EL MOLDAVA, DE BEDŘICH SMETANA

Si heu visitat algun cop Praga, una ciutat on la música hi batega per molts dels seus racons, haureu pogut comprovar que el nom de Bedřich Smetana hi és omnipresent.

Director i compositor, Bedřich Smetana (1824-1884) va ser també una destacadíssima figura del conscienciament nacionalista txec en l´època en què Txèquia formava part de l’imperi austro-hongarès, un conscienciament que es percep en la seva obra, la qual s’inspira en les melodioses cançons i balls folcklòrics de Bohèmia.

Afectat per una sordera total, l’any 1874 Smetana ha de deixar la direcció musical del recentment creat Teatre Txec de l’Òpera i es dedicarà únicament a compondre. Fruit d’aquesta darrera època del compositor són, entre d’altres obres, els sis poemes simfònics emmarcats sota el títol de La meva pàtria, el més conegut dels quals és, sense cap mena de dubte, el que, encara que duri més de cinc minuts, avui us proposem escoltar: El Moldava.

El Moldava (Vltava en txec) és el riu més llarg de Txèquia. Neix a la part meridional del país i, atrevessant boscos i ciutats, arriba a Praga per acabar duent el seu cabdal a l’Elba.

La interpretació d'aquest descriptiu poema simfònic que hem tingut la fortuna de trobar a You Tube és la de l'Orquestra Filarmònica de Berlín, dirigida per un dels més grans directors d'orquestra del passat segle XX, l'hongarès Ferenc Fricsay (1914-1963):


Amb el tímid so de les flautes travesseres (pel Moldava fred) i el lleu murmuri dels clarinets (pel Moldava càlid), acompanyats per l’arpa i el suaus pizzicatos de violins i de violes imitant les gotes d’aigua, Smetana dibuixa a l’inici d’aquest poema musical l’incipient fluir de les aigües d’aquests dos rierols que, empesos l’un cap a l’altre, acaben unint-se i formen el gran riu.

Violoncels i contrabaixos (00:52) descriuen tota la força fluvial nascuda d’aquesta unió, i amb els violins i les violes entonen la melodia principal, a la qual s’hi aniran afegint la resta d’instruments fins que ja, amb l’orquestra en ple, sentirem la sumptuositat amb què les aigües inicien el seu llarg i imparable camí.

Als minuts 01·39 i al 02:13, les cordes dibuixen amb rapidesa els remolins que, un cop salvats, fan renéixer una vegada i una altra la melodia significant el plàcid, exuberant i decidit transcurs del cabdal del riu.

Al minut 02:28, les trompetes ens anuncien una cacera a dins dels boscos, claríssimament il·lustrada per les trompes, que destaquen de la resta dels metalls, fins que l’estrèpit es va diluïnt, a poc a poc, boscos endins, i és quan ens arriben les festives notes d’una polonesa txeca provinents d'unes festes de noces que es cel·lebren a un llogarret a prop de la riba (03:15)

I ve la nit... (04:32) És un moment ple de màgia: els violins dibuixen la quietud del firmament mentre les flautes i l’arpa imiten la remor de l’aigua... I és aleshores quan les rusalkes, les mítiques nimfes que viuen a l’aigua dels rius i dels llacs eslaus, inicien els seus jocs i dancen a la llum de la lluna mentre el riu segueix el seu curs tot i que sembla, en aquest passatge, que li costi d'avançar, també embruixat per l’encantament d’aquella màgica escena que, de mica en mica, va deixant enrere.

Al minut 06:40, un cop més, els metalls irrompen amb força per mostrar-nos un Moldava que, impetuós, desperta amb noves forces per continuar creuant, orgullós, pel mig dels paratges plens d’història de Bohèmia fins que, de sobte, l’orquestra fa un canvi radical (07:41) que ens fa preveure un perill… I és que s’acosten els ràpids de Sant Joan (sjezd Svaty Jan): Una gran agitació orquestral descriu a la perfecció l’accidentat curs que ha de seguir el riu obligat a frenètics corrents, i és la percussió, on hi destaca l’estrepitós esclat dels platerets, l’encarregada d’il·lustrar tota la sublim intensitat d’aquella desbocada cursa.

Al minut 08:34, amb el contrastat d’un pianissimo per part de l’orquestra, tornen els corrents tranquils, i de seguida la melodia reneix amb molta més força quan tot just s’albira el Castell de Praga, i encara la melodia guanya en majestuositat a mida que el Moldava s’acosta a la ciutat on, coronat per disset ponts, el seu pas serà festejat per l’orquestra en ple. És un moment exultant, sublim…

... El riu, però, ha de continuar recorrent el seu llarg camí: deixa Praga (09:51) i es perd en la llunyania cap al seu destí final.

00:00: Neixen els dos rierols que formen el Moldava.
00:52: Sorgeix el gran riu (melodia principal).
01:39 - 02:13: Descripció dels remolins.
02:28: Escena de cacera.
03:15: Noces camperoles (polonesa txeca).
04:32: Les nimfes (rusalkes) surten a la llum de la lluna.
06:40: El Moldava segueix el seu curs atravessant Bohèmia.
07:41: Els Ràpids de Sant Joan.
08:34: S'albira El Castell de Praga. El riu atravessa la gran ciutat.
09:51: El Moldava es perd en la llunyania.

9:01 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

SOTERRANI

SOTERRANI (Teatre)
Autor: Josep Maria Benet i Jornet
Actors: Pep Cruz i Pere Arquillué
Direcció: Xavier Albertí

Sala Beckett

Alegre de Dalt, 55 bis

Barcelona

Una obra de teatre sustentada en un text, en aquest cas en el diàleg entre dos homes, requereix ineludiblement d’un tema interessant des del principi i que, sota una direcció eficaç, es mantingui i, si pot ser, augmenti fins al clímax.

Soterrani, l’última obra que ha escrit el dramaturg Josep Maria Benet i Jornet, fa una proposta arriscada sobre dos personatges que, no havent-se vist mai i essent molt diferents, tenen en comú un vincle inconfessable que no descobrirem.

Els dos homes mantenen un combat en el qual les paraules van descodificant els diversos estrats d’una situació en la que hi estan indefugiblement encadenats el bé i el mal, mostrant-nos com les llindes d’ambdós territoris arriben a vegades a esgarrapar-se fins a la confusió.

L’espectador contempla l’existència d’un món que, com tants d’altres, vibra ocult i perillós darrere d’aparences completament comunes. Aquell o aquella de qui mai no n’hauríem suposat res que sortís d’un tarannà inofensiu, o nosaltres mateixos, per què no, podem estar sota sospita d’activitats que des de la raó n’abominem, d’aquelles que ens fan dir una i altra vegada: Però, com és possible que hi hagi gent capaç d’això?

El treball dels actors es impecable. El personatge que interpreta en Pep Cruz té més paper que l’altre, i el gran actor diu el seu text amb la mestrívola naturalitat teatral que ja li coneixem i ens complau sempre. Mentre el seu personatge és un home segur, que sap molt bé el que es fa, l’home que ens interpreta en Pere Arquillué mostra el seu sentir tant a través del text com dels silencis, criatura dolorosament turmentada que el magnífic actor controla fins al refinament més exquisit.

Com a peròs dir que el treball de direcció d’en Xavier Albertí és una mica pla: La tensió no assoleix mai els cims de violència que els diàlegs, tan hàbilment canviants gràcies a la saviesa teatral d’en Benet i Jornet, han de mostrar i transmetre al sempre interessat espectador.

I una pregària tal vegada inútil: Prou dels sorolls que es fan amb els papers dels caramels, prou de la tos clarament reprimible, prou d’estirar i arronsar les cames com si el local fos el salonet de casa i hi estéssim de festa amb els amics.

En un del moments més especialment difícils, mentre en Pep Cruz deia la part del text que li tocava, vaig creure endevinar-li una mirada de molesta súplica dirigida a la grada de públic més ofensivament estrepitosa.

Fins el 4 de maig podeu veure aquesta obra a la Sala Beckett, de Barcelona. Després, com que és de bon muntar, probablement rodarà per comarques. Aneu-hi que s’ho val.

12:00 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

L'ENDEMÀ DE SANT JORDI

El passat dia 23, com molts milers de catalans, vaig gaudir de la incomparable FESTA de Sant Jordi des de dins, és a dir, a peu dret fins gairebé les 10 del vespre, despatxant –en el meu cas a la llibreria Al Vent, de Badalona- tota mena de llibres.

Llibres que la gran majoria de la gent tenia ja claríssim quin, o quins, adquirir abans d’entrar, però també llibres que et demanen per regalar a persones a qui no els agrada llegir, o bé algun llibre l’única referència que del qual et donen és que recorden, quan el van veure, que era de tapes grogues -o, potser, carabasses-, i que les lletres del títol eren -seguríssim!- molt grosses i de color negre, o bé aquell altre llibre del qual ahir, a quarts de dues de la tarda, van parlar-ne en una entrevista amb l’autor a la ràdio, però que no en recorden ni el nom del llibre ni de l’autor, però sí que aquest darrer era un senyor ja gran que s’explicava molt bé…

A la llibreria, jo em bellugo més o menys bé per les seccions de narrativa, de poesia, de llibre infantil i juvenil, i de cuina, però en una llibreria n’hi ha moltes, moltíssimes més, de seccions: que si psicologia, que si ciències ocultes, que si antropologia, i que si un llarg etcètera més de seccions que del màxim que en podria parlar és, simplement, de la definició, i si bé quan treballes tot l’any en una llibreria et sonen autors i títols perquè els has tret de les caixes quan arriben de les distribuïdores, has introduït les dades a l’ordinador, i els has col·locat tu mateix en el lloc on corresponia, quan, simplement, vas a donar un cop de mà a uns bons amics llibreters durant aquell dia, reconeixes, encara més, la quantitat i quantitat de coses que ignores.



No obstant, estàs allà com a llibreter i has d’intentar fer-ho el millor possible:

"Vostè és d’aquí, oi?", et pregunta una noia quan veu que, entre tota aquella gernació que s’acumula dins la llibreria, tu ets dels pocs que van amb mànigues de camisa...

Li respons, tot cofoi, que sí, i quan li preguntes amb amabilitat gens fingida en què pots ajudar-la, desitjant interiorment que et pregunti per un llibre que, com a mínim, et soni, ella et demana:

"Té llibres que parlin de motos?"

"Sí -li respons amb seguretat, a la vegada, però, que rumies-: A mecànica i a esports, n’hi ha d’haver, de llibres de motos..."

Dius a la noia que et segueixi i li treus tots els llibres de motos que trobes a les prestageries de mecànica i d’esports, però tot just els hi acabes d’ensenyar que ja sents que, per darrere, un senyor et pregunta:

"Perdoni… Té algun llibre que parli de la curació del reuma?"

"Ja t'han fotut -penses-, però, si n’hi ha algun, ha d’estar forçosament a Medicina."

Au!, doncs, ves cap a l’altra banda de la llibreria, agafa l’escala, i enfila’t a la secció de Medicina per poder llegir els lloms dels llibres que hi ha allà i veure si en algun d’ells hi surt la paraula reuma…

I sí!; has estat de sort... N’hi ha un que en el títol hi diu reuma! Baixes; dónes a aquell senyor el llibre que has trobat i, mentre comença a fullejar-lo, t'adones que la noia que t’havia demanat els llibres de motos et demana socors amb l’esguard, pel que et dirigeixes cap a ella i, quan ets al seu costat, tems la pregunta que, indefectiblement et fa:

"I quin li sembla que està més bé de tots?..."

L' única resposta que se t'acudeix en aquell moment és un esquiu "Dona… Depèn… Això depèn del que busqui…", ja que no pots pas confessar-li que tu ets dels que distingeix una moto d’un cotxe perquè els cotxes tenen portes i les motos no, però mentre contemples la cara d’indecisió que la noia continua fent davant la teva esquiva resposta, sents, per sorpresa, que darrere teu hi tens al senyor a qui li has trobat el llibre al llom del qual hi figurava la paraula reuma i que, amb el llibre a les mans, s’ha acostat fins a tu per preguntar-te: "Vol dir que m'anirà bé aquest llibre?..."

I què, eh?… Què li contestes a aquell bon home?… Fas com els que venen a plaça que, quan els preguntes si són tendres aquelles faves, sempre et contesten, somrients i conevençuts, que sí, que són tendríssimes?…

"Home… -decideixes, per fi, respondre-li al senyor-: L’editorial és molt seriosa…", i sense que tinguis temps de veure com l’home llegeix el nom de l’editor del llibre que parla del reuma, sents que la noia interessada en els llibres de motos et diu, ja decidida:

"Miri, sap què?… Ja tornaré aquesta tarda amb ell perquè se’ls miri i es triï el que més li agradi."

Li respons amb tota sinceritat que sí, que és el millor que pot fer i, immediatament, deses a les prestatgeries tots aquells llibres que parlen de motos, i quan els tens col·locats altre cop al seu lloc i et gires, et sorprèn no veure el senyor que t’havia demanat el llibre sobre la curació del reuma, sinó una altra noia que et diu:

"Hola. Ets d’aquí, oi?… Busco la penúltima novel·la que ha publicat Dostoievski, però no en recordo el títol. El teniu?"

"Bufa!" –exclames, sorprès interiorment, mentre mires de reüll on carat deu ser el senyor del reuma, però veient que s’ha deixat el llibre que li havies ensenyat a sobre el taulell on hi ha les novetats de narrativa en castellà dedueixes que aquell libre no li ha semblat prou bo com per comprar-lo i que deu haver marxat.

Intentes fer broma amb la noia que t’acaba de demanar la penúltima novel·la que "ha publicat" Dostoievski dient-li que d’això en deu fer molts anys, però la noia, seguríssima, no t’entèn la broma i et diu que ho ha llegit al diari i que ha sortit en una col·lecció, el nom de la qual, naturalment, no recorda, així és que decideixes consultar a l’ordinador quines són les darreres "novetats" que han arribat de Dostoievski, i li ensenyes que la darrera entrada d’un llibre de l’autor rus és una reposició del fons de la llibreria del mes de febrer, concretament El jugador, però la noia et diu que no és aquest el títol i, decebuda, se’n va.

Sense temps de veure com marxa, veus que quatre noies jovenetes t’estan mirant perquè els preguntis en què pots ajudar-les i, quan ho fas, una d'elles, amb el tàcit però callat suport de les altres tres, et pregunta:

"Tenen el Kamasutra?"

I és que no falla! Cada any, però cada any, eh?, em demanen, en un moment o altre del dia, aquest llibre, i mireu si és que, enguany, mentre dinàvem amb uns companys (a quarts de cinc! de la tarda), vaig comentar, divertit, que m’estranyava que encara no me n’haguessin demanat cap.

Doncs bé, aquelles noies que van entrar a la llibreria a quarts de vuit de la tarda, no solament no van voler trencar amb la meva tradicional venda d’un Kamasutra (l'il·lustrat, està clar), sinó que, a més a més, se’n van quedar dos!





Són, tot plegat, anècdotes del Sant Jordi viscut des dins d’una llibreria. D’aquí a uns dies, en Carles, el propietari d'Al Vent, farà un sopar a ca seva amb tots els qui vam estar treballant a la llibreria i a la Fira que, amb les altres llibreries de Badalona, es munta cada any a la Plaça de la Vila, i de ben segur que en aquell sopar en sortiran moltes més, d’anècdotes i, com sempre, amb el cafè, votarem quina és la més divertida.

De tota manera, ja us puc avançar que la guanyadora d’enguany té molts punts per ser la protagonitzada per la Maite, la dona d’en Carles, una cubana vitalíssima que és, a més a més, la simpatia personificada:

La Maite, en un moment d’atabalament, va atendre un xicot que li va preguntar: "¿Tenéis el libro de Tamudo?", referint-se, està clar, a Ànima de carrer, un llibre que, amb aquest títol, ha sortit fa poc dedicat al jugador de l’Espanyol Raúl Tamudo, però com que la Maite en sap tant, de futbol, com jo de cotxes i de motos, va entendre que aquell xicot li demanava una altra cosa, i és per això que va preguntar a en David, un dels llibreters que formen part del personal: "Oye, David: ¿Sabes si tenemos libros de tartamudos?", referint-se, naturalment, a la possibilitat que tinguéssim algun text de logopèdia que tractés d’aquest problema.

Són, ja dic, anècdotes d’un dia on el llibre és el principal protagonista, i m’ha fet gràcia fer-vos-en quatre pizellades per explicar-vos com es viu, també, la Festa del Llibre des de dins.

9:13 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

VISCA L'AMOR!

Demà serà la diada de Sant Jordi, i és per això que vam pensar que la millor manera de celebrar aquest primer Sant Jordi amb tots vosaltres seria transcrivint-vos uns poemes dedicats a l’amor. Així, doncs, la Glòria i jo vam convenir que cadascú de nosaltres triés uns quants poemes, els que més peça ens fessin en el curt espai de temps que vam donar-nos per triar-los, la qual cosa no vol pas dir que siguin els més bonics que hàgim llegit mai, però és evident que si vam recordar precisament aquests i no uns altres és perquè en el seu moment cap d'ells no ens van deixar gens indiferents.



Jo t’estimo en present d’indicatiu
i, de l’amor per fer-me un futur mèrit,
t’estimaré en pretèrit,
participi, gerundi i subjuntiu.
Carles Fages de Climent (1902-1968)


Dona, no ets cap flor
ni mel segreguen els teus llavis ni
submissió la sina. Això
sols és un dir. Jo et reconec
pel front, pel teu domini
solar, la sal no redimida,
els àcids escumosos, l’esvoranc
per on s’escola Déu: Tu fas que sagni.
Màrius Sampere (1928)



Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit de llur joia
envejosa
a les roses:
Mireu la noia que us guanya l’esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.
De tant que és jove enamora al seu pas
-qui no la sap quan la veu s’enamora-
Perquè has vingut jo ara torno a estimar
Diré el teu nom
I el cantarà l’alosa
Joan Salvat-Papasseit (1894-1924)

DEDICATORIA
Si alguna vez la vida te maltrata,
Acuèrdate de mí,
Que no puede cansarse de esperar
Aquel que no se cansa de mirarte.
Luis García Montero (1958)


EL LUGAR DEL CRIMEN
Más allá de la sombra
te delatan los ojos,
y te adivino tersa,
como un mapa extendido
de asombro y de deseo.
Date por muerta
amor,
es un atraco.
Tus labios o la vida.
Luis García Montero (1958)



Oh tu que portes una rosa bella
al capdavall del pit!
Surt la rosa, per tímida clivella,
d'aquest roser que dus sota el vestit.
Josep Carner (1884-1970)


Quina cosa, amor meu, quina cosa!
És la cosa més trista d'enguany:´
És Sant Jordi i no tinc cap més rosa
que una rosa de dol i de plany.

És la rosa no-rosa, reclosa
dins un llibre: taüt i parany;
una rosa de mort que reposa
en un son insensible i estrany.

Puntual amorosa collita
que no arriba aquest any a la cita.
I han florit els rosers sense tu!

No em cal pas una flor que em recordi
que no hi ets. Pero avui és Sant Jordi
i el silenci, és tan dur, és tan dur...
Carme Guasch (1928-1998)

1:33 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

PAISATGES CIBER-ROMÀNTICS. ALBERT PUNTÍ – FOTÒGRAF

Algunes de les meves activitats quotidianes m’obliguen a passar per davant d’ El Triangle, Plaça de Catalunya, Barcelona Ciutat. Especifico per evitar aquella desagradable sensació de centralitat que, de vegades, molesta als que som de poble, i des del nostre estimat cap i casal se’ns parla donant per fet que ho hem de saber tot de Barcelona com si es tractés del melic del món . I, no. Llagostera o Riudellots de la Selva, per exemple, existeixen també.

Torno on pretenia començar: Érem a davant d’El Triangle, i allà és on ja he entrat tres o quatre vegades per veure, en un petit espai que hi ha a la cafeteria quiosc, l’exposició que dóna títol a aquest post. Com que ja s’ha dit milions de vegades, no en vindrà d’una: Hi ha imatges, no totes, que valen més que mil paraules. Suat però real en aquest cas on l’artista de la fotografia, Albert Puntí (Torelló 1953), ens mostra la seva personal i admirable creativitat plàstica.



















No cal cap més comentari. Tal vegada, dir que l’Albert Puntí ens vol mostrar diversos paisatges de la ciutat de Barcelona tal i com poden ser d’aquí a uns quants segles segons la seva impactant visió del futur imaginat i dels secrets , admirativament envejables, d’una tècnica que a mi, profana en la ciència de la fotografia, m’ha deixat amb la paraula tallada. Només sabria escriure adjectius positius i en grau superlatiu. Iu.iu. Ho veieu? Escric fent versos quan no toca.


















Us deixo l’adreça del retratista artista. Ista. Ho veieu? Altre cop un versot. No sé si l’Enric creurà prudent publicar un post tan dissonant. An. No hi ha manera...

Entreu-hi si us plau: http://www.idolatria.net/

Hi veureu més obra i sabreu quina intenció ha portat a l'Albert Puntí a crear aquestes imatges que a mi em recorden inevitablement la inquietant i innoblidable atmosfera de la pel·lícula Blade Runner (Ridley Scott, 1982).

9:59 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

UNA PEL·LÍCULA : LA SOLEDAD

Director: Jaime Rosales
Guió: Enric Rufas i Jaime Rosales
Actors: Sonia Almarcha, Petra Martínez, Míriam Correa, Lluís Villanueva, i altres
2008

Aquesta és una d’aquella pel·lícules que imiten perfectament el discurs de la vida. Rodada amb un pressupost modest, La soledad se sosté, ferma i aparentment inofensiva, en la fidel transmissió que, director, guionista, actors i tècnics saben fer de les vides quotidianes de personatges tan propers a nosaltres que de vegades fan que l’espectador es pregunti si aquella gent actua o és que realment els passa tot allò que ens ensenyen, i que nosaltres només hem tret el cap per observar trossos de vides que són el mirall de les nostres, o de les de la gent que ens és molt propera.

Cada persona és un món i la que no, dos, i en aquesta pel·lícula de narrativa molt original hi trobem una família: la mare i les seves tres filles ja adultes, cadascuna amb les seves parelles vivint amb certa placidesa en un barri del Madrid treballador i senzill. Els personatges van lluitant diàriament amb la vida, com tothom, de vegades resolent els problemes, d’altres provocant tensions. Mentre, en un poble de pagès, a León, una noia jove i separada decideix anar-se’n a treballar a Madrid amb el seu fill, un nen que encara no camina. A Madrid anirà a viure rellogada en una habitació del pis d’una de les germanes que hem esmentat abans.

I ja no expliquem més.

Afegirem que la pel·lícula està filmada amb un sistema on la càmera es glaça al damunt de cada personatge, n’espia els gestos íntims, ens ofereix de forma remarcable el protagonisme tan silenciós com eloqüent dels espais buits, habitacions, passadissos, banys o cuines, que formen també part de la història perquè on hi ha un espai buit hi ha, també, una absència, i encara que de vegades només veiem objectes, mentre sentim les veus dels personatges que parlen d’una habitació a l’altra, també sentim que, quan no hi són, no hi som: les coses, una planxa, una paret, la cafetera també estan soles perquè la solitud s’apodera de tot com un gas tòxic de desarrelament contra el qual, de vegades, no tenim forces per lluitar i ens venç. Això i així és La soledad, aquesta pel·lícula per la qual en Jaime Rosales es va emportar un Goya com a millor director de la millor pel·lícula, mentre un tercer guardó el va guanyar l’actor Jesús Torrijo.

Cal recordar que en Jaime Rosales ja ens va sorprendre de manera inquietant l’any 2003 amb Las horas del día. Com aquesta, però amb un guió molt diferent, són pel·lícules en les que sembla que no hi passi res però que a mida que avancen ens van deixant sentir, amb sàvia naturalitat, les remors doloroses i ocultes que ens empenyen i marquen l'existència.

No convé perdre la pista d’aquest home jove i creatiu que es diu Jaime Rosales i que sap utilitzar les càmeres amb una sòbria habilitat de discret virtuós que s’agraeix i es valora . Hi ha moments veient La soledad que sentim una nàusea subtil , però és volguda per l’autor. Hi ha de ser. És aquell degoteig de quasi cada dia que tots, de vegades sovint, hem experimentat. És així. És la vida.

No us la perdeu.

3:30 p. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

RECOMANACIÓ PER SANT JORDI

Des de fa molts i molts anys, però molts, eh?, sempre he fet festa per Sant Jordi, per a mi la GRAN FESTA de totes les festes de l’any.

Fa molts anys, també, vaig entrar a col·laborar amb la llibreria Al Vent, de Badalona, en aquella època de la transició en què algunes llibreries eren quelcom més que locals on només s’hi venien llibres, i per aquest motiu sovintejaven les pintades amenaçadores a les seves parets del tipus "Esto arderá", amenaces que s’havien fet trista realitat, per exemple, a València, on la llibreria Tres i Quatre d’aquella ciutat va sofrir diversos atemptats amb el fuego reparador dels torquemades de sempre que, disfressats de demòcrates de tota la vida, encara pul·lulen.

Malauradament, per motius de canvis d’horari a la meva feina vaig haver de deixar, al cap de quatre anys, la meva col·laboració amb la llibreria, però sempre més, per Sant Jordi, torno a fer de llibreter per un dia, un dia que acabo, per la falta de costum, amb els peus que em bullen per haver d’estar-me tantes hores a peu dret, pel que, a més a més de la rosa i el llibre, a casa ja forma part de la tradició de Sant Jordi el meu relaxant bany de peus amb aigua i sal tot just hi arribo a les 10, quarts d’11 del vespre.

I a què ve, us preguntareu en el cas que hàgiu arribat a llegir fins aquí, tot això?... Doncs bé, tot això ve perquè vol ser el preàmbul d’una recomanació que, com a llibreter que he sigut durant quatre anys seguits i amb gairebé trenta santjordis a l’esquena –o potser millor hauria dir amb mal de peus?-, vull fer-vos d’un magnífic llibre que, si no esteu decidits quin regalar al vostre estimat o estimada i voleu, a més a més, defugir del malauradament ja clàssic llançament per a aquesta data dels mediàtics de torn potser us pot interessar.

Es tracta de Bestiari, de Martí Domínguez, un voluminós recull d’articles publicats a la revista El Temps, on aquest doctor en biologia valencià i actualment professor a la Facultat de Periodisme de València hi vessa tot un gavadal de coneixements científics, artístics i d'una gran humanitat.

Sabíeu, per exemple, que Botticelli va deixar constància en les seves meravelloses pintures del seu interès per la botànica i és per això que a L’adoració dels mags que hi ha a la Galeria degli Ufizzi, de Florència, va pintar al mur del portal, al costat de la Mare de Deú, uns melics de Venus (Umbilicus rupestris) amb la mateixa precisió que un naturalista perquè, segons Hipòcrates recomanava, menjar les fulles del melic de Venus afavoria l’engendrament de nois?...

O que Hugo van der Goes, en el seu meravellós Tríptic Portinari, també als Ufizzi, hi va pintar a la part inferior central de l’Adoració dels pastors, just al costat d’un pitxer amb uns esplendorosos lliris i dins d’un got ple d’aigua, unes flors més aviat escarransides, i que aquestes flors, presents també a La muntanya màgica, de Thomas Mann, on el seu protagonista, Hans Castorp, les utilitzava per decorar la seva trista estança, són corniols (aquilegia vulgaris)?… I és que la raó perquè van der Goes va pintar aquest ramet de corniols en aquest tríptic és perquè les llavors assecades dels corniols, barrejades amb vi, facilitaven el part… (Cliqueu sobre les dues fotografies següents per veure, a la primera, El Tríptic Portinari sencer i, a la segona, el detall pertanyent als corniols.)






Us havíeu fixat que a la Capella Sixtina l’arbre del pecat que hi pintà Miquel Àngel és una figuera i no pas una pomera?, o que al Sant Sopar, del Museu del Prado, pintant pel valencià Vicent Joan Macip (Juan de Juanes), hi apareix damunt la taula mitja taronja quan la taronja, originària de l’Índia, difícilment hauria pogut arribar en aquella època a Judea?… (Cliqueu sobre les fotos per engrandir-les. La primera és El pecat original i L'expulsió del Paradís, de Miquel Àngel, a la Capella Sixtina, i les dues següents són El sant sopar, de Vicent Joan Macip, i un detall del mateix quadre on podreu observar, just davant del ganivet, mitja taronja oberta.)









O que Proust, que evocava tota mena d’olors per la seva Recerca, tenia greus problemes d’asma i havia de defugir de les olors massa fortes, i és per això que en cèlebre retrat que li pintà J. E. Blanche i que veieu aquí sota l’escriptor francès llueix al trau una camèlia…, una de les poques flors completament inodores malgrat la seva bellesa?




I així, amb una prosa cuidadíssima, un refinat sentit de l’humor i, sobretot, amb una gran amenitat a l’hora de parlar de la flora i de la fauna tot evocant pintors, escriptors, músics, pensadors, paisatges…, en aquest magnífic recull d’articles Martí Domínguez ens encomana les seves dots d’observació i ens desperta, a la vegada, la curiositat envers la natura.

Sense anar massa lluny, jo mateix, tan urbanita, llegint aquest llibre vaig descobrir un bon dia que els arbres que hi havia plantats al carrer per on passava matí i tarda per anar i venir de treballar, no eren només arbres, sinó lledoners, uns arbres que, com els plàtans, proporcionen ombres esponeroses, i no em puc estar d’explicar-vos que, parlant d’aquests arbres que podríem dir que només serveixen per fer ombra, Martí Domínguez evoca la figura de Dionisi II, tirà de Siracusa, el qual llegia poesia sota la plàcida ombra d’uns plàtans, i que els va arribar a estimar tant, que els regava ell mateix cada dia... amb vi!


No conec personalment Martí Domíngez, però tinc la sort que un amic comú que tenim tots dos a València, sabent com m’arriba a agradar aquest autor, em va portar, un dia que va venir a Barcelona i va sopar a casa amb nosaltres, tots els llibres de Martí Domínguez signats per l’autor… És un dels regals d’aquells que no oblides en la vida!

En fi, si voleu fer cas a aquest llibreter d’un dia a l’any i voleu regalar (o regalar-vos) un bon llibre que, al ser un recull d’articles, pot agradar fins i tot a aquells a qui no els agrada massa llegir, us recomano amb els ulls tancats Bestiari, de Martí Domínguez, i com que és un llibre editat fa ja vuit anys és més que possible que potser no el trobeu a la vostra llibreria, i és per això que he pensat treure aquest post avui perquè, si us fa patxoca tot el que us he explicat d’ell, tingueu temps de demanar-lo i el pogueu tenir per Sant Jordi… Però si us el porten passat Sant Jordi –aquests dies a les llibreries van de bòlit-, també s'hi val, eh?

Ah!, m’oblidava dir-vos que, al final del llibre, hi trobareu, a part de la taula, quatre índexs: el de topònims, el d’antropònims, el d’animals i el de plantes, que faciliten la recerca per fer noves relectures d’un article en concret.

I ja, per acabar, us deixo aquest enllaç (cliqueu aquí) que he trobat a la xarxa on hi ha dos dels articles que conformen el llibre perquè en pogueu fer un tast.

BESTIARI
Martí Domínguez
Edicions 3 i 4 (València)

1:25 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

SÍPIA ESTOFADA

Un dels aliments més exquisits que ens porta la primavera són els magnífics exemplars de sípies que hi trobem als coves de les peixateries i, que des de fa ja un parell de setmanes, no puc evitar de comprar ja que, a més a més, el preu, en aquests temps que tant has de vigilar que no se t’escapin els diners a la plaça, és molt accessiblle.

I com la faig, la sípia?… Gairebé sempre estofada amb patates. La meva mare era una fanàtica de la sípia estofada amb patates i pèsols, però a mi, que m’encanten els pèsols de temporada, no m’acaba de satisfer el contrast dolç de la lleguminosa amb el contundent sabor que la sípia aporta a les patates, i és per això que la faig tal i com us ho explico:

Necessitem per a quatre persones:

Una sípia de, si fa o no fa, un quilo.
Tres patates mitjanes, pelades i esqueixades.
Un parell de cebes grosses de Figueres, o tres de mitjanes tallades a octaus.
Un parell o tres, segons la mida també, de tomàquets madurs, pelats i, sense llavors, tallats més aviat prims.
Una culleradeta rasa de pebre vermell dolç (el "pimentón de la Vera", amb denominació d’orígen, fa que aquest pebre vermell no tingui res a veure amb les marques que normalment hi ha als "supers").
Una cabeça d’alls.
Un got de vi blanc sec (un xerès amontillat, encara que sigui de "batalla" com ho és ara el "Musa" és perfecte).
Una fulla de llorer.
Un got de vi d’oli d’oliva.
Sal i pebre al gust.

En una cassola, si pot ser fonda i gruixuda, hi posarem, en fred, tots els ingredients i, a foc ben baix, deixarem que, amb la cassola tapada, es vagin estofant fins que les patates estiguin cuites.

Ara bé, que vol dir moro… És senzill, però no tant, ja que, si voleu el meu consell, és bo que, un cop neta de pell la sípia, l’estofeu abans, sencera i amb la melsa, tota sola durant vint o vint-i-cinc minutets en un cassó ben tapat i amb el foc molt baix, amb mig ditet just d’aigua i un rajolinet d’oli d’oliva.

Un cop estofada, deixeu-la refredar una mica i talleu-la a trossos regulars mentre l’introduiu a la cassola amb la resta dels ingredients.

Com més grossa és la sípia, més grossa és, en proporció, la seva melsa, però tingueu en compte que una melsa massa grossa donarà un sabor molt fort al guisat, pel que és convenient, en el cas que les sípes facin molt més d’un quilo posar-hi, per exemple, la meitat de la melsa.

Si la sípia és ouada, introduïu, a mitja cocció, els ous, ja que, massa cuits, s’endureixen i perden el seu sabor.

I les patates –i això val per a tota mena d’estofats i de guisats- un cop pelades no les talleu pas de forma regular, sinó que esqueixeu-les toscament perquè treguin el midó que ens servirà d’espessant natural al suquet final.

2:00 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

SIGNORA ASCOLTI:

Avui, dia 12 d’abril de l’any 2008, fa setanta-cinc anys que va venir al món, a Barcelona, la soprano Montserrat Caballé.

Podríem repetir una vegada més tots aquells adjectius, els més bells, que merescudament ha anat rebent al llarg d’una carrera que, per sempre, ha marcat, aixecant-ne el llistó, l’exigent univers operístic.

També podríem demanar en préstec, als poetes, solemnes odes i sonets d’aniversari que li dedicaríem fervorosament.

I ja, posats a fer, li aixecariem un altar a la Casta Diva on cremaria lluminosa, com ella, una flama constant.

Però preferim felicitar-la amb les paraules més dosificades perquè la veu, l’instrument, el so de Caballé ens arrosseguen seductors al plaer del silenci per poder-la sentir amb l’exigida intensitat, i agrair a la vida i a la diva el gaudi d’aquest do amb què ha estat premiada per qui sap quins atzars inescrutables.

Pareu l’oïda a l’ària que l’Enric ha triat tan encertadament : “Signore ascolta”, la súplica que la dolça esclava Liù fa, per evitar una mort, al príncep desconegut a l’espectacular òpera Turandot, de Giacomo Puccini.

Gioia, gioia ! I per molt anys!

12:00 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

EL ASOMBROSO VIAJE DE POMPONIO FLATO

EL ASOMBROSO VIAJE DE POMPONIO FLATO
Mendoza, Eduardo
Seix Barral Biblioteca Breve
Marzo 2008

Aquesta no és només una novel·la de lectura divertida i ràpida. L’Eduardo Mendoza ens té molt acostumats al somriure i a la rialla. De fet és dels pocs escriptors que sap transmetre amb l’escriptura un sentit del humor que s’agraeix i que s’enyora quan l’autor ens deixa massa temps sense un nou llibre.

El asombroso viaje de Pomponio Flato és una obra tremendament divertida que ens transporta a la Palestina dels primers temps després del naixement de Crist. El protagonista, afectat de problemes de salut obertament escatològics, busca a Palestina unes aigües que, segons li han dit, poden curar la seva incòmoda, quasi constant i pudenta malaltia. Així, en el seu pelegrinatge, anirà a parar al poble de Natzaret, on un fuster bonhomiós ha de ser executat, acusat d’haver mort l’home més ric de la contrada. Pomponio Flato serà contractat pel fill del bon fuster, encara un nen, perquè l’ajudi a demostrar la innocència del seu pare.

I comencen així les aventures del romà Pomponio Flato, de cop i volta convertit en detectiu d’una novel·la negra d’ambient bíblic. La diversió, l’entreteniment i les sorpreses, n’hi ha més d’una, estan assegurades, i el lector ja s’atreveix a somniar que l’Eduardo Mendoza ens en podria escriure una sèrie de novel·les així. En Pomponio seria, amb diferències òbvies, un Carvalho romà en versió hilarant.

És bo no limitar-nos solament al brillant i distret contingut del llibre d’en Pomponio Flato. Cal valorar, i molt, quin sumptuós llenguatge basteix aquesta història, i amb quina mestria l’Eduardo Mendoza imita o calca la sintaxi de la prosa clàssica llatina, al cap de més de dos mil anys. I és que aquest escriptor, a qui s’han d’agrair entre d’altres coses que fugi dels acudits fàcils quan es mou en un camp tan procliu a fer-ho com és, en aquest cas, el món de l’Asterix i La vida de Brian. Ell mateix, en una entrevista que concedeix a la revista Qué leer d’aquest mes d’abril, ens dóna algunes claus sobre el procés de creació d’aquest intel·ligent romà, de nom Pomponio Flato, i de les diferents atmosferes en què el personatge es mou. Atmosferes, diguem-ho, genialment recreades i amb un vocabulari que ja no ens ve de nou en l’escriptor, però que no per això deixa de causar-nos altra vegada l’ admiració i el respecte merescuts.

Voldria acabar dient que l’Eduardo Mendoza és un dialogista excepcional. Per qüestions d’edat i de geografia, Hollywood no l’hauria pogut omplir de dòlars en els daurats quaranta. Hauria fet, de ben segur, memorables guions, i el seu nom, Eduardo Mendoza, estaria entre els grans d’aquells temps. Estic segura que ell sap que és portador d’aquest tresor que és l 'art de fer converses fictícies d’aquelles tan perfectes que no s’hi admetria ni el canvi d’una coma. Està a punt de sortir una obra de teatre de l’excel·lent Mendoza: Gloria, i esperem que, junt amb Restauración, en siguin moltes més.

Llarga vida a aquest patrici de les lletres.

11:50 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

GALTES DE PORC AL FORN

A vegades, les coses més senzilles, com en aquest cas unes galtes de porc fetes al forn, resulten una menja exquisida per un dinar de diumenge, tant, que el dilluns, quan tornes a treballar, fins i tot t’agrada comentar-ho amb els companys de la feina: “No diries mai que vaig fer ahir, per dinar…” (…) “Doncs unes galtes de porc al forn que es podien menjar sense fer anar el ganivet, de tan tendres que van quedar, i no vulguis saber si n’arribaven a ser, de gustoses!”

Doncs ara, perquè veieu que no us enganyo, us passo la recepta (senzillíssima!!!) per si un dia aneu a plaça i us trobeu que a la parada de la cansaladeria on normalment compreu hi tenen galtes de porc en una de les safates:

Ingredients (per a 4 persones):

4 galtes de porc (feu que us les marquin, ja que es couran molt millor).
2 cebes mitjanes de Figueres.
5 grans d’all sense pelar.
3 tomàquets de la branca, tampoc no massa grossos.
2 patates mitjanes (1/2 quilo, si fa o no fa).
1 got de vi, de vi blanc sec (vaig fer servir xerès sec).
1 cullerot de brou (o d’aigua calenta amb un “cubito” d’aquells petitons Maggi diluït).
1 fulla de llorer.
1 branqueta de farigola.

Escalfeu el forn a 180º

En una cassola que pugui anar al forn, tireu-hi un raig d’oli d’oliva, poseu-hi les galtes salpebrades i introduiu la casssola tapada al forn, que abaixareu, ja durant tota l’estona, a 160º.

Mentre aneu controlant que les galtes es vagin coent uniformement per les dues bandes, peleu i talleu les cebes ben primes, saleu-les i poseu-les a la cassola quan vegeu que les galtes comencen a enrossir-se.

Deixeu que la ceba es vagi també fent i, mentrestant, ratlleu els tomàquets als que haureu tret les llavors.

Quan la ceba comenci a agafar aquell color transparent i brillant, afegiu a la cassola els grans d'all sense pelar, el gotet de vi blanc sec, el llorer i la farigola, i, al cap d'uns 10 minutets, afegiu-hi els tomàquets ratllats i deixeu que es vagi rostint.

Mentrestant, peleu i talleu les patates a quadradets, fregiu-les en una paella, però traieu-les abans que comencin a enrossir-se.

Escorreu-les de l’oli, saleu-les i, quan vegeu que el rostit ja és gairebé a punt, afegiu el cullerot de brou i les patates a la cassola procurant que aquestes s'impregnin bé del suquet del rostit.

Deixeu que cogui tot plegat, sempre amb la cassola ben tapada, un quart d'hora més i, ja dic, no cal ni que poseu ganivets a taula, de tan tendres que us hauran quedat unes senzilles però gustosíssimes galtes de porc.

Aquesta és una de les moltes receptes que he tret del llibre Àpats de fonda, de Jaume Carles Font, publicat per l'editorial Cossetània, de Valls, un llibre del qual tinc pensat, ara que ve Sant Jordi, dedicar-li una entrada al bloc, perquè, per a mi, és un dels millors llibres de cuina que han sortit darrerament al mercat… Però ja en parlarem d’ell d’aquí a uns dies amb l’espai que crec que es mereix.

Per cert, no sé si us ho havia dit… No diríeu mai que vaig fer ahir, per dinar… Doncs unes galtes de porc al forn que es podien menjar sense fer anar el ganivet, de tan tendres que van quedar, i no vulgueu saber si n’arribaven a ser, de gustoses!

Ui!, ara, al repassar tot el que he escrit, veig que sí, que ja havia dit tot just començar que diumenge vaig fer galtes de porc al forn per dinar, però ho deixaré dit les dues vegades per si algú ha anat a llegir directament la recepta i no s'ha enterat que diumenge, per dinar, vaig fer galtes de porc al forn que, per cert, van quedar boníssimes!

1:40 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

UN LLIBRE "VERD"

Primer devien ser només paraules escampades en la ment d’un poeta. Una expressió habitual de cortesia i un mot que manifesta un sentiment. Un dia les va ajuntar i va escriure el primer vers d’un delicat poema: Bonjour, tristesse. Es deia Paul Eluard el poeta i era francès. Però el seu bon dia melancòlic no es va fer famós fins que una noia de nom Françoise Quoirez decidís posar-lo com a títol del primer llibre que ella, a l’edat de dinou anys, va publicar amb gran soroll: Bonjour, tristesse, un altre cop. El conjunt de paraules és també la cita que l’escriptora utilitza abans de començar el seu text donant així a conèixer l’autoria del vers i, per acabar-ho d’arrodonir, és la frase amb què la narradora clou la història d’aquell estiu a la luxosa Costa Blava francesa quan descobreix que, a partir d’un fet tràgicament irreversible, despertar-se al matí és saludar la tristesa.

A mitjans dels anys seixanta, un llibre prim, de factura modesta i amb una portada on hi predominava el color verd, reposava exposat en el quiosc de l’estació de Girona, un quiosc que era com un armari de tres portes. La Juanita, que regentava aquell petit negoci, l’obria abans que passés el primer tren, de matinada, i el tancava a les onze de la nit, quan sortia l’últim comboi que anava a Barcelona. Encara em sembla que la veig, somrient , mentre ocupava l’espai central d’aquell tríptic de fusta. Al davant hi havia, curosament posats per ordre, la premsa diària i les revistes i, a les portes obertes laterals, la Juanita hi tenia els llibres en prestatges com els de biblioteca però mostrant la portada que solia ser atraient, on s’hi podia llegir el títol de l’obra i el nom de l’autor.

Jo, que cada dia anava a escola a Girona com a mínim dos cops, tenia sobrades ocasions de fer temps mentre esperava el tren i ja sabia on m’aniria a encantar. Quasi sempre hi figuraven els mateixos llibres, en aquells prestatges, la majoria de tapa dura, considerats dels bons i que la meva economia fràgil no es permetia ni plantejar-se’n l’adquisició. Però n’hi havia un quants d’editorial senzilla –els llibres Plaza- que no passaven de cinquanta pessetes segons el nombre de fulls del text i que, en realitat, eren el precedent del que ja fa anys que coneixem com a llibres de butxaca, dels que tant profit n’hem tret els que, com jo, som addictes a la lletra impresa.

I allà estava esperant-me Buenos días, tristeza, que em va suposar en aquells seixanta i escaig una despesa de cinc duros, el que serien quinze cèntims d’euro d’avui en dia. A Girona, on la flaira francesa es deixava sentir molt de pressa i solia ser garantia de progrés, es deia que el llibret havia estat un escàndol fins i tot al seu país d’origen. Estava clar que calia llegir-lo. Era una història per adults amb uns protagonistes molt agosarats: un pare, una filla, l’amiga del pare, l’amic de la filla... i una dama distingida i madura clarament disposada a casar-se amb aquell pare encara per merèixer, i perquè la història tingués la tensió necessària, els personatges s’hi havien de moure empesos per l’amor, la passió, la gelosia, l’odi, potser...

I passava. Passaven coses. El sexe, mot que no existia a casa nostra, era el motor de cada pàgina. Com se’n solia dir es tractava d’una novel·la verda on alguns personatges feien allò o bé senzillament ho feien. La paraula sexe se substituïa per la paraula allò en la nostra espantada parla quotidiana, i el color verd s’aplicava a tot el que les ments reprimides, de bona o mala fe, consideraven immoral, indecent, no apte per menors i gens recomanat per els adults si eren persones de bé.
Ens calia llegir encara que només fos una petita novel·la com Buenos días, tristeza per aprendre que les coses tenien un nom , que no havíem de témer les paraules, que era molt important saber que el pensament era i és lliure.
La Françoise Quoirez era una noia de família burgesa que va escollir el cognom Sagan com a nom de guerra en homenatge a Proust, que havia creat un personatge anomenat així per la seva novel·la A la recerca del temps perdut.
Bonjour, tristesse va horroritzar la societat conservadora francesa però també va ser cordialment saludada per l’excel·lent escriptor François Mauriac, i la Sagan va esdevenir famosa i més rica encara. Una dona fascinant a qui agradava el joc i la velocitat i compartir copes de whisky amb en Sartre malgrat que a ambdós els ho tinguessin prohibit els metges respectius. Filòsof i escriptora havien nascut el mateix dia amb trenta anys de diferencia i eren grans còmplices i per demès cardiòpates.

Buenos días, tristeza va ser portada de seguida al cinema de la mà del mestre austríac Otto Preminger, l’artífex, entre d’altres pel·lícules, de Laura, Santa Joana d’Arc, o Èxode. El paper de Cécile, la noia que ens explica què va passar aquell estiu, va ser interpretat per la bella i malaurada Jean Seberg, descobriment del director.



I jo, que a hores d’ara trobo prescindibles del tot novel·la i pel·lícula, i que penso que, malgrat el seu atreviment, era un llibret terriblement superficial, no podré oblidar mai les paraules que va escriure Eluard. Aquí es vivien temps d’obscurantisme i ens feia falta informació perquè el sistema ferotgement dictatorial ens volia ignorants. El dia que varem prendre consciència de tan nefastes intencions, començarem a fer un pas endavant.

Però mentre quasi no sabíem res i el poc que sospitàvem no es podia dir, ens consolàvem sense mirar no gaire enlloc i dient amb raó: Bon dia, tristesa.

11:35 p. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

RECORDS DE L'ALHAMBRA

Ahir, tot esmorzant, la Glòria i jo vam tenir Consell de Redacció Samfainer, i entre les propostes que vam proposar tots dos, vam aprovar iniciar una nova secció que titularem Teniu cinc minuts? en la qual, de tant en tant, hi penjarem, ja bé sigui amb videos de You Tube o bé amb gravacions fetes per nosaltres mateixos, petites peces musicals clàssiques que als que us agrada la música potser feia temps que no sentíeu, a la vegada que pensem també que poden agradar fins i tot a aquells que creuen que no els agrada la música anomenada "clàssica". Res, ja ho veureu: seran cinc, sis…, set minutets, com a màxim!, i, en alguns casos, n’hi haurà que ni als cinc minuts arribaran.

Per començar, la Glòria em va dir que triés jo mateix la que vulgui, i he pensat fer-ho amb una de les més belles melodies creades pel gran guitarrista i compositor que fou Francesc Tàrrega.

Nat a la Vila-real, a la comarca de la Plana Baixa, l’any 1852, Francesc Tàrrega va tenir de molt petit un accident que li afectà seriosament la vista, i els seus pares, gent molt senzilla, van decidir fer-li estudiar música perquè si es quedava cec del tot pogués guanyar-se la vida tocant algun instrument.

Aquests casuals esdeveniments, doncs, foren la causa que la guitarra clàssica entrés uns anys més tard per la porta gran a les sales de concert de tot el món, ja que, gràcies al mecentage d’Antoni Conesa, un industrial de Borriana on Francesc Tàrrega, amb una formació gairebé encara autodidacte, tocava el piano al Casino, va oferir-li l’oprtunitat de poder anar al Conservatori de Música de Madrid on el jove Tàrrega hi estudià solfeig, piano i harmonia.

Tàrrega, però, s’havia endut a Madrid la guitarra que havia adquirit al guitarrer andalús Antonio de Torres, el qual havia fet els més importants canvis a aquest instrument fins al punt de ser considerat el pare de la guitarra moderna, i tot i que al Conservatori no hi havia encara càtedra de guitarra, van ser els mateixos professors qui, veient el virtuosisme de Tàrrega, van animar-lo a consagrar-se completament a aquest instrument.

I així fou con Tàrrega es convertí en un concertista d’alta anomenada, i la guitarra va deixar de ser un instrument menyspreat a les sales de concert.

L’obra de Tàrrega que he triat, Records de l’Alhambra, és, en realitat, un Estudi de trèmolo, com Estudis són moltes de les seves petites obres, però que l’exquisitesa melòdica de les quals les han convertit en peces que tots els grans solistes de guitarra es vanten de tenir en el seu repertori.

He escoltat a You Tube diferents interpretacions que hi ha d’aquesta peça, i des del primer moment em vaig quedar embadalit sentint la crital·lina i netíssima interpretació de la guitarrista japonesa Kaori Muraji:



No em direu que no és preciós, eh?

11:20 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

BUENOS AIRES - BORGES (i II)

Capvespre a Buenos Aires

L’any 1936, l’escriptor Borges inicia una sèrie de col·laboracions a la revista El Hogar on, cada quinze dies, hi publica ressenyes biogràfiques d’escriptors i assajos.

L’any següent, al 1937 i per recomanació d’algun conegut influent, troba una feina estable a la Biblioteca Nacional Miguel Cané, de Buenos Aires, on no només hi cataloga llibres sinó que pot llegir i escriure els seus primers contes. Aquesta feina fa sentir a Borges moralment degradat. S’ha vist obligat a treballar de modest funcionari perquè el tren de vida a l’Argentina ha pujat molt i la jubilació d’en Borges pare resulta molt minsa per subsistir-ne tota la família.

Curiosament la Biblioteca Nacional Miguel Cané té en catàleg diverses obres d’en Jorge Luis Borges però els empleats ho ignoren i fins i tot fan mofa de l’home solitari que no compartia amb ells certes bromes obscenes. Un dia, un dels funcionaris va classificar un llibre d’en Jorge Luis Borges i en cap moment li va passar pel cap que es tractava del seu company de feina. No cal ni dir que les classes intel·lectuals de Buenos Aires seguien considerant a l’escriptor com un valuós artista de les lletres.

El que de més positiu va poder treure en Borges quan anava a treballar a la Miguel Cané, va ser que havia d’anar-hi i tornar amb el tramvia número 7 que invertia una hora per viatge. Així, durant dues hores diàries, els dies hàbils, en Borges va llegir La Divina Comèdia.
El pare de l’escriptor mor d’una hemiplegia l’any 1938. Ell, en Borges és ingressat a causa d’una septicèmia Un cop refet, escriu el famós conte Pierre Menard autor del Quijote. Junt amb en Bioy, Borges compila l’Antología de la Literatura fantástica l’any següent, i el 1941 publica el seu llibre de contes El jardín de los senderos que se bifurcan. Al no resultar premiat en un concurs l’esmentat llibre, hi ha un important moviment de desagravi a l’autor.

Finalment, l’any 1942, El jardín de los senderos que se bifurcan i un altre conte titolat Artificios son premiats per la Sociedad Argentina de Escritores amb el Gran Premio de Honor.

Amb l’ascens d’en Perón al poder, Jorge Luis Borges ha de deixar forçosament el seu lloc a la Miguel Cané. L’escriptor s’havia clarament posicionat en contra del governant justicialista i aquesta actitud l’obliga a dedicar-se a dictar conferències, primer a Buenos Aires i més tard a d’altres provincies argentines i, finalment, a l’Uruguay.
L’any 1949 publica El Aleph, un dels seus llibres més importants de narrativa, i el 1952 surt el llibre d’assajos Inquisiciones.
Quan el 1955 cau el govern d’en Juan Domingo Perón, en Borges és anomenat Director de la Biblioteca Nacional Argentina de Letras.
L’any 1956 en Borges rep el Premio Nacional de Literatura i un doctorat Honoris Causa. A la Facultad de Filosofía y Letras de la Universidad de Buenos Aires, l’insigne escriptor dicta una càtedra de literatura anglosaxona. En aquestes dates la seva vista, ja delicada des de l’any 1938, ha arribat al seu límit i els metges oftalmòlegs li prohibeixen la lectura. Des d’aquell moment, en Jorge Luis Borges passa a dependre enterament de Leonor Acevedo, la seva mare, així com d’un cercle d’amistats que l’admira i estima. Segueix llegint a través dels altres i escriu dictant als amics i a alguna eventual secretària.

En Jorge Luis Borges, ja ho hem dit, havia estat molt enamoradís, noms com el de l’esmentada Victoria Ocampo, o el de la directora de la revista Hogar, Elvira de Alvear, són només el principi d’una llista en la que hi brillen dones intel·ligents i maques, i una falta total d’èxit per part d’ell, tan tímid, tan artista i tan intel·lectual. Va aconseguir fer un matrimoni amb la persona menys indicada. La unió va durar poc, per sort d’ambdós.

Victoria Ocampo

L’any 1972 va aterrar a Buenos Aires una mena de príncep del Renaixement: Franco Maria Ricci. Arribava amb l’única voluntat de conèixer el vell escriptor cec i fer-se amb la seva obra, especialment amb el conte La biblioteca de Babel . En Borges era editat a Itàlia per les grans Feltrinelli, Rizzoli, etc., però Franco Maria Ricci tenia molt clar que es volia fer seva l’obra de l’argentí . Per aconseguir el que volia, Ricci va pagar bitllo bitllo importants quantitats a les editorials italianes, i a l’autor per enriquir la seva pròpia amb la col·lecció coneguda com Bibliotecca Borges.

La Biblioteca de Babel va inspirar de forma inqüestionable el llibre de l’Umberto Eco, El nom de la rosa. La biogràfa i antiga adjunta d’en Borges, Maria Ether Vàzquez, ho demostra amb raonaments molt ben fonamentats en el seu llibre Borges, Esplendor y Derrota (Editorial Tusquets 1996).

La llarga vellesa del gran escriptor i poeta argentí li va permetre assaborir l’èxit i el reconeixement de moltes universitats del món. Fins i tot els anglesos varen voler sentir-lo dissertar sobre l’anglès antic o anglosaxó, llengua en la que en Borges era un autodidacta profundament rigorós. També durant aquests últims anys va viure acompanyat d’una jove alumna, argentina d’origen japonès, Maria Kodama. Amb ella, quan ja era un escriptor amb medis però es veia privat de la vista, va visitar mig món essent rebut amb grans honors per les universitats més prestigioses. Maria Kodama, lloada per alguns i atacada per d’altres, va ser els ulls del vell poeta cec fins a la mort d’aquest. De fet Maria Kodama es va casar amb en Borges en el seu llit de mort. L’endemà l’enterraven a Ginebra. La vídua vestia d’un blanc rigorós.

Per acabar, dir que en Borges no era un gran amant de la literatura hispànica. Preferia El Quixot en llengua anglesa i lloava el poeta Manuel Machado fent veure que no sabia que tenia un germà...

Tampoc podem deixar d'esmentar que el seu coneixement de l'anglés li va permetre fer la traducció de l'Ulisses d'en James Joyce així com la de l'Orlando de Virginia Woolf, aquest últim prologat per la seva gran amiga Victoria Ocampo.

Tanquem aquesta segona i última part pensant que ens deixem pel camí molts fets importants en la vida d'en Jorge Luis Borges. Voldríem que féssiu, si és que no el coneixeu ja, ni que fos un tastet d'aquest gran escriptor que argumentava no haver escrit cap novel·la perquè la seva capacitat de síntesi li permetia dir amb deu pàgines el que un altre escriptor hauria necessitat dir amb cent. Aquestes coses sempre les deia amb un somriure irònic. Hi ha filmacions passades a video que ho confirmen.

Deixem un bellíssim poema. Si decidiu llegir-lo, feu-ho en veu alta..., i escolteu al poeta.


LA LLUVIA

Bruscamente la tarde se ha aclarado
Porque ya cae la lluvia minuciosa.
Cae o cayó. La lluvia es una cosa
Que sin duda sucede en el pasado.

Quien la oye caer ha recobrado
El tiempo en que la suerte venturosa
Le reveló una flor llamada rosa
Y el curioso color del colorado.

Esta lluvia que ciega los cristales
Alegrará en perdidos arrabales
Las negras uvas de una parra en cierto

Patio que ya no existe. La mojada
Tarde me trae la voz, la voz deseada,
De mi padre que vuelve y que no ha muerto.

Tomba de Jorge Luis Borges,
al cementiri de Planpalais (Ginebra)

7:16 p. m. Compartiu a:

Continueu llegint...