UN LLIBRE "VERD"

Primer devien ser només paraules escampades en la ment d’un poeta. Una expressió habitual de cortesia i un mot que manifesta un sentiment. Un dia les va ajuntar i va escriure el primer vers d’un delicat poema: Bonjour, tristesse. Es deia Paul Eluard el poeta i era francès. Però el seu bon dia melancòlic no es va fer famós fins que una noia de nom Françoise Quoirez decidís posar-lo com a títol del primer llibre que ella, a l’edat de dinou anys, va publicar amb gran soroll: Bonjour, tristesse, un altre cop. El conjunt de paraules és també la cita que l’escriptora utilitza abans de començar el seu text donant així a conèixer l’autoria del vers i, per acabar-ho d’arrodonir, és la frase amb què la narradora clou la història d’aquell estiu a la luxosa Costa Blava francesa quan descobreix que, a partir d’un fet tràgicament irreversible, despertar-se al matí és saludar la tristesa.

A mitjans dels anys seixanta, un llibre prim, de factura modesta i amb una portada on hi predominava el color verd, reposava exposat en el quiosc de l’estació de Girona, un quiosc que era com un armari de tres portes. La Juanita, que regentava aquell petit negoci, l’obria abans que passés el primer tren, de matinada, i el tancava a les onze de la nit, quan sortia l’últim comboi que anava a Barcelona. Encara em sembla que la veig, somrient , mentre ocupava l’espai central d’aquell tríptic de fusta. Al davant hi havia, curosament posats per ordre, la premsa diària i les revistes i, a les portes obertes laterals, la Juanita hi tenia els llibres en prestatges com els de biblioteca però mostrant la portada que solia ser atraient, on s’hi podia llegir el títol de l’obra i el nom de l’autor.

Jo, que cada dia anava a escola a Girona com a mínim dos cops, tenia sobrades ocasions de fer temps mentre esperava el tren i ja sabia on m’aniria a encantar. Quasi sempre hi figuraven els mateixos llibres, en aquells prestatges, la majoria de tapa dura, considerats dels bons i que la meva economia fràgil no es permetia ni plantejar-se’n l’adquisició. Però n’hi havia un quants d’editorial senzilla –els llibres Plaza- que no passaven de cinquanta pessetes segons el nombre de fulls del text i que, en realitat, eren el precedent del que ja fa anys que coneixem com a llibres de butxaca, dels que tant profit n’hem tret els que, com jo, som addictes a la lletra impresa.

I allà estava esperant-me Buenos días, tristeza, que em va suposar en aquells seixanta i escaig una despesa de cinc duros, el que serien quinze cèntims d’euro d’avui en dia. A Girona, on la flaira francesa es deixava sentir molt de pressa i solia ser garantia de progrés, es deia que el llibret havia estat un escàndol fins i tot al seu país d’origen. Estava clar que calia llegir-lo. Era una història per adults amb uns protagonistes molt agosarats: un pare, una filla, l’amiga del pare, l’amic de la filla... i una dama distingida i madura clarament disposada a casar-se amb aquell pare encara per merèixer, i perquè la història tingués la tensió necessària, els personatges s’hi havien de moure empesos per l’amor, la passió, la gelosia, l’odi, potser...

I passava. Passaven coses. El sexe, mot que no existia a casa nostra, era el motor de cada pàgina. Com se’n solia dir es tractava d’una novel·la verda on alguns personatges feien allò o bé senzillament ho feien. La paraula sexe se substituïa per la paraula allò en la nostra espantada parla quotidiana, i el color verd s’aplicava a tot el que les ments reprimides, de bona o mala fe, consideraven immoral, indecent, no apte per menors i gens recomanat per els adults si eren persones de bé.
Ens calia llegir encara que només fos una petita novel·la com Buenos días, tristeza per aprendre que les coses tenien un nom , que no havíem de témer les paraules, que era molt important saber que el pensament era i és lliure.
La Françoise Quoirez era una noia de família burgesa que va escollir el cognom Sagan com a nom de guerra en homenatge a Proust, que havia creat un personatge anomenat així per la seva novel·la A la recerca del temps perdut.
Bonjour, tristesse va horroritzar la societat conservadora francesa però també va ser cordialment saludada per l’excel·lent escriptor François Mauriac, i la Sagan va esdevenir famosa i més rica encara. Una dona fascinant a qui agradava el joc i la velocitat i compartir copes de whisky amb en Sartre malgrat que a ambdós els ho tinguessin prohibit els metges respectius. Filòsof i escriptora havien nascut el mateix dia amb trenta anys de diferencia i eren grans còmplices i per demès cardiòpates.

Buenos días, tristeza va ser portada de seguida al cinema de la mà del mestre austríac Otto Preminger, l’artífex, entre d’altres pel·lícules, de Laura, Santa Joana d’Arc, o Èxode. El paper de Cécile, la noia que ens explica què va passar aquell estiu, va ser interpretat per la bella i malaurada Jean Seberg, descobriment del director.



I jo, que a hores d’ara trobo prescindibles del tot novel·la i pel·lícula, i que penso que, malgrat el seu atreviment, era un llibret terriblement superficial, no podré oblidar mai les paraules que va escriure Eluard. Aquí es vivien temps d’obscurantisme i ens feia falta informació perquè el sistema ferotgement dictatorial ens volia ignorants. El dia que varem prendre consciència de tan nefastes intencions, començarem a fer un pas endavant.

Però mentre quasi no sabíem res i el poc que sospitàvem no es podia dir, ens consolàvem sense mirar no gaire enlloc i dient amb raó: Bon dia, tristesa.

11:35 p. m. Compartiu a:

Continueu llegint...