Pages

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Poesia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Poesia. Mostrar tots els missatges

13 de febrer 2009

Idea Vilariño Aquestes lletres volen ser un homenatge a la gran poeta uruguaiana Idea Vilariño que va néixer a Montevideo l’any 1920, on viu encara, discreta i allunyada de qualsevol fet literari mundà, actitud aquesta que l’ha caracteritzat tota la vida.

Idea Vilariño és filla d’un poeta anarquista ja oblidat i, des de molt jove, va rebre una densa formació en Llengua i Literatura espanyoles. Va exercir de professora d’aquestes matèries, primer en un institut i desprès a la universitat, alternant aquesta tasca amb la de traductora de castellà a diversos idiomes i viceversa.

Ben aviat, Idea va començar a publicar poesia i té el gran prestigi que es mereix en el món de les Lletres ja que és molt valorada en medis intel·lectuals d’arreu. A Llatinoamèrica, especialment al seu país i a l’Argentina, molts punts de llibre citen els seus poemes, tant els socials com els espirituals, però també, i sobretot, la part de la seva obra dedicada a l’amor que va sentir pel seu compatriota, el famós escriptor Juan Carlos Onetti, amb qui va viure una llarga i abrupta relació sempre com a amants- durant la qual solament convergien en quan distants i desinteressats estaven l’un de l’altre.


Idea Vilariño i Juan Carlos OnettiIdea Vilariño i Juan Carlos Onetti –ell es va casar quatre vegades- varen ser una parella que passava de la passió al silenci, als insults i a les llargues absències durant les quals res volia saber l’un de l’altre. Podien romandre reclosos, en intimitat, durant temps i temps i, de cop i volta, l’un deixava la casa de l’altre fins que es produïa un proper reencontre, de vegades buscat, de vegades casual, i que mai no se sabia si era l’últim ni quant podia durar.

Un dia, la batalla va ser tan transcendent que Idea, en una manifestació d’amor desesperat, va lliurar a l'escriptor els poemes que li havia dedicat i dels quals ell n’ignorava l’existència. Va ser un dia en què ella va voler anar a l’enterrament d’un professor, col·lega seu, assassinat per foscos motius polítics. L’escriptor no hi volia anar, a aquell enterrament, ni volia tampoc que Idea hi anés, però ella, ferma en la seva decisió, va sortir de la casa i va anar al cementiri a acomiadar el difunt. El seu amant li havia dit, amb molta serietat i convicció, que quan tornés ja no el trobaria. I així va ser: “Al vespre –diu Idea- vaig veure el llum encès i vaig pensar: no ha marxat...

Però la veritat és que l’escriptor era fora i s’havia endut l’equipatge. Els poemes d’amor que li havien estat destinats estaven escampats per terra, clarament maltractats. Sobre la taula hi havia una nota de l'absent on no estalviava insults cap a la seva amant. Va passar l’any 1961: la història s’havia acabat per sempre.



Per motius de censura, l’any 1974 el govern uruguaià va fer empresonar Juan Carlos Onetti durant tres mesos, en els quals l'escriptor va patir irreparables vexacions. Un cop lliure, la seva antiga amant el va anar a veure. En diverses entrevistes, fetes per separat, ambdós manifesten haver sentit un gran amor per l’altre, però ni ell ni ella varen ser mai conscients de ser estimats. Idea manifesta que l’escriptor era un home intransigent i possessiu, molt abocat al desig, mentre Juan Carlos Onetti explica que es tornava boig per la poeta, que sentia per ella una enorme tendresa i que , tal vegada, ella l’estimava molt però ell mai no ho va sentir així.

Alguns dels fruits de la passió de Idea Vilariño, fruits de foc i d’enyor:


EL FUEGOSin él
aquí
sin él.
Su fuego susurrando.


COMPARACIÓN
Como en la playa virgen
dobla el viento
el leve junco verde
que dibuja
un delicado círculo en la arena
así en mí
tu recuerdo.

 

BUSCAMOS
Buscamos
cada noche
con esfuerzo
entre tierras pesadas y asfixiantes
ese liviano pájaro de luz
que arde y se nos escapa.
en un gemido.


DÓNDE
Dónde el sueño cumplido
y dónde el loco amor
que todos
o que algunos
siempre
tras la serena máscara
pedimos de rodillas.

Poesia

IDEA VILARIÑO : PASSIÓ

Enviat per glòria  |  7 comentaris

Idea Vilariño Aquestes lletres volen ser un homenatge a la gran poeta uruguaiana Idea Vilariño que va néixer a Montevideo l’any 1920, on viu encara, discreta i allunyada de qualsevol fet literari mundà, actitud aquesta que l’ha caracteritzat tota la vida.

Idea Vilariño és filla d’un poeta anarquista ja oblidat i, des de molt jove, va rebre una densa formació en Llengua i Literatura espanyoles. Va exercir de professora d’aquestes matèries, primer en un institut i desprès a la universitat, alternant aquesta tasca amb la de traductora de castellà a diversos idiomes i viceversa.

Ben aviat, Idea va començar a publicar poesia i té el gran prestigi que es mereix en el món de les Lletres ja que és molt valorada en medis intel·lectuals d’arreu. A Llatinoamèrica, especialment al seu país i a l’Argentina, molts punts de llibre citen els seus poemes, tant els socials com els espirituals, però també, i sobretot, la part de la seva obra dedicada a l’amor que va sentir pel seu compatriota, el famós escriptor Juan Carlos Onetti, amb qui va viure una llarga i abrupta relació sempre com a amants- durant la qual solament convergien en quan distants i desinteressats estaven l’un de l’altre.


Idea Vilariño i Juan Carlos OnettiIdea Vilariño i Juan Carlos Onetti –ell es va casar quatre vegades- varen ser una parella que passava de la passió al silenci, als insults i a les llargues absències durant les quals res volia saber l’un de l’altre. Podien romandre reclosos, en intimitat, durant temps i temps i, de cop i volta, l’un deixava la casa de l’altre fins que es produïa un proper reencontre, de vegades buscat, de vegades casual, i que mai no se sabia si era l’últim ni quant podia durar.

Un dia, la batalla va ser tan transcendent que Idea, en una manifestació d’amor desesperat, va lliurar a l'escriptor els poemes que li havia dedicat i dels quals ell n’ignorava l’existència. Va ser un dia en què ella va voler anar a l’enterrament d’un professor, col·lega seu, assassinat per foscos motius polítics. L’escriptor no hi volia anar, a aquell enterrament, ni volia tampoc que Idea hi anés, però ella, ferma en la seva decisió, va sortir de la casa i va anar al cementiri a acomiadar el difunt. El seu amant li havia dit, amb molta serietat i convicció, que quan tornés ja no el trobaria. I així va ser: “Al vespre –diu Idea- vaig veure el llum encès i vaig pensar: no ha marxat...

Però la veritat és que l’escriptor era fora i s’havia endut l’equipatge. Els poemes d’amor que li havien estat destinats estaven escampats per terra, clarament maltractats. Sobre la taula hi havia una nota de l'absent on no estalviava insults cap a la seva amant. Va passar l’any 1961: la història s’havia acabat per sempre.



Per motius de censura, l’any 1974 el govern uruguaià va fer empresonar Juan Carlos Onetti durant tres mesos, en els quals l'escriptor va patir irreparables vexacions. Un cop lliure, la seva antiga amant el va anar a veure. En diverses entrevistes, fetes per separat, ambdós manifesten haver sentit un gran amor per l’altre, però ni ell ni ella varen ser mai conscients de ser estimats. Idea manifesta que l’escriptor era un home intransigent i possessiu, molt abocat al desig, mentre Juan Carlos Onetti explica que es tornava boig per la poeta, que sentia per ella una enorme tendresa i que , tal vegada, ella l’estimava molt però ell mai no ho va sentir així.

Alguns dels fruits de la passió de Idea Vilariño, fruits de foc i d’enyor:


EL FUEGOSin él
aquí
sin él.
Su fuego susurrando.


COMPARACIÓN
Como en la playa virgen
dobla el viento
el leve junco verde
que dibuja
un delicado círculo en la arena
así en mí
tu recuerdo.

 

BUSCAMOS
Buscamos
cada noche
con esfuerzo
entre tierras pesadas y asfixiantes
ese liviano pájaro de luz
que arde y se nos escapa.
en un gemido.


DÓNDE
Dónde el sueño cumplido
y dónde el loco amor
que todos
o que algunos
siempre
tras la serena máscara
pedimos de rodillas.

4:15 p. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

08 de gener 2009

 
Segurament que molts de vosaltres, lectors empedreïts, ja coneixeu la ferma trajectòria que està seguint la GEMMA GORGA, una dona jove que escriu poemes sense edat, clarament destinats a ser llegits i rellegits en veu alta i molt clara. Si encara no ho heu fet, us convido des d’aquesta pàgina a escoltar la veu de Gemma Gorga a través de la vostra de veu.

Un s’ha de voler sentir sense escoltar-se massa, però sí fent-hi atenció i així assaborir la bellesa de la forma i el fons que la poeta fusiona amb evident mestria, perquè la Gemma Gorga és de les que escull cada mot i en sap la causa que sigui aquell i no un altre el que encaixa en un fragment determinat de text, igual que el músic sap quina nota hi convé en un passatge concret perquè la melodia sigui reeixida i única.

Nosaltres , suggereixo, podem escoltar la música que notem a través del so de les paraules d'un poema, sense oblidar que a l’interior d'aquest poema hi batega un ritme no expressat en paraules. És el ritme interior, el ritme que, en un moment donat, ens haurà produït un canvi en la mirada, un gest imperceptible que ens haurà imprès per sempre el nom brillant i fàcil de l’autora: Gemma Gorga.

Serà a partir d’aquests instants que, sense adonar-nos-en, la buscarem amb paciència i passió a les taules de les llibreries per, en veure els seus llibres, endur-nos-els a casa per col·locar-los en aquell càlid racó del prestatge que fa temps que els espera junt amb tants altres llibres estimats que sempre cal tenir a mà. O bè a la llibreria preguntarem per ella, amb els ulls molt oberts, pensant en la invisible amiga que ens escriu breus missatges que hem de cantar en veu alta a l'empar de parets familiars. És tan fàcil voler llegir un poema!
Gemma Gorga i López va venir al món a Barcelona l’any 1968. És doctora en Filologia Hispànica, i actualment treballa com a professora. Les literatures medieval i renaixentista són l’eix de la seva tasca investigadora i docent.

El LLIBRE DEL MINUTS, (Premi Miquel de Palol 2006), OCELLANIA (1997), EL DESORDRE DE LES MANS (2002) i INSTRUMENTS ÒPTICS (2005), són una rica mostra del que la Gemma Gorga ens ofereix invitant-nos a prendre l’hàbit de pronunciar el seu nom sabent de qui parlem i no permetent mai que, del nostre camí, se’ns esborrin aquestes poderoses marques que són els seus poemes.


LLIBRE DELS MINUTS

Número 7

Quan era petita li agradava tapar el vidre de la
llanterna amb la mà i mirar a contraclaror el
perfil borrós dels dits, d’un vermell aigualit, els
ossets quiescents com crisàlides, la seda blanca
de la pell. Constantment aquell desig que la
llum li travessés la carn u li arribés ben endins

del cor, com si tota ella fos un fanalet xinés de
paper fi. Amb els anys va entendre, però, que al
centre de la rosa sempre és de nit.


Número 7

Cuando era niña le gustaba cubrir con la mano
el cristal de la linterna y mirar a contraluz el
borroso perfil de los dedos, de un rojo acuoso, los
quietos huesecillos como crisálidas, la seda blanca
de la piel. Constantemente aquel deseo de que la
luz atravesara su carne y le llegara muy adentro
del corazón, como si ella, toda entera, fuera un farolillo chino de

suave papel. Con los años entendió, sin embargo, que
siempre es de noche en el centro de la rosa.



Número 23

Aixeco la persiana perquè pugui entrar la llum.
Enretiro la cortina perquè pugui entrar la llum.

Tanco els ulls perquè pugui entrar la llum.

Número 23

Levanto la persiana para que pueda entrar la luz.Aparto la cortina para que pueda entrar la luz.
Cierro los ojos para que pueda entrar la luz.


Número 45

Quants quilòmetres queden encara per arribar
a l’oblit, a la terra promesa on ja no hi siguis per
sempre mai? Et mous de nit, avances secretament
per les arrels dels objectes, aprofitant la con-
nivència de les ombres. Avances sense aixecar
sospites, com els boscos quan dormen els ocells i
les aigües. Eres al lloc d’on he fugit aquest
matí, seràs al lloc on arribaré aquest vespre.

Número 45

¿Cuántos quilómetros quedan aún para llegar
al olvido, a la tierra prometida donde ya no estés para
siempre jamás ? De noche te mueves, secretamente avanzas
por las raíces de los objetos, aprovechando la con-
nivencia de las sombras. Avanzas sin levantar
sospechas, como los bosques cuando duermen los pájaros y
las aguas. Estabas en el lugar del que he huido
esta mañana, estarás en el lugar al que esta noche llegaré.



BIBLIOGRAFIA de Gemma Gorga:

Ocellania. Parsifal Edicions, Barcelona, 1997.
El desordre de les mans. Pagès Editors, Lleida, 2003
Instruments òptics. Brosquil Edicions, València, 2005.
Llibre dels minuts. Editorial Columna, 2006.
Poesia

GEMMA GORGA, POETA

Enviat per glòria  |  3 comentaris

 
Segurament que molts de vosaltres, lectors empedreïts, ja coneixeu la ferma trajectòria que està seguint la GEMMA GORGA, una dona jove que escriu poemes sense edat, clarament destinats a ser llegits i rellegits en veu alta i molt clara. Si encara no ho heu fet, us convido des d’aquesta pàgina a escoltar la veu de Gemma Gorga a través de la vostra de veu.

Un s’ha de voler sentir sense escoltar-se massa, però sí fent-hi atenció i així assaborir la bellesa de la forma i el fons que la poeta fusiona amb evident mestria, perquè la Gemma Gorga és de les que escull cada mot i en sap la causa que sigui aquell i no un altre el que encaixa en un fragment determinat de text, igual que el músic sap quina nota hi convé en un passatge concret perquè la melodia sigui reeixida i única.

Nosaltres , suggereixo, podem escoltar la música que notem a través del so de les paraules d'un poema, sense oblidar que a l’interior d'aquest poema hi batega un ritme no expressat en paraules. És el ritme interior, el ritme que, en un moment donat, ens haurà produït un canvi en la mirada, un gest imperceptible que ens haurà imprès per sempre el nom brillant i fàcil de l’autora: Gemma Gorga.

Serà a partir d’aquests instants que, sense adonar-nos-en, la buscarem amb paciència i passió a les taules de les llibreries per, en veure els seus llibres, endur-nos-els a casa per col·locar-los en aquell càlid racó del prestatge que fa temps que els espera junt amb tants altres llibres estimats que sempre cal tenir a mà. O bè a la llibreria preguntarem per ella, amb els ulls molt oberts, pensant en la invisible amiga que ens escriu breus missatges que hem de cantar en veu alta a l'empar de parets familiars. És tan fàcil voler llegir un poema!
Gemma Gorga i López va venir al món a Barcelona l’any 1968. És doctora en Filologia Hispànica, i actualment treballa com a professora. Les literatures medieval i renaixentista són l’eix de la seva tasca investigadora i docent.

El LLIBRE DEL MINUTS, (Premi Miquel de Palol 2006), OCELLANIA (1997), EL DESORDRE DE LES MANS (2002) i INSTRUMENTS ÒPTICS (2005), són una rica mostra del que la Gemma Gorga ens ofereix invitant-nos a prendre l’hàbit de pronunciar el seu nom sabent de qui parlem i no permetent mai que, del nostre camí, se’ns esborrin aquestes poderoses marques que són els seus poemes.


LLIBRE DELS MINUTS

Número 7

Quan era petita li agradava tapar el vidre de la
llanterna amb la mà i mirar a contraclaror el
perfil borrós dels dits, d’un vermell aigualit, els
ossets quiescents com crisàlides, la seda blanca
de la pell. Constantment aquell desig que la
llum li travessés la carn u li arribés ben endins

del cor, com si tota ella fos un fanalet xinés de
paper fi. Amb els anys va entendre, però, que al
centre de la rosa sempre és de nit.


Número 7

Cuando era niña le gustaba cubrir con la mano
el cristal de la linterna y mirar a contraluz el
borroso perfil de los dedos, de un rojo acuoso, los
quietos huesecillos como crisálidas, la seda blanca
de la piel. Constantemente aquel deseo de que la
luz atravesara su carne y le llegara muy adentro
del corazón, como si ella, toda entera, fuera un farolillo chino de

suave papel. Con los años entendió, sin embargo, que
siempre es de noche en el centro de la rosa.



Número 23

Aixeco la persiana perquè pugui entrar la llum.
Enretiro la cortina perquè pugui entrar la llum.

Tanco els ulls perquè pugui entrar la llum.

Número 23

Levanto la persiana para que pueda entrar la luz.Aparto la cortina para que pueda entrar la luz.
Cierro los ojos para que pueda entrar la luz.


Número 45

Quants quilòmetres queden encara per arribar
a l’oblit, a la terra promesa on ja no hi siguis per
sempre mai? Et mous de nit, avances secretament
per les arrels dels objectes, aprofitant la con-
nivència de les ombres. Avances sense aixecar
sospites, com els boscos quan dormen els ocells i
les aigües. Eres al lloc d’on he fugit aquest
matí, seràs al lloc on arribaré aquest vespre.

Número 45

¿Cuántos quilómetros quedan aún para llegar
al olvido, a la tierra prometida donde ya no estés para
siempre jamás ? De noche te mueves, secretamente avanzas
por las raíces de los objetos, aprovechando la con-
nivencia de las sombras. Avanzas sin levantar
sospechas, como los bosques cuando duermen los pájaros y
las aguas. Estabas en el lugar del que he huido
esta mañana, estarás en el lugar al que esta noche llegaré.



BIBLIOGRAFIA de Gemma Gorga:

Ocellania. Parsifal Edicions, Barcelona, 1997.
El desordre de les mans. Pagès Editors, Lleida, 2003
Instruments òptics. Brosquil Edicions, València, 2005.
Llibre dels minuts. Editorial Columna, 2006.

10:50 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

22 d’abril 2008

Demà serà la diada de Sant Jordi, i és per això que vam pensar que la millor manera de celebrar aquest primer Sant Jordi amb tots vosaltres seria transcrivint-vos uns poemes dedicats a l’amor. Així, doncs, la Glòria i jo vam convenir que cadascú de nosaltres triés uns quants poemes, els que més peça ens fessin en el curt espai de temps que vam donar-nos per triar-los, la qual cosa no vol pas dir que siguin els més bonics que hàgim llegit mai, però és evident que si vam recordar precisament aquests i no uns altres és perquè en el seu moment cap d'ells no ens van deixar gens indiferents.



Jo t’estimo en present d’indicatiu
i, de l’amor per fer-me un futur mèrit,
t’estimaré en pretèrit,
participi, gerundi i subjuntiu.
Carles Fages de Climent (1902-1968)


Dona, no ets cap flor
ni mel segreguen els teus llavis ni
submissió la sina. Això
sols és un dir. Jo et reconec
pel front, pel teu domini
solar, la sal no redimida,
els àcids escumosos, l’esvoranc
per on s’escola Déu: Tu fas que sagni.
Màrius Sampere (1928)



Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit de llur joia
envejosa
a les roses:
Mireu la noia que us guanya l’esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.
De tant que és jove enamora al seu pas
-qui no la sap quan la veu s’enamora-
Perquè has vingut jo ara torno a estimar
Diré el teu nom
I el cantarà l’alosa
Joan Salvat-Papasseit (1894-1924)

DEDICATORIA
Si alguna vez la vida te maltrata,
Acuèrdate de mí,
Que no puede cansarse de esperar
Aquel que no se cansa de mirarte.
Luis García Montero (1958)


EL LUGAR DEL CRIMEN
Más allá de la sombra
te delatan los ojos,
y te adivino tersa,
como un mapa extendido
de asombro y de deseo.
Date por muerta
amor,
es un atraco.
Tus labios o la vida.
Luis García Montero (1958)



Oh tu que portes una rosa bella
al capdavall del pit!
Surt la rosa, per tímida clivella,
d'aquest roser que dus sota el vestit.
Josep Carner (1884-1970)


Quina cosa, amor meu, quina cosa!
És la cosa més trista d'enguany:´
És Sant Jordi i no tinc cap més rosa
que una rosa de dol i de plany.

És la rosa no-rosa, reclosa
dins un llibre: taüt i parany;
una rosa de mort que reposa
en un son insensible i estrany.

Puntual amorosa collita
que no arriba aquest any a la cita.
I han florit els rosers sense tu!

No em cal pas una flor que em recordi
que no hi ets. Pero avui és Sant Jordi
i el silenci, és tan dur, és tan dur...
Carme Guasch (1928-1998)
Poesia

VISCA L'AMOR!

Enviat per glòria  |  8 comentaris

Demà serà la diada de Sant Jordi, i és per això que vam pensar que la millor manera de celebrar aquest primer Sant Jordi amb tots vosaltres seria transcrivint-vos uns poemes dedicats a l’amor. Així, doncs, la Glòria i jo vam convenir que cadascú de nosaltres triés uns quants poemes, els que més peça ens fessin en el curt espai de temps que vam donar-nos per triar-los, la qual cosa no vol pas dir que siguin els més bonics que hàgim llegit mai, però és evident que si vam recordar precisament aquests i no uns altres és perquè en el seu moment cap d'ells no ens van deixar gens indiferents.



Jo t’estimo en present d’indicatiu
i, de l’amor per fer-me un futur mèrit,
t’estimaré en pretèrit,
participi, gerundi i subjuntiu.
Carles Fages de Climent (1902-1968)


Dona, no ets cap flor
ni mel segreguen els teus llavis ni
submissió la sina. Això
sols és un dir. Jo et reconec
pel front, pel teu domini
solar, la sal no redimida,
els àcids escumosos, l’esvoranc
per on s’escola Déu: Tu fas que sagni.
Màrius Sampere (1928)



Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit de llur joia
envejosa
a les roses:
Mireu la noia que us guanya l’esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.
De tant que és jove enamora al seu pas
-qui no la sap quan la veu s’enamora-
Perquè has vingut jo ara torno a estimar
Diré el teu nom
I el cantarà l’alosa
Joan Salvat-Papasseit (1894-1924)

DEDICATORIA
Si alguna vez la vida te maltrata,
Acuèrdate de mí,
Que no puede cansarse de esperar
Aquel que no se cansa de mirarte.
Luis García Montero (1958)


EL LUGAR DEL CRIMEN
Más allá de la sombra
te delatan los ojos,
y te adivino tersa,
como un mapa extendido
de asombro y de deseo.
Date por muerta
amor,
es un atraco.
Tus labios o la vida.
Luis García Montero (1958)



Oh tu que portes una rosa bella
al capdavall del pit!
Surt la rosa, per tímida clivella,
d'aquest roser que dus sota el vestit.
Josep Carner (1884-1970)


Quina cosa, amor meu, quina cosa!
És la cosa més trista d'enguany:´
És Sant Jordi i no tinc cap més rosa
que una rosa de dol i de plany.

És la rosa no-rosa, reclosa
dins un llibre: taüt i parany;
una rosa de mort que reposa
en un son insensible i estrany.

Puntual amorosa collita
que no arriba aquest any a la cita.
I han florit els rosers sense tu!

No em cal pas una flor que em recordi
que no hi ets. Pero avui és Sant Jordi
i el silenci, és tan dur, és tan dur...
Carme Guasch (1928-1998)

1:33 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

25 de febrer 2008


Acabo d’assabentar-me que Josep Palau i Fabre és mort, una mort que, malgrat que des de feia dies que es preveia, no deixa de ser dolorosa perquè amb ell se’n va una figura cabdal de la cultura catalana.

De ben segur que demà, avui per als lectors d’aquest bloc, tots el diaris en parlaran, de Palau i Fabre, així com del ressò que, gràcies a figures com ell, la Cultura -així, en majúscula- catalana pot vantar-se, encara, de tenir un lloc privilegiat.

A Internet hi ha –i a partir de demà segur que encara n'hi haurà més- la suficient informació perquè, si us interessa, busqueu informació sobre Josep Palau i Fabre, però m’agradaria deixar-vos aquests quatre versos que, a manera de concís autorretrat, defineixen perfectament el poeta:

Vers: sigues igual a mi.
Jo em veig en tu si em veus.
Som una o dues veus?
Quina, però, és de qui?



Traducción castellana:

Verso: sé igual a mí.
Yo me veo en ti si me ves.
¿Somos una o dos voces?
¿Pero cuál es la de quién?


English:

Verse: be like me.
I see myself in you if you see me.
Are we one or two voices?
Which, however, is whose.


Reposi en pau, Josep Palau i Fabre.
Poesia

JOSEP PALAU I FABRE (1917-2008)

Enviat per enric  |  5 comentaris


Acabo d’assabentar-me que Josep Palau i Fabre és mort, una mort que, malgrat que des de feia dies que es preveia, no deixa de ser dolorosa perquè amb ell se’n va una figura cabdal de la cultura catalana.

De ben segur que demà, avui per als lectors d’aquest bloc, tots el diaris en parlaran, de Palau i Fabre, així com del ressò que, gràcies a figures com ell, la Cultura -així, en majúscula- catalana pot vantar-se, encara, de tenir un lloc privilegiat.

A Internet hi ha –i a partir de demà segur que encara n'hi haurà més- la suficient informació perquè, si us interessa, busqueu informació sobre Josep Palau i Fabre, però m’agradaria deixar-vos aquests quatre versos que, a manera de concís autorretrat, defineixen perfectament el poeta:

Vers: sigues igual a mi.
Jo em veig en tu si em veus.
Som una o dues veus?
Quina, però, és de qui?



Traducción castellana:

Verso: sé igual a mí.
Yo me veo en ti si me ves.
¿Somos una o dos voces?
¿Pero cuál es la de quién?


English:

Verse: be like me.
I see myself in you if you see me.
Are we one or two voices?
Which, however, is whose.


Reposi en pau, Josep Palau i Fabre.

2:38 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top