... I FELIÇ ANY NOU!

Com cada any, el dia 31 de desembre, un any més, a casa, davant la pantalla de la televisió, encara entaulats i amb amics o amb la família després d’una bona estona d’haver sopat, o bé, pel més adinerats, en algun d’aquells sopars de preus prohibitius -amb reveillon inclòs, això sí-, o bé..., tant li fa on!, ja que a qualsevol lloc (hospitals, parcs de bombers, casernes de policia o de soldats, presons, en algun teatre...), qui més qui menys ja tindrà preparats els dotze grans de raïm per rebre, al so de les dotze campanades, l’entrada d’un nou any que, amb alegria i esperança, desitjarem que ens sigui venturós els uns als altres.

Mana la tradició que per cada gra de raïm que ens empassem formulem un desig que es pugui complir en aquell any que comença, i cadascú de nosaltres, segons les nostres circumstàncies, demanarem allò que ens faci il·lusió obtenir.

N’estic més que segur que en seran molts els qui, amb un gra o altre de raïm que es posin a la boca, desitjaran salut per tots els seus, i és més que probable que, degut als mals vaticinis que planen sobre l’economia, en seran molts, també, els qui demanaran mantenir el seu lloc de treball, tot i que també hi haurà els qui tiraran pel dret i desitjaran que els toqui un bon pessic d’alguna rifa.

De ben segur que els amors i els desamors seran un bloc força important entre els desitjos, però també hi haurà qui demanarà coses, que si bé per a alguns podran semblar poca-soltades, són prou importants per a qui les demana com, per exemple, feia jo quan anava a escola i que demanava, a cada campanada, aprovar pel juny cadascuna de les assignatures d’aquell curs, i com que encara em sobraven grans de raïm i campanades, demanava, per si de cas, aprovar-les el mes de setembre.

Amics, des de la Samfaina us desitgem de tot cor, tant a vosaltres com a la gent a qui estimeu, el millor per aquest nou any que és a punt de començar, i si bé aquest 2008 que és a punt d’acabar-se ha continuat, com els seus precedents, duent al món una bona tongada de conflictes i de calamitats, és de justícia reconèixer-li, per part de la Glòria i meva, que també ha estat el 2008 l’any en què tots dos ens vam engrescar a endegar aquest bloc, gràcies al qual hem tingut la gran satisfacció de poder-vos conèixer i sentir-vos com a amics.

Mana la tradició, també, que perquè tinguin més possibilitats de complir-se els desitjos que demanem a cada campanada no diguem a ningú quins n’hem demanat, i si bé és cert que, per tot el que fins ara s’ha explicat, molts de vosaltres podríeu sospitar que tant la Glòria com jo un dels desitjos que volem demanar és el de continuar gaudint de la vostra amistat, hem promès no fer-ho, no fos cas que la simple sospita ho espatllés tot i no es complís aquest sincer desig.





Així, doncs, demanarem altres coses a cada toc de campana, amb l’absoluta certesa que no ens caldrà desitjar continuar gaudint de la vostra amistat, perquè aquesta ja és un fet aconseguit i ben reblat..., i sense sortilegis de cap mena.

VENTURÓS 2009 A TOTHOM!!!

12:02 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

BON NADAL!

Quan es diu d’alguna cosa o, en aquest cas, d’una persona que "val un Perú", o quan es parla d’una "perla andina" –tal i com un dia va tenir la feliç ocurrència d’anomenar-lo la Glòria,-, no hi ha cap mena de dubte que totes dues expressions casarien perfectament amb el nom del gran tenor peruà Juan Diego Flórez, un autèntic ídol arreu del món, per on hi ha passejat, hi passeja i desitgem que hi continuï passejant durant molts anys el seu art, ja bé sigui protagonitzant representacions d’òpera o bé recitals en solitari on, en aquests darrers, gairebé mai hi falten ni el testimoniatge musical de compositors ni el de cançons tradicionals del Perú.El huayno , és un gènere musical d’origen precolombí i l’expressió musical per excel·lència de tota la zona andina peruana. Les lletres dels huaynos són d'una gran simplicitat, gairebé ingènua, que li donen, precisament, l'arrelat caràcter popular que els caracteritza.

Una mostra de la sensibilitat de Juan Diego Flórez envers la tradició musical del seu país és aquest huayno que va compondre per interpretar-lo, acompanyat per l’Orquestra Simfònica de la Ràdio i els Petits cantaires, de Viena, a la tradicional Gala Christmas in Viena de l’any 2007, on al so de la gran orquestra s’hi ha afegit l’evocadora sonoritat del senzill charango, un instrument que té l’immens poder de tranportar-nos a l’altiplà andí i al cor de la gent que l’habita.

Aquí en teniu la lletra:

En el cielo una estrella divina
por los Andes peruanos nos guia.Chor:
Estrellita guia mis pasos.
Quiero ver al niño hoy; ver y adorar.

Sobre un pueblo la estrella se ha puesto;
es un pueblo muy pobre y modesto.Chor:
¡Qué alegria! ¡Ay, ay que suerte!
Hoy veremos a nuestro Señor, a nuestro Señor.

Hemos llegado a Belén, cholito,
a ver al niño Dios.
Ha nacido en un pobre pesebre
pero es nuestro redentor.

Regalos traemos, ofrendas de amor.
¡Es Navidad, es Navidad!
¡Qué alegria es Navidad!

Chor:
¡Cantemos, que es Navidad, cholito!
¡Bailemos, que es Navidad, cholito!
¡Adoremos al hijo del hombre,
adoremos al hijo de Dios!

"¡Cantemos, que es Navidad!",los ángeles de Dios en coro cantarán.
"¡Bailemos, que es Navidad!",
los ángeles de Dios en coro bailarán.

I amb aquest huayno peruà interpretat per Juan Diego Flórez us desitgem a tots un BON NADAL.

12:30 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

HEM FET EL CENT!

Doncs, sí, amics: Gràcies al comptador que ens va posar el pacient i bon amic Josep Manel Castel, a qui devem i agraïm un cop més -i totes les vegades que calguin-, les qüestions tècniques i de disseny d’aquest bloc, sabem que aquest és el post número 100 de la "Samfaina": Hem fet el cent!

I quina relació hi ha, segurament us preguntareu, entre aquesta fotografia que il·lustra l’inici del post amb una celebració com aquesta?... Ja veureu que, si us ve de gust continuar llegint fins al final, sí que n'hi ha, sí, de relació.... En fi, continuo:

Malgrat que tant per a la Glòria com per a mi tots i cadascun dels posts dels diferents temes que hi hem anat penjant han estat escrits amb tota la il·lusió que ens agradaria encomanar a la gent que els llegeix, i malgrat, també, que tots i cadascun d’aquests posts han estat, d’una manera o d’una altra, sempre consensuats per tots dos, avui, pel fet de tractar-se d’un post un tant especial, amb la mateixa il·lusió de sempre, però trencant el pacte de consens de què us parlava quan la Glòria i jo vam decidir embarcar-nos –i embrancar-nos!- en la idea i realització d’aquest bloc, em permeto saltar-me les regles i publicar, per celebrar que hem arribat al centenar de posts, un magnífic relat curt que la Glòria va escriure i que em va passar fa ja uns mesos perquè li donés el meu parer, i suposo que te’n recordaràs, Glòria, que gairebé no em sortien les paraules d’elogi que per telèfon t’anava manifestant degut a l’emoció que m’havia causat tot just acabat de llegir-lo.

No t’enfadis amb mi, Glòria, per aquesta "traïció" a l’esperit de consens del bloc perquè estic convençut que seran molts els qui després de llegir aquesta petita joia literària (fora de consens puc fer les definicions que més em plaguin, eh?) m’agrairan aquesta "entremaliadura".

Com que hi ha lectors que utilitzen el traductor de castellà, als quals aprofito per agrair en el nom de la Glòria i en el meu l’esforç que fan a l’hora de visitar-nos, i com que també sabia, perquè la Glòria me n’havia parlat, que ella mateixa havia fet una traducció al castellà d’aquest relat, l’altre dia li vaig dir si em volia deixar llegir-la per veure com li havia quedat, pel que ella em va enviar la traducció sense sospitar res de tot aquest entremat que li estava organitzant. Tal i com us podeu imaginar, va ser una excusa per poder oferir, també, aquest text en una versió castellana, que trobareu al darrere de l’original, una versió escrita per la mateixa Glòria, la qualitat de la qual de cap de les maneres no podria oferir mai el traductor automàtic al castellà de què disposem al bloc.

Fora de consens, també, i degut a un post que va penjar fa uns dies al seu bloc, El cullerot festuc, voldria fer una dedicatòria molt especial a una persona que és molt estimada per la vital i entusiasta Eva Montearriba (pels amics blocaires l’"Eva petunets"). Quan acabeu, si us ve de gust, llegir aquests Jocs en el temps, de la Glòria Abras i Pou, també entendreu el perquè d’aquesta especial dedicatòria.

D’això…, Glòria… Voldràs que fem el 101, oi?… Però si em dius que no, perquè no t’ha fet cap gràcia aquesta "traïció", no t’enfadis també, per favor, amb la Sara Maria, que és l’autora de les magnífiques fotografies que il·lustren aquest bloc, i que em va passar, per unir-se a la conxorxa, després que li deixés llegir el teu text. MOLTÍSSIMES GRÀCIES, Sara Maria!

JOCS EN EL TEMPS

Jo entrava, sigil·lós, pronunciant el teu nom com si el cantés fent una exagerada entonació d’infant inquiet. Et cridava tres o quatre vegades: Clàudia!, mentre et buscava, enjogassat, per la casa petita que per sempre ens hauria de guardar junts. Mirava si aquest cop t’havies amagat darrere alguna porta, també feia una ullada a sota el llit, sempre anomenant-te però sense alçar massa la veu, altra vegada: Clàudia!, Clàudia! Entrava a poc a poc en el petit estudi on teníem els llibres i la música, i desprès a la cuina tan clara i endreçada, i així fins el rebost estret, ombrívol i minúscul, que sempre feia aquelles peculiars sentors d’espígol, blat torrat, camamilla...

Algun cop et trobava, d’altres ho feies tu. I sempre em sorprenies, la mateixa i diferent cada vegada. Un dia eres una Caputxeta amb un cistell de pomes d’un roig lluent. Me n’oferies una i, a sota el nas, s’insinuava l’ombra del teu somriure maliciós. I mostraves la serra afilada de les blanques dents, que et clavaves als llavis com si estiguessis a punt de fer-te sang. Un altra dia eres una princesa. Portaves la camisa de dormir de seda rosa com si fos una vestit de cerimònia. Tirants molt fins de puntes ressaltaven els teus delicats braços i, l’escot, un triangle amb el vèrtex encarat cap al sud. M’oferies, altiva, la mà, perquè te la besés com un servent i jo gaudia amb tu de la comèdia. Altre cop tornaria el teu somriure. Un gest potser premeditat, o tal vegada incontrolat, que et feia sota el nas, un subtil plec que era l’ anunci d’una festa imminent. I un cop vares fer-me el paper de pidolaire! M’esperaves a fora, en una cantonada sense llum i em vares sortir al pas vestida amb quatre parracs vells, descalça i sense joies, la mà parada feia aquest cop l’implorant gest de suplicar una almoina.

I així durant molts anys, moltes vegades. I sempre eres la Clàudia darrere qualsevol disfressa, i jo em perdia en la ventura daurada de la mel dels teus ulls, i en els teus llavis vermells, dibuixats com els cors que duien a la boca les nenes pintades en els contes que imitaves per mi. I acabats de trobar, encara en l’abraçada, apareixien, a terra, una dotzena de rajols discrets que ens acollia, o una paret secreta, o una catifa còmplice, un llit d’ amants furtius, o un sofà seductor. La resta no és per explicar. Sobretot som allò que no diem.

Però tu, ara, passats molts anys, t’has arribat a amagar tant que ja no et trobaré mai més. I segueixo pronunciant el teu nom, Clàudia, perquè així em sembla que existeixes més. Recordo com et despullava en el fragor ja antic de la passió, i ara tinc feina per vestir-te i calçar-te i dur-te de la mà fins on, obstinada i muda, em facis parar en sec i jo entengui que un altre cop has acabat les ganes de jugar a estar viva.

I la mel dels teus ulls és ara un tel de boira baixa sobre un llac d’aigües mortes. I em mires però ni em veus ni em coneixes. Qui sap si et coneixes tu? La mort sovint se’ns passeja a la vora i perpetra exterminis parcials de nosaltres mateixos. Ens va desintegrant a trossos i, de repent, un poderós exèrcit de neurones cau en una derrota que ens fa oblidar qui som, qui són els altres, què està passant.

Jo encara sé el teu nom, Clàudia estimada, Caputxeta, princesa, pidolaire que t’has perdut per sempre en el bosc del misteri i ja no en tornaràs.

JUEGOS EN EL TIEMPO

Yo entraba, sigiloso, pronunciando tu nombre como si lo cantara fingiendo la exagerada entonación de un niño inquieto. Te llamaba tres o cuatro veces: ¡Claudia!, mientras, con ganas de jugar, te buscaba por la pequeña casa que para siempre habría der ser refugio de los dos. Miraba si esta vez te habías escondido detrás de alguna puerta, también echaba una mirada debajo de la cama, siempre nombrándote pero sin alzar demasiado la voz, otra vez: ¡Claudia!, ¡Claudia! Entraba poco a poco en el pequeño estudio donde teníamos los libros y la música, y después entraba en la cocina, tan clara y ordenada, y así hasta la despensa estrecha, minúscula y sombría, que despedía siempre aquellos pecualiares aromas a lavanda, a trigo tostado, a manzanilla...

Alguna vez te encontraba, otras lo hacías tú. Y siempre me sorprendías, la misma y diferente cada vez. Un día eras una Caperucita con tu cesto de rojas manzanas relucientes. Me ofrecías una y, por debajo de tu nariz, se insinuaba la sombra de tu sonisa maliciosa. Y mostrabas la afilada sierra de los blancos dientes que, como si estuvieras a punto de morderte hasta la sangre, clavabas en tus labios. Otro día eras una princesa. Llevabas el camisón de seda rosa como si se tratara de un traje destinado a una ceremonia. Finos tirantes de puntilla resaltaban tus delicados brazos y, el escote, un triángulo con el vértice encarado hacia el sur. Me ofrecías, altiva, la mano para que yo, como un sirviente, te la besara y yo disfrutaba contigo de la comedia. Otra vez volvería tu sonrisa. Tal vez un gesto premeditado, tal vez incontrolado que, bajo la nariz, dibujaba un pliegue que era el anuncio de una fiesta inminente. ¡Y una vez me regalaste con el papel de pedigüeña! Me esperabas fuera, en una esquina sin luz y saliste a mi paso vestida con cuatro harapos viejos, sin joyas y descalza, la mano tendida hacia, esta vez, el implorante gesto de suplicar una limosna.

Y así durante muchos años, muchas veces. Y siempre eras Claudia detrás del disfraz que llevaras, y yo me perdía en la ventura dorada de la miel de tus ojos y en tus rojos labios, dibujados como los corazones que tenían por boca las niñas pintadas en los cuentos que, para mi, imitabas. Y recién encontrados, aún en el abrazo, aparecían en el suelo una docena de discretas piezas de mosaico que nos acogía, o una pared secreta, o una alfombra cómplice, una cama para amantes furtivos, un sofá seductor... No sé contar el resto. Somos, por encima de todo, aquello que callamos.

Pero tú, ahora, pasados muchos años has llegado a esconderte tanto que ya nunca más te encontraré. Y sigo pronunciando tu nombre, Claudia, porque así me parece que existes más. Recuerdo cómo te desnudaba en el fragor ya antiguo de la pasión, y ahora trabajo me cuesta vestirte y ponerte los zapatos y llevarte de la mano hasta donde, obstinada y muda, me obligues a detenerme en seco y yo entienda que otra vez has terminado las ganas de jugar a estar viva.

Y la miel de tus ojos es ahora un velo de niebla baja sobre un estanque de aguas muertas. Y me miras pero ni me ves ni me conoces. ¿Quién sabe si tú te reconoces? A menudo la muerte pasea cerca de nosotros y perpetra exterminios parciales de nosotros mismos. A fragmentos nos va desintegrando y, de repente, un poderoso ejército de neuronas cae abatido en una derrota que nos hace olvidar quiénes somos, quiénes son los demás, qué está pasando.

Yo aún sé tu nombre, Claudia querida, Caperucita y princesa, mendiga perdida para siempre en el bosque del misterio del que no volverás.

8:00 p. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

SOPA D'ALBERGÍNIES

Que sí, que sí, que ho heu llegit bé: Sopa d’albergínies!, una sopa que, a més a més, si quan la serviu a taula pregunteu, quan l’hagin tastat, de què és, a ningú se li acudirà que en aquesta sopa pugui haver-hi albergínia, ja que aquesta deliciosa hortalissa la tenim relacionada sobretot amb els acompanyaments o per farcir.

La veritat, però, i ara que ningú ens sent, és que la recepta, extreta d’un llibre que formava part d’una petita enciclopèdia de la llar que quan érem nòvios amb l’Anna Maria la meva mare li va regalar, es diu Sopa provençal, però per qüestions de màrketing he pensat que cridaria més l’atenció rebatejant-la com a Sopa d’albergínies, tot i que, en definitiva, és el nom que a casa sempre li hem dit.

L’elaboració és, com la de gairebé totes les sopes, senzillíssima, i necessitem per a 4 persones:

Una albergínia grossa.
Tres tomàquets grossos i madurs.
Una ceba grossa.
Un parell de grans d’all.
Una patata grossa.
50 gs. de mantega.
Un parell de cullerades d’oli d’oliva.
Dos litres de brou de pollastre.
Pasta en forma de llacets.
Sal i pebre.
 
Posem a escalfar el brou.

Pelarem i tallarem a dauets l’albergínia, la patata, la ceba i els tomàquets, als que els hi traurem les llavors.

Posarem al foc una olla amb la mantega i l’oli i, quan estiguin calents, hi tirarem el parell de grans d’all. Abans que aquests no es daurin, hi afegirem totes les verdures tallades i ho courem, a foc lent i remenant, tot plegat durant cinc minuts.

Afegirem el brou calent i ho farem bullir durant una mitja hora.

Tot seguit, passarem la sopa pel colador xinès, la tornarem a posar dins de l’olla i, quan torni a bullir, la salpebrarem i hi tirarem més o menys llacets, depenent si ens agrada més o menys espessa, fins que aquests siguin cuits.

Quan arriba el fred, s’amaguen les roses… Ai, calla, calla, que això és d’aquella cançó d’en Serrat… No; volia dir que, quan arriba el fred, jo ja penso en les sopes, i aquesta és una de les primeres que sempre m’agrada fer.

3:52 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

LA FOLLIA DE LUCIA

LUCIA AL MET

Està clar que no em vaig conformar amb una sola funció d’òpera. Ja que era a Nova York no hauria pogut ser d’altra manera. És curiós per mi, que estic acostumada als espectacles lírics fets de nit, que a la ciutat dels gratacels em toqués la funció a la una del migdia. També és veritat, vaig pensar, que un cop ets dins del recinte teatral i has perdut de vista la llum diürna, t’adones de com desapareix la consciència del temps. Làmpades, cortinatges, vestimentes de tota mena, i el natural i agradable bullici previ al començament de l’espectacle podrien fer-te creure que són les vuit del vespre. Quan surts no deixes de pensar que potser que berenessis perquè al dinar li ha passat l'hora i pel sopar encara falta estona. Així, doncs, seus en qualsevol indret acollidor dels que la gran ciutat et brinda i, mentre et preparen alguna cosa per matar el cuc, vas llegint el programa de l'òpera que has vist i ja no trobes gens estrany aquests horaris transatlàntics. És fàcil adaptar-se a nous costums quan comporten plaer com és el cas.

Acabava de veure l'última representació per aquest 2008 de l'òpera de Donizetti Lucia di Lammermoor. La Lucia era la Diana Damrau, figura primeríssima de la lírica actual a punt de canviar d'escenari, ja que al proper gener reapareix, fent el mateix paper de noble desgraciada, la flamant Ana Netrebko amb el postpart resolt del tot i, de ben segur, que preparada per fer una Lucia convincent per la qual obtindrà les millors crítiques. Cap d’aquestes dues sopranos estaria a la llista de les deu que podria preferir però, sí bé són dues dames de veus molt diferents, ambdues estan sobradament dotades per reeixir amb un dels rols més difícils i exigents que ens proposa aquesta celebre òpera que Gaetano Donizetti va compondre inspirat per un llibre de Sir Walter Scott.

La Diana Damrau va cantar a l’alçada del prestigi que té, si bé algun cop la nota esperada va quedar en un sospir. La Damrau fa una Lucia espantada al principi davant la possible visió d’un ser fantasmagòric que ronda els volts de la casa de Lammermoor. Feble encara per la mort molt recent de la seva mare, i noia de nervis fràgils, se’ns mostra quan, sotmesa pel seu germà Enrico, sap que li tocarà casar-se amb qui no vol per salvar la fortuna familiar que se’n va en orris. Enormement histriònica quan la cèlebre escena de la bogeria li permet de deixar-se anar i jugar amb la seva prodigiosa veu. Els seus variats i riquíssims aguts fan que brodi sàviament laments que fan sentir a l'espectador l'esperit de la tragèdia a causa del seu tràgic destí.

La Lucia, fugint d’una realitat que la tortura, perdrà el seny fent cap a la follia i a la mort que l’han d'alliberar d’una vida tan cruel. La Diana Damrau fa una lloable exhibició –per mi exagerada- dels laments, del deliri i de la violència interna que, arribat el moment, manifesta la malaurada protagonista d’aquesta història. Va ser, òbviament, molt aplaudida i les flors i els bravos sentits, abundants i merescuts..., però a mi m’havia colpit molt més, fa un parell o tres d’anys al Liceu, una Lucia interpretada per la soprano Mariola Cantarero, una Cantarero que havia cantat molt justeta durant el primer acte però absolutament sublim durant la resta de la funció. Tal vegada aquell discret primer acte no em feia esperar el desplegament vocal i dramàtic posterior, més aviat em creava temor. Però la jove Cantarero se’n va sortir amb escreix i desitjo que consti. Noblesse oblige.
En Piotr Beczala va cantar un Edgardo difícil de millorar tant pel que fa a la veu, esplèndida, dúctil i elegant, com per la seva dramatització del personatge interpretat amb total credibilitat.

Jo d’aquest excel•lent tenor polonès només n' havia escoltat –diversos cops – un cedé. El trobava tan bo com remot i acadèmic i no m’hagués pensat mai que tingués un directe tan brillant. L’ultima ària que canta -Tu che a Dio spiegasti l'ali, o bell'alma innamorata- li va portar problemes molt seriosos. No sé quins viaranys va prendre la seva bella veu però devien ser estrets perquè estava clar que l’aire li faltava. Els seus recursos li degueren permetre acabar la peça, si no amb el dramatisme i la bellesa necessàries, sí amb la dignitat de tenor esforçat que al final d’ una feina impecable, la veu li fa una jugada. També ell, el gran Piotr Beczala, va veure envaït el seu espai escènic per centenars de flors mentre el públic es desfeia en aplaudiments i bravos infinits. Haver vist en directe en Piotr Beczala em posa molt difícil imaginar Edgardos futurs a curt termini. Va estar senzillament genial.

Poc tinc a dir de la resta de cantants ja que, exceptuant el magnífic baix Ildar Abrdazakov en el rol de Raimondo, a qui havia escoltat en un magistral Assur de la Semiramide al Liceu i que segueix estant en plena forma, els altres intèrprets eren desconeguts per mi i vull assenyalar que tots i cadascun em varen sonar bé i en harmonia. Va dirigir l’orquestra en Marco Armiliato, també molt festejat pels assistents. El cantants, que desconeixia i desconec, es diuen i fan:

Ronald Naldi com a Normanno
Vladimir Stoyanov com a Lord Enrico Ashton
Michaela Martens com a Elisa
Sean Panikkar com a Arturo.Tots ells en una producció de Mary Zimmerman.
L’acció és traslladada al segle XIX. Els personatges semblarien més aviat de l’Henry James que no pas de Sir Walter Scott.

L’ORIGEN DE LA HISTÒRIA

Lucia di Lammermoor està directament inspirada en la novel•la The Bride of Lammermoor del celebrat escriptor escocès Sir Walter Scott (1771-1832), autor d’obres tan famoses con Ivanhoe o Rob Roy entre moltes altres. Sir Walter va estudiar lleis i exercia com a jutge a Edimburg. Al mateix temps, junt amb el seu amic James Ballantyne, va obrir una impremta que va fer fallida. Gràcies al fet que ja era un autor conegut, va poder cobrir els deutes del negoci fracassat. Sir Walter Scott també havia provat la política com a diputat del comptat de Selkirk. L’any 1797 es va casar amb Margaret Charlotte Charpenter amb qui va tenir-hi cinc fills.

A part el Dret i la política, Sir Walter també havia fet estudis d’art i era un entusiasta dels contes i llegendes coneguts com “de la frontera”, històries reals, aproximades a la veritat o fictícies, tal vegada, de les que el poble escocès n’era riquíssim. Sir Walter ens parla de l’antiga Escòcia com d’un país on el sentit tribal hi estava molt marcat. Tribus, clans que s’avenien o es mataven en constants lluites pel poder.

D’una història d’aquestes en surt The bride of Lammermoor, la curta vida de la malaurada Janet Dalrymple, una jove escocesa d’origen noble que s’enamora i és corresposta per un tal Lord Rutherford. La noia i el noi es parteixen una moneda d’or que simbolitzarà el seu etern amor, i que els farà desgraciats si qualsevol d’ells dos és infidel a l’altre. La família de la Janet està en complet desacord amb un possible casament de la noia amb en Rutherford i fa saber a Janet que el seu futur marit està ja assenyalat. Es tracta del riquíssim hereu Sir Dunbar of Baldoon.

El dia del casament, davant de centenars de convidats, la Janet i Sir Dumbar es retiren a la cambra nupcial. Al cap de poc, tant és el terror de crits i cops que es senten provinents de l’estança dels nuvis, que els convidats que encara gaudeixen de la festa decideixen esbotzar la porta. L’espectacle és tràgic: La Janet porta el vestit ensangonat però ella no està ferida, el que sí ho està, i greument, és el nuvi, Lord Dunbar, que jau a terra dessagnant-se. La Janet ha enfollit sense remei i al cap de dues setmanes morirà.

Lord Dumbar, curat de les ferides, marxa d’Escòcia per sempre més i decideix no esmentar mai aquell fet tràgic ni què va passar exactament dins de la cambra. Des de llavors, per això estem a Escòcia, el fantasma de la Janet apareix de vegades pels volts de Lammermoor i no és altra fantasma, diuen els estudiosos, que el que veu la Lucia quan s’acosta a la font en el primer acte de la representació operística.

El 26 de Setembre de 1835 es va estrenar a Nàpols, al Teatro San Carlo, l’òpera que hauria de fer de Donizetti un dels compositors més famosos del seu temps tot i que ja se’l coneixia per infinitat d’òperes a per tot apreciades, una d’elles, per exemple, L’elisir d’amore. Gaetano Donizetti (1797-1848) havia nascut a Bergamo en una família molt humil. Va ser nen cantaire i va tenir la sort de rebre instrucció sobre fuga i contrapunt del mestre Simon Mayr mercès a una beca completa. Donizetti va ser un compositor molt inspirat que en el termini de dotze anys va compondre setanta-cinc òperes. Estrenava a Nàpols i a Milà gràcies a l’empresari Paolo Zanca, que el tenia contractat, i si bé les seves òperes agradaven al públic, poques lloances rebien de la crítica. A causa del seu èxit popular va escriure també òperes en francès com La fille du régiment, un triomf complet. Donizetti es va casar i va ser pare de tres fills dels quals no n’hi va viure cap. Virginia Basali, la seva esposa, va morir de còlera. Donizetti s’hauria establert a París però a la capital francesa se’l comparava molt a Bellini, fet que el disgustava ja que, com artista, perseguia tenir una veu pròpia i no cal dir que la va aconseguir sobradament.

L’any 1843, el músic de Bergamo va mostrar símptomes de sífilis que varen atacar-li el sistema nerviós. L’any 1845, per desgràcia, va haver de ser ingressat en un manicomi del que en va sortir per tornar a París on va ser parcialment aliviat del seu terrible mal. A París va rebre la visita de Giuseppe Verdi i de molts altres amics. Finalment va ser portat a Bergamo on la noble família Scotti va tenir cura d’ell fins el 1848, any en el que va morir.

No deixa de ser curiós que el gran compositor i la protagonista d’una de les seves òperes més preuades els toqués patir del mateix mal.

Cal constatar que la follia que ens mostra en escena Lucia i la malatltia mental de Donizetti han estat estudiades per científics i presenten un quadre clínic vigent encara per desgràcia. Persones qualificades ens indiquen que la Lucia va patir, segurament, un brot psicòtic nerviós que es manifestava causant-li al•lucinacions i deliris. Avui dia aquestes dolences de l’esperit es tracten amb un important percentatge d’èxits.

Massa sovint, ràdio, premsa i televisió, ens parlen de follies que, perillosament, prenen el lloc a les notícies diàries i ja ens sorprenen cada dia menys, follies que han fet sang, crits atonals, laments i gemecs que condueïxen a brusques, inesperades i violentes morts on el bel canto no hi escauria mai però sí un Requiem estripat pels plors i el dol.

12:11 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...