L’altre dia, el meu fill gran em va dir que anirien a passar aquest llarg cap de setmana a Roma amb la seva parella, i com que hi van per lliure, em va comentar que ja tenien més o menys feta una ruta, però que li digués què no em deixaria perdre jo si hi anés.
La resposta no es va fer esperar ni dos segons: Li vaig dir que aniria a la Galeria Borghese i, un cop dins, de pet cap a contemplar una de les escultures que des de sempre més m’ha impressionat: El David, de Gian Lorenzo Bernini (Nàpols, 1598 – Roma, 1680).
És gairebé impossible parlar d’aquesta figura bíblica que ha inspirat tants artistes sense haver de citar el l’excels David de Miquel Àngel, sense cap mena de dubte un dels cims més alts de l’Art de tots els temps i, com és del tot lògic, la joia més preuada que s’exhibeix a la Galeria de l’Acadèmia de Florència. Els més de quatre metres que fa d’alçada l’escultura del David, de Miquel Àngel, permeten adejctivar de colossal la perfecció d’una figura que el geni renaixentista va extreure d’una sola peça de marbre blanc de Carrara.
El posat segur, que res té a veure amb l’altivesa i, tot al contrari, molt amb la confiança de qui es sap vencedor, van fer que el David de Miquel Àngel esdevingués el símbol de la República de Florència del segle XVI.Tant la figura del David de Miquel Àngel com la de Bernini tenen una marcadíssima influència dels models clàssics grecs (és important destacar que totes dues són obres de joventut, ja que tant Miquel Àngel com Bernini van escolpir el seus respectius David als vint-i-pocs anys), però la diferència entre els d’ambdós no solament rau en la mida (el cos del jove pastor israelita de Bernini és de tamany real), sinó també en l'impressionant pas endavant que va significar en la història de l’art, en aquest cas concret en l’escultura, de saber impregnar d’acció una figura esculpida en marbre allunyant-la, així, de l’estètica renaixentista i defugint, per tant, de la verticalitat i de la serenor tan pròpies del Renaixement.
Tot el pes de l’escultura del David de Bernini es recolza en el gruix del volum que l'artista va donar forma de l’armadura que el rei Saül va oferir al jove pastor per poder enfrontar-se amb al gegant Goliat, armadura que el noi va rebutjar perquè li venia massa grossa i, amb un minuciós realisme, Bernini va aconseguir el que avui en dia anomenaríem un flash: captar just l’instant en què tots i cadascun dels membres del cos de David són a punt per a un sol objectiu: el de llançar, mitjançat una fona i en el moment precís i al lloc certer, un roc contra el cap del gegantí Goliat, expressió de tot el cos, i aquí és on, per a mi, rau precisament tota la força que desprèn aquesta escultura, condensada en el front arrufat i amb el rictus de la boca decidit i mossegant-se, amb ràbia continguda, el llavi inferior.
Com que no sóc cap expert en Art –la veritat és que no sóc expert en res-, crec que no molestaré ningú si dic que l’expressió del rostre del David de Bernini denota clarament la mala bava que devia sentir el noi en aquell instant en què es jugava la llibertat del seu poble amenaçat pels filisteus, ja que a mi em fa l'efecte que talment pensi: "O tu o jo, nano!, però creu-me que si t'engalto aquest roc enmig de la clepsa ja has begut oli."
He triat algunes fotografies més amb diferents detalls d’aquesta genial escultura:
Aquesta primera és la d'un detall del rostre i una part del tors vists des del perfil dret.La d'aqui sota, és del rostre agafat des del perfil esquerre, i en ella podem comprovar la força que arriba a despendre la concentració de l’esguard fixe en un sol punt: el cap de l’enemic.
A sota, detall dels peus, on es pot observar l'armadura, volum que serveix com a recolzament de tot el pes de l'escultura, així com, en el primer pla, hi podem veure una lira, l'instrument amb què David apaivagava el nervis del sempre malhumorat rei Saül quan va entrar al seu servei, i amb la que, un cop coronat rei d’Israel, David compondria els seus Salms. 
A les dues fotografies següents hi veiem en detall les cames dreta i esquerra de David, i ens serveixen per comprovar el realisme amb què està magníficament plasmada la tensa acció, el moviment que sembla tenir tota l’escultura. 
Bernini, a més d’un grandiós escultor, va ser pintor i arquitecte. Algunes de les fonts que hi ha a les places romanes, com la Fontana dels Quatre rius, són obres d’ell, i no oblidem que la meravellosa plaça porticada del Vaticà, que fa l’efecte de dos braços disposats sempre a acollir els fidels és, també, obra seva, però de cap de les maneres voldria acabar aquest post sense una esplèndida fotografia d’una altra de les escultures de Bernini que hi ha, també, a la Galeria Borghese de Roma: És un detall d'El rapte de Proserpina, on podem observar la increïble tècnica del genial artista napolità a l’hora de plasmar en el marbre com les mans del déu Plutó s’enfonsen en la carn de la noia creant, malgrat la violència de l’acte del rapte, una imatge d’una gran sensualitat..jpg)
No sé si el meu fill i la seva parella decidiran anar a la Galeria Borghese (hi ha tantes coses per visitar a una ciutat com Roma!), però estic convençut que si hi van quedaran admirats amb les escultures de Gian Lorenzo Bernini.
11:10 p. m.
Compartiu a:
Continueu llegint...
8 comentaris:
Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts