L'HOTEL ALGONQUIN , TOT UN CLÀSSIC

 
Diuen que un dels indrets més interessants de Nova York és el conegut “Cercle Viciós” de l’Algonquin Hotel. Durant més de setanta anys el “Cercle Viciós” format, en la seva majoria, per escriptors i periodistes dinava habitualment a l’entorn de la “Taula Rodona” –la “Round Table” del prestigiós i, ja un clàssic, restaurant de l’esmentat hotel.

L’hotel havia estat construït l’any 1902 i, en un principi, estava destinat a ser un conjunt d’apartaments al que, de seguida, varen ser les seves confortables cambres i altres dependències. El fet que l’hotel estés ubicat en el districte dels teatres va atraure una munió d’intel·lectuals que, volent o no, varen fer de l’Algonquin, o “Gonk”, un temple emblemàtic de certs ambients novaiorquesos compostos per artistes de la lletra, de la música o de l’escena, que durant anys es reunien amb freqüència gairebé diària al vol de la “Round Table”.

Cal destacar una de les líders del grup, l’escriptora, poeta i guionista Dorothy Parker, una dama benestant d’idees avançades que, fins i tot, va viatjar a les Espanyes, durant la guerra civil, per ajudar al bàndol republicà. Els seus excel·lents llibres de relats donen fe d’aquesta audaç experiència. La Dorothy Parker era la crítica literària de la revista, avui ja coneguda i editada aquí, Vanity Fair, i va ser una dona enormement implicada amb els fets del seu temps, sempre a favor dels febles.

A la mateixa taula rodona s’hi asseia l’estupenda escriptora Edna Ferber. Edna és autora de novel·les com Magnolia, Cimarrón, o Gigante. De totes elles en varen sortir pel·lícules d’èxit. La primera, Magnolia, va donar lloc a un dels musicals més bells que mai s’hagin escrit amb cançons tan glorioses com Ol' man river, només per posar un sol exemple. L'autor era el famós Jerome Kern, compositor de gran categoria i un dels puntals del musical als Estats Units. També sovintejava aquell selecte i, alhora, bulliciós ambient, el fundador de la cèlebre revista New Yorker, el periodista Harold Ross. 
 
 
Aquesta llarga introducció ha servit solament per presentar un lloc que va molt més enllà d’altres hotels i restaurants famosos pel seus decorats o per la seva cuina trencadora. L'Algonquin, sense dir-ho, ja ens avisa tan punt hi posem els peus que aquell és un lloc especial que s’ ha anat fent el seu segell, a poc a poc, amb la presència espontània de professionals i d'amants de les lletres i del cinema. Des del 1902, quan es va obrir, ningú podia suposar que seria el restaurant fix de firmes prominents de la ciutat i també l’hotel de molts actors, com per exemple en Laurence Olivier, que n’era un fidel parroquià quan recalava a NYC.

És molt curiós saber que per l’Algonquin hi corre sempre un gat. És una de les marques de la casa. És el gat de l’hotel des de temps immemorial. Quan és mascle se li diu Hamlet i quan és femella, obeeix al nom de Matilda. Al gat en qüestió, flonjo, refet i majestuós, té uns ulls asiàtics que, segurs de la seva autoritat, et claven les pupil·les groguenques des de qualsevol dels seus sofàs, mentre un recepcionista et busca taula i al mateix temps, a la barra, ja t’estan oferint el seu refinadíssim assortit d’aperitius. El més sofisticat és un Martini blanc amb un diamant al fons del got llarg de cristall. Com que no va ser l’aperitiu que vaig triar, ignoro si el diamant és adquirible o bé si el preu del Martini, on roman la preciosa pedra, ja hi va comptat el seu preu si te la vols quedar, o bé si algú te la regala, o si per una d'aquelles coses... te l'empasses.

Jo vaig sopar, ja fa uns quants anys, a la “Sala Rosa” de l’Algonquin, on temps enrere hi havia hagut la famosa “Round Table”, que actualment es troba en algun dels molts centres que el “Cercle Viciós” ha anat creant per diverses ciutats d'Estats Units. Recordo les tovalles que vestien les taules en aquell menjador tan deliciosament decadent. Tovalles que, està clar, eren d’un rosa intens que quasi feia olor. Els cambrers, homes de força edat, de negre i amb polits davantals blancs, ens servien platets d'una aromàtica amanida verda que no calia encarregar. Era un “appetizer” de la casa destinat a abreujar l'arribada del menú encomanat. Un d’ aquells cambrers se’ns va acostar per assabentar-nos de l’origen basc dels seus avantpassats. Varem parlar una estona. Ell no mostrava cap senyal que ens recordés Euzkadi. Era tan natural d’Estats Units com el bourbon i el Winston. En un racó discret, un senyor amb smoking teclejava un piano de cua, molt lluent, totalment integrat en l’ambient del sopar. De seguida va aparèixer un xicot elegant i clenxinat i, ara m’escanyo, ara m’ofego, ara quasi ho encerto, ens va oferir un romàntic recital de cançons dels anys 30 des de l’Isn’t it romantic? fins a As time goes by.

El restaurant de l’Algonquin fa plats tan senzills com deliciosos i sempre d’alta qualitat. La carta es podria resumir en bistecs i entrecots, peix fresc, pasta i varietat de pastissos. Aquestes excel·lents matèries bàsiques són cuinades de maneres diverses i sempre creatives. També hi ha, naturalment, varietat de vins i xampanys així com d’aigües minerals.

Tampoc està de més afegir que els dilluns de 18 h 30’ a 20 h hi ha “Sopar amb jazz, i que els diumenges, a la sala “Oak Room”, hi ha jazz en concert refrescat pels innombrables còctels que serveix un dels bars de l’Algonquin, el Blue Bar. A l’“Oak Room” hi solen actuar figures de renom, com la Diana Krall , la Jane Monheit, així com la Laura Fygi, de la que us deixo la seva cadenciosa interpretació d'un tema inoblidable: Dream a little dream.

Fins l’any 1984 les habitacions de l’Algonquin tenien fama d’estar ja molt atrotinades però, com era d’esperar, s’hi varen fer reformes i ara presenten un excel·lent aspecte.

L’Algonquin, o “Gonk”, té també forces referències cinematogràfiques. N’esmentaré dues: És l’hotel on esmorzen Gene Tierney i Clifton Webb a l’excel·lent pel·lícula Laura del director Otto Preminger i, a la deliciosa pel·lícula Ricas y Famosas, el personatge que interpreta la bella Jacqueline Bisset s’hostatja en una cambra de l’Algonquin, hotel que ella escull, com a escriptora que és, a la pel·lícula amb què el gran George Cukor es va acomiadar del cinema.

Fa gràcia saber que l’any 1902, quan es va inaugurar l’hotel, aquest va rebre el nom de The Puritan. Més tard, un propietari posterior que sabia que els indis algonquins havien viscut a Manhattan els va dedicar el nom del seu hotel, hotel que surt a tota bona guia i que figura a la llista de llocs de visita obligada encara que només sigui per fer-li una fotografia.

5:00 p. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

NÀPOLS I RODALIES

Uns quants dies després de tornar de Chicago, un viatge del qual ja ens en va parlar a la "Samfaina" en aquest post, l’Edipa Maas va tornar a fer les maletes, que ni tan sols havia desat a l’altell, i cap a Nàpols s’ha dit!

Poc abans de marxar, vam quedar amb ella i la Glòria un matí per fer un cafè i, està clar, va sortir a la conversa l’imminent viatge al sud d’Itàlia, i no sé com, però sé que m’ho vaig fer venir bé, com aquell qui no vol la cosa, vaig venir a dir que els posts que parlen de viatges, sobretot quan els viatges tenen una finalitat bàsicament cultural, acostumen a agradar força a la gent que ens visita al bloc.

L’Edipa va agafar al vol la insinuació i, sol·lícit com és el seu tarannà, es va oferir a fer-nos una nova col·laboració per a la "Samfaina" dedicada a l’experiència que en traiés del viatge que, pocs dies després, havia de fer a Nàpols.

No recordo si va ser la Glòria o jo qui va pagar els cafès, però l’Edipa, com és de suposar, estava convidada, i aquí teniu la seva nova col·laboració.

Gràcies, Edipa!


Un viatge a Nàpols és, camorra i gomorra a part, una experiència molt recomanable. La ciutat mateixa, malgrat ser força deixada i no obstant tenir una circulació difícil i caòtica a causa de la intensitat i el desordre del trànsit, resulta molt interessant.

Fortaleses i palaus, avui decadents però grandiosos, testimonien el seu passat –recordem que al segle XV Nàpols va estar lligat a la Corona d’Aragó-, el meravellós Museu Nacional,


que conserva peces d’època romana de bellesa extraordinària –incloent-hi el gabinet secret, amb obres de contingut eròtic-; el Teatro di San Carlo, el més antic d’Europa dedicat a l’òpera, ara sota la batuta del director anglès -abans cirurgià ocular- Jeffrey Tate, són alguns dels punts a visitar, sense oblidar un sorprenent pàrquing situat a l’interior d’una muntanya que es va foradar perquè servís com a refugi durant la Segona Guerra Mundial.

La proximitat també recomana una excursió per la costa, a la famosa ciutat de Sorrento; una escapada a l’illa de Capri i, naturalment, una visita a les ciutats romanes de Pompeia i Herculà, molt ben conservades a causa, paradoxalment, d’un fet molt destructiu: l’erupció del Vesubi, volcà omnipresent en el paisatge de la zona.

Com que són llocs ja prou coneguts, només voldria cridar l’atenció sobre un centre recentment inaugurat, el Museu Arqueològic Virtual d’Herculà. Situat a prop de les ruïnes, es tracta d’un museu que no conserva peces ni restes de cap mena –i que, per tant, no és pròpiament un museu-, però que gira a l’entorn de les restes romanes sepultades pel volcà a partir de l’ús de noves tecnologies, com les reconstruccions virtuals, algunes força espectaculars; els efectes especials –aigua, fum- o els elements interactius que, mitjançant sensors, permeten que el visitant visqui l’experiència de descobrir què hi ha sota les cendres, talment com si fos un arqueòleg. És, en definitiva, un lloc on passar una bona estona, apta per a adults i molt excitant per a la canalla. Criticable, sens dubte, ja que s’hi ha invertit una muntanya de diners mentre que algunes de les restes autèntiques s’estan malmetent, però també apreciable, ni que sigui per la divulgació que porta a terme del món romà i per la consegüent sensibilització respecte al patrimoni que ens ha llegat aquesta civilització.

Finalment, voldria esmentar un espai menys conegut, però en veritat apassionant: Oplontis -avui terme municipal de Torre Annunziata-, on es conserven dues grans vil·les romanes: un centre agrícola i ramader amb funcions productives, que no està obert a la visita del públic, i un conjunt residencial destinat a l’oci, luxós i amb totes les comoditats, que va pertànyer ni més ni menys que a la famosa Popea Sabina, segona esposa de Neró, present en més d’una òpera, com L'incoronazione di Poppea, de Claudio Monteverdi, que ara ens ofereix el Liceu -de la qual ja en va parlar en aquest post la Glòria-; o Agrippina, de G.F. Haendel, i de la qual us recomano que, si us ve de gust, escolteu l’ària Per punir chi m'ha ingannata, que trobareu al You Tube que hi ha al final d’aquest article, tal com la va interpretar, el 2004 a París, Miah Persson, la mateixa soprano sueca que durant aquests dies protagonitza al Liceu L'incoronazzione di Poppea. (Faig aquest petit parèntesi per recomanar-vos aquesta ària de Haendel fins i tot als qui us agrada la bona música rock.)

Val molt la pena de visitar el conjunt, declarat per la Unesco Patrimoni de la Humanitat, que permet fer un recorregut per estances molt diverses: des de zones domèstiques, com la cuina, que encara conserva els fogons, fins al triclini, els menjadors d’estiu, els salons, els dormitoris, les zones destinades als convidats, les termes privades, les latrines, el peristil o una piscina a l’aire lliure de 61x17 m.
Les pintures són espectaculars, en general ben conservades i totes d’una gran qualitat. Algunes són especialment sorprenents, com les que decoren les parets dels jardins interiors, que representen imatges de plantes i sortidors per crear una il·lusió de continuïtat entre la vegetació real i la pintada.

Després de la mort de Neró (68 dC), la vil·la, que és una de les més grans i sumptuoses de les que han arribat als nostres dies, probablement havia canviat de propietaris, i quan el 23 d’agost de l’any 79 dC el Vesubi va entrar en erupció, s’hi estaven fent obres de reforma que s’han pogut detectar perquè encara hi havia alguns elements desmuntats, com una sèrie de columnes.
En fi... una part més d’aquest país meravellós que és Itàlia, on natura i cultura es donen la mà per oferir-nos paratges de bellesa excepcional, que sempre ens estan convidant a tornar-hi.

Edippa Mas

11:50 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

PERDUDA!!!

LA TRAVIATA AL MET
Recentment he tingut la joia de veure la representació en el Metropolitan Opera House de Nova York d’una òpera d’aquestes que, al menys per a mi, tenen el do de l’eternitat donat per la sublim història que ens explica i per com el mestre compositor –se sap però cal escriure el seu nom quasi sagrat: Giuseppe Verdi- converteix en música els fets d’una vida trista i breu. Parlo de La Traviata, que en aquesta ocasió ha encarnat amb gran mestria la soprano alemanya Anja Harteros, dona de veu fresca i molt personal, mereixedora d’un cum laude per la seva capacitat, així ho demana el personatge, de passar de l’eufòria més inesperada que l’amor li transmet al dolor més profund quan la seva insòlita bondat la porta a renunciar a l’home que estima creant en ell la falsa sensació d’haver-lo abandonat per tornar als braços del seu antic protector. I finalment el triomf d’una malaltia que la condemna a mort curt termini. Si ell sabés la veritat i entrés a la seva trista cambra! I entra, entra però ...E tardi... e tardi!

D’aquesta sumptuosa representació, produïda per en Franco Zeffirelli, em va entusiasmar també el baríton Andrzej Dobber en el paper de Giorgio Germont, el pare de l’Alfredo, l’enamorat d’aquesta Traviata coneguda amb el nom de Violetta Valery. El baríton Dobber va brodar les seves àries i els duos amb la protagonista eren una lliçó d’harmonia. Va iniciar el Di Provenza, il mare il sol... potser amb massa velocitat, fet que restava lirisme a la bella melodia però se’n devia adonar de seguida perquè d’una forma subtil va anar alentint el ritme i, al final, en va fer una creació que va ser, molt merescudament, aplaudida i bravejada.

Quant al tenor, el napolità Massimo Giordano va fer un rol desigual. Alguns dels seus passatges eren perfectes i els següents sonaven fins i tot desacurats. Té una veu molt bonica i potent però ha de refinar més la vocalització i accentuar el sentit del drama en el fraseig poc reeixit.

Va dirigir l’orquestra el mestre Carignani en un triomfal debut al gran teatre novaiorquès. Hem esmentat a Franco Zeffirelli que no ens va sorprendre gens amb el desplegament de luxes en els que sempre hi ha tingut la mà trencada: Bells mobles, objectes preciosos, cortinatges protectors de teles i colors bellíssims , rics ornaments i vestuari elegant com demana una història com aquesta on la sobrietat queda reservada pel tercer acte d’ambient fosc i solitari, fred i empobrit, en el qual la desgraciada Violetta Valery plora la seva pròpia mort sense altra companyia que la de la seva donzella Annina, el metge que passa a visitar-la i l’inesperada i desitjada tornada de l’Alfredo Germont, l’amor que l’ha trobada ja assenyalada per la mort.

Una representació per guardar en la memòria amb lletres lluminoses i que, inevitablement, em porta sempre el nom de la magnífica Anja Harteros, de la qual us deixo una mostra youtubiana fent un Sempre libera que s’explica per si sol.




PERDRE'S A PARÍS
Tot va començar quan Rose-Alphonsine Plessis, innocent inspiradora d'un personatge que ha donat tant a la literatura i a la música, una jove normanda de quinze anys, va deixar la seva vila natal de Nonant-le-Pin on havia vingut al mon l’any 1824 i va fer cap a París. Allà hi va trobar feina de dependenta d’una botiga de roba femenina.

Diuen que era una noia de proporcions petites i delicades, cara també menuda i molt bonica i sempre mostrant un somriure encantador. Quan va tenir setze anys, la Rose-Alphonsine ja s’havia adonat de com els homes la miraven, sobretot els homes grans de posició acomodada, disposats a oferir-li generoses quantitats de diners a canvi de la seva companyia. Aquells homes rics i poderosos buscaven, òbviament, el plaer sexual en la Rose-Alphonsine, però també desitjaven lluir-la d’acompanyant en els seus cercles socials freqüentats per polítics, artistes, aristòcrates i gent del món dels negocis.

En poc temps, Rose-Alphonsine Plessis, aquella quasi adolescent de la província, havia passat a ser Marie Duplessis, una dona mundana del París del seu temps. El nom més curt i el cognom amb un “du”, que podia suposar un origen noble. Marie Duplessis va esdevenir una courtisane que, per poder alternar, va aprendre a llegir i a escriure. Vivia en un palauet on hi tenia un saló típicament parisenc, entre frívol i culte, on s’hi reunien els homes i les dones de la societat de la que ja formava part gràcies al seu somriure encantador i, evidentment, a altres prestacions que no ens cal detallar.

A la Marie li agradava cavalcar pel Bosc de Bolònia, llegir i assitir a l’òpera. Molt més que una amant sempre luxosament mantinguda per un o per un altre va ser, sobretot, una dona estimada per molts dels seus admiradors amb els que va conservar llaços d’amistat, més enllà de les seves relacions de parella, fins al final de la seva vida, per desgràcia, tan breu. Va viure, està documentat, amb el gran músic hongarés Franz Lizst, que la va descriure com un ser incorruptible, d’una puresa de sentiments impossible d’embrutir.

L’any 1844 va conèixer el fill del cèlebre escriptor Alexandre Dumas, nascut de la relació d’aquest amb una amant i, per tant, considerat il·legítim. La Marie i l’Alexandre Dumas fill varen ser amants des del setembre de 1844 fins a l’agost de 1845. Tot i que la seva història va ser molt curta, Alexandre Dumas fill, colpit per la fascinant personalitat de Marie Duplessis, es va sentir empès a escriure la novel·la La dama de les camèlies, on la protagonista pren el nom de Marguerite Gautier i l’autor es fa dir Armand Duval, novel·la que esdevindria famosíssima.

Més tard, Dumas fill va adaptar pel teatre la seva novel·la amb el nom de Camille. L’obra va ser representada per les més grans actrius de l’època com Sara Bernhanrdt i Eleonora Duse. He pogut contrastar una altra font on se’ns diu que Alexandre Dumas fill va escriure primer l’obra teatral i que desprès en va fer la novel·la.

Aquest no és, afortunadament, un treball d’erudició. És senzillament un intent de trobar el naixement d’una figura, encara viva en el nostre imaginari, i que simbolitza la virtut i la puresa com a atributs insòlits en una senyora pública. Quan es va inaugurar aquest bloc, l’Enric va fer una bella i sensible introducció en la que hi sonava l’obertura de La Traviata mentre hi comentava la hipocresia social d’aquells temps.

És clar que aquesta hipocresia persisteix encara, però ha pres altres formes. Al segle XX hem pogut veure La dama de les camèlies al cinema i cal destacar-ne la versió del gran realitzador George Cukor a les ordres del qual Greta Garbo va fer una Marguerite esplèndida i un bell Robert Taylor va ser un perfecte Armand Duval. Cukor va transmetre a la perfecció l’esperit bondadós d’aquella dona tan bonica així com del temps que li va tocar viure.

Però tornem als teatres de París, ciutat on vivia el mestre Verdi en aquella època amb la seva amant, la soprano Giuseppina Strepponi. Diuen que el músic no va anar a veure l’obra però si que ho va fer el seu llibretista, en Francesco Maria Piave que, entusiasmat, la va explicar a Verdi. Existeix la teoria que el músic de Bussetto va fer un paral·lelisme entre Marguerite i Giuseppina, una dona aquesta última que havia deixat els seus fills haguts en altres relacions per ell i que, amb la seva veu, feia anys que mantenia a tota la família. “Visc amb un ser lliure i pur”. Verdi havia escrit aquestes paraules referint-se a la seva amant i serveix clarament aquesta definició que fa de Giuseppina per la de Marie-Marguerite-Camille, abans Rose Alphonsine. Ambdues eren bones persones mal vistes per la societat benpensant i que, malgrat això, no desistien de seguir amb les vides que, lliurement, havien escollit.

D’aquesta manera sorgeix el llibret on ja coneixem a Marie com Violetta Valery i a l’Alexandre com a Alfredo Germont, llibret que Francesco Maria Piave escriu un cop ha aconseguit, sense gaire esforç, mostrar a Verdi la força de la història.

El dia 5 de febrer de 1947, temps de carnestoltes, Marie Duplessis va morir tuberculosa a la seva casa de París envoltada per dos dels seus ex-marits. Només tenia vint-i-tres anys. Les seves possessions varen anar a subhasta, atès que Maria havia fet molts deutes en els últims temps. “Una dona discreta, intel·ligent i afectuosa amant”, així se la descriu en el record. El seu enterrament va ser seguit per centenars de persones fins a la seva tomba, al cementiri de Montmartre, on diuen que cada dia algú hi llença camèlies fresques.

Tot i que La Traviata no es va estrenar amb èxit, amb el temps ha esdevingut un paradigma. Alguns estudiosos afirmen que és una de les òperes on cada ària reflecteix exactament el sentiment exigit per la situació. La soprano ens ha de mostrar l’eufòria en el primer acte, el dolor per la renúncia i el dol de ser humiliada pel seu ja ex-amant en el segon i, finalment, en el tercer trobem la criatura agònica que, destrossada, recorda altres temps d’esplendor, somnia amb la possibilitat de repetir-los si l’Alfredo retorna i, finalment, al costat d’aquest home que tant estima i que de sobte es presenta al seu capçal de mort, en una falsa revifalla, la malaltia venç a la pobra Violetta: un blanc cadàver inerme com un sac que ha dit adéu al seu passat quan, a través del mirall, hores abans, ha vist com de la seva cara han fugit ja per sempre les roses de l'amor.

2:01 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

SO LONG, CHICAGO

Un cop més, la nostra corresponsal Edipaa Mas ens ha fet arribar un magnífic i interessant document, que aquesta vegada tracta de la importància de l'arquitectura a la ciutat de Chicago, i un cop més li agraïm la il·lusió amb què ha volgut compartir amb tots nosaltres els fruits d'un dels seus viatges, aquesta vegada a la capital d'Illinois. Les fotografies són també de l'autora.

Un tràgic incendi esdevingut el 1871, els mitjans materials adequats i el talent d’uns quants professionals, van portar a la construcció dels primers gratacels, una forma arquitectònica que naixia al segle XIX carregada de possibilitats i de futur, gràcies a l’ús de materials com l’acer, el formigó i el vidre, i gràcies a l’invent de l’ascensor. L’escenari dels fets, Chicago, conserva encara algunes mostres d’aquells primers edificis aleshores tan elevats, mentre que uns altres han estat destruïts pel creixement imparable de la metròpolis i ens han arribat només a través d’imatges fotogràfiques i d’algun testimoni material –reixes, vidres decorats de finestres- que es pot veure al magnífic Institut d’Art de la ciutat.

És obligat aquí citar alguns dels pares d’aquesta nova arquitectura: H.H. Richardson, un dels precursors; William Le Baron Jenney, l’enginyer considerat l’inventor del gratacels; Daniel Burnham, un dels arquitectes amb més ambició, autor també del pla d’eixample de Chicago, que amb el temps va evolucionar cap a posicions classicistes i, sobretot,
  
Louis H. Sullivan, potser el més significatiu de l’anomenada escola de Chicago, capaç de fer compatible la funcionalitat de les seves elevades construccions amb una refinada profusió decorativa en la línia art nouveau, l’estil compartit per tota la cultura occidental en aquell pas del segle XIX al XX.Precisament un dels seus deixebles, Frank Lloyd Wright, acabaria essent un dels arquitectes més brillants i reconeguts de la història.
Encara que Wright va construir en diferents ciutats i països –pensem en la famosa Casa Kaufman, situada en un salt d’aigua a prop de Pittsburgh (Pensilvània), o en el museu Guggenheim de Nova York- va ser a Chicago on, inspirat per l’arquitectura japonesa, va formular un nou model de casa unifamiliar aïllada, que es caracteritza per una acusada horitzontalitat, la creació de grans espais sense portes, el disseny integral dels elements interiors –mobiliari, il·luminació-, l’aplicació, sòbria i mesurada, de motius decoratius sempre geomètrics, i una relació molt subtil amb la naturalesa dels jardins circumdants. La població d’Oak Park, a tocar de Chicago, conserva molt bones mostres de l’art del senyor Wright, incloent-hi la seva pròpia casa i estudi, de sostres molt baixos, sales de magnitud variable gràcies a l’ús de cortines, mobiliari de conjunt i bellíssimes decoracions que, en algun cas, són autèntics homenatges al seu mestre Sullivan. Dins la pròpia ciutat de Chicago, en el barri universitari, la Robie House se’ns presenta com un dels millors exemples d’aquest nou tipus de casa que l’arquitecte va crear.



Perquè Wright era un artista gran i genial i alhora una persona agosarada i de fort caràcter, que va escandalitzar la societat quan va deixar dona i fills perquè es va enamorar de la dona d’un client. Diuen que ell va inspirar el protagonista de la novel·la El manantial d’Ayn Rand (1943), portada després al cine per King Vidor (1949), on Gary Cooper encarna el paper d’un arquitecte extremadament individualista que viu una intensa història d’amor amb una apassionada Patricia Neal. Wright n’havia de fer els projectes arquitectònics, però no va ser possible a causa de l’elevat cost que representava. No obstant això, la seva relació amb el cine no acaba aquí: d’una banda algunes de les seves construccions han estat escenari de pel·lícules (com la residència Walker, de Carmel, en el film A Summer Place) i, finalment, va ser l’avi de l’excel·lent actriu Anne Baxter. Tot això sense oblidar l’homenatge musical que li van retre Simon & Garfunkel amb la seva cançó So long, Frank, Lloyd Wright, de nostàlgica i malenconiosa melodia.


Els elements esmentats fins ara ja justifiquen un viatge a Chicago, però resulta que les seves meravelles arquitectòniques no s’aturen aquí, perquè la ciutat, plenament conscient de la seva riquesa en aquest camp, ha fet tot el possible per atreure bons arquitectes d’arreu. Així, va acollir el gran mestre exiliat de l’Alemanya nazi Mies van der Rohe, que hi va construir alguns edificis i va crear-hi escola. I mentre la pròpia ciutat no ha deixat de tenir figures brillants, tampoc no ha parat de cridar destacats arquitectes de tot el món perquè hi construeixin. En el primer apartat, cal citar Skidmore, Owings & Merrill, autors de les torres Sears –la més alta de tot Chicago i durant molt temps del món sencer- i Hancock, que ofereixen vistes fabuloses des dels seus pisos

més elevats; mentre que en l’àmbit dels artistes convidats, podem parlar del català Ricardo Bofill –autor del luxós R.R. Donnelley Building, de clares ressonàncies clàssiques-, Pei Com Freed & Partners, Rem Koolhaas, Frank O. Gehry o, més recentment, Santiago Calatrava que hi està construint una torre en forma d’espiral.


També són excel·lències de la ciutat les obres d’art al carrer d’autors com Pablo Picasso, Joan Miró, Marc Chagall, Alexander Calder, Jean Dubuffet o Richard Serra o, en un altre ordre de coses, les zones verdes i ajardinades, els grans parcs, naturalment, i un mobiliari urbà sempre discret, ben construït i elegant.

En la seva bellesa, el centre de Chicago pot arribar a resultar una mica fred, però també té un cert component d’utopia feta realitat en la mesura que reflecteix un món presidit per un estètica feta d’harmonia i bons materials, que constitueix un entorn molt adequat per al desenvolupament d’una humanitat intel·ligent i civilitzada, filla d’aquella Il·lustració que, ja fa més de dos segles, va donar lloc a la societat contemporània, que, massa sovint, oblida aquests orígens tan nobles.

Edipa Maas

1:30 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

DE LONDRES JA FA DIES

De Londres vaig tornar fa molts dies, tants, que ja m’està renaixent la sensació que fa massa temps que no hi he anat i que, abans de final d’any, comptant amb la salut imprescindible, hi haig de tornar a aterrar i reviure la impressió que ja he tingut altres vegades que he visitat la gran ciutat illenca: I és que sempre la trobo més o menys igual.

Xops els carrers per les dosis diàries d’aquella pluja, sovint prima, que manté verds els parcs, sota un cel que més aviat sembla un tendal tèrbol on grisos aigualits i desiguals saben que, tard o aviat, rebentaran a sobre els vianants que, impertèrrits, amb paraigües o sense, acolliran la pluja com en altres indrets rebem fornades de calor roent amb absoluta naturalitat. En un moment o altre, però, el solet traurà l’ull a la ciutat del Tàmesi. Gairebé no hi ha dia que hi falli i, com el focus que és, ens mostri els encants del gran assentament augmentats sota la seva llum de far del nord, perquè els colors, més uniformes i tristois sota núvols i pluges, s’aviven imponents gràcies al sol, i els parcs prenen un aire entre sinistre i màgic i ens mostren, seductors, llargs corriols que ens conviden a entrar sense saber si al final ens hi espera la Caputxeta o el Llop suposant que sapiguem com distingir-los, i els carrers, els edificis, tot el que és asfalt, ciment i d’altres materials que em costaria d’identificar sense esmerçar-hi temps i estudi, llueïxen el seu poder inqüestionablement capitalí, poderós, de proporcions augustes a vegades i, sorprenentment, minúscules i delicades en altres.

De Londres jo agraeixo el que guarda de vila. Aquelles cantonades presidides per pubs personalíssims, graciosament acolorits i de noms ben curiosos, amb bancs i taules per beure i menjar a peu de carrer, sense oblidar-me mai dels poms de flors que pengen dels fanals, ni de les cabines de color vermell, que es van conservant com també ho fan els tramvies de dos pisos d’aquell roig cridaner, i no parlem dels taxis de cinc places i dels seus conductors considerats els més amables d'aquest món.



Aquests detalls i molts d’altres, que per força em deixo, fan que el nom de Londres em dispari determinats sensors i senti que no acabo de transmetre l’estrany -sí, estrany- encís que té per mi una ciutat que d'immediat em fa pensar en teatre musical, en òpera, en galeries d’art i en sales de concert i carrers bulliciosos propis de la gran urb, però... també en crims: Sir Conan Doyle, Agatha Christie, P.D. James i Ruth Rendell no en són els únics culpables. Més aviat crec que els escenaris londinencs i una atmosfera especial que escapa a la raó, han propiciat aquesta gernació de creadors on quasi mai el majordom és l’assassí i, de cop i volta, en la vida real, apareix un jardí d’aspecte inofensiu que guarda més de cent cadàvers, persones desaperagudes segons la policia, fins que la mà innocent d'un paleta en descobreix el cementiri secret i esfereïdor. No em deixo l’Alfred Hitchcock ja que parlo de Londres i dels crims. Un londinenc il·lustre que, en lloc d’escriure'ls o el que seria pitjor: de cometre'ls, va preferir, per sort dels que ens agrada el seu art, ensenyar-nos l’ansietat projectada a la pantalla.

D’aquells dies que em queden en la memòria com en un bucle brevíssim de temps, vull recordar especialment un concert a l’esglèsia de Saint Martin in the Fields, on dotzena i mitja de músics interpretaven Händel i Mozart amb la força, la cohesió i el sentiment que els compositors demandarien i que moltes orquestres d'immerescuda fama n’haurien de prendre model. La sobrietat d’aquell local sagrat, el públic respectuós i la llum crua, prehivernal de la tarda, que a través d’un vitrall molt senzill entrava decreixent cap a una nova nit, varen proporcionar-me una pau interior que és el que més recordaré d’una vetllada prou remarcable per si sola.

Tampoc em puc deixar un concert de les proms o Promenades que cada estiu se celebren al Royal Albert Hall. Tocava l’Orquestra de la BBC, que va iniciar la sessió amb un concert de jazz on un pianista que, no ho dubto, en devia saber, va teclejar durant una primera part més llarga que un dia sense pa. O a mi se m'hi va fer. No em desagrada el jazz, si bé és un gènere en el que tan sols hi he tret el cap tímidament, però aquell concert semblava la cançó enfadosa. Escales i escales, o semblants o idèntiques, que sempre em conduïen a la mateixa porta closa de l'avorriment.



La segona part ja va ser tota un altra cosa: Un americà a París. Res de nou però era Gershwin molt ben interpretat. La sala va vibrar de valent, cosa que abans, amb el pianista escalador, no havia succeït. Aprofito l’avinentesa per publicar que el Royal Albert Hall, tot i mantenir-se aparentment sòlid, necessita un tractament de salut i bellesa immediats. Tots sabem que no és el mateix ser antic que ser vell i atrotinat. Estic segura que l’Ajuntament de Londres tindrà en compte el meu suggeriment. Em consta que hi tenim molts addictes al bloc, especialment admiradors de les receptes de l’Enric, que, allà a l’illa on la cultura gastronòmica no pesa massa, s’estan gourmetitzant i ja es plantegen fer un solàrium amb oliveres i deixar de coure els ous ferrats amb aigua de l’aixeta.

Vaig visitar la vivenda del gran Dickens, una bonica casa amb planta baixa, pis i soterrani. No. No la vull vendre. Bromes a part, va ser una incursió interessantíssima en el món d’aquest pioner de periodistes i mestre d’escriptors que va ser en Charles Dickens. Parlar de la seva vida i dels seus personatges seria un punt i a part molt llarg: Un post a part, és clar. No es poden descriure les coses amb el seu propi nom –la paraula definida no ha de figurar mai en la definició- això ens deien a escola, però, com que han passat prou anys i tothom sap de què parlo, resumiré aquella visita amb un adjectiu fàcil però universal:

dickensiana.

L’ús del temps va condir-me tant que podria seguir, però prefereixo , mal que mal, que se’m trobi a faltar a que se’m digui o se'm calli que sóc una pesada. Això últim si no ho heu pensat ja força abans d’acabar la lectura.

Vosaltres: Una bona manera de defugir melancolies pròpies del setembre.

2:15 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...