Antígona
Sofócles
Companyia La Perla 29
Director: Oriol Broggi
BIBLIOTECA DE CATALUNYA
Hospital, 56
Barcelona
Metro: L3 Liceu
La Biblioteca de Catalunya ha habilitat una nau romànica (?) i mitjançant dues grades, l’una al davant de l’altra, creen el suficient espai com perquè els actors facin la seva feina, que no és poca ni fàcil. El terra és de terra en aquesta estilitzada Antígona que actualment ofereix la companyia teatral La Perla 29 que dirigeix l’Oriol Broggi.
Aquesta Antígona, original de Sòfocles i adaptada per en Jeroni Rubió i Redón, té una durada d’una hora i quaranta minuts, que passen a bon ritme i no ens escatimen gens la magnitud de la tragèdia: Antígona, filla d’una mare i un fill, Iocasta i Èdip que, arrossegats per la força del destí, esdevindran matrimoni, torna a Tebes desprès d’acompanyar el seu dissortat pare cec a l’exili, i en aquest retorn a Tebes, l’Antígona es trobarà que els seus germans, Etèocles i Polinices, s’han donat l’un a l’altra la mort en litigi pel tron que han heretat d’Èdip, i que han regnant un any cada un fins al duel mortal.
Creont, el germà de Iocasta i oncle dels morts i d’Ismene i d'Antígona, ordena que solament sigui enterrat l’Etèocles i que el cos d’en Polinices, considerat traïdor segons la llei tebana, quedi abandonat a l’aire lliure a l’albir carronyaire de les aus de rapinya que acabaran amb ell. Antígona es rebel·la contra la llei que imposa el seu oncle Creont i, d’amagat, enterra el seu germà sense el suport de la seva germana Ismene, temorosa del poder de Creont, també oncle, però rei sobretot.
Antígona, descoberta per algú que l’ha vist infringint la llei, és condemnada a ser enterrada viva. Ella cometrà suïcidi igual que ho farà tambè Hemon, el seu amant i cosí, fill de Creont, i la mare del noi, Eurídice, quan veu el que el seu fill s’ha tret la vida.
El discurs és diàfan: la llei o els vincles de sang. La tràgica Antígona escull sense dubtar la opció segona: Polínices és fill dels mateixos pares que ella, Èdip i Iocasta, i aquet sol fet reclama moralment de la seva germana la sepultura digna, i una cerimònia de comiat.
Tant els monòlegs com els diàlegs són d’una agraïda transparència que ens apropa als fets i manté el seu vigor al llarg dels segles. No hi ha ni un mot de franc i és un plaer assaborir el treball dels actors compenetrat i en total equilibri. Corona de fulles d’olivera damunt del podi més alt per a l’actriu Clara Segura, que mai no sembla fer d’Antígona, sinó que ho és en tot moment i de manera intensa. Tota l’audàcia, la dignitat, la dolçor, el crit i el plor en favor de l’amor i l’honor al ser humà que, en aquest cas, li era germà, brollen d’aquesta noia jove amb la solemne naturalitat que exigeix el seu tràgic paper, un d’aquells que només es pot fer des del talent i la sensibilitat dramàtica de la Clara Segura. Costa de creure que aquesta dama pugui ser la mateixa que, necessariament, circula pel carrer potser amb texans. Jo la vaig deixar en Antígona i així la recordo ara i aquí, mentre escric aquest post.
En Pep Cruz ofereix un Creont molt convincent amb la seva habitual eficàcia. Ell és qui clou l’obra amb un monòleg creixent de clímax tràgic i amb un segell inesperat, bellíssim i que no descobriré, en el que hi participen tots els actors, tant els vius com els morts.
El vestuari de Roser Vallvé té un toc oriental que ens porta el record d’en Kurosawa. La música, original de Josh Farrar, és molt adequada a l’esperit de l’obra.
L’anècdota: En un moment determinat, en Pep Cruz va interrompre en sec el seu monòleg i va prendre de sota de la cadira d’un espectador de la primera fila una bossa de paper que cruixia cada vegada, i era molt sovint, que el seu propietari bellugava les cames. L’actor va dir “Permeti’m” i va situar l’embalum sorollós no gaire lluny, al final de la fila. De seguida va continuar impassible el seu Creont. En el moment de les salutacions, el mateix Pep Cruz, amb un delicat somriure, li va tornar a l’espectador la bossa i li va dir “Perdoni”. Es tractava d’un noi molt jove que de ben segur sempre es recordarà d’aquesta elegant lliçó rebuda d’un excel·lent actor que per fe bé la seva feina necessita, de forma imprescindible, silenci i atenció.
1:00 a. m.
Compartiu a:
Continueu llegint...
