ELS REMERS DEL VOLGA CANTADA PER BORIS CHRISTOFF

 
Fa uns dies, participant en el concurs mensual que en Joaquim, del bloc In fernem Land, organitza cada mes, buscava a You Tube la preciosa ària de l’òpera Eugene Onegin, de Txaikovski, anomenada "l’ària del príncep Gremin", coneguda així degut a la dificultat que comporta anomenar-la pel títol original en rus (Lyubvi vsye vozrasti pokorni), una ària composta per a baix i que vaig buscar interpretada per un dels cantants d’aquesta corda que des de sempre més m’han agradat: Boris Christoff.

De la mateixa manera que, com suposo, li passa a gairebé tothom quan entra a You Tube, em vaig anar engrescant a escoltar més i més coses, en aquest cas cantades per aquest magnífic baix búlgar, i em vaig trobar amb el que em sembla una joia d’interpretació de la popular cançó russa Els remers del Volga, en el títol de la qual, sigui dit de passada, crec que en català seria molt més encertat utilitzar el mot sirgadors que no pas remers, però això ja serien figues d’un altre paner.

De les moltes versions que se n’han fet arreu, d’aquesta cançó popular russa, les més conegudes són, està clar, les cantades per les corals de l'exèrcit rus, molt efectistes, val a dir-ho, com ho són totes les interpretacions que fan.

No obstant això i malgrat que, com és gairebé sempre sempre habitual, no hi hagi un chor al darrere -encara que sí que hi ha una orquestra-, penso que en aquesta interpretació de Boris Christoff hi ha l’expressió de l’ànima i tot el sentiment d’aquells sirgadors que, de forma tan realista, va pintar Ilià Répin al quadre que duu el mateix nom de la cançó, Els remers del Volga, una pintura que es conserva al Museu Rus de Sant Petersburg i en la que, segons vaig llegir a la magnífica pàgina Museo ruso, aquella pobra gent esparracada que hi apareix no són figures imaginades per l’artista, sinó que són persones amb noms i cognoms que ell va conèixer i va decidir pintar. Si cliqueu aquí hi trobareu tota una interessantíssima informació que ofereix l'esmentada pàgina Museo ruso.

Fixeu-vos, si us ve de gust escoltar i mirar aquesta magnífica interpretació, datada a Londres el 1959, en la postura que, ja des de bon principi, adopta Boris Christoff per cantar-la: Amb el tronc lleugerament inclinat cap endarrere, traient pit i, en un moment determinat i amb vigoria, Boris Christoff clou amb fermesa els punys en un clar i significatiu gest per indicar que ni una engruna de la força que necessita la colla per poder sirgar l’embarcació se’ls pot escapar, i fixeu-vos com, de mica en mica, la veu guanya en potència i tramet convicció per encomanar ànims a la resta de sirgadors, i com, al final, exhaust en haver acabat la feina, d’aquella veuassa només en resta un falset.




De debò us dic que m’emociona moltíssim més aquesta interpretació amb ànima, l’ànima de la pobra gent més desfavorida d’aquella Rússia d’insultants diferències socials, que no pas les efectistes interpretacions que en fan els chors de l’exèrcit rus. Perdre's o, millor dit, passejar per You Tube és com un vici, però tots els vicis fossin com aquest!

No sé, perquè mai n’hem parlat, si Boris Christoff és un cantant del gust d’un home que, sense voler jo de cap de les maneres fer-lo envermellir pel que d’ell diré, tinc en gran consideració per la seva senzillesa, amabilitat, bonhomia, i per la quantitat i quantitat de saviesa musical que ha acumulat i que, tot sovint, vessa com a comentarista al bloc In fernem Land que he citat abans. El seu nick és Colbran, com homenatge a la cèlebre mezzo madrilenya Isabel Colbran, la que fou esposa del compositor Gioachino Rossini, i és a tu, benvolgut Colbran, a qui, en agraïment a tot el que de tu he dit, em fa il·lusió dedicar-te aquest post.

8:15 p. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

MONTSERRAT?... LLIBRE VERMELL!

Avui, dia 27 d'abril, és el dia de la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya, i és indubtable que, siguem o no creients, en el monestir benedictí dedicat a la seva advocació, així com a la serralada que duu el seu nom, s’hi han forjat importants pàgines de la nostra història.

Anomenar Montserrat és anomenar també un referent cultural de primera magnitud: Al segle XV, per exemple, a Montserrat ja hi havia impremta, i si bé durant l'anomenada Guerra del Francès la biblioteca del monestir fou saquejada per les tropes napoleòniques, en l’actualitat aquesta important biblioteca consta de més de 300.000 títols, d’entre els quals cal esmentar el primer volum del seu fons manuscrit: El Llibre vermell, un còdex del segle XIV que duu aquest nom pel color de les cobertes, i en el qual hi ha un cançoner, mostra evident de la importància que també sempre ha tingut a Montserrat el fet musical.

Documentada ja al segle XIII, l’Escolania de Montserrat és l’escola de música més antiga d’Europa i on s’hi han format músics de la talla de Joan Cererols, Antoni Soler, i Ferran Sor. (En aquest punt, mentre llegia a la Glòria el text d’aquest post, m’ha fet saber que un altre gran músic, Conrad Saló, que fou instrumentista i director de la formació musical La Principal de la Bisbal, també va formar-se musicalment a l’Escolania de Montserrat.)

Doncs bé, després de tot el que s’ha dit i per celebrar, tal com vam fer per Sant Jordi, amb música aquesta diada, us proposem escoltar, del Llibre Vermell de Montserrat, l’Stella splendens en la versió interpretada pel grup Hispèrion XX, dirigida per Jordi Savall, i vull dedicar molt especialment aquest post d’avui a una Montserrat: la Montserrat Rectoret (per molts anys, "cosina"!), la mare de la meva fillola Minerva, ja que va ser a casa seva, quan encara no tenien a la Minerva, que un dia que hi vaig anar vaig sentir aquest preciós càntic per primer cop, i em va agradar, tant!!!, que quan vaig sortir de casa seva ja feia plans per poder-me comprar el disc.



 
He trobat a YouTube altres versions, alguna, com aquesta, de la Companyia Elèctrica Dharma, ja la coneixia, però d’altres, com aquesta, de Qntal, que podeu escoltar clicant aquí, o aquesta altra, de Corvus Corax, que podeu escoltar clicant aquí, m’han semblat, cadascuna dins el seu estil, molt interessants, tot i que he de reconèixer que m'ha sorprès molt una versió d'un grup molt particular, Arcana Obscura, i que trobareu aquí.

Tant de bo, els que no la coneixeu encara, us agradi tant com em va agradar a mi i, els que ja la coneixíeu, us vingui de gust tornar a escoltar-la.

3:31 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

DUES CANÇONS D'AMOR PER SANT JORDI

És un vals a tres temps.
Es un vals a vint anys.És un vals a cent temps.
És un vals a cent anys.
És un vals a mil temps

Tot el temps
perquè tu i jo
tinguem sempre vint anys.
 
Frases de Brel copiades en traducció quasi literal. No m’he atrevit a més.
Pels que estimen: Escolteu, veieu i valsegeu.



Doncs jo, després de rumiar-m’ho durant dies i dies després que la Glòria em va parlar de fer un post per la Diada de Sant Jordi amb dues cançons d'amor, al final m’he decidit per una cançó d’en Lluís Llach, un dels cantants que més m’agrada, ja des dels seus inicis amb els Setze Jutges, i el que, també des dels seus inicis, ha evolucionat més, musicalment parlant.

M’agrada escoltar en Llach a través dels seus discs, i totes les vegades que l’he anat a veure que cantava en directe n’he sortit entusiasmat, però el dia que vaig assistir a la presentació al Palau Sant Jordi, de Barcelona, del seu disc Un pont de mar blava, recordo que en vaig sortir eufòric.

Però bé, he de parlar d’una cançó d’amor per celebrar que avui és la Diada de Sant Jordi, i he triat la que, per a mi, és una de les més belles cançons d’amor que s’hagin escrit mai, i potser sigui perquè és una cançó d’amor que no fa referència a cap amor en concret sinó que, tal com el mateix Llach explica, està dedicada al públic, i no cal dir que la música d'aquesta cançó és preciosa.

Malgrat que el video de YouTube que he triat té el defecte que, en un moment determinat, el so i la imatge van cadascun d’ells per la seva banda, el video pertany a un fragment del seu darrer recital -el del seu comiat- a Verges, l’any 2007, després de quaranta anys dalt dels escenaris, i trobo que en fa una interpretació sublim:

És un Llach madur i que, emocionat, fa realitat uns dels versos de la cançó que he triat per aquest post, Amor particular, i aquests versos són els que diuen "... i vindrà l’adéu, com així ha de ser. / I no sé si trobaré el gest correcte ...", versos d’una cançó d’amor que Llach va escriure fa vint-i-cinc anys per dedicar-la a tothom qui el vulgui escoltar, com ho he fet jo, i amb autèntic plaer, durant molts anys.

Que tingueu tots una bona Diada de Sant Jordi!

3:00 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

FREDERIC MOMPOU, EL MÚSIC DEL SILENCI

"LA MILLOR PARAULA ÉS LA PARAULA NO DITA, COM TOTS SABEU, SÓC UN HOME DE POQUES PARAULES I UN MÚSIC DE POQUES NOTES."

"LA MÚSICA ESTÀ ESCRITA PER ALLÒ INEXPRESSABLE, VOLDRIA QUE ELLA SEMBLÉS SORTIR DE L’OMBRA PER A TORNAR DE NOU EN ELLA."

"EM TROBO EN L’OBLIGACIÓ DE TROBAR NOVES FORMES, CREC QUE MAI PODRÉ TANCAR LA MEVA MÚSICA EN UN MÓN MASSA CORRECTE."

"AQUESTA MÚSICA NO TÉ AIRE NI LLUM. ÉS UN DÈBIL BATEC DEL COR. NO SE LI DEMANA ARRIBAR MÉS ENLLÀ D’UNS MIL·LÍMETRES EN L’ESPAI, PERÒ SÍ LA MISSIÓ DE PENETRAR EN LES GRANS PROFUNDITATS DE LA NOSTRA ÀNIMA I REGIONS MÉS SECRETES DEL NOSTRE ESPERIT. AQUESTA MÚSICA ÉS CALLADA PERQUÈ LA SEVA AUDICIÓ ÉS INTERNA. CONTENCIÓ I RESERVA. LA SEVA EMOCIÓ ÉS SECRETA I SOLAMENT PREN FORMA SONÒRA EN LES SEVES RESSONANCIES SOTA LA GRAN BÒVEDA FREDA DE LA NOSTRA SOLEDAT. DESITJO QUE A LA MEVA MÚSICA CALLADA, AQUEST NEN ACABAT DE NÉIXER, ENS APROXIMI A UN NOU CALOR DE VIDA I A L’EXPRESSIÓ DEL COR HUMÀ, SEMPRE LA MATEIXA I SEMPRE RENOVANT." 
 
Frederic Mompou va venir al món a Barcelona el més d’abril del 1893 –aquest també pot ser el seu mes- i, ja de molt jove, es va sentir influït per Fauré i Satie. Va estudiar piano al Conservatori de Música del Gran Teatre del Liceu i, en acabar, va sojornar a París on durant anys va aprofundir en la tècnica i el domini d’un instrument –el piano- que no sabem si ell l' havia escollit o a l’ inrevés. O ambdues opcions. Per què no?

Durant un temps, Frederic Mompou, encara a Barcelona, va treballar en una fàbrica de campanes. El seu so el va marcar profundament, tant, que sovint apareixen propers o llunyans els repics d'aquestes dames de bronze que habiten, està clar, els campanars i que, obedients a un codi que els pobles entenem, ens avisen, ens alerten, ens espanten o ens festegen. Més senzill: ens parlen i, quan ho fan, cal escoltar.
La música de Mompou és exquisida, profundament espiritual i en ella hi sona, inqüestionablement, la veu de Catalunya en nombrosos acords, fragments de melodies populars, breus i infinites variacions sobre formes diverses de parlar amb els riquíssims sons que el mestre exigeix al piano i, que en molts casos, ell mateix executa en un acte sublim en el que ens mostra el seu delicadíssim interior d’artista, elegants pauses, com passadissos d’aire, semblen conduir-nos a l’audició del so més pur.

Aquest post està dedicat al meu gran amic i co-blogger Enric Bayé i Blanch en nom d’una amistat segellada fa anys. Em complauria saber que amb les paraules i la música del mestre Mompou li he fet vessar llàgrimes. Seria el més gran dels premis.

3:25 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

UNA ODA MUSICADA PER GEORG FRIEDRICH HÄNDEL

Per commemorar durant aquest 2009 l’any Händel (1685-1759), així com el bicentenari de la mort de Franz Joseph Haydn (1732-1809), vam quedar amb la Glòria que, ja que ella és una fan del primer, i jo, del segon (això de fan és una manera de dir, eh?), sense que aquesta mena de definició signifiqui, però, que ni ella ni jo valorem un dels dos músics per sobre de l’altre, cadascun de nosaltres aniríem dedicant espais a la Samfaina a aquests dos grans compositors: ella s’encarregaria d’anar escrivint posts sobre Händel, i jo, sobre Haydn.

El fet, però, de parlar darrerament tot sovint entre nosaltres d’aquests dos músics ens ha servit perquè ambdós hàgim anat descobrint i immergint-nos, a través de les recomancions mútues, en l’obra d’aquests compositors, pel que vam decidir que el proper post que faríem dedicat a cadascun d’ells ens canviaríem les tornes: Ella parlaria de la música de Haydn, i jo de la de Händel.

I aquí em teniu presentant-vos, si és que ja no el coneixíeu, el segon moviment de l’Oda que Händel va dedicar a la reina Anna I, la darrera hereva de la casa dels Estuard i primera reina ja de tota la Gran Bretanya i d'Irlanda, amb motiu del seu anniversari, poc després de l’esclatant èxit que el compositor havia obtingut a Londres amb l’estrena de l’òpera Rinaldo, de la qual la Glòria ja en va parlar en l’anterior post dedicat a Händel.

L’audició d’aquesta Oda a l’anniversari de la reina Anna va complaure tant a la sobirana britànica que aquesta va encarregar a Händel un Te Deum per celebrar la signatura del Tractat d’Utrecht –deixeu-me recordar que de funestes conseqüències per a la nostra història-, i que és la prova més evident de l’altíssima estima que la Cort britànica sentia envers el gran músic alemany, ja que les obres destinades a celebrar aconteixements a nivell nacional, com era el cas d’un Te Deum, no s’havien encarregat mai a cap músic estranger.

 
El tempo del segon moviment d’aquesta Oda que us proposem escoltar és un largo, és a dir, l’autor apunta que aquest moviment ha d’interpretar-se de forma lenta i amb un cert aire de gravetat. El largo més famós de la història de la música potser sigui el El largo de los cisnes, de Txaikovski... (Que és broma, que és broma!!!, però és que se m’acaba d’ocórrer i m’ha fet gràcia escriure-ho.)

Perdoneu, eh?... No, va!, ara parlant seriosament: Una de les més belles melodies de Händel, la de l’ària Ombra mai fu, de l’òpera Xerxes, és un largo, i és per això que també se la coneix, quan no s’interpreta cantada, amb el nom del tempo -el Largo, de Händel-, de la mateixa manera que, per posar un altre exemple, el cèlebre Minuet, de Boccherini, no és una peça per si sola, sinó que forma part d’un dels quintets per a corda d’aquest excel·lent compositor italià.

I ara al que anàvem ja que, sense adonar-me’n, sempre fujo d’estudi, perquè ara ja us anava a dir que no he acabat d’entendre mai el poc reconeixement de la ciutat de Madrid envers Boccherini, i no solament en vida del compositor, que hi va viure més de trenta anys i hi va morir gairebé oblidat, sinó fins i tot en la posteritat, ja que ni que només fos pel preciosíssim quintet que va compondre titulat Musica notturna della strade di Madrid, el nom de Boccherini hauria de figurar amb lletres d’or al nomenclàtor capitalí...

Òndia, ja he tornat a fugir d’estudi!... I és que no tinc remei! Va, vinga!, centrem-nos d’una vegada:

Parlàvem de l’Oda que Händel va dedicar a l’anniversari de la reina Anna, i més concretament ens estàvem referint al segon moviment, un largo que va ser escrit perquè l’interpretés un contratenor, les lloances cantades pel qual són seguides, com un eco, per la diàfana solemnitat que pot arribar a adquirir el so de la trompeta. En aquest cas, però, com podreu veure i escoltar, la interpretació vocal corre a càrrec d’una soprano, Kate Royal. El solista de trompeta (fantàstic!!!) utilitza l’anomenada trompeta barroca o natural, que, tal com va quedar dit al darrer post dedicat al Concert per a trompeta de Haydn, només podia produir els sons harmònics d’una sola nota.

I ja, i per acabar, només voldria comentar que és deliciós sentir la veu de la soprano bressolada pel dolcíssim so de fons del chitarrone, aquest imponent instrument de doble màstil, considerat el precursor del llaüt, i idoni per acompanyar, gairebé amanyagant-lo, el cant.


Òndia!... Us podeu imaginar l’efecte que us faria si el dia del vostre anniversari, en havent dinat i quan s’apaguen les llums del menjador de casa perquè ha arribat l’hora en què heu de bufar les espelmes del pastís que teniu al davant, en lloc que la família comenci a cantar-vos el Capipota, o el Anys i anys per molts anys, o el Feliz, feliz en tu día..., us trobeu que la iaia comença a puntejar el chitarrone, la vostra parella es prepara per tocar la trompeta –una de barroca, naturalment-, i el vostre nebodet, amb veu angelical, us mira a la cara i comença a cantar-vos "Fonts eternes de llum divina!..."?... Com us quedaríeu, eh?... I és que no hi ha com ser rei perquè et trobin totes les gràcies, oi?

De tota manera, val a dir que, pel que m’he anat enterant mentre preparava aquest post, no tot van ser flors i violes per a la reina Anna: Va morir sense descendència, ja que va tenir dinou fills (inclosos dos abortaments), i cap dels nounats va arribar a l’edat de dos anys.

Però, en fi, això ja són figues d’un altre paner, perquè ara ja me les tindria amb la reialesa, i és que llegint la relació dels fills que va anar tenint aquesta sobirana, per les dates es pot comprovar que entre l’un i l’altre, gairebé tots es portaven... nou mesos!

Però val més que ho deixem córrer, tot això. Ara, si ja heu arribat a llegir fins aquí, escolteu, si us plau, aquest preciós Eternal sources of light divine!, de l'Ode for The Birthday Of Queen Anne, de Georg Friedrich Händel.

2:00 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

BICENTENARI DE LA MORT DE FRANZ JOSEPH HAYDN (I)

Enguany es commemora el bicentenari de la mort d’un dels més grans músics de tota la història i a qui, malgrat ser considerat com el més innovador dels músics de l’època del Classicisme, la posteritat, fins fa relativament pocs anys, no ha tractat amb el reconeixement que es mereixia tot i estar considerat com el pare de la simfonia i del quartet de corda. Ens referim al compositor austríac Franz Joseph Haydn (Rohrau, 1732 – Viena, 1809)

Tal com ja va quedar dit al post publicat a la "Samfaina" dedicat al sublim oratori La Creació, Haydn ens va llegar una de les obres més prolífiques de tota la història de la música, afirmació que es pot reblar afegint-hi que, ja que parlem d’un músic, anirà, com anell al dit, esmentar que Haydn va tocar totes les tecles de la composició musical: Simfonies, quartets, concerts per a instruments solistes, sonates, òperes, oratoris, música sacra..., i si bé aquest gran músic austriac va excel·lir en la composició de simfonies i, sobretot, de quartets de corda, aquest post, el primer dels que dedicarem enguany des de la "Samfaina"a Haydn, és per parlar d’un concert per a un sol instrument, una "tecla", la dels concerts per a un sol instrument, en la qual el compositor autriac no es va prodigar massa però, tot i així, hi va deixar la seva inconfusible empremta de músic sempre inquiet i novedós.

L’any 1796, Haydn ja havia tornat de Londres, on havia compost i estrenat amb grandiosos èxits les dotze grans simfonies que es coneixen, aplegades, amb el nom d’aquesta ciutat. Era, doncs, un Haydn en plena maduresa quan Anton Weidinger, trompetista virtuós de la cort imperial autriaca, havia fet unes revolucionàries modificacions a la trompeta, un instrument aquest que només podia produir, traient i afegint mòduls del tub, els sons harmònics d’una sola nota, pel que en aquella època estava relegat de les orquestres.

Anton Weidinger va incorporar a la trompeta una sèrie de claus, precursors dels futurs pistons de la trompeta actual, i és per això que, per provar-la, va encarregar a Haydn un concert, en el que el compositor austriac hi va abocar tot el seu talent i entusiasme, i que es convertiria en un dels més famosos i apreciats concerts per a trompeta de tots els temps.



Cal dir que el també celebrat Concert per a trompeta, de Johan N. Hummel, el conegut tercer moviment del qual, si us ve de gust, podeu escoltar interpretat per Wynton Marsalis aquí, va ser fruit d’un altre encàrrec que Anton Weidinger va fer a aquest compositor eslovè per poder posar a prova la trompeta de claus que havia desenvolupat.

La interpretació del tercer moviment del Concert per a trompeta en Mi bemoll major, de Franz Joseph Haydn, que trobareu al final i que serveix per il·lustrar aquest post és la d’una joveníssima trompetista noruega, Tine Thing Helseth (Oslo, 1987), i malgrat que és empipador, encara, haver d’apostil·lar sobre la presència de la dona en segons quins camps, com ho és, en aquest cas concret, el de les dones trompetistes, em complau enormement saber que no és, ni molt menys, un cas únic, ja que els sis discs publicats a la prestigiosa casa EMI per la trompetista anglesa Alison Balsom (Hertfordshire, 1978) avalen la qualitat d’aquesta altra excel·lent solista anglesa,

Una mica més a prop, a Santpedor (Bages) hi va néixer, el 1980, Mireia Farrés, l’actual solista de trompeta de l’Orquestra Ciutat de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), i malgrat no ser, com la Mireia Farrés, la solista, la granadina Nuria Leyva (1970) ocupa des de fa anys una de les quatre places de trompetista de la Real Orquesta Sinfónica de Sevilla.

He marxat una mica d’estudi, però m’ha semblat interessant, ja que parlava de Haydn, tocar, ni que sigui de passada, també altres tecles: l’evolució de la trompeta, així com la plena incorporació de la dona com a solista d’un instrument en el que sempre hi havien excel·lit intèrprets masculins: la trompeta clàssica.

3:10 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

PER FI, XICAGO!

Sí, amics: La Glòria, després d’aquell inoportú accident que a punt va estar de fer-li anul·lar el viatge que tenia previst fer a Xicago amb la seva germana (la nostra corresponsal Edipaa Mas), i després, també, de fer un munt de gestions, va aconseguir, naturalment pagant uns diners complementaris, posposar el viatge un parell de setmanes, i ahir al matí, via Dublín, totes dues van sortir d’El Prat camí cap a la “Ciutat del vent”, un viatge que havien preparat bàsicament per admirar i gaudir de l’arquitectura urbana de la vitalíssima capital d’Illinois.

Abans d’ahir a la tarda, quan ens vam acomiadar per telèfon, la Glòria em va tornar a repetir que, entre l’accident i ara el viatge, li sabia greu tot plegat perquè tenia la sensació d’haver-me deixat a l’estacada amb la feina del bloc

“Ja tens pensat més material per posts nous, Enric?”, em va preguntar.
“Sí, dona; i per a més d’un. No cal que pateixis”, li vaig mentir.
“De què parlaràs en el proper?”, va preguntar-me, imaginant per on aniria la resposta.
“D’un arròs tardoral de peix”, li vaig contestar, sabent que a continuació em preguntaria:
“I això què és?
“Un arròs que de ben segur no et faran a cap restaurant yankee”, vaig contestar-li, divertit perquè sé que no li agrada que utilitzi el mot yankee per referir-me als nord-americans, però fent veure que no m’havia sentit, va insistir:
“I aquell que em vas dir que faries de…?”
No la vaig deixar acabar:
“Bon viatge i bona estada, Glòria!, i, sobretot, disfruta tant com puguis, segon a segon, d’aquest magnífic viatge!”

I d’aquella “novel·lada” conversa em va venir la idea de fer aquest post:

Aprofitant l’estada a Xicago, la Glòria i l’Edipaa van agafar entrades per assistir a la representació de dues òperes: Manon, de Massenet, i Els pescadors de perles, de Bizet, al Lyric Opera d’aquella ciutat. Sé que a la Glòria li fa una especial il·lusió tornar a veure Manon, la mateixa producció de la qual ja es va viure l’any passat al Liceu amb la Natalie Dessay com a Manon però, a Xicago, amb el tenor alemany Jonas Kaufman en el paper de Des Grieux, en lloc del seu admiradíssim Rolando Villazón, que va ser qui va protagonitzar-la al Liceu.

Manon és una bellíssima òpera que tots dos ja coneixíem però que tots dos vam “redescobrir” i convertir-la en una de les nostres òperes predilectes, tant és així que a tots dos ens va passar el mateix: que durant una temporada ens vam “viciar” a escoltar-la una vegada darrere una altra com si no n’eixstís cap més, fins a tal punt que era el nostre gairebé únic tema de conversa.

Basada en la novel·la Manon Lescaut, de l’abat Prévost -tot un personatge del segle XVIII francès-, Manon relata la història d’una joveneta de poble a qui la seva família ha destinat a un convent, però que en una parada del viatge coneix a Des Grieux, un jove destinat a ser cavaller de l’Ordre de Malta. Tots dos s’enamoren a l’acte i decideixen fugir a París, on viuen un apassionat amor. Manon, però, a París coneix i es deleix pel luxe que des Grieux no li podrà oferir, i malgrat el gran amor que la noia sent pel jove, decideix abandonar-lo.

Manon es converteix així en la cortesana més desitjada de tot París. En un passeig per l’elegant Cours-la-Reine, Manon sent la conversa entre dos homes, un dels quals és el pare de Des Grieux, que està explicant a l'altre que el seu fill és a punt d’acabar els estudis de seminarista a Saint Sulpice. Manon corre a agafar un cotxe per dirigir-se a Saint Sulpice, deixant plantat a Guillot, un dels seus admiradors que, amb la pretensió de fer-la seva, li havia preparat una festa.

A Saint Sulpice, Manon, arrepentida del seu comportament amb Des Grieux i en una de les escenes més carregades d’erotisme de tota la història de l’òpera (penseu que va ser estrenada l’any 1884) aconsegueix que el noi torni amb ella i junts comencen una nova vida.



Un dia, però, Manon porta a una sala de jocs a Des Grieux i el convenç perquè provi la sort. La fortuna somriu al xicot, però el que no sap és que qui ha perdut amb ell a les cartes és Guillot, el ric pretendent de Manon, el qual, per venjar-se de l’antic desdeny de la noia, acusa a des Grieux de fer trampes i ordena empresonar els dos amants.

Gràcies a la intervenció del seu pare, Des Grieux és alliberat de la presó, però Manon, és jutjada per prostituta i condemnada a la deportació. Des Grieux intenta, en va, assaltar el comboi que duu les deportades camí de l’Havre, però aconsegueix, subornant a un sergent, que li deixi parlar amb Manon. Aquesta, greument malalta, sap que totes les promeses que li fa Des Grieux per salvar-la seran inútils ja que és conscient que està a les portes de la mort, i l’únic que desitja és penedir-se de tot el mal que li ha fet i poder morir rememorant els feliços dies passats. Des Grieux i Manon tornen a entonar la seductora melodia amb què la noia va aconseguir fer retornar a des Grieux al seu costat, fins que Manon, ja sense forces, mor davant la impotència i la desesperació del noi.



Fa plorar, oi?…

Doncs que ho tornis a plorar de gust, Glòria!

11:06 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

LA CREACIÓ, DE HAYDN

En el món de les Arts hi ha autors que, com Mozart, per exemple i si parlem de música, han estat molt prolífics, mentre que n’hi d’altres, com Juan Rulfo en el camp de la literatura, que no solament no ho han estat tant sinó que, tot al contrari, tenen una obra molt reduïda.

Quan es parla que un autor és o ha estat més o menys prolífic no té perquè ser sinònim de posseir una obra amb més o menys qualitat, i la prova més palpable és que tant Mozart com Juan Rulfo han passat a la història de la música i de la literatura, respectivament, a part de si van bastir una obra més o menys extensa.

En el cas del músic austríac Franz Joseph Haydn (1732-1809) podem parlar d’un dels compositors més prolífics de tota la història de la música. Més de cent simfonies i un mateix nombre aproximat de quartets, així com nombroses sonates, trios, òperes, misses, oratoris i concerts per a instruments solistes ho avalen, i si bé va ser un músic que va poder gaudir d’una gran fama i popularitat mentre visqué, malauradament no és avui un músic amb la popularitat que es mereixeria, ja que podem parlar d’un abans i d’un després de Franz Joseph Haydn pel que fa a les simfonies, als quartets i a les sonates i, a més a més, s’ha de tenir molt en compte la gran influència que d’ell reberen músics contemporanis seus com Mozart, a qui Haydn tan admirava, i Beethoven, de qui Haydn en fou fins i tot professor.

A vegades se m’ha acudit pensar que en el món de les Arts hi ha algunes obres tan magistrals que si els seus autors no n’haguessin creat cap més, o per qualsevol circumstància tota la resta de les obres que van arribar a crear s’hagués perdut, pel sol fet d’haver-nos arribat aquella única obra, el seu nom hagués passat igualment a la posteritat amb lletres d’or.

No és aquest, evidentment, el cas de Haydn, ja que les seves composicions obtingueren d’immediat una gran popularitat i foren interpretades i, per tant, conegudes, arreu de fora de la gran capitalitat musical que en aquella època era Viena, però sí que seria el cas, en el supòsit d’haver-nos arribat només una sola obra del genial compositor austríac, l’oratori La Creació, una de les grans "catedrals" de la música simfònica i choral de tots els temps.

Haydn havia viscut pràcticament tota la seva vida sota el mecenatge dels prínceps Esterházy, i si bé pogué treballar sense problemes econòmics, ja que fins i tot havia arribat a un acord amb el príncep Nicolau Esterházy per publicar les obres no compostes per exprés encàrrec d’aquest, la dedicació total, pràcticament reclòs, al servei dels Esterházy durant gairebé trenta anys, fou la causa que Haydn no rebés cap mena d’influència d’altres músics ni anteriors ni contemporanis seus.


L’any 1790, però, al morir el príncep Nicolau, el successor dels Esterházy, gens amant de la música, va acomiadar Haydn i l’orquestra de què disposava, i aquest acceptà la proposta que li va fer el violinista, compositor i empresari alemany Johan Peter Salomon d’intal·lar-se a Londres, on Haydn hi va descobrir, meravellat, els oratoris de Händel, i va ser el mateix empresari Salomon qui va fer la proposta a Haydn perquè aquest, basant-se en un llibret inspirat en El paradís perdut, de John Milton i que Gottfried van Swieten li va traduir de l’anglès a l’alemany, en compongués un oratori.

Haydn es dedica amb cos i ànima durant dos anys en la composició d’aquest oratori, que s’estrena dirigit per ell mateix a Viena el 1798 amb un clamorós èxit.

La Creació consta de tres parts: La Primera -la creació del món- i la Segona -la creació dels animals i de les plantes- són descriptives, mentre que la Tercera -la creació d’Adam i Eva, i del gran amor que els uneix-, és purament narrativa.

L’esplèndida obertura, que si voleu podeu sentir aquí dirigida per Riccardo Muti, amb la que, allunyant-se de les formes del classicisme, aconsegueix descriure’ns el "desordre" regnant de l’Univers, és l’inici d’un seguit de corals, àries, i duets, un dels quals, i a tall d’exemple, és aquest bellíssim duet de la Tercera Part entre Adam i Eva, introduït per un suggeridor solo d’oboè i reflex de la placidesa i emoció de l’instant en què aquests desperten a la vida i contemplen, admirats, la Creació del món.

El text traduït diu així:

De la teva bondat, Senyor i Déu nostre, plens estan el cel i la terra. El món, tan gran, tan meravellós, és obra de les teves mans.

Al final s’hi afegirà el chor, cantant:

Beneït sigui el poder del Senyor. Que ressoni per sempre la nostra lloança.


Adam és el baix Ernst Jankowitsch; Eva, la soprano Gertraud Schmid. Dirigeix la Symphonieorchester der Wiener Volksoper i els chors Viennensis i el Wiener Saengerknaben (Els petits cantors de Viena), Peter Marschik.

És idoni per escoltar amb un Dry Martini.

12:23 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

NI INVASIÓ NI SUBTIL

Un dels contes que més m'agrada de Pere Calders és Invasió subtil, i una bona prova del que dic podria ser que, desmemoriat com sóc, d’aquest conte me’n recordo fins i tot del lloc on passen els fets: a l'Hostal Punta Marina, de Tossa:

"A l’Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s'assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d'aquesta mena d'orientals."

Així, amb aquesta absoluta naturalitat, comença la primera narració pertanyent al recull de contes publicat per Edicions 62 amb el mateix títol d’aquest relat: Invasió subtil i altres contes.

I si m’ha vingut al cap aquesta narració tan caldersiana és perquè qui la protagonitza és un bon home a qui, en el menjador de l' hostal on s'està amb la seva dona, un dia que dinava tot sol, un altre home li demana permís per seure a la mateixa taula que ell a dinar, i un cop tots dos comparteixen taula, el primer s’"adona" que qui acaba d’asseure’s davant seu és un japonès.

Al protagonista d'aquesta història li estranya molt que el seu veí de taula japonès no tingui, emperò, cap ni un dels trets físics que caracteritzen les races orientals ja que "no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc."

Encuriosit per saber quins plats poc corrents o quines combinacions exòtiques encarregaria per dinar, no solament es sorprèn perquè aquell japonès demani "amanida -`amb força ceba´, digué-, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades. Al final, cafè, una copa de conyac i una breva.", sinó també perquè en lloc de menjar "amb una pulcritud exagerada, irritant i tot, pinçant els aliments com si fossin peces de rellotgeria", es faci servir "del ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura, i mastegava a boca plena sense complicacions estètiques."

"D'altra banda –observa, capficat- parlava català com qualsevol de nosaltres, sense ni una ombra de cap accent foraster. Això no era tan estrany, si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i llesta en gran manera. Però a mi em feia sentir inferior, perquè no sé ni un borrall de japonès. És curiós de constatar que, el toc estranger a l'entrevista, l'hi posava jo, condicionant tota la meva actuació -gestos, paraules, entrades de conversa-, al fet que el meu interlocutor era japonès. Ell, en canvi, estava fresc com una rosa."

Però no acaben aquí les constants contrarietats amb què el protagonista de la història ha d’enfrontar-se per poder aconseguir, per minsa que sigui, una prova que corrobori la seva incontestable i contundent teoria que qui s’havia assegut a la seva taula era un japonès, ja que si bé ell creia "que aquell home devia ésser representant o venedor d'aparells fotogràfics, o de transistors. Qui sap si de perles cultivades...", el protagonista torna a quedar, un cop més, fora de joc quan el "japonès" li fa saber que es dedicava, com a representant, a vendre sants d’Olot "a la zona sud de la Península, i va afirmar que, així que tenia un descans o venien dues festes seguides, cap a casa falta gent."-No hi ha res com a casa! -reblà amb un aire de satisfacció.
"-Viviu al nostre país?
"-I doncs? On voleu que visqui?

"Sí, és clar, són rodamons i es fiquen pertot arreu. Me'l vaig tornar a mirar i asseguro que cap detall, ni en la roba ni en la figura, no delatava la seva procedència japonesa. Fins i tot duia un escut del Futbol de Club Barcelona a la solapa."

L'agudíssim sentit de l'humor d'en Pere Calders, que, amb una aparent afabilitat i senzillesa, utilitza una pulcrísima prosa per crear les situacions més absurdes que tenen com a protagonistes a personatges que les viuen amb tota naturalitat, queda palès en aquest magnífic relat on, al final, l’home que el protagonitza, convençudíssim que els japonesos han començat a invair-nos, es fa aquesta preocupada reflexió: "Mentre es presentin com són, amb la rialleta, les reverències i aquella mirada de través, hi haurà manera de defensar-se'n. Així ho espero! Però si comencen a venir amb tanta de simulació i d'aparat ful, donaran molta feina."

I tot això ve a tomb perquè, a part que la Glòria no em calla dient-me que quan ens vam engrescar a fer aquest bloc no vam pas quedar, segons les seves paraules, que jo només em dedicaria a "explicar sofregits, picades al morter i que si la carn queda més o menys eixareïda...", l’altre dia, mirant a You Tube ja sabeu què passa: que buscant alguna cosa en concret et trobes amb videos que no tenen res, o gairebé res, a veure amb el que buscaves i sempre tens una sorpresa o una altra que, en aquest cas, va ser el video que trobareu més avall.

"Mira que bé!", vaig dir-me tot satisfet, "Mataré dos ocells d'un tret: Faré un post que parlarà d'un conte i d'una música que m'encanten", i com que del conte ja n'he parlat, ara ho faré del video que vaig trobar a You Tube. (Contenta, "mi sargenta?"... Però el proper post serà de cuina, eh?, que tinc un bacallanet que em deleixo per explicar.)

Es tracta, el video de You Tube, d’una gravació feta l’any 2003 de l’actuació d’un dels guanyadors del prestigiós concurs internacional de cant Neuen Stimmen: el baríton sudcoreà Tae-Joong Yang, una gravació amb la qual i sense poder-ho evitar, em va semblar per un moment que a mi em passava el mateix que al protagonista del conte d'en Pere Calders..., però completament a l’inrevés.

Ni cal dir que no és, ni molt menys, el primer cas en què cantants d’òpera interpreten papers on, per lògica, els seus protagonistes haurien de ser blancs, i ells, en canvi, són d’altres races. Leontyne Price (1927), per exemple, va ser la primera soprano negra que va cantar en un gran teatre, l’any 1955, concretament el paper protagonista de Tosca, de Puccini, i a partir d’alehores seria reclamada a tots els grans teatres del món per acabar sent considerada unànimement una de les grans intèrprets del repertori verdià del passat segle XX.


No; el que em va passar amb aquest video la primera vegada que el vaig veure és que m’ha demostrat si n’és, de difícil, superar tots els tòpics que per un motiu o un altre tots conservem en l’inconscient, ja que a mi, a l’inrevés del que li passa al protagonista del conte d’en Pere Calders, confesso que se'm va fer estrany, tot just vaig començar a mirar-me aquest video, que un joveníssim xicot sudcoreà i, per tant, de marcats trets físics orientals i amb una cara, sigui dit amb tots els respectes, de xitxarel·lo més que evident, pogués esdevenir un esplèndid Fígaro, un dels rols més característics i desitjats per qualsevol baríton.

De tota manera, però, puc assegurar que vaig "superar" -si se’n pot dir així- immediatament aquesta tòpica impressió inicial, i la prova és que m’encantaria, si tingués uns quants calerons més dels que no tinc, assistir, el dia 14 d’abril de l’any vinent, a l’Staatsoper de Viena per poder veure'l cantar en directe en un Barbiere di Siviglia, la Rosina del qual serà, ni més ni menys, que la gran Joyce DiDonato.




Han passat cinc anys d’aquesta interpretació gravada i, pel que he anat veient a Internet, Tae-Joong Yang, del qual i per cert a You Tube només he trobat un altre video corresponent, també, a la mateixa gala, ha guanyat altres prestigiosos concursos internacionals de cant, entre ells l’Operalia 2007, pel que suposo que en aquest transcurs de temps la veu li haurà madurat una mica més, i les lògiques i petites inseguretats que encara demostra en aquest video les tindrà ja molt superades.

1:30 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

paraBAM!, paraBAM!, paraBAM!BAM!!BAM!!!

Visitants de la bloc-esfera: Ja som aquí!

Bé, en realitat, la Glòria ja fa dies que va tornar de Londres (suposo que ja ens en farà cinc cèntims), i jo no m’he mogut com aquell qui diu de casa, però tots dos coincidim que ens han anat rebé aquests petites vacances del bloc. Hem continuat, però, anant als blocs que normalment ens agrada visitar, i hem aprofitat per descobrir-ne de nous.

Per aquesta reentrée, hem pensat que estaria bé, tal i com ja vam fer al primer post que vam publicar a la "Samfaina", començar amb una obertura, en aquest cas una de les obertures més brillants de Gioachino Rossini, el compositor nascut a Pesaro, ciutat on precisament durant aquests darrers dies es va celebrar, tal i com fa ja vint-i-nou anys, el Festival-homenatge que duu el nom d’aquest genial músic italià. A més a més, Rossini s'hi avé molt amb aquest bloc, ja que era un entusiasta de la taula i de la cuina, tal i com podeu observar a la caricatura que encapçala aquest post i, per tant, ja era hora que n'hi dediquéssim un.

Sense cap mena de dubte, l’obertura més coneguda de Rossini és la de l’òpera Guillem Tell, la darrera que va compondre i que, gandulot i bon vivant com era, li va permetre retirar-se al dolce far niente a París.

D’aquella obertura, inclús els que no sou gaire, o gens, amants de l’òpera, segurament n’haureu sentit moltes vegades el darrer fragment, aquell que fa:

paraBAM!, paraBAM!, paraBAM!BAM!!BAM!!!
paraBAM!, paraBAM!, paraBAM!BAM!!BAM!!!
paraBAM!, paraBAM!, paraBAM!BAM!!BAM!!!
paraBAAAAAAAAAA!, paraBAM!BAM!!BAM!!!

És tan rossinià aquest darrer fragment que…

... Que què què?… I tant que us ha de sonar!… Mira que jo no sóc, ni molt menys, un bon cantant, però algunes coses les entono prou bé, i aquesta, precisament, em fa l’efecte que no l’he desafinat gaire..., per no dir gens.

Doncs mira que m’estranya, eh?, els que dieu que no us sona…

Esta bé, està bé, fem una cosa: Us poso aquest darrer fragment de l’obertura de Guillem Tell al You Tube d’aquí sota i, quan el sentiu, veureu com és gairebé clavadet a tal i com jo us l’he entonat.

Ei, però després continueu llegint aquest post, eh?, que ja veureu, sobretot els que no la coneixeu, si n’és també de genial l’obertura de l’òpera La gazza ladra (La garça lladre) que hem triat per tornar a la feina. A més a més, en el video, La gazza ladra l'interpreta l’Orquestra Filarmònica de Berlín dirigida per un dels grans directors rossinians: en Claudio Abbado. Tot un luxe, vaja!

Ah, una cosa, una cosa!: Abans d’escoltar, si voleu, està clar, aquest darrer fragment de l’obertura de Guillem Tell que alguns dieu que no us sona, us vull dir als qui no el conegueu que no feu massa cas de la cara tan seriota del director que condueix l’Orquestra de l’Scalla de Milà. És que és en Ricardo Muti, i sempre la fa, aquesta cara de pomes agres... I si em guardeu el secret us diré, ara que no ens sent, que, tot i així... (acosteuvos a la pantalla, que us ho diré fluixet): Tot i així a la Glòria li agrada molt, en Muti, però no només com a director, eh?... Oi que m'enteneu?... Un dia me'l va definir com un home... de físic poderós!..., però Xssst!!! Muts i a la gàbia, eh?... Encara que ella segurament diria: "Muti, passa a la gàbia!"... Òndia, tu! és que m'esvero sol com una mona... Si se n'assabenta d'això, em pela.

Què?… Ara l’he reconegut tots aquest fragment o no?... Ahhh! Ja us ho deia!... I oi que no n'hi ha per tant del que diu la Glòria d'en Muti?

Doncs bé, continuant amb el…

(Permeteu-me aquest petit parèntesi, però val a dir que m’he picat una miqueta, eh?, perquè tant, tant, tant no desafino…, Vaja, al menys a mi m'ho sembla. D’acord que no sóc el Pavarotti, a més a més, no tinc tampoc veu de tenor, i tot i que si cantés seria segurament un baix o un baríton tirant a baix, sóc molt i molt conscient que no li arribaria ni a la sola de la sabata d’en Samuel Ramey, continuo pensant tanmateix que tant, tant no he desafinat.)

ParaBAM!, paraBAM!, paraBAM!!BAM!!BAM!!…

En fi, al que anàvem…

L'obertura de La gazza ladra, de Rossini, l'hem triat per aquest post perquè és una meravella musical que, a part de quan s’interpreta, com és lògic, al començament de l’òpera en els teatres on es representa, s’acostuma a tocar, també, en molts concerts com a peça inicial, ja que no dura més de nou minuts, la qual cosa no vol pas dir, ni molt menys!, que ni l’orquestra ni el públic la considerin una peça "telonera", ja que es tracta d’una composició magistral digna de ser interpretada en qualsevol sala de concerts.

Ara bé, també val a dir que aquestes peces curtes que s’acostumen a posar en molts concerts de música simfònica serveixen per fer un favor als que arriben tard, ja que, gràcies a l’estoneta que duren els aplaudiments, els TOCATARDANS DE GAIREBÉ SEMPRE aprofiten per poder entrar a la sala i ocupar els seus llocs.

Jo recordo molt especialment haver escoltat per darrera vegada aquesta obertura, en directe, fa ja bastantes temporades a l’Auditori de Barcelona i interpretada per l'OBC (l’Orquestra Ciutat de Barcelona i Nacional de Catalunya), dirigida pel que en aquella època n’era el director titular, en Lawrence Foster, i recordo, també, que em vaig fixar mentre la interpretaven que director i músics semblaven disfrutar com nens petits davant un pastís de xocolata ja que, com podreu comprovar, hi ha moments que són absolutament delirants.

I és que Rossini té una forma de compondre, no sé com dir-ho…, molt…, molt rossiniana, vet-ho aquí! A mi, fins i tot a les seves òperes més serioses i en els moments més dramàtics, sempre em fa l’efecte que en un moment o un altre em farà l’ullet i, mirant-me amb aquell somriure mofeta que, pel que d’ell s’explica, tant el caracteritzava, em dirà: "Ei!, no pateixis, home!, que no ho veus que sóc jo?"

En fi, quí la teniu:




ParabaramPAM!PAM!PAM!!!
ParabaramPAM!PAM!PAM!!!,
parabarAAAAAA, parabarAAAAAA, parabarabarAAAAAAbarabaraBARAM!…

Aquesta sí que us sona, eh?… És clar: com que és el tros que més s’enganxa de l’obertura de La gazza ladra que acabeu d’escoltar!

12:55 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

LA CAMPANELLA

La campanella –La campaneta, com ho diríem en català-, és el nom del Segon concert per a violí i orquestra, del compositor, violinista i guitarrista genovès Niccolò Paganini (1782–1840), el rondó del 3er moviment del qual va utilitzar el compositor i pianista hongarès Franz Liszt (1811-1886) per fer-ne un estudi per a piano d’una gran dificultat, ja que el pianista s’ha d’enfrontar amb la rapidesa de l’execució, amb grans i ràpids salts d’ambdues mans sobre el teclat, i amb l’afegit que suposa haver de fer una sèrie de trinos, per imitar el dringar d'una campaneta, amb els dits menys àgils de les mans: l’anular i el petit.

Totes aquestes dificultats, pròpies per altra banda d'un estudi –no oblidem que tant Liszt com Paganini estan considerats com dos dels més grans virtuosos, del piano i del violí respectivament, de tota la història de la música-, fan que La Campanella sigui una peça que suposa un gran repte per a qualsevol pianista i que el públic es deixi endur des d’un bon començament pel vibrant esclat de les notes que conformen l’enjogassada melodia d’aquest estudi, admirant, a la vegada, una execució molt efectista que comporta una gran tècnica gens renyida, però, amb la sensibilitat amb què l’intèrpret ha de saber retransmetre tota la gracilitat d’una composició que, si se’m permet la comparació, el resultat final ve a ser el mateix que el de l’expert vidrier quan arriba a crear una delicada copa de fi cristall.

La interpretació de La Campanella d’aquest video no és la millor que he trobat a YouTube, ja que, pel meu gust, l'excel·lent pianista rus Andrei Gavrilov aquí va massa accelerat (tinguem en compte, però, que es tracta d'una "propina", segurament la darrera després d'un concert) i es perden molts dels petits matissos que fan que el mot gràcil sigui el qualificatiu que potser millor definiexi aquesta petita joia musical (si teniu cinc minutets més i cliqueu aquí podreu escoltar, per exemple, la impecable interpretació que, en estudi, va gravar el prodigiós pianista que va ser Arthur Rubinstein), però si he triat precisament aquest video és perquè el regidor, amb molt d’encert, va fer enfocar en primer pla les mans del pianista, de manera que poguem observar l’extrema habilitat amb què l’intèrpret ha de fer anar els dits a través de les tecles del piano, a vegades tot just acaronant-les.



Una d'aquelles peces que , de tant en tant, agrada escoltar i que no cansen mai.

11:55 p. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

EL MOLDAVA, DE BEDŘICH SMETANA

Si heu visitat algun cop Praga, una ciutat on la música hi batega per molts dels seus racons, haureu pogut comprovar que el nom de Bedřich Smetana hi és omnipresent.

Director i compositor, Bedřich Smetana (1824-1884) va ser també una destacadíssima figura del conscienciament nacionalista txec en l´època en què Txèquia formava part de l’imperi austro-hongarès, un conscienciament que es percep en la seva obra, la qual s’inspira en les melodioses cançons i balls folcklòrics de Bohèmia.

Afectat per una sordera total, l’any 1874 Smetana ha de deixar la direcció musical del recentment creat Teatre Txec de l’Òpera i es dedicarà únicament a compondre. Fruit d’aquesta darrera època del compositor són, entre d’altres obres, els sis poemes simfònics emmarcats sota el títol de La meva pàtria, el més conegut dels quals és, sense cap mena de dubte, el que, encara que duri més de cinc minuts, avui us proposem escoltar: El Moldava.

El Moldava (Vltava en txec) és el riu més llarg de Txèquia. Neix a la part meridional del país i, atrevessant boscos i ciutats, arriba a Praga per acabar duent el seu cabdal a l’Elba.

La interpretació d'aquest descriptiu poema simfònic que hem tingut la fortuna de trobar a You Tube és la de l'Orquestra Filarmònica de Berlín, dirigida per un dels més grans directors d'orquestra del passat segle XX, l'hongarès Ferenc Fricsay (1914-1963):


Amb el tímid so de les flautes travesseres (pel Moldava fred) i el lleu murmuri dels clarinets (pel Moldava càlid), acompanyats per l’arpa i el suaus pizzicatos de violins i de violes imitant les gotes d’aigua, Smetana dibuixa a l’inici d’aquest poema musical l’incipient fluir de les aigües d’aquests dos rierols que, empesos l’un cap a l’altre, acaben unint-se i formen el gran riu.

Violoncels i contrabaixos (00:52) descriuen tota la força fluvial nascuda d’aquesta unió, i amb els violins i les violes entonen la melodia principal, a la qual s’hi aniran afegint la resta d’instruments fins que ja, amb l’orquestra en ple, sentirem la sumptuositat amb què les aigües inicien el seu llarg i imparable camí.

Als minuts 01·39 i al 02:13, les cordes dibuixen amb rapidesa els remolins que, un cop salvats, fan renéixer una vegada i una altra la melodia significant el plàcid, exuberant i decidit transcurs del cabdal del riu.

Al minut 02:28, les trompetes ens anuncien una cacera a dins dels boscos, claríssimament il·lustrada per les trompes, que destaquen de la resta dels metalls, fins que l’estrèpit es va diluïnt, a poc a poc, boscos endins, i és quan ens arriben les festives notes d’una polonesa txeca provinents d'unes festes de noces que es cel·lebren a un llogarret a prop de la riba (03:15)

I ve la nit... (04:32) És un moment ple de màgia: els violins dibuixen la quietud del firmament mentre les flautes i l’arpa imiten la remor de l’aigua... I és aleshores quan les rusalkes, les mítiques nimfes que viuen a l’aigua dels rius i dels llacs eslaus, inicien els seus jocs i dancen a la llum de la lluna mentre el riu segueix el seu curs tot i que sembla, en aquest passatge, que li costi d'avançar, també embruixat per l’encantament d’aquella màgica escena que, de mica en mica, va deixant enrere.

Al minut 06:40, un cop més, els metalls irrompen amb força per mostrar-nos un Moldava que, impetuós, desperta amb noves forces per continuar creuant, orgullós, pel mig dels paratges plens d’història de Bohèmia fins que, de sobte, l’orquestra fa un canvi radical (07:41) que ens fa preveure un perill… I és que s’acosten els ràpids de Sant Joan (sjezd Svaty Jan): Una gran agitació orquestral descriu a la perfecció l’accidentat curs que ha de seguir el riu obligat a frenètics corrents, i és la percussió, on hi destaca l’estrepitós esclat dels platerets, l’encarregada d’il·lustrar tota la sublim intensitat d’aquella desbocada cursa.

Al minut 08:34, amb el contrastat d’un pianissimo per part de l’orquestra, tornen els corrents tranquils, i de seguida la melodia reneix amb molta més força quan tot just s’albira el Castell de Praga, i encara la melodia guanya en majestuositat a mida que el Moldava s’acosta a la ciutat on, coronat per disset ponts, el seu pas serà festejat per l’orquestra en ple. És un moment exultant, sublim…

... El riu, però, ha de continuar recorrent el seu llarg camí: deixa Praga (09:51) i es perd en la llunyania cap al seu destí final.

00:00: Neixen els dos rierols que formen el Moldava.
00:52: Sorgeix el gran riu (melodia principal).
01:39 - 02:13: Descripció dels remolins.
02:28: Escena de cacera.
03:15: Noces camperoles (polonesa txeca).
04:32: Les nimfes (rusalkes) surten a la llum de la lluna.
06:40: El Moldava segueix el seu curs atravessant Bohèmia.
07:41: Els Ràpids de Sant Joan.
08:34: S'albira El Castell de Praga. El riu atravessa la gran ciutat.
09:51: El Moldava es perd en la llunyania.

9:01 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

RECORDS DE L'ALHAMBRA

Ahir, tot esmorzant, la Glòria i jo vam tenir Consell de Redacció Samfainer, i entre les propostes que vam proposar tots dos, vam aprovar iniciar una nova secció que titularem Teniu cinc minuts? en la qual, de tant en tant, hi penjarem, ja bé sigui amb videos de You Tube o bé amb gravacions fetes per nosaltres mateixos, petites peces musicals clàssiques que als que us agrada la música potser feia temps que no sentíeu, a la vegada que pensem també que poden agradar fins i tot a aquells que creuen que no els agrada la música anomenada "clàssica". Res, ja ho veureu: seran cinc, sis…, set minutets, com a màxim!, i, en alguns casos, n’hi haurà que ni als cinc minuts arribaran.

Per començar, la Glòria em va dir que triés jo mateix la que vulgui, i he pensat fer-ho amb una de les més belles melodies creades pel gran guitarrista i compositor que fou Francesc Tàrrega.

Nat a la Vila-real, a la comarca de la Plana Baixa, l’any 1852, Francesc Tàrrega va tenir de molt petit un accident que li afectà seriosament la vista, i els seus pares, gent molt senzilla, van decidir fer-li estudiar música perquè si es quedava cec del tot pogués guanyar-se la vida tocant algun instrument.

Aquests casuals esdeveniments, doncs, foren la causa que la guitarra clàssica entrés uns anys més tard per la porta gran a les sales de concert de tot el món, ja que, gràcies al mecentage d’Antoni Conesa, un industrial de Borriana on Francesc Tàrrega, amb una formació gairebé encara autodidacte, tocava el piano al Casino, va oferir-li l’oprtunitat de poder anar al Conservatori de Música de Madrid on el jove Tàrrega hi estudià solfeig, piano i harmonia.

Tàrrega, però, s’havia endut a Madrid la guitarra que havia adquirit al guitarrer andalús Antonio de Torres, el qual havia fet els més importants canvis a aquest instrument fins al punt de ser considerat el pare de la guitarra moderna, i tot i que al Conservatori no hi havia encara càtedra de guitarra, van ser els mateixos professors qui, veient el virtuosisme de Tàrrega, van animar-lo a consagrar-se completament a aquest instrument.

I així fou con Tàrrega es convertí en un concertista d’alta anomenada, i la guitarra va deixar de ser un instrument menyspreat a les sales de concert.

L’obra de Tàrrega que he triat, Records de l’Alhambra, és, en realitat, un Estudi de trèmolo, com Estudis són moltes de les seves petites obres, però que l’exquisitesa melòdica de les quals les han convertit en peces que tots els grans solistes de guitarra es vanten de tenir en el seu repertori.

He escoltat a You Tube diferents interpretacions que hi ha d’aquesta peça, i des del primer moment em vaig quedar embadalit sentint la crital·lina i netíssima interpretació de la guitarrista japonesa Kaori Muraji:



No em direu que no és preciós, eh?

11:20 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...