Aquestes lletres volen ser un homenatge a la gran poeta uruguaiana Idea Vilariño que va néixer a Montevideo l’any 1920, on viu encara, discreta i allunyada de qualsevol fet literari mundà, actitud aquesta que l’ha caracteritzat tota la vida.Idea Vilariño és filla d’un poeta anarquista ja oblidat i, des de molt jove, va rebre una densa formació en Llengua i Literatura espanyoles. Va exercir de professora d’aquestes matèries, primer en un institut i desprès a la universitat, alternant aquesta tasca amb la de traductora de castellà a diversos idiomes i viceversa.
Ben aviat, Idea va començar a publicar poesia i té el gran prestigi que es mereix en el món de les Lletres ja que és molt valorada en medis intel·lectuals d’arreu. A Llatinoamèrica, especialment al seu país i a l’Argentina, molts punts de llibre citen els seus poemes, tant els socials com els espirituals, però també, i sobretot, la part de la seva obra dedicada a l’amor que va sentir pel seu compatriota, el famós escriptor Juan Carlos Onetti, amb qui va viure una llarga i abrupta relació –sempre com a amants- durant la qual solament convergien en quan distants i desinteressats estaven l’un de l’altre.
Idea Vilariño i Juan Carlos Onetti –ell es va casar quatre vegades- varen ser una parella que passava de la passió al silenci, als insults i a les llargues absències durant les quals res volia saber l’un de l’altre. Podien romandre reclosos, en intimitat, durant temps i temps i, de cop i volta, l’un deixava la casa de l’altre fins que es produïa un proper reencontre, de vegades buscat, de vegades casual, i que mai no se sabia si era l’últim ni quant podia durar.Un dia, la batalla va ser tan transcendent que Idea, en una manifestació d’amor desesperat, va lliurar a l'escriptor els poemes que li havia dedicat i dels quals ell n’ignorava l’existència. Va ser un dia en què ella va voler anar a l’enterrament d’un professor, col·lega seu, assassinat per foscos motius polítics. L’escriptor no hi volia anar, a aquell enterrament, ni volia tampoc que Idea hi anés, però ella, ferma en la seva decisió, va sortir de la casa i va anar al cementiri a acomiadar el difunt. El seu amant li havia dit, amb molta serietat i convicció, que quan tornés ja no el trobaria. I així va ser: “Al vespre –diu Idea- vaig veure el llum encès i vaig pensar: no ha marxat...”
Però la veritat és que l’escriptor era fora i s’havia endut l’equipatge. Els poemes d’amor que li havien estat destinats estaven escampats per terra, clarament maltractats. Sobre la taula hi havia una nota de l'absent on no estalviava insults cap a la seva amant. Va passar l’any 1961: la història s’havia acabat per sempre.
Per motius de censura, l’any 1974 el govern uruguaià va fer empresonar Juan Carlos Onetti durant tres mesos, en els quals l'escriptor va patir irreparables vexacions. Un cop lliure, la seva antiga amant el va anar a veure. En diverses entrevistes, fetes per separat, ambdós manifesten haver sentit un gran amor per l’altre, però ni ell ni ella varen ser mai conscients de ser estimats. Idea manifesta que l’escriptor era un home intransigent i possessiu, molt abocat al desig, mentre Juan Carlos Onetti explica que es tornava boig per la poeta, que sentia per ella una enorme tendresa i que , tal vegada, ella l’estimava molt però ell mai no ho va sentir així.Alguns dels fruits de la passió de Idea Vilariño, fruits de foc i d’enyor:
EL FUEGOSin él
aquí
sin él.
Su fuego susurrando.
COMPARACIÓNComo en la playa virgen
dobla el viento
el leve junco verde
que dibuja
un delicado círculo en la arena
así en mí
tu recuerdo.
BUSCAMOSBuscamos
cada noche
con esfuerzo
entre tierras pesadas y asfixiantes
ese liviano pájaro de luz
que arde y se nos escapa.
en un gemido.
DÓNDEDónde el sueño cumplido
y dónde el loco amor
que todos
o que algunos
siempre
tras la serena máscara
pedimos de rodillas.
4:15 p. m.
Compartiu a:
Continueu llegint...
