet pel passapurés. El suc resultant el tornarem a la cassola i hi afegirem els farcellets.

 Com passa amb la gran majoria de guisats, aquest plat resulta molt més saborós fet d’un dia per a l’altre. En el cas que ho feu així, si bé guardareu els farcellets dins el suquet, és millor , abans de servir-ho, escalfar primer el suquet i afegir-hi, un cop calent, els farcellets perquè la carn només tot just s’escalfi però que no torni a coure ja que una nova cocció faria que la carn que embolcalla els farcellets es tornés eixarreïda.
Segons plats

FARCELLETS DE CARN

Enviat per enric  |  5 comentaris




Vet aquí que avui us presento un segon plat que em duu, com diem a Badalona, ple de records de quan, fa ja més de 35 anys, ens vam casar l’Anna Maria i jo. Es tracta d’un plat molt i molt senzill i que sempre fa quedar bé, i és per això que el fèiem quan convidàvem a casa per primera vegada els amics o la família.

 En diem, simplement, "Farcellets de carn", tot i que seria més adient dir-ne, potser, "Farcellets de carn amb oliva i pebrot escalivat", i és un plat que encara és ara que el fem tot sovint quan tenim a casa alguna celebració amb força gent, ja que és idoni per preparar d’un dia per a l’altre i acostuma a agradar a gairebé tothom.

 El tall de vedella millor per a aquest plat és l’anomenat "tapa plana", encara que també, a vegades, l’he fet amb l’anomenat "tall que es pela".

 Calculeu 2 talls de carn per persona tallats del gruix d’una escalopa, i 50 gs. de carn picada de porc per cada farcellet.

 Pel que fa a la quantitat d’oliva i de pebrot vermell escalivat, que pot ser perfectament de bona qualitat dels que venen en pots de vidre, va al gust de cadascú, ja que, per exemple, a cap dels meus dos fills els agraden ni les olives ni el pebrot i als farcellets d’ells no els en poso. A la carn picada d’ells els hi barrejo un grapadet de pinyons escaldats prèviament.

 Començarem tallant ben petites les olives (va més bé si no tenen pinyol), així com també el pebrot escalivat, els quals barrejarem amb la carn picada de porc, que pràcticament no salarem ja que les olives aportaran prou gust encara que, si us agrada, podeu empolsimar-ho amb una mica de pebre blanc o negre.

 Distribuirem tot aquest picolat sobre els talls de carn, salpebrats banda i banda; els cargolarem com si fos un canaló, i els atravessarem longitudinalment amb un escuradents perquè el farciment no surti pels costats i s’escampi durant la cocció, i així adquiriran, també, la forma de farcellets.

 En una cassola, si pot ser de les fondes i gruixudes millor que millor, hi posarem oli d’oliva, uns grans d’all tallats a làmines fines, i farem un bon llit de ceba tallada gruixuda i de tomàquet de branca, madur, ben net i sense pelar, tallat, també, gruixut. Ho salpebrerem i ho barrejarem ben barrejat.

 A sobre d’aquest llit de ceba i de tomàquet hi posarem els farcellets de carn i, amb la cassola tapada i amb el foc ben baix, deixarem que vagi coent-se poc a poquet tot plegat fins que el tomàquet s’hagi desfet. Aneu tombant, de tant en tant, els farcellets procurant que sempre quedin a sobre del tomàquet i de la ceba.

 Un cop veiem que el tomàquet s’ha desfet, retirarem els farcellets, i passarem la ceba i el tomàquet pel passapurés. El suc resultant el tornarem a la cassola i hi afegirem els farcellets.

 Com passa amb la gran majoria de guisats, aquest plat resulta molt més saborós fet d’un dia per a l’altre. En el cas que ho feu així, si bé guardareu els farcellets dins el suquet, és millor , abans de servir-ho, escalfar primer el suquet i afegir-hi, un cop calent, els farcellets perquè la carn només tot just s’escalfi però que no torni a coure ja que una nova cocció faria que la carn que embolcalla els farcellets es tornés eixarreïda.

8:34 p. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

5 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

17 de març 2008
Intentar no ser exhaustiva amb una vida com la del gran escriptor argentí Jorge Luis Borges -Borges- suposarà prescindir de molts dels detalls que varen omplir la seva existència al llarg dels vuitanta-set anys que va durar. Borges va nèixer a Buenos Aires el dia 24 d’agost de 1899. El seu pare era un il·lustre advocat i professor de psicologia, anglès per part de mare -l’àvia de Borges-, Fanny Haslam. La mare de l’escriptor, Leonor de Acevedo, era traductora d’anglès. En aquest entorn, el nen a qui anomenaven Georgie va esdevenir bilingüe en anglès i castellà des que va començar a balbucejar els seus primers mots.

 Els seus pares, que volien per en Georgie una educació sòlida, li varen estalviar fer els cursos de primària a l’escola pública argentina, i varen llogar pel nen institutrius que també coneixessin la llengua anglesa a més de la del país. Com a dada que anuncia una intel·ligència accelerada consta que, quan tenia deu anys, Borges traduïa perfectament els contes de l’Oscar Wilde. El seu pare, que dictava les classes de psicologia a la universitat de Buenos Aires en llengua anglesa, el va alliçonar des de ben petit en l’amor a les lletres, i el nen Borges va poder disposar des de sempre d’una nodrida biblioteca i d’un preceptor exclusiu, culte i refinat, que el va iniciar en la filosofia i la poesia entre d’altres matèries.

 Els Borges eren d’origen portugès i romanien, des de feia més de tres generacions, a l’Argentina. El besavi d’en Georgie havia estat un militar d’alta graduació que havia dirigit una famosa càrrega de cavalleria que havia de decidir la batalla de Junín. L’escriptor presumia sovint d’aquest avantpassat gloriós, tot i que també valorava molt la tradició literària que era marca de família, com ara el poeta romàntic Lafinur, o el seu avi patern, Edward Young Haslam, fundador a Buenos Aires d’un dels primers diaris editats en anglès, el Southern Cross.
Quan l’any 1901 neix la germana d’en Borges, la Norah, la família deixa el petit pis del carrer Tucumán, on havien viscut fins aquell moment, i es trasllada a un altre de més gran al barri de Palermo, on en Georgie coneixerà des de ben aviat les figures del compadrito i l’essència del malevaje que tant havien de caracteritzar els seus contes de la vida marginal portenya.

 Els Borges passen l’estiu al poble d’Adrogué, molt a la vora de Buenos Aires i lloc on, anys més tard, va venir al món l’excel·lent escriptor Ricardo Piglia, que tant ens ha ensenyat dels tresors intel·lectuals i artístics que guarda l’Argentina. Però del senyor Piglia ja en parlarem un altra dia quan parlem dels esriptors que ens són contemporanis.

 L’any 1914, el pare d’en Borges es jubila i, amb tota la família, viatja a Europa per sotmetre’s a una intervenció oftalmólogica. Primer van a Londres, desprès a París i, finalment, s’instal·len a Ginebra, on hi romandran fins que s’acabi la Gran Guerra. A Ginebra, en Georgie és inscrit al Lycée Jean Calvin, on hi estudia tres anys de batxiller, francés i alemany. Aquest ampli coneixement d’alguns idiomes des de tant jovenet, així com la seva afició a la lectura i a l’escriptura, li permeten accedir a filòsofs germànics com Nietzsche i Schopenhauer, i a assaborir directament els poetes expressionistes francesos.

 La presència d’en Borges al Licée Jean Calvin suscita les rialles d’algun del seus companys perquè el noiet va vestit com un elitista estudiant d’escola anglesa, tanta era l’anglofilia familiar, d’altra banda també prou natural.

 L’any 1919, mor l’avia de Borges, Fanny, i la resta de la família s’estableix a Madrid, on el culte jove argentí freqüenta les tertúlies del Cafè Colonial, presidides per l ’intel·lectual espanyol d’origen jueu, Cansinos-Assens, que actua com a mentor d’en Georgy.

 Al tornar la família a Buenos Aires el 1921, en Borges descobreix els suburbis que molt sovint trobem en els seus contes i poemes: Fervor de Buenos Aires, 1923, Luna de frente, 1925, i Cuadernos de San Martín, 1929. Al mateix temps comença a publicar nombroses col·laboracions en revistes literàries i diaris. Juntament amb altres escriptors, funda varies revistes com Prisma i Proa.

 L’any 1931, una jove senyora de nom Victoria Ocampo, rica, intel·ligent i guapa funda la revista Sur, en la qual en Borges hi treballa des del principi fent crítiques bibliogràfiques i de cinema i, més endavant, escrivint-hi poemes i contes. En aquesta època coneixerà un escriptor que serà el seu amic de per vida: Adolfo Bioy Casares, amb el qual firmarà, en col·laboració, nombrosos llibres. Adolfo Bioy Casares es va casar amb la germana de la Victoria Ocampo, Silvina. Ambdues procedien d’una família d’oligarques i tenien per costum acollir en els seus salons escriptors de vàlua als quals brindaven l’oportunitat de donar-se a conèixer.

 En Jorge Luis Borges, enamoradís de mena, va caure sota l’encís de la Victoria Ocampo que, en aquella època, enamorava tothom. La relació no va arribar a quallar, i es va saber que la Victoria havia rebutjat a l’escriptor. Borges va viure amb dolor aquell amor no correspost acompanyat de la seva mare, Leonor Acevedo que el va protegir sempre.



 Abans de publicar el segon i últim treball que intenta resumir la vida d’aquest singularíssim escriptor i poeta, tancarem aquest primer lliurament amb un del seus inimitables poemes que han estat comparats per molts estudiosos als millors del Segle d’Or castellà:

 BUENOS AIRES

 Y la ciudad ahora, es como un plano
de mis humillaciones y fracasos;
desde esa puerta he visto los ocasos
y ante ese mármol he aguardado en vano.

Aquí el incierto ayer y el hoy distinto
me han deparado los comunes casos
de toda suerte humana; aquí mis pasos
urden su incalculable laberinto.

Aquí la tarde cenicienta espera
el fruto que le debe la mañana;
aquí la sombra en la no menos vana

sombra final se perderá, ligera.
No nos une el amor sino el espanto
Será por eso que la quiero tanto.


Literatura

BUENOS AIRES - BORGES ( I )

Enviat per glòria  |  4 comentaris




Intentar no ser exhaustiva amb una vida com la del gran escriptor argentí Jorge Luis Borges -Borges- suposarà prescindir de molts dels detalls que varen omplir la seva existència al llarg dels vuitanta-set anys que va durar. Borges va nèixer a Buenos Aires el dia 24 d’agost de 1899. El seu pare era un il·lustre advocat i professor de psicologia, anglès per part de mare -l’àvia de Borges-, Fanny Haslam. La mare de l’escriptor, Leonor de Acevedo, era traductora d’anglès. En aquest entorn, el nen a qui anomenaven Georgie va esdevenir bilingüe en anglès i castellà des que va començar a balbucejar els seus primers mots.

 Els seus pares, que volien per en Georgie una educació sòlida, li varen estalviar fer els cursos de primària a l’escola pública argentina, i varen llogar pel nen institutrius que també coneixessin la llengua anglesa a més de la del país. Com a dada que anuncia una intel·ligència accelerada consta que, quan tenia deu anys, Borges traduïa perfectament els contes de l’Oscar Wilde. El seu pare, que dictava les classes de psicologia a la universitat de Buenos Aires en llengua anglesa, el va alliçonar des de ben petit en l’amor a les lletres, i el nen Borges va poder disposar des de sempre d’una nodrida biblioteca i d’un preceptor exclusiu, culte i refinat, que el va iniciar en la filosofia i la poesia entre d’altres matèries.

 Els Borges eren d’origen portugès i romanien, des de feia més de tres generacions, a l’Argentina. El besavi d’en Georgie havia estat un militar d’alta graduació que havia dirigit una famosa càrrega de cavalleria que havia de decidir la batalla de Junín. L’escriptor presumia sovint d’aquest avantpassat gloriós, tot i que també valorava molt la tradició literària que era marca de família, com ara el poeta romàntic Lafinur, o el seu avi patern, Edward Young Haslam, fundador a Buenos Aires d’un dels primers diaris editats en anglès, el Southern Cross.
Quan l’any 1901 neix la germana d’en Borges, la Norah, la família deixa el petit pis del carrer Tucumán, on havien viscut fins aquell moment, i es trasllada a un altre de més gran al barri de Palermo, on en Georgie coneixerà des de ben aviat les figures del compadrito i l’essència del malevaje que tant havien de caracteritzar els seus contes de la vida marginal portenya.

 Els Borges passen l’estiu al poble d’Adrogué, molt a la vora de Buenos Aires i lloc on, anys més tard, va venir al món l’excel·lent escriptor Ricardo Piglia, que tant ens ha ensenyat dels tresors intel·lectuals i artístics que guarda l’Argentina. Però del senyor Piglia ja en parlarem un altra dia quan parlem dels esriptors que ens són contemporanis.

 L’any 1914, el pare d’en Borges es jubila i, amb tota la família, viatja a Europa per sotmetre’s a una intervenció oftalmólogica. Primer van a Londres, desprès a París i, finalment, s’instal·len a Ginebra, on hi romandran fins que s’acabi la Gran Guerra. A Ginebra, en Georgie és inscrit al Lycée Jean Calvin, on hi estudia tres anys de batxiller, francés i alemany. Aquest ampli coneixement d’alguns idiomes des de tant jovenet, així com la seva afició a la lectura i a l’escriptura, li permeten accedir a filòsofs germànics com Nietzsche i Schopenhauer, i a assaborir directament els poetes expressionistes francesos.

 La presència d’en Borges al Licée Jean Calvin suscita les rialles d’algun del seus companys perquè el noiet va vestit com un elitista estudiant d’escola anglesa, tanta era l’anglofilia familiar, d’altra banda també prou natural.

 L’any 1919, mor l’avia de Borges, Fanny, i la resta de la família s’estableix a Madrid, on el culte jove argentí freqüenta les tertúlies del Cafè Colonial, presidides per l ’intel·lectual espanyol d’origen jueu, Cansinos-Assens, que actua com a mentor d’en Georgy.

 Al tornar la família a Buenos Aires el 1921, en Borges descobreix els suburbis que molt sovint trobem en els seus contes i poemes: Fervor de Buenos Aires, 1923, Luna de frente, 1925, i Cuadernos de San Martín, 1929. Al mateix temps comença a publicar nombroses col·laboracions en revistes literàries i diaris. Juntament amb altres escriptors, funda varies revistes com Prisma i Proa.

 L’any 1931, una jove senyora de nom Victoria Ocampo, rica, intel·ligent i guapa funda la revista Sur, en la qual en Borges hi treballa des del principi fent crítiques bibliogràfiques i de cinema i, més endavant, escrivint-hi poemes i contes. En aquesta època coneixerà un escriptor que serà el seu amic de per vida: Adolfo Bioy Casares, amb el qual firmarà, en col·laboració, nombrosos llibres. Adolfo Bioy Casares es va casar amb la germana de la Victoria Ocampo, Silvina. Ambdues procedien d’una família d’oligarques i tenien per costum acollir en els seus salons escriptors de vàlua als quals brindaven l’oportunitat de donar-se a conèixer.

 En Jorge Luis Borges, enamoradís de mena, va caure sota l’encís de la Victoria Ocampo que, en aquella època, enamorava tothom. La relació no va arribar a quallar, i es va saber que la Victoria havia rebutjat a l’escriptor. Borges va viure amb dolor aquell amor no correspost acompanyat de la seva mare, Leonor Acevedo que el va protegir sempre.



 Abans de publicar el segon i últim treball que intenta resumir la vida d’aquest singularíssim escriptor i poeta, tancarem aquest primer lliurament amb un del seus inimitables poemes que han estat comparats per molts estudiosos als millors del Segle d’Or castellà:

 BUENOS AIRES

 Y la ciudad ahora, es como un plano
de mis humillaciones y fracasos;
desde esa puerta he visto los ocasos
y ante ese mármol he aguardado en vano.

Aquí el incierto ayer y el hoy distinto
me han deparado los comunes casos
de toda suerte humana; aquí mis pasos
urden su incalculable laberinto.

Aquí la tarde cenicienta espera
el fruto que le debe la mañana;
aquí la sombra en la no menos vana

sombra final se perderá, ligera.
No nos une el amor sino el espanto
Será por eso que la quiero tanto.


1:10 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

4 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

14 de març 2008



A LA PLATJA DE CHESIL
McEwan, Ian
Editorial Empúries
CHESIL BEACH
McEwan, Ian
Editorial Anagrama

Ens trobem davant d’un llibre breu, massa llarg per ser un relat curt i massa curt per ser una novel·la, però hem de prendre el que l’autor ens dóna i, atès el seu talent, no ens faria res que tingués una trentena més de pàgines. Això ja diu d’entrada que ens hauria agradat saber encara més coses dels seus protagonistes.

 L’Edward i la Florence s’han casat a l’Anglaterra del 1962 desprès d’un festeig clàssic, apassionat i contingut alhora: Els nuvis són verges i l’acció de la novel·la està sobretot centrada en la seva primera nit com a parella. En aquest fet sempre transcendental, i més fa quatre dècades, hi ha la tensió que sosté l’obra. Sabrem dels records de les vides dels dos protagonistes, de quan ni es coneixien, de com van descobrir que s’estimaven i sabrem, també, del seu futur un cop passada aquella nit primera.

 Ian McEwan, el mestre que, entre d’altres, ens ha ofert novel·les tan afortunades com Expiació, portada recentment al cinema, crea amb A la platja de Chesil un relat que flueix amb calma i equilibri com un dels rierols que el text descriu, perquè McEwan no oblida cap detall: els paisatges del camp anglès, la música, els personatges secundaris perfectament retratats amb una sola i fina pinzellada, especialment el del pare i la mare del protagonista, que ens fan pensar en una altra història que aquí no hi surt escrita.

 Com diria la gran Víctor Català: llegidors i llegidores... llegiu-lo. Aquest imperatiu, que mai no gosaria tenir caire d’ordre, és meu.
Literatura

A LA PLATJA DE CHESIL

Enviat per glòria  |  2 comentaris



A LA PLATJA DE CHESIL
McEwan, Ian
Editorial Empúries
CHESIL BEACH
McEwan, Ian
Editorial Anagrama

Ens trobem davant d’un llibre breu, massa llarg per ser un relat curt i massa curt per ser una novel·la, però hem de prendre el que l’autor ens dóna i, atès el seu talent, no ens faria res que tingués una trentena més de pàgines. Això ja diu d’entrada que ens hauria agradat saber encara més coses dels seus protagonistes.

 L’Edward i la Florence s’han casat a l’Anglaterra del 1962 desprès d’un festeig clàssic, apassionat i contingut alhora: Els nuvis són verges i l’acció de la novel·la està sobretot centrada en la seva primera nit com a parella. En aquest fet sempre transcendental, i més fa quatre dècades, hi ha la tensió que sosté l’obra. Sabrem dels records de les vides dels dos protagonistes, de quan ni es coneixien, de com van descobrir que s’estimaven i sabrem, també, del seu futur un cop passada aquella nit primera.

 Ian McEwan, el mestre que, entre d’altres, ens ha ofert novel·les tan afortunades com Expiació, portada recentment al cinema, crea amb A la platja de Chesil un relat que flueix amb calma i equilibri com un dels rierols que el text descriu, perquè McEwan no oblida cap detall: els paisatges del camp anglès, la música, els personatges secundaris perfectament retratats amb una sola i fina pinzellada, especialment el del pare i la mare del protagonista, que ens fan pensar en una altra història que aquí no hi surt escrita.

 Com diria la gran Víctor Català: llegidors i llegidores... llegiu-lo. Aquest imperatiu, que mai no gosaria tenir caire d’ordre, és meu.

9:45 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

2 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

11 de març 2008


No ens estem de res, a la Samfaina! Com podreu comprovar, tenim fins i tot una corresponsal, l’Edipa Maas, que ens ha fet arribar aquesta magnífica crònica de l’actuació de Juan Tamariz al Festival Internacional de Màgia, Memorial Li-Chang, celebrat a Badalona.

Moltes gràcies, Edipa!:

Juan Tamariz va actuar al Teatre Zorrilla de Badalona, a la nit del divendres 7 de març, dins el Festival Internacional de Màgia, Memorial Li-Chang, i hi va deixar la concurrència fascinada.

Amb una elegància i una simpatia extraordinàries, a la primera part de l’espectacle, va oferir alguns trucs de màgia clàssica, com el de la corda que es talla i es recompon o el de la bossa i l’ou, fent aparèixer un ou de gallina, diferent del de Li-Chang -amb perdó-, que era una rèplica i que aquests dies es pot veure exposat al Museu de Badalona.

Va fer participar el públic, va utilitzar un telèfon mòbil per demostrar que és capaç d’endevinar la carta pensada per algú extern a la sala i aliè del tot a l’espectacle, i justament es va lluir al màxim en tot allò que té a veure amb les cartes, que van ser el plat fort del final de la funció, en què el seu virtuosisme ens va deixar bocabadats.

A destacar, també, la col·laboració del mag argentí Alan, que va obrir la segona part acompanyant Tamariz en una sessió d’espiritisme, en la qual, bo i lligat, Alan es va posar i treure, en un tres i no res, una americana autèntica, cedida per una persona del públic.
Però la màgia més prodigiosa de Tamariz no és el domini que té dels diversos jocs, ni tan sols dels de cartes, que són una de les seves especialitats, sinó el seu poder per atrapar la ment de l’espectador. Com aquell mag de la pel·lícula La maledicció de l’escorpí de jade, que hipnotitza els protagonistes i en fa el que vol només dient-los les paraules Constantinoble i Madagascar, Tamariz es mostra capaç de controlar la nostra voluntat. A diferència, però, del mag pervers del film de Woody Allen, utilitza la seva força a fi de bé, tan sols per entretenir-nos, i és només de passada que ens deixa seduïts i ens converteix, ja per sempre, en els seus més fervents admiradors.

Edipa Maas
Màgia

CONSTANTINOBLE, MADAGASCAR, BADALONA

Enviat per enric  |  2 comentaris


No ens estem de res, a la Samfaina! Com podreu comprovar, tenim fins i tot una corresponsal, l’Edipa Maas, que ens ha fet arribar aquesta magnífica crònica de l’actuació de Juan Tamariz al Festival Internacional de Màgia, Memorial Li-Chang, celebrat a Badalona.

Moltes gràcies, Edipa!:

Juan Tamariz va actuar al Teatre Zorrilla de Badalona, a la nit del divendres 7 de març, dins el Festival Internacional de Màgia, Memorial Li-Chang, i hi va deixar la concurrència fascinada.

Amb una elegància i una simpatia extraordinàries, a la primera part de l’espectacle, va oferir alguns trucs de màgia clàssica, com el de la corda que es talla i es recompon o el de la bossa i l’ou, fent aparèixer un ou de gallina, diferent del de Li-Chang -amb perdó-, que era una rèplica i que aquests dies es pot veure exposat al Museu de Badalona.

Va fer participar el públic, va utilitzar un telèfon mòbil per demostrar que és capaç d’endevinar la carta pensada per algú extern a la sala i aliè del tot a l’espectacle, i justament es va lluir al màxim en tot allò que té a veure amb les cartes, que van ser el plat fort del final de la funció, en què el seu virtuosisme ens va deixar bocabadats.

A destacar, també, la col·laboració del mag argentí Alan, que va obrir la segona part acompanyant Tamariz en una sessió d’espiritisme, en la qual, bo i lligat, Alan es va posar i treure, en un tres i no res, una americana autèntica, cedida per una persona del públic.
Però la màgia més prodigiosa de Tamariz no és el domini que té dels diversos jocs, ni tan sols dels de cartes, que són una de les seves especialitats, sinó el seu poder per atrapar la ment de l’espectador. Com aquell mag de la pel·lícula La maledicció de l’escorpí de jade, que hipnotitza els protagonistes i en fa el que vol només dient-los les paraules Constantinoble i Madagascar, Tamariz es mostra capaç de controlar la nostra voluntat. A diferència, però, del mag pervers del film de Woody Allen, utilitza la seva força a fi de bé, tan sols per entretenir-nos, i és només de passada que ens deixa seduïts i ens converteix, ja per sempre, en els seus més fervents admiradors.

Edipa Maas

10:10 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

2 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

08 de març 2008






Avui, dissabte, dia 8 de Març, he assistit a la lectura al carrer de fragments de La Plaça del Diamant, de la Mercè Rodoreda i, naturalment, també he participat d’aquesta lectura ja que s’hi podia apuntar un bon nombre de persones i, per sort, he arribat a temps.

La iniciativa sorgeix de l’Omnium Cultural en col·laboració amb diverses llibreries de Catalunya.

A Badalona se n’ha encarregat Saltamartí, llibreria situada al número 78 del carrer del Canonge Baranera. Al davant de la llibreria han muntat un micròfon potent i un faristol per sostenir el text de La Plaça del Diamant reproduït en format de foli i amb lletra de mida generosa, perfectament llegible. També hi havia una tauleta rodona amb begudes i una safata amb talls de coca curosament tallats en porcions idèntiques. Qui tingués set i gana podia disposar mentre hi haguessin existències. Feia un dia preciós, de cel blavíssim i sol radiant.

I així s’ha organitzat la desfilada de lectors, ordenada i tranquil·la i d’una durada aproximada de tres minuts per participant. Hem assistit a l’embaràs de la Colometa, als consells que li dona la senyora Enriqueta, al part i naixement del nen, als averanys que fa en Quimet dient que aquella criatura es morirà...


A mi m’ha tocat un fragment en el que la Colometa explica amb detall les olors i colors del mercat: la ferum sangonosa de les vísceres, la pudent pal·lidesa dels inflats, inexpressius ulls dels peixos i la fortor de les fulles de col.

Tant quan m’ha tocat escoltar com quan he llegit, m’he dit allò que fa anys i anys que em repeteixo: Que n’era de bona la Mercè Rodoreda! Tenia el tremp i el geni de l’escriptor universal. La llengua que emprava, la nostra, era i és minoritària però el seu gran talent no coneixia límits.

El vell Faulkner, en Kafka, la Mansfield, per esmentar-ne alguns, la deuen convidar sovint a les seves tertúlies i el que és més bo: L’escolten.



www.saltamarti.com
Rodoreda

RODOREDA, PER SEMPRE

Enviat per glòria  |  4 comentaris






Avui, dissabte, dia 8 de Març, he assistit a la lectura al carrer de fragments de La Plaça del Diamant, de la Mercè Rodoreda i, naturalment, també he participat d’aquesta lectura ja que s’hi podia apuntar un bon nombre de persones i, per sort, he arribat a temps.

La iniciativa sorgeix de l’Omnium Cultural en col·laboració amb diverses llibreries de Catalunya.

A Badalona se n’ha encarregat Saltamartí, llibreria situada al número 78 del carrer del Canonge Baranera. Al davant de la llibreria han muntat un micròfon potent i un faristol per sostenir el text de La Plaça del Diamant reproduït en format de foli i amb lletra de mida generosa, perfectament llegible. També hi havia una tauleta rodona amb begudes i una safata amb talls de coca curosament tallats en porcions idèntiques. Qui tingués set i gana podia disposar mentre hi haguessin existències. Feia un dia preciós, de cel blavíssim i sol radiant.

I així s’ha organitzat la desfilada de lectors, ordenada i tranquil·la i d’una durada aproximada de tres minuts per participant. Hem assistit a l’embaràs de la Colometa, als consells que li dona la senyora Enriqueta, al part i naixement del nen, als averanys que fa en Quimet dient que aquella criatura es morirà...


A mi m’ha tocat un fragment en el que la Colometa explica amb detall les olors i colors del mercat: la ferum sangonosa de les vísceres, la pudent pal·lidesa dels inflats, inexpressius ulls dels peixos i la fortor de les fulles de col.

Tant quan m’ha tocat escoltar com quan he llegit, m’he dit allò que fa anys i anys que em repeteixo: Que n’era de bona la Mercè Rodoreda! Tenia el tremp i el geni de l’escriptor universal. La llengua que emprava, la nostra, era i és minoritària però el seu gran talent no coneixia límits.

El vell Faulkner, en Kafka, la Mansfield, per esmentar-ne alguns, la deuen convidar sovint a les seves tertúlies i el que és més bo: L’escolten.



www.saltamarti.com

11:15 p. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

4 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts




Davant fets tan terribles com ho ha estat avui el de l’assassinat, a sang freda, d’Isaías Carrasco, fem nostre aquell vers pertanyent al llibre Cementiri de Sinera, de Salvador Espriu:

"Ara he de callar, que no tinc prou força contra tant de mal."
Opinió
Enviat per enric  |  3 comentaris




Davant fets tan terribles com ho ha estat avui el de l’assassinat, a sang freda, d’Isaías Carrasco, fem nostre aquell vers pertanyent al llibre Cementiri de Sinera, de Salvador Espriu:

"Ara he de callar, que no tinc prou força contra tant de mal."

12:17 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

3 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

07 de març 2008

Suposo que, com li deu passar a moltíssima gent, quan entro a You Tube per cercar un video en concret i hi poso el nom amb què crec que el trobaré al cercador del lloc web, tant si el trobo com si no, no puc evitar mirar també els llargs llistats d’altres videos que una relació o una altra tenen amb el que he entrat a buscar… I aleshores sí que ja estic ben llest!

I és que, sense poder evitar-ho, m’engresco a mirar i a escoltar ara aquell… Ara aquell altre… I ara aquell altre... Ui!, i mira quin n' hi ha també!... Ostres: i aquest? No ho sabia que hi fos...

... I així m'hi puc passar, a vegades -i no exagero gens ni mica- ben bé un parell d’hores.

Doncs bé, l’altre dia, buscant, la veritat és que no recordo què, vaig trobar-me amb aquest video operístic, el qual pertany a un programa de televisió dels Estat Units, i que si bé no té cap interès especial, ja que no es tracta precisament de cap raresa operística… O sí… Potser sí que per aquestes latituds nostres ho és, una raresa…

Però millor que anem a pams:

Com podreu comprovar, si us ve de gust mirar aquest video, veureu que hi surt el presentador que, pel que sembla, és també l’ànima d’un programa televisiu de prime time anunciant la propera actuació dins del seu show…, i aquí és on hi va haver la meva sorpresa, ja que el que anuncia el presentador és l’actuació, en directe!, de les estrelles, el chor, l’orquestra… i el director que durant aquells dies estaven representant El barber de Sevilla, de Rossini, al Teatre Metropolitan de Nova York interpretant el final del primer acte!!!

Àpala, aquí!… No en vulguis més!!!: Que si Juan Diego Flórez; que si Diana Damrau, que si Peter Mattei, que si John del Carlo, que si Samuel Ramey..., i fins i tot, com hem dit, el director: Maurizio Benini...

Però encara se’n poden dir més coses: I és que TOTS, absolutament TOTS (solistes, chor, orquestra i director) van sortir habillats amb el mateix vestuari amb què actuaven al gran teatre de l'òpera de Nova York, perquè precisament d'això es tractava: de transportar, de fer arribar al gran públic de la manera més fidel possible tota la màgia de l'espectacle operístic que aquells dies s'oferia al Metropolitan.

Us podeu imaginar, a qualsevol de les televisions de casa nostra, una mostra tan efectiva per acostar l'òpera al màxim de gent possible en un programa de característiques similars? Oi que no?...

Doncs bé, aquí us deixem aquest video perquè els aficionats a l'òpera que ens visiteu en aquest bloc us sentiu satisfets veient que un show televisiu pot servir perfectament per acostar l'òpera a un nombrós públic, i també perquè tots aquells que no conegueu aquest meravellós món en tasteu un deliciós fragment... Va!... Sense por!, que de ben segur que us agrada!

Ópera

IL BARBIERE A PRIME TIME

Enviat per enric  |  3 comentaris

Suposo que, com li deu passar a moltíssima gent, quan entro a You Tube per cercar un video en concret i hi poso el nom amb què crec que el trobaré al cercador del lloc web, tant si el trobo com si no, no puc evitar mirar també els llargs llistats d’altres videos que una relació o una altra tenen amb el que he entrat a buscar… I aleshores sí que ja estic ben llest!

I és que, sense poder evitar-ho, m’engresco a mirar i a escoltar ara aquell… Ara aquell altre… I ara aquell altre... Ui!, i mira quin n' hi ha també!... Ostres: i aquest? No ho sabia que hi fos...

... I així m'hi puc passar, a vegades -i no exagero gens ni mica- ben bé un parell d’hores.

Doncs bé, l’altre dia, buscant, la veritat és que no recordo què, vaig trobar-me amb aquest video operístic, el qual pertany a un programa de televisió dels Estat Units, i que si bé no té cap interès especial, ja que no es tracta precisament de cap raresa operística… O sí… Potser sí que per aquestes latituds nostres ho és, una raresa…

Però millor que anem a pams:

Com podreu comprovar, si us ve de gust mirar aquest video, veureu que hi surt el presentador que, pel que sembla, és també l’ànima d’un programa televisiu de prime time anunciant la propera actuació dins del seu show…, i aquí és on hi va haver la meva sorpresa, ja que el que anuncia el presentador és l’actuació, en directe!, de les estrelles, el chor, l’orquestra… i el director que durant aquells dies estaven representant El barber de Sevilla, de Rossini, al Teatre Metropolitan de Nova York interpretant el final del primer acte!!!

Àpala, aquí!… No en vulguis més!!!: Que si Juan Diego Flórez; que si Diana Damrau, que si Peter Mattei, que si John del Carlo, que si Samuel Ramey..., i fins i tot, com hem dit, el director: Maurizio Benini...

Però encara se’n poden dir més coses: I és que TOTS, absolutament TOTS (solistes, chor, orquestra i director) van sortir habillats amb el mateix vestuari amb què actuaven al gran teatre de l'òpera de Nova York, perquè precisament d'això es tractava: de transportar, de fer arribar al gran públic de la manera més fidel possible tota la màgia de l'espectacle operístic que aquells dies s'oferia al Metropolitan.

Us podeu imaginar, a qualsevol de les televisions de casa nostra, una mostra tan efectiva per acostar l'òpera al màxim de gent possible en un programa de característiques similars? Oi que no?...

Doncs bé, aquí us deixem aquest video perquè els aficionats a l'òpera que ens visiteu en aquest bloc us sentiu satisfets veient que un show televisiu pot servir perfectament per acostar l'òpera a un nombrós públic, i també perquè tots aquells que no conegueu aquest meravellós món en tasteu un deliciós fragment... Va!... Sense por!, que de ben segur que us agrada!

12:12 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

3 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

04 de març 2008


Relacionem l’Isaac Bashevis Singer amb la ciutat de Nova York perquè, malgrat ser Singer polonès de naixement, va deixar el seu país i es va establir a la gran ciutat americana l’any 1935, fugint del perill imminent que pels jueus i altres pobles i col·lectius significava l’ascensió d’en Hitler al poder l’any 1933.

 L’Isaac Bashevis Singer havia vingut al món a Radzymin, que algunes fonts anomenen Leoncin, un poblet a la vora de Varsòvia, l'any 1904. Allà, el pare del futur escriptor guanyador del premi Nobel l’any 1978, exercia de rabí tal com ho havien fet ja el seu avi i el seu pare.

 Quan l’Isaac Bashevis Singer tenia quatre anys, la família, formada pels pares i quatre germans més, es va traslladar a viure a Varsòvia, en un suburbi molt humil on hi proliferaven lladregots, meuques i també venedors ambulants. L’Isaac Bashevis Singer sempre va dir que aquell racó de món havia estat la seva mina d’or literària.

 En aquell barri, el pare de l’escriptor tenia assignada la funció de jutge rabínic, que consistia en fer de mitjancer entre persones que el visitaven per plantejar-li problemes. L’home era un profund coneixedor de les lleis talmúdiques així com de la càbala i, sense sou fix, mantenia la dona i els fills de les donacions que voluntàriament li oferien els seus parroquians.

 Quan va esclatar la primera guerra mundial, la Basheva, mare del futur escriptor, va marxar amb els seus fills cap al poblet on ella havia nascut, un indret desolat conegut amb el nom de Bilgoray, on una societat minúscula vivia aliena a l’arribada de l’època moderna, completament immersa en el folklore i les supersticions. L’Isaac Bashevis Singer, que va romandre a Bilgoray tres anys, va gaudir nodrint la seva assedegada imaginació d’artista literari. Totes les seves sensacions de l’època serien reflectides en els seus incomparables contes, on l’autor sap alternar amb mestria el realisme més eixut i la hipnòtica màgia provinent del ric imaginari hebreu.

 Quan la Basheva i els seus fills varen tornar a Varsòvia a reunir-se amb el pare de família, aquest va decidir que l’Isaac ingressaria en una escola rabínica. I així ho va fer durant un any en el qual va augmentar la seva ja important cultura especialment centrada en els coneixements filosòfics, a través de figures potents com l’Spinoza i a la lectura dels grans escriptors russos. Sovint reconeixia en la seva obra la influència de Gógol i de Dostoievski.
Un cop l'Isaac Bashevis Singer va haver dit al seu pare que no volia seguir la tasca de rabí, de seguida es va decantar per l’escriptura i es guanyava la vida com podia publicant crítiques literàries, cròniques i ressenyes, així com també contes serialitzats en el diari jiddisch de Varsòvia on , prèvia prova, va ser admès sense dubte, tan evident era la seva vàlua. En aquells temps va escriure una novel·la, La família Moskat, inspirada en la família Singer, que va assolir un èxit important i, a Varsòvia, va ser també un gran èxit el conte Satan a Goray, un relat sobre el fals messies. L’Isaac Bashevis Singer va ser també el traductor de l'alemany al jiddisch de la novel·la La muntanya màgica de Thomas Mann.

 L’escriptor es va casar de manera purament simbòlica amb una noia anomenada Runya, amb qui va tenir un únic fill. Quan, l’any 1935, l’Isaac Bashevis Singer va abandonar Polònia, la seva dona, russa d’ideologia comunista, va marxar amb el nen cap a Moscou, i així es va acabar per sempre la seva curta relació.

 Cal esmentar que el pare de l'escriptor va tenir un gran disgust quan el seu fill Isaac li va manifestar la seva manca de vocació rabínica. La família pertanyia a la confessió jueva dita hasidim o hasídica, que obliga a una estricta observança de la llei talmúdica, i el jove Isaac Bashevis Singer no només va trencar una tradició sinó que per poder-ho fer va haver de desobeir l’autoritat paterna.

 L’Isaac Bashevis Singer va fer cap a Nova York atret per la figura del seu germà gran, Israel Joshua Singer, que tenia deu anys més que ell i ja feia molt temps que vivia a la urbs americana, on també exercia d'escriptor i col·laborava habitualment en el diari jiddisch Forverts, d’enorme difusió entre la societat jueva de la gran ciutat i que, a més de parlar hebreu i anglès, servava amb orgull i nostàlgia l’idioma dels jueus de l’Europa de l’Est. El jiddisch, idioma germànic, havia estat la llengua dels seus avantpassats, la que les mares empraven per dirigir-se als fills, la llengua dels veïnats i dels mercats, i l’Isaac Bashevis Singer n’és un dels seus més notables representants i l’únic a qui va estar atorgat el premi Nobel en aquest idioma, l’any 1978.




A Nova York, l’Isaac Bashevis Singer va viure moments de gran angoixa quan, al principi dels anys quaranta, en esclatar la segona guerra mundial, va estar en perill de ser deportat al seu país per les autoritats d’Estats Units. Afortunadament va aconseguir una pròrroga del seu permís de residència i, al cap de poc, li va ser concedida la ciutadania. A Nova York hi va viure quasi fins a la mort, això és més de quaranta anys, al sector conegut com Lower East Side, on encara hi roman un feu de població jueva dedicada sobretot al negoci tèxtil de factura senzilla. L’Isaac Bashevis Singer passejava a diari pel seu barri, especialment pel carrer Orchard, on hi ha encara un enorme mercat de roba de baix preu, un mercat colorista i estrident com ho devien ser els mercats que l’escriptor, quan era un nen, voltava i mirava a la vella Polònia i que constituïen la seva mina d’or literària.

L’escriptor va assolir un èxit immediat en arribar a Nova York. on de seguida va començar a col·laborar al Forverts amb el seu germà, Israel Joshua, que molt paternalment l’havia acollit.




La producció de l’Isaac Bashevis Singer és variada ja que, per una banda, conrea la novel·la d’estil tolstoià amb obres com Sombras sobre el Hudson i, de l’altra, escriu meravellosos contes per infants i adults on mostra el seu talent per abordar relats inequívocament realistes amb altres plens de fantasia.

A Sombras sobre el Hudson, l’escriptor retrata despietadament la societat jueva que viu còmodament a Nova York d’esquena a l’holocaust perpetrat als seus germans d’Europa. És una història crua, feta des del ressentiment però té un gran valor literari perquè l’escriptor sap reflectir una atmosfera i uns personatges d’intens calat humà. Amb aquesta obra, l’Isaac Bashevis Singer va ser comparat a Thomas Mann, i alguns estudiosos i crítics mantenen que el magistral pols del jueu polonès supera el del magnífic alemany quant a l’orquestració d’un riquíssim ventall de personatges molt clarament diferenciats que es mouen en diversos ambients, desorientats pel moment històric tan traumàtic que els ha tocat viure.

La crítica jueva dels Estats Units va reconèixer la qualitat de Sombras sobre el Hudson, però es va mostrar ofesa per la crueltat del narrador amb el seus germans de confessió i raça, però l’Isaac Bashevis Singer va respondre amb certa sequedat irònica que ell només podia escriure d’allò que coneixia i no en disfressava la seva percepció per dura que pogués semblar.

Un altre llibre interessant és l’obra autobiogràfica Amor y Exilio, on hi trobem explicats els seus primers trenta anys a Polònia: austers i terriblement desencantats. L’Isaac Bashevis Singer té una prosa concisa, lliure de barroquismes, aparentment senzilla i tan profundament precisa com la més nítida equació matemàtica. Quan llegim les obres de l’Isaac Bashevis Singer ens adonem de la dificultat que implica simplificar les coses més complexes, de com n’era de brillant el seu talent per escurçar la narrativa sense empobrir-la mai sinó, a l’inrevés, dotant-la d’una sòlida i contundent essència, i de com el ritme de la seva poderosa narrativa, així com l’estructura dels seus textos només poden ser fruit d’una ancestral saviesa que batega amagada a la sang.

S’han de llegir els seus contes, alguns d’ells publicats en castellà. Els de caire realista són ja moderns perquè l’Isaac Bashevis Singer retrata l’home del segle XX, i no n’esmentaria cap en especial perquè tots són prou bons. Podem recordar el cèlebre Yentl the Yeshiva Boy, que va ser adaptat, dirigit i interpretat per la Barbra Streissand en versió cinematogràfica i en forma de musical. L’autor es va manifestar insatisfet argumentant que l’Streissand havia conferit al conte un caire feminista del tot inexistent en el seu text.

Pel que fa als contes fantàstics, és difícil trobar-ne de més imaginatius i encantadors. En ells hi floten els dimonis i les bruixes, les noies maques i malvades, els homes vells, lletjos i rics, malediccions i encanteris, elements tots inspirats en el fèrtil imaginari hebreu que tan màgicament va alimentar la seva sensibilitat artística quan encara era un nen, allà a Polònia.

L'Isaac Bashevis Singer, nascut Itzak, o Itzuk Zinger, va afegir la paraula Bashevis al seu nom en homenatge a Basheve, la seva mare. Els últims anys de la seva vida, abans d’anar amb la seva tercera i última muller a viure a Miami, on hi va morir l’any 1991, l’escriptor es va fer vegetarià i solia passar moltes jornades al seu racó del Lower East Side seient als parcs on donava menjar als ocells per acabar prenent alguna cosa a la Cafeteria Garden, que visitava habitualment.

I ja, per acabar, un dels seus irònics acudits: En una ocasió en què li van preguntar per què s’havia fet vegetarià, ell va contestar que no era per la seva salut que havia deixat de menjar pollastre sinó que, si ho havia fet, era per la salut... dels pollastres!

Al peu d’aquest escrit deixo uns enllaços que permeten fer una recerca actualitzada de l’obra d’aquest meravellós autor que cap lletraferit lamentarà haver conegut.

Llegiu-lo si us plau.

Enllaços:
http://www.amazon/ uk.com
http://www.totselsllibres.com/
http://www.laie.com/
Literatura

NOVA YORK - ISAAC BASHEVIS SINGER

Enviat per glòria  |  2 comentaris


Relacionem l’Isaac Bashevis Singer amb la ciutat de Nova York perquè, malgrat ser Singer polonès de naixement, va deixar el seu país i es va establir a la gran ciutat americana l’any 1935, fugint del perill imminent que pels jueus i altres pobles i col·lectius significava l’ascensió d’en Hitler al poder l’any 1933.

 L’Isaac Bashevis Singer havia vingut al món a Radzymin, que algunes fonts anomenen Leoncin, un poblet a la vora de Varsòvia, l'any 1904. Allà, el pare del futur escriptor guanyador del premi Nobel l’any 1978, exercia de rabí tal com ho havien fet ja el seu avi i el seu pare.

 Quan l’Isaac Bashevis Singer tenia quatre anys, la família, formada pels pares i quatre germans més, es va traslladar a viure a Varsòvia, en un suburbi molt humil on hi proliferaven lladregots, meuques i també venedors ambulants. L’Isaac Bashevis Singer sempre va dir que aquell racó de món havia estat la seva mina d’or literària.

 En aquell barri, el pare de l’escriptor tenia assignada la funció de jutge rabínic, que consistia en fer de mitjancer entre persones que el visitaven per plantejar-li problemes. L’home era un profund coneixedor de les lleis talmúdiques així com de la càbala i, sense sou fix, mantenia la dona i els fills de les donacions que voluntàriament li oferien els seus parroquians.

 Quan va esclatar la primera guerra mundial, la Basheva, mare del futur escriptor, va marxar amb els seus fills cap al poblet on ella havia nascut, un indret desolat conegut amb el nom de Bilgoray, on una societat minúscula vivia aliena a l’arribada de l’època moderna, completament immersa en el folklore i les supersticions. L’Isaac Bashevis Singer, que va romandre a Bilgoray tres anys, va gaudir nodrint la seva assedegada imaginació d’artista literari. Totes les seves sensacions de l’època serien reflectides en els seus incomparables contes, on l’autor sap alternar amb mestria el realisme més eixut i la hipnòtica màgia provinent del ric imaginari hebreu.

 Quan la Basheva i els seus fills varen tornar a Varsòvia a reunir-se amb el pare de família, aquest va decidir que l’Isaac ingressaria en una escola rabínica. I així ho va fer durant un any en el qual va augmentar la seva ja important cultura especialment centrada en els coneixements filosòfics, a través de figures potents com l’Spinoza i a la lectura dels grans escriptors russos. Sovint reconeixia en la seva obra la influència de Gógol i de Dostoievski.
Un cop l'Isaac Bashevis Singer va haver dit al seu pare que no volia seguir la tasca de rabí, de seguida es va decantar per l’escriptura i es guanyava la vida com podia publicant crítiques literàries, cròniques i ressenyes, així com també contes serialitzats en el diari jiddisch de Varsòvia on , prèvia prova, va ser admès sense dubte, tan evident era la seva vàlua. En aquells temps va escriure una novel·la, La família Moskat, inspirada en la família Singer, que va assolir un èxit important i, a Varsòvia, va ser també un gran èxit el conte Satan a Goray, un relat sobre el fals messies. L’Isaac Bashevis Singer va ser també el traductor de l'alemany al jiddisch de la novel·la La muntanya màgica de Thomas Mann.

 L’escriptor es va casar de manera purament simbòlica amb una noia anomenada Runya, amb qui va tenir un únic fill. Quan, l’any 1935, l’Isaac Bashevis Singer va abandonar Polònia, la seva dona, russa d’ideologia comunista, va marxar amb el nen cap a Moscou, i així es va acabar per sempre la seva curta relació.

 Cal esmentar que el pare de l'escriptor va tenir un gran disgust quan el seu fill Isaac li va manifestar la seva manca de vocació rabínica. La família pertanyia a la confessió jueva dita hasidim o hasídica, que obliga a una estricta observança de la llei talmúdica, i el jove Isaac Bashevis Singer no només va trencar una tradició sinó que per poder-ho fer va haver de desobeir l’autoritat paterna.

 L’Isaac Bashevis Singer va fer cap a Nova York atret per la figura del seu germà gran, Israel Joshua Singer, que tenia deu anys més que ell i ja feia molt temps que vivia a la urbs americana, on també exercia d'escriptor i col·laborava habitualment en el diari jiddisch Forverts, d’enorme difusió entre la societat jueva de la gran ciutat i que, a més de parlar hebreu i anglès, servava amb orgull i nostàlgia l’idioma dels jueus de l’Europa de l’Est. El jiddisch, idioma germànic, havia estat la llengua dels seus avantpassats, la que les mares empraven per dirigir-se als fills, la llengua dels veïnats i dels mercats, i l’Isaac Bashevis Singer n’és un dels seus més notables representants i l’únic a qui va estar atorgat el premi Nobel en aquest idioma, l’any 1978.




A Nova York, l’Isaac Bashevis Singer va viure moments de gran angoixa quan, al principi dels anys quaranta, en esclatar la segona guerra mundial, va estar en perill de ser deportat al seu país per les autoritats d’Estats Units. Afortunadament va aconseguir una pròrroga del seu permís de residència i, al cap de poc, li va ser concedida la ciutadania. A Nova York hi va viure quasi fins a la mort, això és més de quaranta anys, al sector conegut com Lower East Side, on encara hi roman un feu de població jueva dedicada sobretot al negoci tèxtil de factura senzilla. L’Isaac Bashevis Singer passejava a diari pel seu barri, especialment pel carrer Orchard, on hi ha encara un enorme mercat de roba de baix preu, un mercat colorista i estrident com ho devien ser els mercats que l’escriptor, quan era un nen, voltava i mirava a la vella Polònia i que constituïen la seva mina d’or literària.

L’escriptor va assolir un èxit immediat en arribar a Nova York. on de seguida va començar a col·laborar al Forverts amb el seu germà, Israel Joshua, que molt paternalment l’havia acollit.




La producció de l’Isaac Bashevis Singer és variada ja que, per una banda, conrea la novel·la d’estil tolstoià amb obres com Sombras sobre el Hudson i, de l’altra, escriu meravellosos contes per infants i adults on mostra el seu talent per abordar relats inequívocament realistes amb altres plens de fantasia.

A Sombras sobre el Hudson, l’escriptor retrata despietadament la societat jueva que viu còmodament a Nova York d’esquena a l’holocaust perpetrat als seus germans d’Europa. És una història crua, feta des del ressentiment però té un gran valor literari perquè l’escriptor sap reflectir una atmosfera i uns personatges d’intens calat humà. Amb aquesta obra, l’Isaac Bashevis Singer va ser comparat a Thomas Mann, i alguns estudiosos i crítics mantenen que el magistral pols del jueu polonès supera el del magnífic alemany quant a l’orquestració d’un riquíssim ventall de personatges molt clarament diferenciats que es mouen en diversos ambients, desorientats pel moment històric tan traumàtic que els ha tocat viure.

La crítica jueva dels Estats Units va reconèixer la qualitat de Sombras sobre el Hudson, però es va mostrar ofesa per la crueltat del narrador amb el seus germans de confessió i raça, però l’Isaac Bashevis Singer va respondre amb certa sequedat irònica que ell només podia escriure d’allò que coneixia i no en disfressava la seva percepció per dura que pogués semblar.

Un altre llibre interessant és l’obra autobiogràfica Amor y Exilio, on hi trobem explicats els seus primers trenta anys a Polònia: austers i terriblement desencantats. L’Isaac Bashevis Singer té una prosa concisa, lliure de barroquismes, aparentment senzilla i tan profundament precisa com la més nítida equació matemàtica. Quan llegim les obres de l’Isaac Bashevis Singer ens adonem de la dificultat que implica simplificar les coses més complexes, de com n’era de brillant el seu talent per escurçar la narrativa sense empobrir-la mai sinó, a l’inrevés, dotant-la d’una sòlida i contundent essència, i de com el ritme de la seva poderosa narrativa, així com l’estructura dels seus textos només poden ser fruit d’una ancestral saviesa que batega amagada a la sang.

S’han de llegir els seus contes, alguns d’ells publicats en castellà. Els de caire realista són ja moderns perquè l’Isaac Bashevis Singer retrata l’home del segle XX, i no n’esmentaria cap en especial perquè tots són prou bons. Podem recordar el cèlebre Yentl the Yeshiva Boy, que va ser adaptat, dirigit i interpretat per la Barbra Streissand en versió cinematogràfica i en forma de musical. L’autor es va manifestar insatisfet argumentant que l’Streissand havia conferit al conte un caire feminista del tot inexistent en el seu text.

Pel que fa als contes fantàstics, és difícil trobar-ne de més imaginatius i encantadors. En ells hi floten els dimonis i les bruixes, les noies maques i malvades, els homes vells, lletjos i rics, malediccions i encanteris, elements tots inspirats en el fèrtil imaginari hebreu que tan màgicament va alimentar la seva sensibilitat artística quan encara era un nen, allà a Polònia.

L'Isaac Bashevis Singer, nascut Itzak, o Itzuk Zinger, va afegir la paraula Bashevis al seu nom en homenatge a Basheve, la seva mare. Els últims anys de la seva vida, abans d’anar amb la seva tercera i última muller a viure a Miami, on hi va morir l’any 1991, l’escriptor es va fer vegetarià i solia passar moltes jornades al seu racó del Lower East Side seient als parcs on donava menjar als ocells per acabar prenent alguna cosa a la Cafeteria Garden, que visitava habitualment.

I ja, per acabar, un dels seus irònics acudits: En una ocasió en què li van preguntar per què s’havia fet vegetarià, ell va contestar que no era per la seva salut que havia deixat de menjar pollastre sinó que, si ho havia fet, era per la salut... dels pollastres!

Al peu d’aquest escrit deixo uns enllaços que permeten fer una recerca actualitzada de l’obra d’aquest meravellós autor que cap lletraferit lamentarà haver conegut.

Llegiu-lo si us plau.

Enllaços:
http://www.amazon/ uk.com
http://www.totselsllibres.com/
http://www.laie.com/

11:01 p. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

2 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts


I brillaven els estels…

I hi haurà per sempre més un estel que refulgirà en la memòria de tots els qui vas corprendre amb el teu art i que durà el teu nom: Giusseppe di Stefano.

Reposa en pau.

Ópera

GIUSEPPE DI STEFANO (1921-2008)

Enviat per enric  |  1 comentari


I brillaven els estels…

I hi haurà per sempre més un estel que refulgirà en la memòria de tots els qui vas corprendre amb el teu art i que durà el teu nom: Giusseppe di Stefano.

Reposa en pau.

1:03 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

1 comentaris:

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top