SOTERRANI (Teatre)
Autor: Josep Maria Benet i Jornet
Actors: Pep Cruz i Pere Arquillué
Direcció: Xavier Albertí
Sala Beckett
Alegre de Dalt, 55 bis
Barcelona
Una obra de teatre sustentada en un text, en aquest cas en el diàleg entre dos homes, requereix ineludiblement d’un tema interessant des del principi i que, sota una direcció eficaç, es mantingui i, si pot ser, augmenti fins al clímax.
Soterrani, l’última obra que ha escrit el dramaturg Josep Maria Benet i Jornet, fa una proposta arriscada sobre dos personatges que, no havent-se vist mai i essent molt diferents, tenen en comú un vincle inconfessable que no descobrirem.
Els dos homes mantenen un combat en el qual les paraules van descodificant els diversos estrats d’una situació en la que hi estan indefugiblement encadenats el bé i el mal, mostrant-nos com les llindes d’ambdós territoris arriben a vegades a esgarrapar-se fins a la confusió.
L’espectador contempla l’existència d’un món que, com tants d’altres, vibra ocult i perillós darrere d’aparences completament comunes. Aquell o aquella de qui mai no n’hauríem suposat res que sortís d’un tarannà inofensiu, o nosaltres mateixos, per què no, podem estar sota sospita d’activitats que des de la raó n’abominem, d’aquelles que ens fan dir una i altra vegada: Però, com és possible que hi hagi gent capaç d’això?
El treball dels actors es impecable. El personatge que interpreta en Pep Cruz té més paper que l’altre, i el gran actor diu el seu text amb la mestrívola naturalitat teatral que ja li coneixem i ens complau sempre. Mentre el seu personatge és un home segur, que sap molt bé el que es fa, l’home que ens interpreta en Pere Arquillué mostra el seu sentir tant a través del text com dels silencis, criatura dolorosament turmentada que el magnífic actor controla fins al refinament més exquisit.
Com a peròs dir que el treball de direcció d’en Xavier Albertí és una mica pla: La tensió no assoleix mai els cims de violència que els diàlegs, tan hàbilment canviants gràcies a la saviesa teatral d’en Benet i Jornet, han de mostrar i transmetre al sempre interessat espectador.
I una pregària tal vegada inútil: Prou dels sorolls que es fan amb els papers dels caramels, prou de la tos clarament reprimible, prou d’estirar i arronsar les cames com si el local fos el salonet de casa i hi estéssim de festa amb els amics.
En un del moments més especialment difícils, mentre en Pep Cruz deia la part del text que li tocava, vaig creure endevinar-li una mirada de molesta súplica dirigida a la grada de públic més ofensivament estrepitosa.
Fins el 4 de maig podeu veure aquesta obra a la Sala Beckett, de Barcelona. Després, com que és de bon muntar, probablement rodarà per comarques. Aneu-hi que s’ho val.
12:00 a. m.
Compartiu a:
Continueu llegint...
Ui! em sembla que no hi podré anar.
ResponEliminaA l'Albertí li tinc una mica de mania, sempre el trobo pla, com bé dius tu.
És llastimós el comportament de la gent a tota arreu, però semblaria que al teatre i a l'òpera la gent que hi va és més educadeta, doncs cada cop en tinc més dubtes.
Abans de cada obra, no només s'hauria de recordar que s'ha d'apagar el mòbil, sinó que està prohibit estossegar. Quina ràbia!
ResponEliminaLa veritat és que a mi l'obra em va agradar molt: trobo que els dos actors agafen bé l'essència del personatge (especialment en Cruz) i que toca temes molt candents, que demostren que el Benet i Jornet és un home inquiet que sap què passa a la societat actual. (No en tenia cap dubte, però un cop més ho torna a demostrar).
A més, és una obra d'estil clàssic, sense artifcis escenogràfics (però sí textuals) que pot ser atractiva per a persones que no acostumen a anar al teatre.
Totalment recomanable.
Veurem si hi som a temps, queden molt poquets dies.
ResponEliminaPer cert, Glòria, ja deus ser a Madrid per anar al concert del Rolando Villazón, oi?. Esperem la teva crònica.
A mi em va agradar moltíssim...la he recomanda a tothom que he pogut...i a sobre la fan al meu barri, a dos passes de casa...
ResponEliminaTenir aquests dos grans actorassos a un metre (estava a primera fila), veure de tant a la vora les seves expressions, la seva angoixa, els seus dubtes,...quina bona estona vaig passar!!!
Ximo,
ResponEliminaDeu ser veritat això de l'Albertí. Jo li vag veure fa anys un assaig general de Troilus i Cressida que en teoria és de Shakespeare o...aixó ho creia jo, i noi, del poetàs anglès només en guardava el títol. Fins i tot un dels personatges deia que "esperava l'ascensor". I no, la gent no és més educadeta, no respecta la feina dels actors i la quietud a que tots tenim dret.
Hola Arnau,
ResponEliminaTu també tens raó amb la teva ràbia pels sorolls.
Celebro que t'agradés l'obra on, com tu dius, en Benet i Jornet toca temes candents.
Penso que el paper d'en Cruz té més lluïment perquè ell no necessita justificar les seves estranyes aficions, mentre que el personatge que fa l'Arquillué viu turmentat per la "feina" que ha fet i cobrat i que ha estat el desencadenant del drama.
Salutacions!
Glòria,
ResponEliminaEspero que hi hagis poogut anar, i si no ja la reposaran. No crec que li donin nonmés tres setmanes de vida.
I sí! Ja he vist i escoltat a en Villazón. La Teresa que també visita aquest post, hi era amb més gent.
A la crònica intentaré fer-vos cinc cèntims de tot.
Teresa,
ResponEliminaNo te'n perds ni una. Allà on hi ha homes admirables, hi ets tu i, si puc, jo també.
Celebro que gaudissis del talent d'en Pep Cruz i en Pere Arquillué. Dos craks de l'escena.