Pages

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Teatre. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Teatre. Mostrar tots els missatges

26 de maig 2008















Antígona
Sofócles
Companyia La Perla 29
Director: Oriol Broggi
BIBLIOTECA DE CATALUNYA
Hospital, 56
Barcelona
Metro: L3 Liceu

La Biblioteca de Catalunya ha habilitat una nau romànica (?) i mitjançant dues grades, l’una al davant de l’altra, creen el suficient espai com perquè els actors facin la seva feina, que no és poca ni fàcil. El terra és de terra en aquesta estilitzada Antígona que actualment ofereix la companyia teatral La Perla 29 que dirigeix l’Oriol Broggi.

Aquesta Antígona, original de Sòfocles i adaptada per en Jeroni Rubió i Redón, té una durada d’una hora i quaranta minuts, que passen a bon ritme i no ens escatimen gens la magnitud de la tragèdia: Antígona, filla d’una mare i un fill, Iocasta i Èdip que, arrossegats per la força del destí, esdevindran matrimoni, torna a Tebes desprès d’acompanyar el seu dissortat pare cec a l’exili, i en aquest retorn a Tebes, l’Antígona es trobarà que els seus germans, Etèocles i Polinices, s’han donat l’un a l’altra la mort en litigi pel tron que han heretat d’Èdip, i que han regnant un any cada un fins al duel mortal.

Creont, el germà de Iocasta i oncle dels morts i d’Ismene i d'Antígona, ordena que solament sigui enterrat l’Etèocles i que el cos d’en Polinices, considerat traïdor segons la llei tebana, quedi abandonat a l’aire lliure a l’albir carronyaire de les aus de rapinya que acabaran amb ell. Antígona es rebel·la contra la llei que imposa el seu oncle Creont i, d’amagat, enterra el seu germà sense el suport de la seva germana Ismene, temorosa del poder de Creont, també oncle, però rei sobretot.

Antígona, descoberta per algú que l’ha vist infringint la llei, és condemnada a ser enterrada viva. Ella cometrà suïcidi igual que ho farà tambè Hemon, el seu amant i cosí, fill de Creont, i la mare del noi, Eurídice, quan veu el que el seu fill s’ha tret la vida.

El discurs és diàfan: la llei o els vincles de sang. La tràgica Antígona escull sense dubtar la opció segona: Polínices és fill dels mateixos pares que ella, Èdip i Iocasta, i aquet sol fet reclama moralment de la seva germana la sepultura digna, i una cerimònia de comiat.

Tant els monòlegs com els diàlegs són d’una agraïda transparència que ens apropa als fets i manté el seu vigor al llarg dels segles. No hi ha ni un mot de franc i és un plaer assaborir el treball dels actors compenetrat i en total equilibri. Corona de fulles d’olivera damunt del podi més alt per a l’actriu Clara Segura, que mai no sembla fer d’Antígona, sinó que ho és en tot moment i de manera intensa. Tota l’audàcia, la dignitat, la dolçor, el crit i el plor en favor de l’amor i l’honor al ser humà que, en aquest cas, li era germà, brollen d’aquesta noia jove amb la solemne naturalitat que exigeix el seu tràgic paper, un d’aquells que només es pot fer des del talent i la sensibilitat dramàtica de la Clara Segura. Costa de creure que aquesta dama pugui ser la mateixa que, necessariament, circula pel carrer potser amb texans. Jo la vaig deixar en Antígona i així la recordo ara i aquí, mentre escric aquest post.

En Pep Cruz ofereix un Creont molt convincent amb la seva habitual eficàcia. Ell és qui clou l’obra amb un monòleg creixent de clímax tràgic i amb un segell inesperat, bellíssim i que no descobriré, en el que hi participen tots els actors, tant els vius com els morts.

El vestuari de Roser Vallvé té un toc oriental que ens porta el record d’en Kurosawa. La música, original de Josh Farrar, és molt adequada a l’esperit de l’obra.

L’anècdota: En un moment determinat, en Pep Cruz va interrompre en sec el seu monòleg i va prendre de sota de la cadira d’un espectador de la primera fila una bossa de paper que cruixia cada vegada, i era molt sovint, que el seu propietari bellugava les cames. L’actor va dir “Permeti’m” i va situar l’embalum sorollós no gaire lluny, al final de la fila. De seguida va continuar impassible el seu Creont. En el moment de les salutacions, el mateix Pep Cruz, amb un delicat somriure, li va tornar a l’espectador la bossa i li va dir “Perdoni”. Es tractava d’un noi molt jove que de ben segur sempre es recordarà d’aquesta elegant lliçó rebuda d’un excel·lent actor que per fe bé la seva feina necessita, de forma imprescindible, silenci i atenció.
Teatre

ANTÍGONA

Enviat per glòria  |  8 comentaris















Antígona
Sofócles
Companyia La Perla 29
Director: Oriol Broggi
BIBLIOTECA DE CATALUNYA
Hospital, 56
Barcelona
Metro: L3 Liceu

La Biblioteca de Catalunya ha habilitat una nau romànica (?) i mitjançant dues grades, l’una al davant de l’altra, creen el suficient espai com perquè els actors facin la seva feina, que no és poca ni fàcil. El terra és de terra en aquesta estilitzada Antígona que actualment ofereix la companyia teatral La Perla 29 que dirigeix l’Oriol Broggi.

Aquesta Antígona, original de Sòfocles i adaptada per en Jeroni Rubió i Redón, té una durada d’una hora i quaranta minuts, que passen a bon ritme i no ens escatimen gens la magnitud de la tragèdia: Antígona, filla d’una mare i un fill, Iocasta i Èdip que, arrossegats per la força del destí, esdevindran matrimoni, torna a Tebes desprès d’acompanyar el seu dissortat pare cec a l’exili, i en aquest retorn a Tebes, l’Antígona es trobarà que els seus germans, Etèocles i Polinices, s’han donat l’un a l’altra la mort en litigi pel tron que han heretat d’Èdip, i que han regnant un any cada un fins al duel mortal.

Creont, el germà de Iocasta i oncle dels morts i d’Ismene i d'Antígona, ordena que solament sigui enterrat l’Etèocles i que el cos d’en Polinices, considerat traïdor segons la llei tebana, quedi abandonat a l’aire lliure a l’albir carronyaire de les aus de rapinya que acabaran amb ell. Antígona es rebel·la contra la llei que imposa el seu oncle Creont i, d’amagat, enterra el seu germà sense el suport de la seva germana Ismene, temorosa del poder de Creont, també oncle, però rei sobretot.

Antígona, descoberta per algú que l’ha vist infringint la llei, és condemnada a ser enterrada viva. Ella cometrà suïcidi igual que ho farà tambè Hemon, el seu amant i cosí, fill de Creont, i la mare del noi, Eurídice, quan veu el que el seu fill s’ha tret la vida.

El discurs és diàfan: la llei o els vincles de sang. La tràgica Antígona escull sense dubtar la opció segona: Polínices és fill dels mateixos pares que ella, Èdip i Iocasta, i aquet sol fet reclama moralment de la seva germana la sepultura digna, i una cerimònia de comiat.

Tant els monòlegs com els diàlegs són d’una agraïda transparència que ens apropa als fets i manté el seu vigor al llarg dels segles. No hi ha ni un mot de franc i és un plaer assaborir el treball dels actors compenetrat i en total equilibri. Corona de fulles d’olivera damunt del podi més alt per a l’actriu Clara Segura, que mai no sembla fer d’Antígona, sinó que ho és en tot moment i de manera intensa. Tota l’audàcia, la dignitat, la dolçor, el crit i el plor en favor de l’amor i l’honor al ser humà que, en aquest cas, li era germà, brollen d’aquesta noia jove amb la solemne naturalitat que exigeix el seu tràgic paper, un d’aquells que només es pot fer des del talent i la sensibilitat dramàtica de la Clara Segura. Costa de creure que aquesta dama pugui ser la mateixa que, necessariament, circula pel carrer potser amb texans. Jo la vaig deixar en Antígona i així la recordo ara i aquí, mentre escric aquest post.

En Pep Cruz ofereix un Creont molt convincent amb la seva habitual eficàcia. Ell és qui clou l’obra amb un monòleg creixent de clímax tràgic i amb un segell inesperat, bellíssim i que no descobriré, en el que hi participen tots els actors, tant els vius com els morts.

El vestuari de Roser Vallvé té un toc oriental que ens porta el record d’en Kurosawa. La música, original de Josh Farrar, és molt adequada a l’esperit de l’obra.

L’anècdota: En un moment determinat, en Pep Cruz va interrompre en sec el seu monòleg i va prendre de sota de la cadira d’un espectador de la primera fila una bossa de paper que cruixia cada vegada, i era molt sovint, que el seu propietari bellugava les cames. L’actor va dir “Permeti’m” i va situar l’embalum sorollós no gaire lluny, al final de la fila. De seguida va continuar impassible el seu Creont. En el moment de les salutacions, el mateix Pep Cruz, amb un delicat somriure, li va tornar a l’espectador la bossa i li va dir “Perdoni”. Es tractava d’un noi molt jove que de ben segur sempre es recordarà d’aquesta elegant lliçó rebuda d’un excel·lent actor que per fe bé la seva feina necessita, de forma imprescindible, silenci i atenció.

1:00 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

28 d’abril 2008









SOTERRANI (Teatre)
Autor: Josep Maria Benet i Jornet
Actors: Pep Cruz i Pere Arquillué
Direcció: Xavier Albertí

Sala Beckett
Alegre de Dalt, 55 bis
Barcelona


Una obra de teatre sustentada en un text, en aquest cas en el diàleg entre dos homes, requereix ineludiblement d’un tema interessant des del principi i que, sota una direcció eficaç, es mantingui i, si pot ser, augmenti fins al clímax.

Soterrani, l’última obra que ha escrit el dramaturg Josep Maria Benet i Jornet, fa una proposta arriscada sobre dos personatges que, no havent-se vist mai i essent molt diferents, tenen en comú un vincle inconfessable que no descobrirem.

Els dos homes mantenen un combat en el qual les paraules van descodificant els diversos estrats d’una situació en la que hi estan indefugiblement encadenats el bé i el mal, mostrant-nos com les llindes d’ambdós territoris arriben a vegades a esgarrapar-se fins a la confusió.

L’espectador contempla l’existència d’un món que, com tants d’altres, vibra ocult i perillós darrere d’aparences completament comunes. Aquell o aquella de qui mai no n’hauríem suposat res que sortís d’un tarannà inofensiu, o nosaltres mateixos, per què no, podem estar sota sospita d’activitats que des de la raó n’abominem, d’aquelles que ens fan dir una i altra vegada: Però, com és possible que hi hagi gent capaç d’això?

El treball dels actors es impecable. El personatge que interpreta en Pep Cruz té més paper que l’altre, i el gran actor diu el seu text amb la mestrívola naturalitat teatral que ja li coneixem i ens complau sempre. Mentre el seu personatge és un home segur, que sap molt bé el que es fa, l’home que ens interpreta en Pere Arquillué mostra el seu sentir tant a través del text com dels silencis, criatura dolorosament turmentada que el magnífic actor controla fins al refinament més exquisit.

Com a peròs dir que el treball de direcció d’en Xavier Albertí és una mica pla: La tensió no assoleix mai els cims de violència que els diàlegs, tan hàbilment canviants gràcies a la saviesa teatral d’en Benet i Jornet, han de mostrar i transmetre al sempre interessat espectador.

I una pregària tal vegada inútil: Prou dels sorolls que es fan amb els papers dels caramels, prou de la tos clarament reprimible, prou d’estirar i arronsar les cames com si el local fos el salonet de casa i hi estéssim de festa amb els amics.

En un del moments més especialment difícils, mentre en Pep Cruz deia la part del text que li tocava, vaig creure endevinar-li una mirada de molesta súplica dirigida a la grada de públic més ofensivament estrepitosa.

Fins el 4 de maig podeu veure aquesta obra a la Sala Beckett, de Barcelona. Després, com que és de bon muntar, probablement rodarà per comarques. Aneu-hi que s’ho val.
Teatre

SOTERRANI

Enviat per glòria  |  8 comentaris









SOTERRANI (Teatre)
Autor: Josep Maria Benet i Jornet
Actors: Pep Cruz i Pere Arquillué
Direcció: Xavier Albertí

Sala Beckett
Alegre de Dalt, 55 bis
Barcelona


Una obra de teatre sustentada en un text, en aquest cas en el diàleg entre dos homes, requereix ineludiblement d’un tema interessant des del principi i que, sota una direcció eficaç, es mantingui i, si pot ser, augmenti fins al clímax.

Soterrani, l’última obra que ha escrit el dramaturg Josep Maria Benet i Jornet, fa una proposta arriscada sobre dos personatges que, no havent-se vist mai i essent molt diferents, tenen en comú un vincle inconfessable que no descobrirem.

Els dos homes mantenen un combat en el qual les paraules van descodificant els diversos estrats d’una situació en la que hi estan indefugiblement encadenats el bé i el mal, mostrant-nos com les llindes d’ambdós territoris arriben a vegades a esgarrapar-se fins a la confusió.

L’espectador contempla l’existència d’un món que, com tants d’altres, vibra ocult i perillós darrere d’aparences completament comunes. Aquell o aquella de qui mai no n’hauríem suposat res que sortís d’un tarannà inofensiu, o nosaltres mateixos, per què no, podem estar sota sospita d’activitats que des de la raó n’abominem, d’aquelles que ens fan dir una i altra vegada: Però, com és possible que hi hagi gent capaç d’això?

El treball dels actors es impecable. El personatge que interpreta en Pep Cruz té més paper que l’altre, i el gran actor diu el seu text amb la mestrívola naturalitat teatral que ja li coneixem i ens complau sempre. Mentre el seu personatge és un home segur, que sap molt bé el que es fa, l’home que ens interpreta en Pere Arquillué mostra el seu sentir tant a través del text com dels silencis, criatura dolorosament turmentada que el magnífic actor controla fins al refinament més exquisit.

Com a peròs dir que el treball de direcció d’en Xavier Albertí és una mica pla: La tensió no assoleix mai els cims de violència que els diàlegs, tan hàbilment canviants gràcies a la saviesa teatral d’en Benet i Jornet, han de mostrar i transmetre al sempre interessat espectador.

I una pregària tal vegada inútil: Prou dels sorolls que es fan amb els papers dels caramels, prou de la tos clarament reprimible, prou d’estirar i arronsar les cames com si el local fos el salonet de casa i hi estéssim de festa amb els amics.

En un del moments més especialment difícils, mentre en Pep Cruz deia la part del text que li tocava, vaig creure endevinar-li una mirada de molesta súplica dirigida a la grada de públic més ofensivament estrepitosa.

Fins el 4 de maig podeu veure aquesta obra a la Sala Beckett, de Barcelona. Després, com que és de bon muntar, probablement rodarà per comarques. Aneu-hi que s’ho val.

12:00 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top