PERDUDA, SÍ; PERÒ AMB UN COR TAN GRAN COM UNA CASA DE PAGÈS

Vaig comentar amb la Glòria que en el post titulat Perduda!!! i segons es desprèn dels comentaris que s'hi van enviar, havia aconseguit, gràcies al rigor amb què ja ens té acostumats sobre qualsevol tema dels que tracta, captar l’interès pel personatge real de qui, a partir de la novel·la d’Alexandre Dumas, fill, va arribar a esdevenir un dels grans personatges de ficció, fins al punt de convertir-se en un dels papers més desitjats per a soprano pel gran repte que representa saber donar-li el caràcter i l’expressió adequats en cada moment. Parlem, està clar, de la noieta normanda nascuda com a Rose-Alphonsine Plessis, que havent-se canviat a París nom i cognom pels més curts i senyorívols de Marie Duplessis, esdevindria, a la ficció i per passar a la posteritat, la Marguerite Gautier, de La Dama de les Camèlies, d'Alexandre Dumas, fill, i la Violetta Valéry, de La Traviata, de Verdi.

Coneixent, doncs, la figura real inspiradora del personatge, així com havent-nos fet càrrec de l’entorn classista i hipòcrita per on es movia, copsarem molt millor la genialitat de Verdi a l’hora de saber vestir com ho va fer amb la música més adequada tots i cadascun dels moments d’aquesta història.

Una de les fites –i disculpeu si el mot pot semblar pretensiós- que ens vam marcar quan vam decidir iniciar aquest bloc és la d'intentar fer veure que un cert tipus de música que per a molts, a primer cop d’ull –o potser hauríem de dir a primer "so d’orella"?-, els pot semblar que només és a l’abast d’uns quants "entesos" –ja veieu que aquest darrer mot està escrit entre cometes- pot arribar a fer-nos gaudir tant com qualsevol altra música no tan "culta" –i, naturalment, també aquest darrer mot havia d’anar escrit entre cometes.

Com en tots els àmbits, no es pot començar la casa per la teulada, i en el cas concret de l’òpera no hi ha cap mena de dubte que La Traviata és un d’aquells títols perfectes a l’hora d’aconsellar-ne un que sigui adient per escoltar o per anar a veure'l representat al teatre a qualsevol persona que mostra interès per introduir-se en el món de la lírica, i vet aquí que, sense voler, a la "Samfaina" hi hem penjat tres you tubs per il·lustrar tres posts publicats de forma correlativa –insistim que per pura casualitat- del mateix desenvolupament de l’obra.

El primer, que era el que il·lustrava precisament el primer post del bloc, va ser el Preludi d’aquesta preciosa òpera, ja que, com allà s’hi explicava, la Glòria i jo teníem davant d'aquell moment màgic d’iniciar el nostre bloc -i sabeu els que teniu bloc que no exagerem- el mateix efecte com si alcèssim, amb les lògiques pors i nervis propis d’una estrena, un teló imaginari davant l’atenta mirada d’un públic-lector amb qui desitjàvem compartir tot allò que ens agrada i que per això mateix volíem compartir-ho amb ells.

El segon you tub que vam penjar era el del celebèrrim brindis de la festa a casa de Violetta que hi ha al Primer Acte, un brindis que em va semblar el més adient per celebrar que el meu fill gran havia aprovat el projecte final de carrera i que, per tant, ja havia assolit la seva gran il·lusió de ser arquitecte tècnic.



I el tercer dels you tubs, el de fa uns dies i el que ha estat el motiu originari d’aquest nou post, és el que la Glòria va penjar per comentar la representació a què va assistir al MET de Nova York, on va quedar meravellada de la interpretació que de la protagonista de La Traviata en va fer la soprano alemanya Anja Harteros: L’ària del final del Primer Acte, on Violetta es debat amb si mateixa a l’hora d’admetre que ella, una courtisanne acostumada a una vida completament lliure i plena de tota mena de luxes que li proporcionen l’admiració que desperta en els homes, acaba de descobrir l’amor en la persona d'Alfredo Germont.

Així, doncs, i veient l’interès despertat per aquesta òpera tant pels qui ja la coneixien com pels que només n’havien sentit a parlar o els sonava algun fragment, hem pensat continuar parlant de La Traviata i fer-ho, seguint la correlació de la trama, amb el Segon Acte, on hi ha el que en podríem dir l’origen del que esdevindrà el drama final: el duo entre Violetta i Giorgio Germont, el pare d'Alfredo.

En aquest Segon Acte representa que Violetta i Alfredo viuen junts, feliços i allunyats del bullici de París. Parlant amb Annina, la fidel serventa de Violetta, Alfredo s’assebenta que Violetta està venent tots els seus béns per poder continuar amb el senzill però, tot i així, costós ritme de vida que els dos amants han emprès, pel que Alfredo, avergonyit, decideix marxar a París per poder solucionar amb els seus diners aquests problemes econòmics.



Sola a casa, Violetta, que espera la visita de la persona que ha de venir a pagar-li els darrers béns que li ha venut, rep la inesperada visita de Giorgio Germont, el pare d’Alfredo, el qual està convençut que aquella dona, amb les seves arts amatòries, està esprement i portant a la ruïna el seu fill, però Violetta, amb els papers on hi figuren les vendes de gairebé tot el que tenia, demostra a Giorgio Germont que és gràcies als diners d’ella que amb Alfredo han pogut marxar de París per viure una nova vida on l’amor que els dos amants es professen és la llei a tots els racons d’aquella casa apartada del bulliciós món parisenc.

L’home, davant l’evidència dels fets, no només es penedeix d’haver maljutjat Violetta, sinó que fins i tot es queda admirat de la integritat de la noia pel que, valent-se del bon cor que li demostra tenir –i aquí ve el moment en què, i perdoneu l’expressió un pèl grollera, sempre m’emprenyo- demana a Violetta que entengui que la seva mala reputació és un impediment perquè la seva filla, és a dir, la germana d'Alfredo, pugui casar-se amb el seu promès, ja que els pares d’aquest, assabentats de la "pecaminosa" unió entre Alfredo i Violetta, es neguen en rodó a donar el consentiment a la boda del seu fill amb la germana d'Alfredo.Escoltem, si us sembla, a partir del moment en què un criat anuncia a Violetta la visita de qui ella creu que és el comprador que estava esperant i que resulta ser el pare d’Alfredo, el "cara a cara" entre Violetta i Giorgio Germont en un tens recitatiu i, a partir del minut aproximadament 03:03, el "Pura se comme un angelo" ("De tant pura sembla un àngel") que entona un suplicant don Georgio per intentar arribar al cor de Violeta explicant a aquesta les conseqüències que, per culpa de la seva mala reputació, podrien caure sobre la germana d'Alfredo, una innocent donzella, de qui li mostra la fotografia que sempre duu a la cartera, la qual podria quedar condemnada a vestir sants de per vida.



De bon principi, Violetta es fa càrrec de la situació i accepta deixar durant un temps prudencial Alfredo per salvar les aparences, però el pare d’aquest li diu que amb això no n’hi hauria prou i que, per anar bé, el que hauria de fer Violetta és abandonar per sempre Alfredo. La noia, de moment, s’esgarrifa només de pensar en deixar per sempre Alfredo, però quan l’home –i aquí és on jo pujaria dalt l’escenari per poder dir-n'hi quatre de fresques al tal don Giorgio-, li diu que ho reflexioni bé, ja que ha de pensar que, tard o d’hora, arribarà el dia en què la seva bellesa es marcirà, i Alfredo, voluble com qualsevol home (quina fama tenim, eh?) probablement buscarà els encants d’una altra dona més jove, i com que no estaran units per allò que en diuen el sant sacrament del matrimoni, ella acabarà quedant-se sola i amb un pam de nas. En canvi, si deixa per sempre Alfredo, farà un bé a una família… a una família, està clar i segons ell, també de "bé". Escoltem la segona part d’aquest intens duo:



La molt bleda –ai!, perdoneu que perdi els estreps- acaba entenent les raons "morals" del papà d'Alfredo i li promet abandonar-lo. És, per a mi i malgrat el desacord total amb la decisió que pren Violetta, un moment molt commovedor quan la noia entona el "Dite a la giovine, sì bella e pura…" ("Digueu-li a la pura i bella jove...") per explicar a un don Giorgio completament entendrit davant el generós bon cor de Violetta que està disposada a sacrificar-se, per amor, a renunciar al seu gran i únic amor. Violetta, doncs, decideix abandonar Alfredo:



Com diem en català, "Déu te’n guardi d’un ja està fet", una dita perfectament aplicable a la decisió de Violetta, la qual, però, en un moment que contrasta amb l’ofuscació que l’ha dut fins a prendre la cruel determinació d’abandonar per sempre a Alfredo, exigeix a don Giorgio que, quan ella mori, Alfredo sàpiga el que va ser capaç de fer per amor i que, per tant, no la maleeïxi. El pare d’Alfredo –tu diràs!-, fins i tot li promet que anirà de pet cap al cel, i marxa per la porta del jardí per no ser sorprès pel seu fill. Escoltem el final d’aquest duo:



Quan Giorgio Germont marxa, Violetta escriu una nota per acceptar una invitació a una festa mundana organitzada per Flora Vervoix, una amiga seva, i la dóna a Annina, la donzella, perquè la trameti a París. Acte seguit, escriu una altra nota, però aquesta dirigida a Alfredo, el qual entra tot just quan ella l’ha acabat d’escriure. El noi, veient-la torbada, li pregunta que què feia, i ella li respon que li estava escrivint una carta, però que ja l’hi donarà més tard. Alfredo diu a Violetta que el seu pare és a punt d’arribar, i ella té l’excusa perfecta per marxar dient-li que se’n va al jardí, on la trobarà, quan la cridi, entre les flors.

Violetta, però, té decidit fugir immediatament cap a París. Abans de marxar, però, ve un d’aquells moments que els "opereros" més esperem: L’adéu per sempre de Violetta a Alfredo amb el dramàtic:"Amami, Alfredo!". Aquí ho teniu:



Bé, doncs: si heu arribat fins aquí, i tant els qui ja coneixíeu aquest fragment del Segon Acte de La Traviata com els qui no, i tant els uns com els altres us heu deixat emportar, gràcies als dos grans intèrprets que l’han protagonitzat -la bellíssima i gran soprano romanesa Angela Gheorghiu, i el sempre efectiu baríton italià Leo Nucci-, per l’exquisit treball de composició musical de Gisuseppe Verdi, ens donarem per satisfets i prometem, tant als uns com als altres, uns quants posts més dedicats a La Traviata, una òpera del repartiment italià que, temporada rere temporada i des de la seva estrena el 1853 al Teatre de la Fenice, de Venècia -una estrena que, curiosament, va obtenir molt poc èxit- es representa amb assiduïtat a tots els grans teatres d’òpera del món.

11:30 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

JUGUEM AMB ELS SINÒNIMS (SOLUCIÓ)

La veritat és que no han arribat gaires respostes al joc (que no pas concurs, eh?) que vam proposar en el post dedicat als sinònims, però val a dir, també, que les respostes van arribar gairebé de forma immediata i eren totes correctes.

Es tractava d’un fragment de l’inici de la novel·la La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda, un fragment aquest que, malgrat els anys que ja fa –i és que, tot i que a mi no m’ho sembla, ja tinc més de mig peu a la seixantena-, encara recordo quan el vaig llegir per primer cop, ja que en aquella època de la que parlo jo no estava gens avesat a llegir en català i, ni molt menys, a escriure’l, i just aquest fragment, que venia després del primer punt i seguit de la novel·la, on la protagonista, amb la mateixa naturalitat com ho hauria fet la meva mare o qualsevol veïna del carrer de casa, explicava que al ball de la Festa Major que hi hauria a la Plaça del diamant, abans de rifar la toia, rifarien unes cafeteres: "precioses, blanques, amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols", em vaig quedar meravellat, i la prova és que vaig llegir aquest primer paràgraf de La plaça del diamant una vegada rere una altra, perquè, potser sense ser-ne massa conscient del tot, m’adonava que la bona literatura no necessàriament ha d’anar perfumada amb Chanel número 5, sinó que pot resultar fins i tot no tan empalagosa si fa olor d’aigua fresca i sabó.

"… amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols" era la senzillesa d’una llengua, la meva, la que ningú m’havia ensenyat a llegir ni a escriure, convertida en literatura, de tan alta qualitat com la que per aquella mateixa època hi havia descobert, posem per cas, a La familia de Pascual Duarte, d’aquell Camilo José Cela que havia irromput en la literatura castellana com un xàfec d’estiu aportant un aire fresc i respirable, i que ens van fer llegir a classe de Literatura de C.O.U., quan s'entenia que de literatura només n'hi havia en castellà.

La senzillesa d’una llengua que, segons deien alguns –i encara hi ha imbècils que ho mantenen-, només servia per parlar-la dins de la quotidianitat familiar, fins al punt que recordo perfectament que, ja sent president del govern central, l’Adolfo Suárez va deixar anar una perla d’antologia dient als mitjans de comunicació d’aquella època, en plena transició, que ell no hi tenia res en contra de l’ensenyament en català, però que dubtava que en aquesta llengua s’hi pogués ensenyar, per exemple, física.

"… amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols", és una descripció que, amb quatre delicades pinzellades de traç ferm i segur, ens aununcia que som al començament d’una gran obra, La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda, de qui enguany es commemora el centenari del seu naixement.

A ella li dediquem aquest senzillíssim post.

Gràcies a tots els qui hi heu participat: Teresa, Francesc, Delfica, Anna, i Josep (el meu fill).


Jo no posseïa apetència (Jo no tenia ganes) d’acórrer (d’anar) a giravoltar (a ballar) ni posseïa apetència (ni tenia ganes) de partir (de sortir), per tal com m’havia passat el jorn (dia) diligenciant (despatxant) llamins (dolços) i els àpexs (i les puntes) dels dits em damnejaven (em feien mal) de tant circumdar (estrènyer) ficel·les àuries (cordills daurats) i de tant portar a cap (i de tant fer) ballestrinques (nusos) i aferralls (agafadors).

12:45 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

JUGUEM AMB ELS SINÒNIMS

L’altre dia, escrivint no sé què i no recordo per buscar quina paraula, vaig agafar el diccionari de sinònims, i mentre reconstruïa mentalment tota la frase per veure com quedaria cada opció que em donava el diccionari de la paraula que buscava, reia tot sol amb algun dels resultats.

Va ser aleshores quan vaig recordar que, fa ja bastants anys, vaig llegir al diari un article d’en Quim Monzó, en el que parlava de la gran utilitat que té a l’hora d’escriure comptar amb un bon diccionari de sinònims, però que en alguna ocasió havia llegit algun text on l’autor, més que trobar el mot més adient per la frase que volia confegir, es notava que havia elegit el mot més entrevessat per demostrar el "domini" que tenia de la llengua.

Era un d’aquells articles que et sap greu no haver guardat perquè, amb la fina ironia que el caracteritza, però també amb tot el sarcasme que, alhora, és capaç d’utilitzar per tal de ridiculitzar segons quins comportaments o situacions, Quim Monzó es va empescar un divertidíssim exemple de tot un paràgraf on hi utilitzava paraules, que si bé totes eren sinònimes de les que s'havien utilitzat a l’hora d’escriure el paràgraf original, dins el context fins i tot arribaven a no tenir cap sentit.

I vet aquí quan se’m va ocórrer fer un joc amb tots vosaltres: Vaig agafar un fragment d’una coneguda novel·la catalana, i el vaig "transformar", rebuscant, i no pas buscant, al diccionari els sinònims que em van semblar, també, més entrevessats.

Aquí teniu el resultat:

Jo no posseïa apetència d’acórrer a giravoltar ni posseïa apetència de partir, per tal com m’havia passat el jorn diligenciant llamins i els àpexs dels dits em damnejaven de tant circumdar ficel·les àuries i de tant portar a cap ballestrinques i aferralls.

No donarem accés en aquest post perquè hi pogueu enviar cap comentari amb la solució, de tota manera, però, si us voleu entretenir a trobar-la, feu-nos-la saber enviant un e-mail a enricbaye@gmail.com, i d’aquí a uns dies, quan donem la solució, direm els noms dels encertants.

10:00 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

PERDUDA!!!

LA TRAVIATA AL MET
Recentment he tingut la joia de veure la representació en el Metropolitan Opera House de Nova York d’una òpera d’aquestes que, al menys per a mi, tenen el do de l’eternitat donat per la sublim història que ens explica i per com el mestre compositor –se sap però cal escriure el seu nom quasi sagrat: Giuseppe Verdi- converteix en música els fets d’una vida trista i breu. Parlo de La Traviata, que en aquesta ocasió ha encarnat amb gran mestria la soprano alemanya Anja Harteros, dona de veu fresca i molt personal, mereixedora d’un cum laude per la seva capacitat, així ho demana el personatge, de passar de l’eufòria més inesperada que l’amor li transmet al dolor més profund quan la seva insòlita bondat la porta a renunciar a l’home que estima creant en ell la falsa sensació d’haver-lo abandonat per tornar als braços del seu antic protector. I finalment el triomf d’una malaltia que la condemna a mort curt termini. Si ell sabés la veritat i entrés a la seva trista cambra! I entra, entra però ...E tardi... e tardi!

D’aquesta sumptuosa representació, produïda per en Franco Zeffirelli, em va entusiasmar també el baríton Andrzej Dobber en el paper de Giorgio Germont, el pare de l’Alfredo, l’enamorat d’aquesta Traviata coneguda amb el nom de Violetta Valery. El baríton Dobber va brodar les seves àries i els duos amb la protagonista eren una lliçó d’harmonia. Va iniciar el Di Provenza, il mare il sol... potser amb massa velocitat, fet que restava lirisme a la bella melodia però se’n devia adonar de seguida perquè d’una forma subtil va anar alentint el ritme i, al final, en va fer una creació que va ser, molt merescudament, aplaudida i bravejada.

Quant al tenor, el napolità Massimo Giordano va fer un rol desigual. Alguns dels seus passatges eren perfectes i els següents sonaven fins i tot desacurats. Té una veu molt bonica i potent però ha de refinar més la vocalització i accentuar el sentit del drama en el fraseig poc reeixit.

Va dirigir l’orquestra el mestre Carignani en un triomfal debut al gran teatre novaiorquès. Hem esmentat a Franco Zeffirelli que no ens va sorprendre gens amb el desplegament de luxes en els que sempre hi ha tingut la mà trencada: Bells mobles, objectes preciosos, cortinatges protectors de teles i colors bellíssims , rics ornaments i vestuari elegant com demana una història com aquesta on la sobrietat queda reservada pel tercer acte d’ambient fosc i solitari, fred i empobrit, en el qual la desgraciada Violetta Valery plora la seva pròpia mort sense altra companyia que la de la seva donzella Annina, el metge que passa a visitar-la i l’inesperada i desitjada tornada de l’Alfredo Germont, l’amor que l’ha trobada ja assenyalada per la mort.

Una representació per guardar en la memòria amb lletres lluminoses i que, inevitablement, em porta sempre el nom de la magnífica Anja Harteros, de la qual us deixo una mostra youtubiana fent un Sempre libera que s’explica per si sol.




PERDRE'S A PARÍS
Tot va començar quan Rose-Alphonsine Plessis, innocent inspiradora d'un personatge que ha donat tant a la literatura i a la música, una jove normanda de quinze anys, va deixar la seva vila natal de Nonant-le-Pin on havia vingut al mon l’any 1824 i va fer cap a París. Allà hi va trobar feina de dependenta d’una botiga de roba femenina.

Diuen que era una noia de proporcions petites i delicades, cara també menuda i molt bonica i sempre mostrant un somriure encantador. Quan va tenir setze anys, la Rose-Alphonsine ja s’havia adonat de com els homes la miraven, sobretot els homes grans de posició acomodada, disposats a oferir-li generoses quantitats de diners a canvi de la seva companyia. Aquells homes rics i poderosos buscaven, òbviament, el plaer sexual en la Rose-Alphonsine, però també desitjaven lluir-la d’acompanyant en els seus cercles socials freqüentats per polítics, artistes, aristòcrates i gent del món dels negocis.

En poc temps, Rose-Alphonsine Plessis, aquella quasi adolescent de la província, havia passat a ser Marie Duplessis, una dona mundana del París del seu temps. El nom més curt i el cognom amb un “du”, que podia suposar un origen noble. Marie Duplessis va esdevenir una courtisane que, per poder alternar, va aprendre a llegir i a escriure. Vivia en un palauet on hi tenia un saló típicament parisenc, entre frívol i culte, on s’hi reunien els homes i les dones de la societat de la que ja formava part gràcies al seu somriure encantador i, evidentment, a altres prestacions que no ens cal detallar.

A la Marie li agradava cavalcar pel Bosc de Bolònia, llegir i assitir a l’òpera. Molt més que una amant sempre luxosament mantinguda per un o per un altre va ser, sobretot, una dona estimada per molts dels seus admiradors amb els que va conservar llaços d’amistat, més enllà de les seves relacions de parella, fins al final de la seva vida, per desgràcia, tan breu. Va viure, està documentat, amb el gran músic hongarés Franz Lizst, que la va descriure com un ser incorruptible, d’una puresa de sentiments impossible d’embrutir.

L’any 1844 va conèixer el fill del cèlebre escriptor Alexandre Dumas, nascut de la relació d’aquest amb una amant i, per tant, considerat il·legítim. La Marie i l’Alexandre Dumas fill varen ser amants des del setembre de 1844 fins a l’agost de 1845. Tot i que la seva història va ser molt curta, Alexandre Dumas fill, colpit per la fascinant personalitat de Marie Duplessis, es va sentir empès a escriure la novel·la La dama de les camèlies, on la protagonista pren el nom de Marguerite Gautier i l’autor es fa dir Armand Duval, novel·la que esdevindria famosíssima.

Més tard, Dumas fill va adaptar pel teatre la seva novel·la amb el nom de Camille. L’obra va ser representada per les més grans actrius de l’època com Sara Bernhanrdt i Eleonora Duse. He pogut contrastar una altra font on se’ns diu que Alexandre Dumas fill va escriure primer l’obra teatral i que desprès en va fer la novel·la.

Aquest no és, afortunadament, un treball d’erudició. És senzillament un intent de trobar el naixement d’una figura, encara viva en el nostre imaginari, i que simbolitza la virtut i la puresa com a atributs insòlits en una senyora pública. Quan es va inaugurar aquest bloc, l’Enric va fer una bella i sensible introducció en la que hi sonava l’obertura de La Traviata mentre hi comentava la hipocresia social d’aquells temps.

És clar que aquesta hipocresia persisteix encara, però ha pres altres formes. Al segle XX hem pogut veure La dama de les camèlies al cinema i cal destacar-ne la versió del gran realitzador George Cukor a les ordres del qual Greta Garbo va fer una Marguerite esplèndida i un bell Robert Taylor va ser un perfecte Armand Duval. Cukor va transmetre a la perfecció l’esperit bondadós d’aquella dona tan bonica així com del temps que li va tocar viure.

Però tornem als teatres de París, ciutat on vivia el mestre Verdi en aquella època amb la seva amant, la soprano Giuseppina Strepponi. Diuen que el músic no va anar a veure l’obra però si que ho va fer el seu llibretista, en Francesco Maria Piave que, entusiasmat, la va explicar a Verdi. Existeix la teoria que el músic de Bussetto va fer un paral·lelisme entre Marguerite i Giuseppina, una dona aquesta última que havia deixat els seus fills haguts en altres relacions per ell i que, amb la seva veu, feia anys que mantenia a tota la família. “Visc amb un ser lliure i pur”. Verdi havia escrit aquestes paraules referint-se a la seva amant i serveix clarament aquesta definició que fa de Giuseppina per la de Marie-Marguerite-Camille, abans Rose Alphonsine. Ambdues eren bones persones mal vistes per la societat benpensant i que, malgrat això, no desistien de seguir amb les vides que, lliurement, havien escollit.

D’aquesta manera sorgeix el llibret on ja coneixem a Marie com Violetta Valery i a l’Alexandre com a Alfredo Germont, llibret que Francesco Maria Piave escriu un cop ha aconseguit, sense gaire esforç, mostrar a Verdi la força de la història.

El dia 5 de febrer de 1947, temps de carnestoltes, Marie Duplessis va morir tuberculosa a la seva casa de París envoltada per dos dels seus ex-marits. Només tenia vint-i-tres anys. Les seves possessions varen anar a subhasta, atès que Maria havia fet molts deutes en els últims temps. “Una dona discreta, intel·ligent i afectuosa amant”, així se la descriu en el record. El seu enterrament va ser seguit per centenars de persones fins a la seva tomba, al cementiri de Montmartre, on diuen que cada dia algú hi llença camèlies fresques.

Tot i que La Traviata no es va estrenar amb èxit, amb el temps ha esdevingut un paradigma. Alguns estudiosos afirmen que és una de les òperes on cada ària reflecteix exactament el sentiment exigit per la situació. La soprano ens ha de mostrar l’eufòria en el primer acte, el dolor per la renúncia i el dol de ser humiliada pel seu ja ex-amant en el segon i, finalment, en el tercer trobem la criatura agònica que, destrossada, recorda altres temps d’esplendor, somnia amb la possibilitat de repetir-los si l’Alfredo retorna i, finalment, al costat d’aquest home que tant estima i que de sobte es presenta al seu capçal de mort, en una falsa revifalla, la malaltia venç a la pobra Violetta: un blanc cadàver inerme com un sac que ha dit adéu al seu passat quan, a través del mirall, hores abans, ha vist com de la seva cara han fugit ja per sempre les roses de l'amor.

2:01 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

SO LONG, CHICAGO

Un cop més, la nostra corresponsal Edipaa Mas ens ha fet arribar un magnífic i interessant document, que aquesta vegada tracta de la importància de l'arquitectura a la ciutat de Chicago, i un cop més li agraïm la il·lusió amb què ha volgut compartir amb tots nosaltres els fruits d'un dels seus viatges, aquesta vegada a la capital d'Illinois. Les fotografies són també de l'autora.

Un tràgic incendi esdevingut el 1871, els mitjans materials adequats i el talent d’uns quants professionals, van portar a la construcció dels primers gratacels, una forma arquitectònica que naixia al segle XIX carregada de possibilitats i de futur, gràcies a l’ús de materials com l’acer, el formigó i el vidre, i gràcies a l’invent de l’ascensor. L’escenari dels fets, Chicago, conserva encara algunes mostres d’aquells primers edificis aleshores tan elevats, mentre que uns altres han estat destruïts pel creixement imparable de la metròpolis i ens han arribat només a través d’imatges fotogràfiques i d’algun testimoni material –reixes, vidres decorats de finestres- que es pot veure al magnífic Institut d’Art de la ciutat.

És obligat aquí citar alguns dels pares d’aquesta nova arquitectura: H.H. Richardson, un dels precursors; William Le Baron Jenney, l’enginyer considerat l’inventor del gratacels; Daniel Burnham, un dels arquitectes amb més ambició, autor també del pla d’eixample de Chicago, que amb el temps va evolucionar cap a posicions classicistes i, sobretot,
  
Louis H. Sullivan, potser el més significatiu de l’anomenada escola de Chicago, capaç de fer compatible la funcionalitat de les seves elevades construccions amb una refinada profusió decorativa en la línia art nouveau, l’estil compartit per tota la cultura occidental en aquell pas del segle XIX al XX.Precisament un dels seus deixebles, Frank Lloyd Wright, acabaria essent un dels arquitectes més brillants i reconeguts de la història.
Encara que Wright va construir en diferents ciutats i països –pensem en la famosa Casa Kaufman, situada en un salt d’aigua a prop de Pittsburgh (Pensilvània), o en el museu Guggenheim de Nova York- va ser a Chicago on, inspirat per l’arquitectura japonesa, va formular un nou model de casa unifamiliar aïllada, que es caracteritza per una acusada horitzontalitat, la creació de grans espais sense portes, el disseny integral dels elements interiors –mobiliari, il·luminació-, l’aplicació, sòbria i mesurada, de motius decoratius sempre geomètrics, i una relació molt subtil amb la naturalesa dels jardins circumdants. La població d’Oak Park, a tocar de Chicago, conserva molt bones mostres de l’art del senyor Wright, incloent-hi la seva pròpia casa i estudi, de sostres molt baixos, sales de magnitud variable gràcies a l’ús de cortines, mobiliari de conjunt i bellíssimes decoracions que, en algun cas, són autèntics homenatges al seu mestre Sullivan. Dins la pròpia ciutat de Chicago, en el barri universitari, la Robie House se’ns presenta com un dels millors exemples d’aquest nou tipus de casa que l’arquitecte va crear.



Perquè Wright era un artista gran i genial i alhora una persona agosarada i de fort caràcter, que va escandalitzar la societat quan va deixar dona i fills perquè es va enamorar de la dona d’un client. Diuen que ell va inspirar el protagonista de la novel·la El manantial d’Ayn Rand (1943), portada després al cine per King Vidor (1949), on Gary Cooper encarna el paper d’un arquitecte extremadament individualista que viu una intensa història d’amor amb una apassionada Patricia Neal. Wright n’havia de fer els projectes arquitectònics, però no va ser possible a causa de l’elevat cost que representava. No obstant això, la seva relació amb el cine no acaba aquí: d’una banda algunes de les seves construccions han estat escenari de pel·lícules (com la residència Walker, de Carmel, en el film A Summer Place) i, finalment, va ser l’avi de l’excel·lent actriu Anne Baxter. Tot això sense oblidar l’homenatge musical que li van retre Simon & Garfunkel amb la seva cançó So long, Frank, Lloyd Wright, de nostàlgica i malenconiosa melodia.


Els elements esmentats fins ara ja justifiquen un viatge a Chicago, però resulta que les seves meravelles arquitectòniques no s’aturen aquí, perquè la ciutat, plenament conscient de la seva riquesa en aquest camp, ha fet tot el possible per atreure bons arquitectes d’arreu. Així, va acollir el gran mestre exiliat de l’Alemanya nazi Mies van der Rohe, que hi va construir alguns edificis i va crear-hi escola. I mentre la pròpia ciutat no ha deixat de tenir figures brillants, tampoc no ha parat de cridar destacats arquitectes de tot el món perquè hi construeixin. En el primer apartat, cal citar Skidmore, Owings & Merrill, autors de les torres Sears –la més alta de tot Chicago i durant molt temps del món sencer- i Hancock, que ofereixen vistes fabuloses des dels seus pisos

més elevats; mentre que en l’àmbit dels artistes convidats, podem parlar del català Ricardo Bofill –autor del luxós R.R. Donnelley Building, de clares ressonàncies clàssiques-, Pei Com Freed & Partners, Rem Koolhaas, Frank O. Gehry o, més recentment, Santiago Calatrava que hi està construint una torre en forma d’espiral.


També són excel·lències de la ciutat les obres d’art al carrer d’autors com Pablo Picasso, Joan Miró, Marc Chagall, Alexander Calder, Jean Dubuffet o Richard Serra o, en un altre ordre de coses, les zones verdes i ajardinades, els grans parcs, naturalment, i un mobiliari urbà sempre discret, ben construït i elegant.

En la seva bellesa, el centre de Chicago pot arribar a resultar una mica fred, però també té un cert component d’utopia feta realitat en la mesura que reflecteix un món presidit per un estètica feta d’harmonia i bons materials, que constitueix un entorn molt adequat per al desenvolupament d’una humanitat intel·ligent i civilitzada, filla d’aquella Il·lustració que, ja fa més de dos segles, va donar lloc a la societat contemporània, que, massa sovint, oblida aquests orígens tan nobles.

Edipa Maas

1:30 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...