UN FET REVISCUT

Després d’aquest breu parèntesi degut al petit però, com tots, inoportú accident que va patir la Glòria, així com a la seva posterior absència de Badalona per a poder realitzar amb la seva germana un il·lusionat viatge a Xicago i, de passada, a Nova York, un viatge que de ben segur donarà els seus fruits en forma d’interessants posts per part de totes dues, voldria, per inaugurar el nou format del bloc -que gràcies un cop més a la bona voluntat d’en Josep Manuel Castel ha estat possible-, parlar d’un fet que durant aquests dies m’ha retornat a la memòria malgrat que mai m’havia desaparegut del tot d’ella, un fet que l’únic lligam que té, i encara agafant-lo amb pinces, amb la línia d’aquest bloc és el del menjar però, malauradament i tal i com comprovareu si voleu continuar llegint, no té res a veure, precisament, amb la gastronomia.

Fa trenta-cinc anys que em van donar una de les pitjors notícies que a un jove de poc més de vint anys, carregat d’il·lusions i, per què negar-ho, d’ocellets al cap pensant que podia canviar el món, li podien haver donat: Em va tocar fer "la mili" al Sàhara.

Com tots els nois que havíem de fer "la mili" de forma obligatòria –parlo de principis dels anys 70-, temia que en el sorteig em pogués tocar anar a l’Àfrica, però de debò us dic que mai, ni a mi ni a cap dels companys que també els hi va tocar anar al Sàhara i amb qui n’hem parlat moltes vegades, se m’havia ocorregut imaginar que l’Àfrica no s’acabava amb Ceuta o Melilla, sinó que hi havia, a més a més, un territori anomenat Sáhara Español, la capital del qual –segons vaig llegir aquell mateix dia a l’enciclopèdia Monitor- tenia l’estrafalari nom de L’Aaiún.

Va ser, per als meus pares, per a l’Anna Maria, amb qui ja sortia des de feia més de dos anys, i no cal dir que per a mi mateix, que era qui, en definitiva, havia de viure en pròpia pell durant quinze mesos -el temps que m’ha passat més a poc a poc de la meva vida- aquella experiència no desitjada per ningú, un bon tràngol.

No; no patiu, perquè no penso pas parlar-vos de les "batalletes" típiques que es solen sentir explicar en boca d’aquells que, tot i que no van ser més que simples soldats, sembla, quan en parlen, que manessin més que el Capità General, ja que, a vegades i segons qui s’explica, m’ha fet l’efecte que eren els oficials i no pas ells qui, per exemple, feien les inacabables guàrdies.

L’Hilari Joan d’Argila, i en Carles Porta i Fernández van ser dos dels també "afortunats" als qui, amb uns mesos de diferència respecte a mi, els va tocar fer "la mili" allà baix. El primer, l’Hilari, fa un temps que va tenir la iniciativa de crear un bloc perquè els "afortunats" en el sorteig d’aquella lleva hi tinguéssim un punt de trobada per poder explicar-hi les experiències reviscudes al cap de més de trenta anys, i en Carles, amb una passió i constància m’atreviria dir que d’arqueòleg, va anar trobant, mitjançant el telèfon i un darrere l’altre, una bona quantitat d’aquells joves que, molts d’ells ja avis, van haver de viure aquells quinze mesos com si fos un càstig.

Hem fet ja vàries trobades, i la primera va ser a l’Estació de França, que és el lloc des d’on tots vam partir dins el tren "borreguero" que ens va dur fins a Madrid per, al cap d’un parell de dies, embarcar-nos en uns avions, que la feina era d’ells per poder enlairar-se, i amb els que vam arribar, al cap de no sé quantes hores, al campament situat a un indret anomenat Playa del Aaiún on, durant tres mesos, hauríem d’aprendre a... Bé; val més que ho deixem córrer, perquè en realitat l’únic que els importava és que el dia de la jura de bandera desfiléssim sense que ningú perdés el pas.Em podeu ben creure que no només jo, sinó tots els que vam haver d’estar-nos tres mesos en aquell campament, com a mínim una vegada no se’ns hagués escapat una llàgrima d’impotència en algun moment o un altre, ja que el més lleu error era motiu de sanció.
Per començar, gairebé dues setmanes sense poder-nos rentar ni canviar la roba que duiem posada quan vam marxar de casa, i tot per intentar que ens apuntéssim a La Legión, ja que els qui ho feien eren immediatament duts a la seva caserna, on es dutxaven i afaitaven i, impecablement ben uniformats, es passejaven davant nostre, tot cofois, menjant entrepans que, naturalment, anaven a càrrec del Tercio.Se'n reien i humiliaven els pobres nois que amb prou feines sabien escriure el seu nom, quan alguns dels sots-oficials amb prou feines sabien escriure el seu; gaudien veient com alguns dels xicots de constitució gens atlètica queien rendits i rodolaven una vegada rere l’altra abans d’aconseguir arribar, carregats amb tot l'armament, al capdamunt de la duna, i perquè tinguessis ben clar que no eres ningú, just al moment d’entrar a formar part d’aquell campament t’adjudicaven un número, i durant aquells tres inacabables mesos no eres ni l’Enric ni en Bayé: eres el vint-i-quatre.

Retornant al bloc, que era d’això del que volia parlar, en Carles Porta va enviar-hi un escrit on hi explicava un fet que a molts ens va tocar viure durant aquells mesos de campament, i va ser molt curiós, tal i com dic en un comentari que hi vaig enviar, que quan vaig llegir aquell escrit em fes el mateix efecte com si, de cop i volta, s’hagués obert una finestra en un racó oblidat de la meva memòria per on hi va entrar la llum que, a l’acte, me’l va fer reviure com si l’hagués viscut el dia abans.
Ho vaig recordar fil per randa tot a l’instant: la mateixa llum, el mateix horitzó, els mateixos colors..., i la mateixa barreja d'incredulitat i d'importència. Mai havia explicat a ningú aquest fet perquè tenia la sensació que ningú em creuria..., o potser no ho vaig explicar mai perquè, al cap i a la fi, era jo qui volia pensar que allò que vaig veure no havia passat mai...

Però aquell fet va passar, i no solament el dia que em va tocar viure’l a mi, o el dia que li va tocar, uns mesos més tard, viure'l a en Carles, i a l’Hilari, i segur que molts mesos abans i molts mesos després els hi va tocar viure a en Vicent, i a en Biel, i a l’Iñaki, i a en Fernando…

Us deixo aquí l’enllaç al bloc de l’Hilari perquè hi llegiu l’escrit d’en Carles Porta de què us parlo (Les deixalles de la cuina del B.I.R., es titula), demanant-vos disculpes per haver trigat tant a arribar al final explicant-vos, entremig i ni que hagi estat de passada, alguna que altra "batalleta" de "la mili".

10:30 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

UN LLIBRE, UNA PEL·LÍCULA I UN VALS ( i II )

Hem parlat ja del llibre El Guepard i del seu autor, el príncep de Lampedusa. Ara toca parlar de la pel·lícula i del seu vals arquetípic, vals que es marquen un madur i elegant Burt Lancaster de príncep de Salina i una jove i exultantment bella Claudia Cardinale jugant el rol d’Angélica Sedara, promesa de Tancredi, el nebot predilecte del príncep, encarnat per un Alain Delon en absoluta plenitud, quan es deia, amb raó, que l’actor francès era un dels homes mes bells del món.

En el fragment que podeu veure d’aquest vals amb misteri, observareu que el personatge d’en Delon, que s’ha de dir Tancredi i que així s’anomena a la novel·la i a la pel·lícula original en llengua italiana, l’han batejat de nou dient-li Alfonso, un nom bonic però improcedent a part d’inexplicable.

L’escena parla per si sola, però sempre hi puc afegir, pels qui no coneguin ni la novel·la ni la pel·lícula, que el jove Tancredi/Alfonso fins i tot deixa anar unes llàgrimes de dolça gelosia quan contempla la seva bellíssima futura esposa, una noia de família rica però d’origen plebeu, ballant amb el seu oncle Fabrizio, a qui Tancredi tant estima, i que durant el vals viu amb l’Angelica la consciència fugaç d’una passió que mai no podrà ser i que de ben segur hauria estat mútua.

I què podem dir de l’artífex d’una pel·lícula tan perfecte? Ell es deia Luchino Visconti, i era el setè fill del Duc de Modrone, adinerat terratinent afincat a Milà, on havia nascut en Luchino l’any 1906. La seva mare es deia Carla Erba i pertanyia també a la noblesa. La seva família era propietària d’uns importants laboratoris farmacèutics i, avui dia, si aneu a Milà, veureu que a la plaça de la Catedral hi ha encara una farmàcia que porta el nom dels Erba.No em causen impressió ni els orígens ni els títols i propietats d’en Luchino Visconti, però sí que me’n causa el seu geni, i crec que haver nascut en un medi econòmicament tan folgat, li va permetre poder-lo desenvolupar amb més facilitat que si hagués estat fill d’un medi amb menys recursos.

Va rebre una educació exquisida i des de molt jove ja vivia a cavall entre Milà i París. A la capital francesa es va iniciar en el cinema com ajudant de direcció d’en Jean Renoir, fill del pintor Auguste Renoir, amb qui va col·laborar en dues pel·lícules: Partie de Campagne (1937) i La Tosca (1940). A la primera també es va ocupar del disseny del vestuari i a la segona va compartir l’escriptura del guió amb l’esmentat director Jean Renoir i amb Karl Koch.Per raons d’espai i perquè Il maestro Visconti mereix un post a part, salto a la seva pel·lícula número onze: El guepard, sense deixar d’esmentar almenys dos títols per situar-nos en la història, i també, valgui el joc fàcil de paraules, per la història. Un és La terra tremma (1947), filmada a Aci Treza a l’illa de Sicília, amb gent no professional i en el dialecte sicilià, on ens mostra la duríssima vida dels pescadors i les seves famílies És una pel·lícula eixuta, feta sense un guió previ, i on l’acció i els diàlegs tenen només la voluntat de reflectir el dia a dia d’aquells treballadors del mar. L’aspiració d’en Visconti amb aquesta pel·lícula era fer un cinema realista tan pur com fos possible. L’altra seria la innoblidable Rocco i els seus germans (1960) de la qual en va escriure el guió comptant amb quatre col·laboradors, un d’ells la seva quasi habitual Suso Cechi d’Amico, amb qui havia començat a treballar l’any 1951 en la pel·lícula Bellissima.Tant La terra tremma com Rocco i els seus germans varen ser pel·lícules encarregades pel Partit Comunista Italià, al qual en Luchino Visconti estava molt vinculat.

Es necessari remarcar que en Luchino Visconti no va abandonar mai el luxe en el que havia nascut. La seva vida transcorria en un palazzo a Roma i passava l’estiu en una bella finca de nom La Colombaia, al camp, però es considerava un home progressista, i el seu fervent antifeixisme el va acostar a posicions d’extrema esquerra que probablement no s’haurien donat en altres circumstàncies.

Per filmar El Guepard es va rodejar de qui millor el podia informar de l’època i l’ambient. El modista Piero Tossi, entre d’altres erudits de les arts, va dissenyar-li un vestuari que aconsegueix que la pel·lícula sembli més aviat un documental magistralment filmat d’una família en temps d’en Garibaldi que no pas una pel·lícula amb actors simulant personatges ficticis.

La partitura va ser encomanada al gran músic milanès Nino Rota (1911-1979), que va compondre l’obra durant l’ocupació alemanya. Es tracta d’una simfonia en quatre temps, inacabada, d’una bellesa sublim sempre adequada a l’escenari, de vegades d’una avassalladora grandesa èpica, però també delicadament lírica amb passatges de colpidora emotivitat portadors d’una nostàlgia que sembla fluir de la mirada trista que el príncep de Salina fa al món que ell defuig i el defuig.

Agonitzen les estirps de raça, com la seva, i entren els xacals decidits a emprar la política com un camí cap al poder i l’èxit assolits sense escrúpols.

Per l’escena del ball, que és molt llarga, en Nino Rota va compondre: una masurca, una contradansa, una polca, una quadriglia, un galop i, finalment, el vals. Per què cap al principi he parlat d’un vals amb misteri? Doncs perquè quan la pel·lícula es va estrenar, l’any 1963, s’hi anunciava un vals inèdit d’en Verdi i, efectivament, deu ser algun dels valsos que sona mentre dura la sumptuosa festa, però no aquest que avui ens ballen amb tanta elegància el príncep sicilià i la formosa Angelica, ja que, com queda explicat, és el gran Nino Rota l’autor d’aquesta peça que els actors executen amb precisió professional. Recordem que en Nino Rota va ser un compositor força habitual d’en Visconti, però també ho va ser quasi constant d’en Federico Fellini. Qui ha oblidat La strada o Amarcord? I el gran mestre va acabar la seva carrera en el cinema component les precioses bandes sonores de les tres parts d’El padrí.


Luchino Visconti va morir a Roma l’any 1976. Un dia caldrà parlar de la resta de les seves pel·lícules ja que, si bé desiguals i discutibles com la majoria d’obres artístiques, totes ens deixen veure el talent d’aquest ser creatiu tan complet. No hem d’oblidar que la divina Maria Callas deia que en Luchino, dirigint-la al Teatro alla Scala, era l’home que l’havia ensenyat a actuar. L’havia dirigida a La Vestale, La Sonnambula, La Traviata i a moltes més que un dia esmentarem afegint-hi una mica d’història i algun toc xafarder.

També s’ha de parlar del teatre que il duca va dirigir: Antígona, A porta tancada, Crim i càstig, Un tramvia anomenat desig..., i no acabaríem. Ah! I amb actors com en Vittorio Gassman, en Marcello Mastroianni, en Paolo Stoppa..., i d’ajudant de direcció un jove Franco Zefirelli. Vaja, que quasi res.

Quant li deu a Visconti aquella Itàlia deprimida de la segona guerra! I quant li devem tots! Persones com ell són els mitjancers entre el grans creatius musicals, literaris i plàstics i nosaltres, el públic, que obre embadalit els ulls pensant que amb l’obra que ens deixen mestres de gran talla, com és el cas d’en Luchino Visconti, sempre descobrirem com les nostres intel·ligències i sensibilitats creixen estimulades per la saviesa que ens transmeten.

1:20 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

UN LLIBRE "VERD"

Primer devien ser només paraules escampades en la ment d’un poeta. Una expressió habitual de cortesia i un mot que manifesta un sentiment. Un dia les va ajuntar i va escriure el primer vers d’un delicat poema: Bonjour, tristesse. Es deia Paul Eluard el poeta i era francès. Però el seu bon dia melancòlic no es va fer famós fins que una noia de nom Françoise Quoirez decidís posar-lo com a títol del primer llibre que ella, a l’edat de dinou anys, va publicar amb gran soroll: Bonjour, tristesse, un altre cop. El conjunt de paraules és també la cita que l’escriptora utilitza abans de començar el seu text donant així a conèixer l’autoria del vers i, per acabar-ho d’arrodonir, és la frase amb què la narradora clou la història d’aquell estiu a la luxosa Costa Blava francesa quan descobreix que, a partir d’un fet tràgicament irreversible, despertar-se al matí és saludar la tristesa.

A mitjans dels anys seixanta, un llibre prim, de factura modesta i amb una portada on hi predominava el color verd, reposava exposat en el quiosc de l’estació de Girona, un quiosc que era com un armari de tres portes. La Juanita, que regentava aquell petit negoci, l’obria abans que passés el primer tren, de matinada, i el tancava a les onze de la nit, quan sortia l’últim comboi que anava a Barcelona. Encara em sembla que la veig, somrient , mentre ocupava l’espai central d’aquell tríptic de fusta. Al davant hi havia, curosament posats per ordre, la premsa diària i les revistes i, a les portes obertes laterals, la Juanita hi tenia els llibres en prestatges com els de biblioteca però mostrant la portada que solia ser atraient, on s’hi podia llegir el títol de l’obra i el nom de l’autor.

Jo, que cada dia anava a escola a Girona com a mínim dos cops, tenia sobrades ocasions de fer temps mentre esperava el tren i ja sabia on m’aniria a encantar. Quasi sempre hi figuraven els mateixos llibres, en aquells prestatges, la majoria de tapa dura, considerats dels bons i que la meva economia fràgil no es permetia ni plantejar-se’n l’adquisició. Però n’hi havia un quants d’editorial senzilla –els llibres Plaza- que no passaven de cinquanta pessetes segons el nombre de fulls del text i que, en realitat, eren el precedent del que ja fa anys que coneixem com a llibres de butxaca, dels que tant profit n’hem tret els que, com jo, som addictes a la lletra impresa.

I allà estava esperant-me Buenos días, tristeza, que em va suposar en aquells seixanta i escaig una despesa de cinc duros, el que serien quinze cèntims d’euro d’avui en dia. A Girona, on la flaira francesa es deixava sentir molt de pressa i solia ser garantia de progrés, es deia que el llibret havia estat un escàndol fins i tot al seu país d’origen. Estava clar que calia llegir-lo. Era una història per adults amb uns protagonistes molt agosarats: un pare, una filla, l’amiga del pare, l’amic de la filla... i una dama distingida i madura clarament disposada a casar-se amb aquell pare encara per merèixer, i perquè la història tingués la tensió necessària, els personatges s’hi havien de moure empesos per l’amor, la passió, la gelosia, l’odi, potser...

I passava. Passaven coses. El sexe, mot que no existia a casa nostra, era el motor de cada pàgina. Com se’n solia dir es tractava d’una novel·la verda on alguns personatges feien allò o bé senzillament ho feien. La paraula sexe se substituïa per la paraula allò en la nostra espantada parla quotidiana, i el color verd s’aplicava a tot el que les ments reprimides, de bona o mala fe, consideraven immoral, indecent, no apte per menors i gens recomanat per els adults si eren persones de bé.
Ens calia llegir encara que només fos una petita novel·la com Buenos días, tristeza per aprendre que les coses tenien un nom , que no havíem de témer les paraules, que era molt important saber que el pensament era i és lliure.
La Françoise Quoirez era una noia de família burgesa que va escollir el cognom Sagan com a nom de guerra en homenatge a Proust, que havia creat un personatge anomenat així per la seva novel·la A la recerca del temps perdut.
Bonjour, tristesse va horroritzar la societat conservadora francesa però també va ser cordialment saludada per l’excel·lent escriptor François Mauriac, i la Sagan va esdevenir famosa i més rica encara. Una dona fascinant a qui agradava el joc i la velocitat i compartir copes de whisky amb en Sartre malgrat que a ambdós els ho tinguessin prohibit els metges respectius. Filòsof i escriptora havien nascut el mateix dia amb trenta anys de diferencia i eren grans còmplices i per demès cardiòpates.

Buenos días, tristeza va ser portada de seguida al cinema de la mà del mestre austríac Otto Preminger, l’artífex, entre d’altres pel·lícules, de Laura, Santa Joana d’Arc, o Èxode. El paper de Cécile, la noia que ens explica què va passar aquell estiu, va ser interpretat per la bella i malaurada Jean Seberg, descobriment del director.



I jo, que a hores d’ara trobo prescindibles del tot novel·la i pel·lícula, i que penso que, malgrat el seu atreviment, era un llibret terriblement superficial, no podré oblidar mai les paraules que va escriure Eluard. Aquí es vivien temps d’obscurantisme i ens feia falta informació perquè el sistema ferotgement dictatorial ens volia ignorants. El dia que varem prendre consciència de tan nefastes intencions, començarem a fer un pas endavant.

Però mentre quasi no sabíem res i el poc que sospitàvem no es podia dir, ens consolàvem sense mirar no gaire enlloc i dient amb raó: Bon dia, tristesa.

11:35 p. m. Compartiu a:

Continueu llegint...