PHILIP ROTH - NEWARK: BIGGER THAN LIFE!

Jo vaig descobrir aquest gran escriptor llegint La mancha humana, novel·la que va ser publicada a l’Estat espanyol l’any 2000. Al cap de mesos, seguint una vella i injusta tradició, va sortir la versió en llengua catalana amb un títol tan sofisticat com és La marca de l'home. Val a dir que l’obra en castellà, traduïda per en Jordi Fibla, és molt més fidel a l’original i per tant a la intenció que l’autor li donà en llengua anglesa: The human stain.

Deixant a part les discussions sempre possibles sobre versions, adaptacions o traduccions, a mi La mancha humana em va semblar una novel·la magnífica en la que s’hi plantejaven, de manera brillant i cruenta, els conflictes racials i també el socials dels sempre poderosos Estats Units d’Amèrica. Aquesta agradable descoberta d’un autor, del qual en sabia el prestigi però que mai no havia llegit, em va portar a buscar de forma quasi compulsiva més obra seva i a devorar-la amb depredadora passió lletraferida. He de dir que hi ha uns quants llibres d’en Philip Roth que encara no he llegit. Són com els caves o vins de gran reserva: me'ls guardo i sé que, quan els necessiti, els tindré i m’ajudaran, com sempre, a obrir més els ulls.


A part de l’esmentada La mancha humana, citaré dos llibres més d’aquest autor de primeríssim ordre que em van colpir profondament. El primer és Patrimony, publicat als Estats Units l’any 1991 i guanyador del National Book Critic Circle Award. En aquest llibre, en Philip Roth hi explica la història de la seva família, i molt concretament la del seu pare a qui ret un homenatge que no és res més que un discurs bellíssim i commovedor sobre els amors paternal i filial, també sobre el respecte i sobre la decrepitud que, un mal dia, ens agredeix indefugible i constant, i és un presagi de la fi.

En aquest llibre hi trobem el Philip Roth més tendre i lúcid. Els records de la seva infantesa, la lluita del seus pares per aconseguir donar als fills la rica i adequada formació que els haurà de servir per escapar de feines dures i sempre frontereres amb la precarietat, queden tan meravellosament reflectits, i sonen tan savis i pensats que el llibre va guanyant-nos cap i cor, i ell mateix se situa per si sol a la llista de les nostres lectures cabdals més emotives i clarividents. Actualment Patrimonio es pot adquirir en llengua castellana, i sé de bones fonts que la versió publicada no desmereix ni una mica l’essència sagrada de l’original: l’amor dels pares cap als fills i la voluntat de corresopondre'l.

L’altra llibre que desitjo esmentar és Pastoral Americana, de l’any 1997, any en el qual va guanyar el, si voleu discutible, com tot, però també cobejat Premi Pulitzer. Aquesta és una història de ficció, però a mi cada paraula em va semblar d’un sagnant realisme. El protagonista, un home que aparentment ho té tot, ja que és ric, bona persona i, a més a més, portador d’una bellesa llegendària, s’enfronta al fet que la seva única filla, encara adolescent, sigui una terrorista. El retrat de la societat, a través dels molts personatges que desfilen per aquesta gran obra, és despietat, i tan vàlid ens resulta a Newark (Nova Jersey), com a Terrassa, Manresa o Badalona (Catalunya), per exemple.

El dolor d'un protagonista cridat al martiri hi està tan ben expressat que te n'arribes a fer càrrec i a sentir la tristesa com si el seu mal fos el d'algú que t'és proper i que aprecies molt. I aquest efecte es deu al geni de l’autor, que, com una ventosa, absorbeix el substrat de la naturalesa humana i les seves variants, i transforma, en paraules incanviables que componen una prosa riquíssima en matisos, la seva enorme capacitat de percepció del món i de l'especie humana que, junt amb d'altres, l'habita.

Un apunt biogràfic ens porta a recordar que en Philip Roth va néixer a la ciutat industrial de Newark, al costat de Nova York, el 19 de març de l’any 1933. Nét d’emigrants polonesos d’origen jueu, el seus pares pertanyien, doncs, a la primera generació de jueus nascuts als Estats Units. Mentre la seva mare era mestressa de casa i s’ocupava amb eficiència i calidesa del seu home i dels seus dos fills, el pare de l’escriptor, que no havia pogut acabar l’ensenyament primari , treballava des que era un noiet com a grum en una companyia d’assegurances. Amb els anys va arribar a ser director d’agència, i durant molt de temps va simultaniejar aquesta feina amb la de venedor de congelats, tasca que compartia amb el seu germà, conduïnt a les nits per lliurar les comandes.

L’escriptor Philip Roth va fer els estudis secundaris al seu barri de Weequahic, a Newark. Va ser un excel·lent estudiant, i això li va permetre accedir a la universitat de Bucknell, on hi va començar a estudiar Llengua i Literatura angleses. Finalment, el somni dels seus pares s’acomplia. Més tard, i gràcies a una beca, va fer la llicenciatura de la carrera a la universitat de Chicago, on s’hi va quedar un temps com a professor d'anglès.

També durant molts anys va ensenyar Escriptura Creativa a les universitats d’Iowa i Princeton, i va cloure a Pennsylvania la seva tasca com a docent, impartint classes, sempre a la universitat, de Literatura Comparada. Es va retirar l’any 1992 i se’n va anar a viure a un poble de Connecticut, on va poder lliurar-se a la Literatura a temps complet i a tenir cura del seu cor, que l'ha espantat varies vegades però segueix bategant i per molts anys.

En Philip Roth, que ha estat un home molt atractiu, ha tingut una vida sentimental, amorosa, eròtica d’alt voltatge. La seva obra en dóna compte però, com que és novel·lista, hauríem d’escoltar què en diuen les seves ex parelles.

Hi ha el testimoni escrit de l’actriu Claire Bloom, la noia que en Chaplin va escollir per fer amb ell Candilejas, i no el deixa massa bé. El llibret, que es titula Leaving a Doll’s House (1996), fent clara referència al paper de la Nora ibseniana que tantes vegades i tan bé havia representat la Claire Bloom als escenaris més importants del món anglòfon, va ser cruelment contestat l’any 1998 pel senyor Roth amb la novel·la Me casé con un comunista, on l’autor disfressa lliurement la seva llarga història amb la dama del teatre britànic. És un llibre curiós i distret que no ens dóna l'alçada del Roth habitual ja que està escrit des d’un desagradable sentiment personal de venjança que posa en evidència l’ego doblat i tortuós de l’escriptor.

El dia 19 de març d’aquest any 2008, en Philip Roth va complir setanta-cinc anys, que varen ser celebrats pels medis intel·lectuals estadounidencs amb tota la solemnitat que requereixen l'home i l'edat. Fa cinc anys, quan en va fer setanta, l’ajuntament de Newark el va obsequiar amb una Ruta per la ciutat, que ja ha quedat instituïda, i que es va fer a imatge i semblança de l’itinerari que en James Joyce va inspirar a Dublín.

En Philip Roth es mostra molt afalagat quan se li diu que ell és a Newark allò que en Joyce és a Dublín, i quan fa cinc anys va inaugurar la seva Ruta, va dir que, per ell, aquella festa era el seu Estocolm. I és que ja fa molts anys que es baralla el nom d’en Roth per un Nobel, que no se li dóna mai i que, sovint, el reben noms que conviden al dubte pel que fa a la justícia del desitjat guardó.

Per acabar, unes frases d’ell, que a l’Enric, el meu soci de blog i sempre amic, li varen provocar una dolça onada d’humitat als ulls:

Primer, la paraula.
Segon, la frase.
Tercer, el paràgraf.Quart, el full escrit.Cinquè, el llibre.

1:15 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

BUENOS AIRES - BORGES (i II)

Capvespre a Buenos Aires

L’any 1936, l’escriptor Borges inicia una sèrie de col·laboracions a la revista El Hogar on, cada quinze dies, hi publica ressenyes biogràfiques d’escriptors i assajos.

L’any següent, al 1937 i per recomanació d’algun conegut influent, troba una feina estable a la Biblioteca Nacional Miguel Cané, de Buenos Aires, on no només hi cataloga llibres sinó que pot llegir i escriure els seus primers contes. Aquesta feina fa sentir a Borges moralment degradat. S’ha vist obligat a treballar de modest funcionari perquè el tren de vida a l’Argentina ha pujat molt i la jubilació d’en Borges pare resulta molt minsa per subsistir-ne tota la família.

Curiosament la Biblioteca Nacional Miguel Cané té en catàleg diverses obres d’en Jorge Luis Borges però els empleats ho ignoren i fins i tot fan mofa de l’home solitari que no compartia amb ells certes bromes obscenes. Un dia, un dels funcionaris va classificar un llibre d’en Jorge Luis Borges i en cap moment li va passar pel cap que es tractava del seu company de feina. No cal ni dir que les classes intel·lectuals de Buenos Aires seguien considerant a l’escriptor com un valuós artista de les lletres.

El que de més positiu va poder treure en Borges quan anava a treballar a la Miguel Cané, va ser que havia d’anar-hi i tornar amb el tramvia número 7 que invertia una hora per viatge. Així, durant dues hores diàries, els dies hàbils, en Borges va llegir La Divina Comèdia.
El pare de l’escriptor mor d’una hemiplegia l’any 1938. Ell, en Borges és ingressat a causa d’una septicèmia Un cop refet, escriu el famós conte Pierre Menard autor del Quijote. Junt amb en Bioy, Borges compila l’Antología de la Literatura fantástica l’any següent, i el 1941 publica el seu llibre de contes El jardín de los senderos que se bifurcan. Al no resultar premiat en un concurs l’esmentat llibre, hi ha un important moviment de desagravi a l’autor.

Finalment, l’any 1942, El jardín de los senderos que se bifurcan i un altre conte titolat Artificios son premiats per la Sociedad Argentina de Escritores amb el Gran Premio de Honor.

Amb l’ascens d’en Perón al poder, Jorge Luis Borges ha de deixar forçosament el seu lloc a la Miguel Cané. L’escriptor s’havia clarament posicionat en contra del governant justicialista i aquesta actitud l’obliga a dedicar-se a dictar conferències, primer a Buenos Aires i més tard a d’altres provincies argentines i, finalment, a l’Uruguay.
L’any 1949 publica El Aleph, un dels seus llibres més importants de narrativa, i el 1952 surt el llibre d’assajos Inquisiciones.
Quan el 1955 cau el govern d’en Juan Domingo Perón, en Borges és anomenat Director de la Biblioteca Nacional Argentina de Letras.
L’any 1956 en Borges rep el Premio Nacional de Literatura i un doctorat Honoris Causa. A la Facultad de Filosofía y Letras de la Universidad de Buenos Aires, l’insigne escriptor dicta una càtedra de literatura anglosaxona. En aquestes dates la seva vista, ja delicada des de l’any 1938, ha arribat al seu límit i els metges oftalmòlegs li prohibeixen la lectura. Des d’aquell moment, en Jorge Luis Borges passa a dependre enterament de Leonor Acevedo, la seva mare, així com d’un cercle d’amistats que l’admira i estima. Segueix llegint a través dels altres i escriu dictant als amics i a alguna eventual secretària.

En Jorge Luis Borges, ja ho hem dit, havia estat molt enamoradís, noms com el de l’esmentada Victoria Ocampo, o el de la directora de la revista Hogar, Elvira de Alvear, són només el principi d’una llista en la que hi brillen dones intel·ligents i maques, i una falta total d’èxit per part d’ell, tan tímid, tan artista i tan intel·lectual. Va aconseguir fer un matrimoni amb la persona menys indicada. La unió va durar poc, per sort d’ambdós.

Victoria Ocampo

L’any 1972 va aterrar a Buenos Aires una mena de príncep del Renaixement: Franco Maria Ricci. Arribava amb l’única voluntat de conèixer el vell escriptor cec i fer-se amb la seva obra, especialment amb el conte La biblioteca de Babel . En Borges era editat a Itàlia per les grans Feltrinelli, Rizzoli, etc., però Franco Maria Ricci tenia molt clar que es volia fer seva l’obra de l’argentí . Per aconseguir el que volia, Ricci va pagar bitllo bitllo importants quantitats a les editorials italianes, i a l’autor per enriquir la seva pròpia amb la col·lecció coneguda com Bibliotecca Borges.

La Biblioteca de Babel va inspirar de forma inqüestionable el llibre de l’Umberto Eco, El nom de la rosa. La biogràfa i antiga adjunta d’en Borges, Maria Ether Vàzquez, ho demostra amb raonaments molt ben fonamentats en el seu llibre Borges, Esplendor y Derrota (Editorial Tusquets 1996).

La llarga vellesa del gran escriptor i poeta argentí li va permetre assaborir l’èxit i el reconeixement de moltes universitats del món. Fins i tot els anglesos varen voler sentir-lo dissertar sobre l’anglès antic o anglosaxó, llengua en la que en Borges era un autodidacta profundament rigorós. També durant aquests últims anys va viure acompanyat d’una jove alumna, argentina d’origen japonès, Maria Kodama. Amb ella, quan ja era un escriptor amb medis però es veia privat de la vista, va visitar mig món essent rebut amb grans honors per les universitats més prestigioses. Maria Kodama, lloada per alguns i atacada per d’altres, va ser els ulls del vell poeta cec fins a la mort d’aquest. De fet Maria Kodama es va casar amb en Borges en el seu llit de mort. L’endemà l’enterraven a Ginebra. La vídua vestia d’un blanc rigorós.

Per acabar, dir que en Borges no era un gran amant de la literatura hispànica. Preferia El Quixot en llengua anglesa i lloava el poeta Manuel Machado fent veure que no sabia que tenia un germà...

Tampoc podem deixar d'esmentar que el seu coneixement de l'anglés li va permetre fer la traducció de l'Ulisses d'en James Joyce així com la de l'Orlando de Virginia Woolf, aquest últim prologat per la seva gran amiga Victoria Ocampo.

Tanquem aquesta segona i última part pensant que ens deixem pel camí molts fets importants en la vida d'en Jorge Luis Borges. Voldríem que féssiu, si és que no el coneixeu ja, ni que fos un tastet d'aquest gran escriptor que argumentava no haver escrit cap novel·la perquè la seva capacitat de síntesi li permetia dir amb deu pàgines el que un altre escriptor hauria necessitat dir amb cent. Aquestes coses sempre les deia amb un somriure irònic. Hi ha filmacions passades a video que ho confirmen.

Deixem un bellíssim poema. Si decidiu llegir-lo, feu-ho en veu alta..., i escolteu al poeta.


LA LLUVIA

Bruscamente la tarde se ha aclarado
Porque ya cae la lluvia minuciosa.
Cae o cayó. La lluvia es una cosa
Que sin duda sucede en el pasado.

Quien la oye caer ha recobrado
El tiempo en que la suerte venturosa
Le reveló una flor llamada rosa
Y el curioso color del colorado.

Esta lluvia que ciega los cristales
Alegrará en perdidos arrabales
Las negras uvas de una parra en cierto

Patio que ya no existe. La mojada
Tarde me trae la voz, la voz deseada,
De mi padre que vuelve y que no ha muerto.

Tomba de Jorge Luis Borges,
al cementiri de Planpalais (Ginebra)

7:16 p. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

BUENOS AIRES - BORGES ( I )

Intentar no ser exhaustiva amb una vida com la del gran escriptor argentí Jorge Luis Borges -Borges- suposarà prescindir de molts dels detalls que varen omplir la seva existència al llarg dels vuitanta-set anys que va durar. Borges va nèixer a Buenos Aires el dia 24 d’agost de 1899. El seu pare era un il·lustre advocat i professor de psicologia, anglès per part de mare -l’àvia de Borges-, Fanny Haslam. La mare de l’escriptor, Leonor de Acevedo, era traductora d’anglès. En aquest entorn, el nen a qui anomenaven Georgie va esdevenir bilingüe en anglès i castellà des que va començar a balbucejar els seus primers mots.

Els seus pares, que volien per en Georgie una educació sòlida, li varen estalviar fer els cursos de primària a l’escola pública argentina, i varen llogar pel nen institutrius que també coneixessin la llengua anglesa a més de la del país. Com a dada que anuncia una intel·ligència accelerada consta que, quan tenia deu anys, Borges traduïa perfectament els contes de l’Oscar Wilde. El seu pare, que dictava les classes de psicologia a la universitat de Buenos Aires en llengua anglesa, el va alliçonar des de ben petit en l’amor a les lletres, i el nen Borges va poder disposar des de sempre d’una nodrida biblioteca i d’un preceptor exclusiu, culte i refinat, que el va iniciar en la filosofia i la poesia entre d’altres matèries.

Els Borges eren d’origen portugès i romanien, des de feia més de tres generacions, a l’Argentina. El besavi d’en Georgie havia estat un militar d’alta graduació que havia dirigit una famosa càrrega de cavalleria que havia de decidir la batalla de Junín. L’escriptor presumia sovint d’aquest avantpassat gloriós, tot i que també valorava molt la tradició literària que era marca de família, com ara el poeta romàntic Lafinur, o el seu avi patern, Edward Young Haslam, fundador a Buenos Aires d’un dels primers diaris editats en anglès, el Southern Cross.
Quan l’any 1901 neix la germana d’en Borges, la Norah, la família deixa el petit pis del carrer Tucumán, on havien viscut fins aquell moment, i es trasllada a un altre de més gran al barri de Palermo, on en Georgie coneixerà des de ben aviat les figures del compadrito i l’essència del malevaje que tant havien de caracteritzar els seus contes de la vida marginal portenya.

Els Borges passen l’estiu al poble d’Adrogué, molt a la vora de Buenos Aires i lloc on, anys més tard, va venir al món l’excel·lent escriptor Ricardo Piglia, que tant ens ha ensenyat dels tresors intel·lectuals i artístics que guarda l’Argentina. Però del senyor Piglia ja en parlarem un altra dia quan parlem dels esriptors que ens són contemporanis.

L’any 1914, el pare d’en Borges es jubila i, amb tota la família, viatja a Europa per sotmetre’s a una intervenció oftalmólogica. Primer van a Londres, desprès a París i, finalment, s’instal·len a Ginebra, on hi romandran fins que s’acabi la Gran Guerra. A Ginebra, en Georgie és inscrit al Lycée Jean Calvin, on hi estudia tres anys de batxiller, francés i alemany. Aquest ampli coneixement d’alguns idiomes des de tant jovenet, així com la seva afició a la lectura i a l’escriptura, li permeten accedir a filòsofs germànics com Nietzsche i Schopenhauer, i a assaborir directament els poetes expressionistes francesos.

La presència d’en Borges al Licée Jean Calvin suscita les rialles d’algun del seus companys perquè el noiet va vestit com un elitista estudiant d’escola anglesa, tanta era l’anglofilia familiar, d’altra banda també prou natural.

L’any 1919, mor l’avia de Borges, Fanny, i la resta de la família s’estableix a Madrid, on el culte jove argentí freqüenta les tertúlies del Cafè Colonial, presidides per l ’intel·lectual espanyol d’origen jueu, Cansinos-Assens, que actua com a mentor d’en Georgy.

Al tornar la família a Buenos Aires el 1921, en Borges descobreix els suburbis que molt sovint trobem en els seus contes i poemes: Fervor de Buenos Aires, 1923, Luna de frente, 1925, i Cuadernos de San Martín, 1929. Al mateix temps comença a publicar nombroses col·laboracions en revistes literàries i diaris. Juntament amb altres escriptors, funda varies revistes com Prisma i Proa.

L’any 1931, una jove senyora de nom Victoria Ocampo, rica, intel·ligent i guapa funda la revista Sur, en la qual en Borges hi treballa des del principi fent crítiques bibliogràfiques i de cinema i, més endavant, escrivint-hi poemes i contes. En aquesta època coneixerà un escriptor que serà el seu amic de per vida: Adolfo Bioy Casares, amb el qual firmarà, en col·laboració, nombrosos llibres. Adolfo Bioy Casares es va casar amb la germana de la Victoria Ocampo, Silvina. Ambdues procedien d’una família d’oligarques i tenien per costum acollir en els seus salons escriptors de vàlua als quals brindaven l’oportunitat de donar-se a conèixer.

En Jorge Luis Borges, enamoradís de mena, va caure sota l’encís de la Victoria Ocampo que, en aquella època, enamorava tothom. La relació no va arribar a quallar, i es va saber que la Victoria havia rebutjat a l’escriptor. Borges va viure amb dolor aquell amor no correspost acompanyat de la seva mare, Leonor Acevedo que el va protegir sempre.

Abans de publicar el segon i últim treball que intenta resumir la vida d’aquest singularíssim escriptor i poeta, tancarem aquest primer lliurament amb un del seus inimitables poemes que han estat comparats per molts estudiosos als millors del Segle d’Or castellà:

BUENOS AIRES

Y la ciudad ahora, es como un plano
de mis humillaciones y fracasos;
desde esa puerta he visto los ocasos
y ante ese mármol he aguardado en vano.

Aquí el incierto ayer y el hoy distinto
me han deparado los comunes casos
de toda suerte humana; aquí mis pasos
urden su incalculable laberinto.

Aquí la tarde cenicienta espera
el fruto que le debe la mañana;
aquí la sombra en la no menos vana

sombra final se perderá, ligera.
No nos une el amor sino el espanto
Será por eso que la quiero tanto.

1:10 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

NOVA YORK - ISAAC BASHEVIS SINGER

Relacionem l’Isaac Bashevis Singer amb la ciutat de Nova York perquè, malgrat ser Singer polonès de naixement, va deixar el seu país i es va establir a la gran ciutat americana l’any 1935, fugint del perill imminent que pels jueus i altres pobles i col·lectius significava l’ascensió d’en Hitler al poder l’any 1933.

L’Isaac Bashevis Singer havia vingut al món a Radzymin, que algunes fonts anomenen Leoncin, un poblet a la vora de Varsòvia, l'any 1904. Allà, el pare del futur escriptor guanyador del premi Nobel l’any 1978, exercia de rabí tal com ho havien fet ja el seu avi i el seu pare.

Quan l’Isaac Bashevis Singer tenia quatre anys, la família, formada pels pares i quatre germans més, es va traslladar a viure a Varsòvia, en un suburbi molt humil on hi proliferaven lladregots, meuques i també venedors ambulants. L’Isaac Bashevis Singer sempre va dir que aquell racó de món havia estat la seva mina d’or literària.

En aquell barri, el pare de l’escriptor tenia assignada la funció de jutge rabínic, que consistia en fer de mitjancer entre persones que el visitaven per plantejar-li problemes. L’home era un profund coneixedor de les lleis talmúdiques així com de la càbala i, sense sou fix, mantenia la dona i els fills de les donacions que voluntàriament li oferien els seus parroquians.

Quan va esclatar la primera guerra mundial, la Basheva, mare del futur escriptor, va marxar amb els seus fills cap al poblet on ella havia nascut, un indret desolat conegut amb el nom de Bilgoray, on una societat minúscula vivia aliena a l’arribada de l’època moderna, completament immersa en el folklore i les supersticions. L’Isaac Bashevis Singer, que va romandre a Bilgoray tres anys, va gaudir nodrint la seva assedegada imaginació d’artista literari. Totes les seves sensacions de l’època serien reflectides en els seus incomparables contes, on l’autor sap alternar amb mestria el realisme més eixut i la hipnòtica màgia provinent del ric imaginari hebreu.

Quan la Basheva i els seus fills varen tornar a Varsòvia a reunir-se amb el pare de família, aquest va decidir que l’Isaac ingressaria en una escola rabínica. I així ho va fer durant un any en el qual va augmentar la seva ja important cultura especialment centrada en els coneixements filosòfics, a través de figures potents com l’Spinoza i a la lectura dels grans escriptors russos. Sovint reconeixia en la seva obra la influència de Gógol i de Dostoievski.
Un cop l'Isaac Bashevis Singer va haver dit al seu pare que no volia seguir la tasca de rabí, de seguida es va decantar per l’escriptura i es guanyava la vida com podia publicant crítiques literàries, cròniques i ressenyes, així com també contes serialitzats en el diari jiddisch de Varsòvia on , prèvia prova, va ser admès sense dubte, tan evident era la seva vàlua. En aquells temps va escriure una novel·la, La família Moskat, inspirada en la família Singer, que va assolir un èxit important i, a Varsòvia, va ser també un gran èxit el conte Satan a Goray, un relat sobre el fals messies. L’Isaac Bashevis Singer va ser també el traductor de l'alemany al jiddisch de la novel·la La muntanya màgica de Thomas Mann.

L’escriptor es va casar de manera purament simbòlica amb una noia anomenada Runya, amb qui va tenir un únic fill. Quan, l’any 1935, l’Isaac Bashevis Singer va abandonar Polònia, la seva dona, russa d’ideologia comunista, va marxar amb el nen cap a Moscou, i així es va acabar per sempre la seva curta relació.

Cal esmentar que el pare de l'escriptor va tenir un gran disgust quan el seu fill Isaac li va manifestar la seva manca de vocació rabínica. La família pertanyia a la confessió jueva dita hasidim o hasídica, que obliga a una estricta observança de la llei talmúdica, i el jove Isaac Bashevis Singer no només va trencar una tradició sinó que per poder-ho fer va haver de desobeir l’autoritat paterna.

L’Isaac Bashevis Singer va fer cap a Nova York atret per la figura del seu germà gran, Israel Joshua Singer, que tenia deu anys més que ell i ja feia molt temps que vivia a la urbs americana, on també exercia d'escriptor i col·laborava habitualment en el diari jiddisch Forverts, d’enorme difusió entre la societat jueva de la gran ciutat i que, a més de parlar hebreu i anglès, servava amb orgull i nostàlgia l’idioma dels jueus de l’Europa de l’Est. El jiddisch, idioma germànic, havia estat la llengua dels seus avantpassats, la que les mares empraven per dirigir-se als fills, la llengua dels veïnats i dels mercats, i l’Isaac Bashevis Singer n’és un dels seus més notables representants i l’únic a qui va estar atorgat el premi Nobel en aquest idioma, l’any 1978.

A Nova York, l’Isaac Bashevis Singer va viure moments de gran angoixa quan, al principi dels anys quaranta, en esclatar la segona guerra mundial, va estar en perill de ser deportat al seu país per les autoritats d’Estats Units. Afortunadament va aconseguir una pròrroga del seu permís de residència i, al cap de poc, li va ser concedida la ciutadania. A Nova York hi va viure quasi fins a la mort, això és més de quaranta anys, al sector conegut com Lower East Side, on encara hi roman un feu de població jueva dedicada sobretot al negoci tèxtil de factura senzilla. L’Isaac Bashevis Singer passejava a diari pel seu barri, especialment pel carrer Orchard, on hi ha encara un enorme mercat de roba de baix preu, un mercat colorista i estrident com ho devien ser els mercats que l’escriptor, quan era un nen, voltava i mirava a la vella Polònia i que constituïen la seva mina d’or literària.

L’escriptor va assolir un èxit immediat en arribar a Nova York. on de seguida va començar a col·laborar al Forverts amb el seu germà, Israel Joshua, que molt paternalment l’havia acollit.




La producció de l’Isaac Bashevis Singer és variada ja que, per una banda, conrea la novel·la d’estil tolstoià amb obres com Sombras sobre el Hudson i, de l’altra, escriu meravellosos contes per infants i adults on mostra el seu talent per abordar relats inequívocament realistes amb altres plens de fantasia.

A Sombras sobre el Hudson, l’escriptor retrata despietadament la societat jueva que viu còmodament a Nova York d’esquena a l’holocaust perpetrat als seus germans d’Europa. És una història crua, feta des del ressentiment però té un gran valor literari perquè l’escriptor sap reflectir una atmosfera i uns personatges d’intens calat humà. Amb aquesta obra, l’Isaac Bashevis Singer va ser comparat a Thomas Mann, i alguns estudiosos i crítics mantenen que el magistral pols del jueu polonès supera el del magnífic alemany quant a l’orquestració d’un riquíssim ventall de personatges molt clarament diferenciats que es mouen en diversos ambients, desorientats pel moment històric tan traumàtic que els ha tocat viure.

La crítica jueva dels Estats Units va reconèixer la qualitat de Sombras sobre el Hudson, però es va mostrar ofesa per la crueltat del narrador amb el seus germans de confessió i raça, però l’Isaac Bashevis Singer va respondre amb certa sequedat irònica que ell només podia escriure d’allò que coneixia i no en disfressava la seva percepció per dura que pogués semblar.

Un altre llibre interessant és l’obra autobiogràfica Amor y Exilio, on hi trobem explicats els seus primers trenta anys a Polònia: austers i terriblement desencantats. L’Isaac Bashevis Singer té una prosa concisa, lliure de barroquismes, aparentment senzilla i tan profundament precisa com la més nítida equació matemàtica. Quan llegim les obres de l’Isaac Bashevis Singer ens adonem de la dificultat que implica simplificar les coses més complexes, de com n’era de brillant el seu talent per escurçar la narrativa sense empobrir-la mai sinó, a l’inrevés, dotant-la d’una sòlida i contundent essència, i de com el ritme de la seva poderosa narrativa, així com l’estructura dels seus textos només poden ser fruit d’una ancestral saviesa que batega amagada a la sang.

S’han de llegir els seus contes, alguns d’ells publicats en castellà. Els de caire realista són ja moderns perquè l’Isaac Bashevis Singer retrata l’home del segle XX, i no n’esmentaria cap en especial perquè tots són prou bons. Podem recordar el cèlebre Yentl the Yeshiva Boy, que va ser adaptat, dirigit i interpretat per la Barbra Streissand en versió cinematogràfica i en forma de musical. L’autor es va manifestar insatisfet argumentant que l’Streissand havia conferit al conte un caire feminista del tot inexistent en el seu text.

Pel que fa als contes fantàstics, és difícil trobar-ne de més imaginatius i encantadors. En ells hi floten els dimonis i les bruixes, les noies maques i malvades, els homes vells, lletjos i rics, malediccions i encanteris, elements tots inspirats en el fèrtil imaginari hebreu que tan màgicament va alimentar la seva sensibilitat artística quan encara era un nen, allà a Polònia.

L'Isaac Bashevis Singer, nascut Itzak, o Itzuk Zinger, va afegir la paraula Bashevis al seu nom en homenatge a Basheve, la seva mare. Els últims anys de la seva vida, abans d’anar amb la seva tercera i última muller a viure a Miami, on hi va morir l’any 1991, l’escriptor es va fer vegetarià i solia passar moltes jornades al seu racó del Lower East Side seient als parcs on donava menjar als ocells per acabar prenent alguna cosa a la Cafeteria Garden, que visitava habitualment.

I ja, per acabar, un dels seus irònics acudits: En una ocasió en què li van preguntar per què s’havia fet vegetarià, ell va contestar que no era per la seva salut que havia deixat de menjar pollastre sinó que, si ho havia fet, era per la salut... dels pollastres!

Al peu d’aquest escrit deixo uns enllaços que permeten fer una recerca actualitzada de l’obra d’aquest meravellós autor que cap lletraferit lamentarà haver conegut.

Llegiu-lo si us plau.

Enllaços:
http://www.amazon/ uk.com
http://www.totselsllibres.com/
http://www.laie.com/

11:01 p. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

DUBLÍN - JOYCE (i III)

NORA BARNACLE

El dia 16 de juny és conegut a Dublín com el Bloom’s Day i és la data en què Joyce situa l’acció del seu Ulisses l’any 1904. Així, l’esmentada Dublín i altres ciutats del món creuades per un riu recreen en aquest dia la ruta que segueix en Leopold Bloom durant les poques més de vint-i-quatre hores de durada que té el seu periple per la ciutat del Liffey.

Girona i Sevilla, entre d’altres, s’apunten a celebrar la Diada d’en Bloom al marge de si la gent que hi participa han llegit o no l’Ulisses. Es tracta de caminar, menjar, divertir-se perquè en Bloom té una feina que l’obliga a voltar pels carrers, i tot sovint s’atura, primer per esmorzar, més tard per beure un trago o, simplement, per fer-la petar amb els coneguts que va trobant.

En James Joyce no va escollir perquè sí aquest 16 de juny de l’any 1904. Ho va fer per raons sentimentals, ja que aquest va ser el primer dia en què va sortir amb la Nora Barnacle. S’havien conegut sis dies abans, el dia 10, caminant pel carrer. En Joyce havia vist a la noia i li havia somrigut. De seguida li va preguntar el nom i varen concertar una trobada. A partir del dia 16 ja varen ser parella fins que els va separar la mort.

La Nora Barnacle havia nascut a Galway, al comtat de Connemara , l’any 1885. Tenia quasi tres anys menys que en Joyce, nascut el 1882. La Nora era filla d’un forner i d’una cosidora. Va fer estudis primaris en una escola religiosa i després va treballar com a portera i també en una bugaderia. Era una noia de caràcter, i quan el seu oncle matern la va pegar amb la corretja del cinturó perquè arribava tard al vespre, va fer el farcell i va pujar en un tren en direcció a Dublín. La Nora Barnacle deixava a Galway un pare ja fora de casa, expulsat per la mare a causa del seu alcoholisme, la mare, una germana i l’oncle Tom, el germà de la mare que ara portava les regnes familiar. La Nora, no estava disposada a rebre les seves violentes envestides. A Galway, la Nora Barnacle hi deixava també un amant, un xicot de salut delicada que no va superar l’absència de la noia. Aquest és el principi de la història que el personatge de la Gretta explica a en Conroy en el relat Els Morts.


Paisatge del comtat de Connemara


A Dublín, la Nora Barnacle es va emprar de cambrera en un cèntric hotel. Diverses fonts coincideixen que era una noia bonica i de caràcter molt obert. El mateix any 1904 va marxar amb en Joyce cap a Trieste que en aquella època era una ciutat austríaca. A Trieste, l’escriptor tenia una plaça de professor d’anglès a l’acadèmia Berlitz i donava també classes particulars a fills de gent adinerada. Allà va néixer a l’any 1905 el seu fill Giorgio i al 1906 va arribar la Lucia.

La família Joyce va adoptar l’idioma italià per parlar en família. En Giorgio Joyce tenia condicions per convertir-se en un distingit tenor, però les constants borratxeres li ho varen impedir Va resultar un gandul que, mentre va poder, va viure dels diners de l’hereva estat unidenca amb qui s’havia casat. Va ser pare d’un nen a qui van posar el nom d’Stephen en memòria d’en Dedalus.

Menys desgraciada no ho va ser la Lucia, que presentava un quadre esquizofrènic que fàcilment podia ser pres per una intel·ligència verbal inusitada que hauria heretat del seu progenitor. La Lucia tenia una enorme habilitat amb el llenguatge i parlava diversos idiomes des de nena. Un mal dia es va enamorar del prestigiós escriptor Samuel Becket, també irlandès i gran admirador de James Joyce. La relació va ser breu i difícil i la Lucia Joyce va haver de rebre seriosos tractaments psiquiàtrics.

En aquells temps començava a brillar la psicoanàlisi, i tot i que Joyce n’era molt contrari, va fer que la Lucia fos visitada a Zuric pel famós doctor Jung. Quan l’escriptor va voler que el metge comprovés el talent que la seva filla tenia amb les paraules, i que creia haver-li transmès ell, en Jung va ser molt dràstic: "On tu nedes, ella s’ofega." L’escriptor va passar a sentir-se responsable de la malaltia de la seva filla. Pensava que degut als seus excessos amb l’alcohol des de ben jove així com a una sífilis atrapada quan de solter freqüentava els bordells, la noia havia nascut amb una tara mental irreversible. La Lucia Joyce va haver de ser internada en un centre psiquiàtric del que només en va sortir per ser enterrada.

Expliquem tot això sota el títol de Nora, i està clar que no ho podem obviar perquè aquesta va ser la seva vida. La Nora Barnacle va suportar un home que bevia massa, un fill que seguia el mateix exemple i una filla boja. Concretament, a la Lucia no va voler veure-la més un cop va ser tancada. Fins on va poder, i va ser molt, va ser una bona mare, una excel·lent esposa, una endreçada mestressa de la casa i, a més, va ser capaç de llegir els textos que el seu home escrivia i donar-ne’n l’opinió amb la puresa del que no porta cap maquillatge intel·lectual, guiada només pel seu sentit comú i la seva franquesa. Així els relats que componen Dublinesos li agradaven molt i a l’Ulisses hi posava moltes objeccions. Sovint deia a en James Joyce, a qui ella anomenava Jim: "Tan bé que escrius quan vols i ves per on fas coses ben estranyes".

La Nora Barnacle va seguir sempre a en James Joyce: Trieste, Roma, Zuric, París... De vegades escrivia a la seva germana, a Galway, i es queixava de les borratxeres del seu home, de les hores i hores que passava tancat fent els seus llibres, de com el deixaria si se sentís capaç. Però no. No el va deixar mai i es va avenir, desinhibida com ho havia estat sempre, a mantenir amb l’escriptor unes relacions sexuals sovint desagradables objectivament perquè en Joyce era un home capriciós i sempre buscava noves sensacions per convertir-les en literatura. D’aquestes relacions res no n’hauríem de saber si no fos per les cartes que en Joyce li enviava a Trieste durant un temps que ell va passar a Irlanda. En aquestes cartes, l’escriptor recrea els records de la seva intimitat i la convida a seguir els seus jocs saltant amb l’imaginació, la distància que els separa.

Hi ha textos plens d’audàcia i tendresa i n’hi ha que podrien ser considerats d’un notable mal gust. No es poden fer judicis morals sobre cap relació consentida per dues persones adultes. L’únic inconvenient és que la intimitat escrita i descrita no està feta perquè hi entrin tercers que, en el millor dels casos, se sentiran espies i, en el pitjor, intrusos. Però la Nora les va publicar quan en Joyce ja era mort, per alleujar problemes econòmics. Algunes es varen subhastar a Sotheby’s a preus exorbitants.

La Nora es va adaptar sempre als mitjans força justos que l’escriptor tenia. Val a dir que ell va treballar tant com va poder per mantenir-la a ella i als seus fills. Quan, per sort, les mestresses de la llibreria Shakesperare and Co, de París, varen resoldre publicar l’Ulisses en un sol volum, i a causa de detractors i d’incondicionals, en Joyce va accedir a la fama, els ingressos varen anar a més.

Com a propina, una senyoreta moderadament rica, Harriet Shaw Weaver, de nacionalitat britànica, es va convertir en mecenes d’en Joyce. Era una dama soltera de més de quaranta anys i s’havia enamorat del Retrat de l’Artista Adolescent. Gaudia d’una herència del seu pare i estimava beatíficament que no li era necessària. Fins a la mort de la Nora, cada mes hi va haver un dipòsit important a favor dels Joyce procedent d’aquella senyoreta que mai no va poder entendre l’Ulisses.

Va ser en aquella època de sobtada alegria quan la noia de Galway es va començar a vantar d’aquell marit que més d’una vegada, i probablement amb raó, havia criticat. La criatura planera de franquesa rural es va cobrir de pells i joies. Si se li preguntava per altres escriptors que li poguessin agradar, responia que ella estava casada amb el millor del món i que cap altre podia despertar el seu interès. El que és cert és que la Nora mai no va ser aficionada a la lectura. A en Joyce li hauria agradat que llegís més però ella ja feia molt amb l’atenció que dispensava als escrits del seu Jim.

En James Joyce i la Nora Barnacle no es varen casar fins a l’any 1931 per evitar que els seus fills fossin considerats il·legítims. Malgrat ser legalment irlandesos des de l’any 1922 en què el país es desvincula de la corona britànica, varen romandre sempre ciutadans del Regne Unit. L’apatia política d’en Joyce era ben coneguda. Des d’infant als anys 80 del segle dinou, havia vist ja massa sang vessada. No creia que valgués la pena comprar la llibertat amb incomptables morts i sempre es va negar a fer cap manifestació de caràcter polític. La seva obra demostra que era irlandès fins al moll dels ossos. Havia estat educat en llengua anglesa quan la gaèlica de la que en tenia coneixements es parlava només en les zones rurals. És més que probable que si en Joyce hagués escrit la seva obra en gaèlic amb la mateixa qualitat, ni el coneixeríem atesa la debilitat de qualsevol llengua minoritària i, sobretot, davant d’un gegant com l’anglès.

L’any 1941 va morir en Joyce d’una úlcera de duodè. La Nora el va sobreviure deu anys. Ella havia estat la gran inspiradora de les dones creades per l’escriptor. La Molly Bloom, esposa del protagonista de l’Ulisses està físicament descrita com la Nora, i també l’Anna Livia Plurabelle del Finnegan’s wake i la Gretta de Els morts. La Nora Barnacle es va escapar sempre dels convencionalismes que regien la vida de les noies del seu temps, senyoretes victorianes i obstinadament catòliques que mai haurien agradat a en James Joyce, irreverent i sexualment alliberat de qualsevol tabú.

La Nora Barnacle va morir l’any 1955 a França, on hi vivia en una casa al camp, a causa d’una medicació mal dosificada. Fins a la fi dels seus dies va seguir essent alegre i divertida. Se la recorda com una persona encantadora, que sempre va tenir amics i és subratllada especialment la seva gran capacitat conversadora.


Bibliografia:

JAMES JOYCE
O’Brien, Edna
Weidenfeld and Nicholson
London 1999

NORA
Maddox, Brenda
Debolsillo-Ave Fénix
Barcelona 2001

CARTAS ESCOGIDAS
Joyce, James
Editorial Lumen

MI HERMANO JAMES JOYCE
Joyce, Stanislaus
Adriana Hidalgo Editora S.A.
Buenos Aires 2000

1:11 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

DUBLÍN - JOYCE (II)

ALTRES LLIBRES

Abans d’escriure l’Ulisses que tant per bé com per mal va fer famós al seu autor, en James Joyce ja havia escrit almenys dos llibres que mereixen ser comentats a part: Retrat de l’artista adolescent, publicat primer com a serial entre els anys 1914 i 1915, i Dublinesos, que malgrat estar a punt d’impremta l’any 1905, quan l’autor tenia només vint-i-tres anys, no va veure la llum fins gairebé deu anys més tard.

Comencem doncs pel Retrat..., ja que va ser el primer en sortir i que està escrit en l’estil conegut amb el nom de “monòleg interior”: El jove Stephen Dedalus, alter ego de Joyce, deixa fluir el seu pensament seguint l’ordre cronològic de la seva memòria racional i, amb veus diverses i sempre adequades que ja ens fan presagiar la seva reeixida voluntat d’innovació estilística, ens condueix, en un viatge dens i sovint torturat, pels difícils camins que van des de la seva més remota infància fins a l’esclat sublim de la primera, incipient joventut.

Dos moments ben concrets manifesten l’essencia d’aquest llibre i en fan imprescindible la lectura:

Primer: L’Stephen Dedalus recorda els seus anys d’ internat als jesuïtes. La veu és la d’un jove que ens fa sentir el dolor del nen que havia estat fins encara no feia massa temps. Passem per l’opressió soferta, una opressió basada en la implacable aplicació per part dels frares ensenyants, d’un catolicisme entès i transmès amb inhumana ferotgia. El món, la vida són presentats pels germans a en Dedalus i als seus companys d’escola com un catàleg d’amenaces. Cal obeir. Cal obeir sempre perquè si no fem allò que els monjos diuen que Nostre Senyor mana, anirem a l’infern, i els turments que ens hi esperen, segueixen predicant els jesuïtes, són esfereïdors, escabrosos. I compte! Són eterns. Per sempre. Dir que la recreació d’aquests records per part de l’autor és una lliçó de literatura seria una obvietat. Però s’ha de dir.

Segon: El delicat passatge en què el protagonista -ara la veu ja és la de l'adolescent- recorda, amb exquisit detall, una noia molt bella que ha vist en una platja de Dublín. La descripció de la noia admirada ens fa sentir de manera vibrant com en Dedalus descobreix el nou ésser que hi ha en ell. Està creixent. La bellesa de la noia el colpeix en un sentit estrictament estètic. Les sensacions que li desperta la visió són del tot innocents. El sexe encara no ha aflorat en l’Stephen en aquell dia gran en el que pren plena consciència que la seva vida de debò és a punt d’iniciar-se. Ja no tornarà als frares, tal vegada deixarà el seu país. També interpretarà el perquè del seu nom: Dedalus. Un nom que potser indiqui el seu destí. Cal assenyalar que, probablement i sense por d’exagerar, aquest fragment del Retrat... sigui un dels més bonics que mai s’hagin escrit. L’autor, com el més refinat dels orfebres, celebra, sol i joiós davant del mar, l’entrada indefugible de la joventut. És un cant íntim manifestat en un sublim llenguatge poètic que ens invita a llegir i a rellegir per atrapar-nos en el plaer de la seva constant, indescriptible melodia.

Aquesta és l’obra més autobiogràfica d’en James Joyce. En ella hi sentim els esdeveniments a través del fil del pensament del narrador que ens presenta un Dublín convuls i ofegat com ho està en aquell moment tota Irlanda, castigada per l'ocupació, les rebel•lions i les religions. El poder de pocs i la gana de molts assolen una terra estimada que Joyce deixarà. En Dedalus ja ens n’anuncia l’èxode. En Joyce, que quasi no va viure mai a Dublín, va convertir en llibres les múltiples facetes de la seva ciutat.

Dublinesos comptava amb dotze històries o relats quan l’any 1905 l’autor el va enviar a una editorial. De seguida se li va fer saber que el contingut del llibre seria considerat altament immoral. En James Joyce que, com hem dit abans, només tenia vint-i-tres anys en aquell moment, en va esperar deu més per veure el llibre publicat. Aquest període tan dilatat li va servir, no obstant, per afegir al recull tres relats més. Tot plegat quinze contes a ser tinguts en compte si se’m permet el fàcil joc de mots.

Llegir Dublinesos és una vegada més entrar a la ciutat d’en Joyce. Quantes vegades hem escrit la paraula Dublín? Algunes històries són quasi mínimes perquè parlen del senzill dia a dia que tan meravellosament sap conrear l’autor, i ho fan amb una economía narrativa insòlita a l’any 1905. En més d’un dels relats, l’autor gairebé prescindeix del narrador. A través dels diàlegs dels personatges ens assabentarem dels fets. De vegades només es tracta de mostrar una disbauxa tavernària que no passa d’anècdota però és tan divertida i vibrant i, sobretot, tan al marge del temps que podria haver estat escrita avui mateix.

Val la pena llegir tots el contes. Des del més aparentment senzill fins al més ambiciós, tenim davant dels ulls un aplec de models literaris:

L’ Eveline té cura del seu vell pare però ara te l'ocasió de fugir amb l’home que estima, un mariner que la durà a Buenos Aires. Està molt il•lusionada malgrat saber que la criticaran. A més, el pare sovint li clava roncs. A l’Argentina es casarà amb el mariner. Demà es trobaran al port. Què farà l’Eveline? Marxarà? O es quedarà?

Argila ens introdueix en el món de la Maria, una dona soltera de mitjana edat que treballa en una empresa fent de bugadera. Aquell dia té festa i se sent molt feliç perquè anirà a veure els seus nebots. Ells són encara criatures i els comprarà pastissos. Tan de bo els dos germans de la Maria fessin les paus d’una vegada. Ja fa temps que no es parlen. Ella els estima tant a tots! És la seva família.

Els morts és el més llargs dels relats i diuen que el millor del recull. Per la seva complexitat és quasi una novel•la. En Joyce ens hi explica el sopar i ball que celebren cada any les senyoretes Corkan, tietes d’en Conroy, el protagonista de la història. Aquest Conroy no n’és d’altra que el propi autor. Tornem a estar a davant d’un text autobiogràfic. Al sopar i ball hi assisteixen familiars i amistats de les encantadores dames Corkan, professores de música jubilades. De seguida creix en l’ambient l’atmosfera de festa i es riu i es canta però també es discuteix de política i de religió. Quan ja de matinada la gent va retirant, un cantant interpreta una bella cançó irlandesa. La Gretta, esposa de Conroy, s’emociona en sentir-la. Quan ella i en Conroy arriben a la cambra de l’hotel on s’hostatgen, ell li pregunta el perquè de les seves llàgrimes i ella li’n explica el motiu mentre en Conroy l’escolta inquiet i commogut.

I això només per començar. No em dol fer-me pesada insistint en com n’és d’agradable llegir aquests relats. Tots quinze. L’autor, tan jove, ja té una importantíssima percepció psicològica i hem de subratllar quin talent que tenia tant per la narració com pels diàlegs. Recordem per si cal que totes les històries tenen per escenari la ciutat de Dublín. De fet Dublinesos ja prefigura l'Ulisses, si bé d'una manera racional i clàssica. Si els comparem, Dublinesos seria una pintura figurativa de la ciutat mentre que l'Ulisses, amb el seu ímpetu experimental, es podria equiparar a l'obra dels pintors de l'abstracte.

Dóna gust veure com l’Eveline, un personatge tan comú, esdevé, en mans de l’artista, un ésser individualitzat que brilla a través de la seva falsa insignificança. La protagonista d’Argila, la Maria, el podria haver creat la Mercè Rodoreda ja que sembla cosina germana de la tendra i polida Colometa. Els estudiosos diuen que el personatge és parent de la Felicité, un ésser de la collita d’en Gustave Flaubert, protagonista del seu magnífic conte Un coeur si simple. Cal remarcar que Joyce, lector molt selectiu, era un entusiasta de l’escriptor francès.

Els morts, per si no la teníem, és l’evidència del geni. Ens trobem en els càlids salons de les tietes Corkan per divertir-nos, però també hi escoltem interessants converses on queda reflectida la situació d’Irlanda en aquells anys, així com la posició d’en James Joyce amagat darrere d’en Conroy al final de la cançó The Lass of Aughrim i el posterior relat de Gretta al seu marit.

John Huston va fer de Els morts una molt bona adaptació cinematogràfica amb el nom de Dubliners. En ella hi sentim la cançó. Però la visió de la pel•lícula no ens ha d’excloure de la lectura del relat. Més aviat ens hi ha d’acostar, ja que funciona més la forma literària en què va ser concebuda que no pas les imatges que ens ofereix John Huston, per impecablement fidels que siguin. Aquí en James Joyce fa el que és conegut com una “obra coral”, ja que a la festa de les tietes Corkan hi ha força convidats i, en graus diferenciats, cadascú hi diu la seva. L’autor actua en aquesta història tan segur i afinat com el millor mestre d’orquestra.

I encara hi ha altres llibres. Però ja ens hem allargat massa. Esmentarem Finnegan’s Wake en el que l’escriptor va invertir disset anys quasi a temps complert i que, per variar, transcorre a Dublín. La protagonista, l'esposa de Finnegan es diu Ana Livia Plurabelle. Aquest "Livia" fa al·lusió al riu Liffey, que creua la ciutat. Els que han llegit i estudiat aquest llibre coincideixen en el seu virtuosisme lingüístic i també en el fet que és de mal llegir. Hi ha l’obra de teatre Exiliats, que no ha fet mai fortuna, i Giacomo Joyce, una novel•la massa breu que recrea fets de la vida de l'escriptor a Trieste, on hi exercia de professor d’anglès. També havia escrit poemes molt bells influït per Lord Byron...

Força més de mil paraules, massa, per transmetre el meu entusiasme per l’escriptor irlandès. I tant és l’entusiasme, que ni amb el doble de paraules sentiria que li he fet prou justícia.

1:38 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

DUBLIN - JOYCE (I)

Primer, ja fa molts anys, per mi Dublin era la capital d’Irlanda. Després, quan em vaig descobrir lletraferida, vaig saber que tant la ciutat com tota la República eren, i són, un fèrtil jaciment d’importants escriptors.

No podem parlar de la literatura en llengua anglesa sense passar per en James Joyce, que segons els experts va revolucionar l’ idioma fins al punt que, a partir de la publicació del seu famós Ulisses, ja no es va escriure com abans. Aquell home, especialment dotat per jugar amb les paraules, i a través d’una obra tant controvertida com és l' Ulisses, va immortalitzar des del continent europeu on vivia, la petita, compacta i vibrant, ciutat illenca, més propera a les inquietants boires escandinaves que no pas als nostres territoris marcats a foc per Roma.

Tothom ha sentit a parlar de l’Ulisses, un llibre tan famós com poc llegit, i tanmateix trobem l’empremta del seu estil intencionadament innovador, en forma i fons, en gran part de la literatura posterior de tot Europa així com a la dels Estats Units. Cada llengua anhelava un Ulisses pel que significava de revolucionari en llur literatura.

Alemanya va tenir en l’escriptor Alfred Döblin i el seu Berlín Alexanderplatz una obra comparable, si bé l’autor germànic va negar sempre l’influencia de l’escriptor irlandès, i es va remetre als antics i molt elaborats clàssics del seu país per explicar l’origen i l’estil, tan poc convencional i, per tant, innovador també, de la seva novel·la.

Als Estats Units, el celebrat William Faulkner s’autoerigeix com el legítim hereu de James Joyce. Llibres com Llum d’Agost o Mentre agonitzo ho evidencien, si bé cal remarcar que l’escriptor del Sud d’Estats Units, distant i críptic, és home de geni per dret propi. A saber què hauria escrit de no haver llegit mai Joyce. Segur que una obra de la mateixa magnitud que la que ens ha deixat i que jo trobo dura i pedregosa, sense poder ignorar mai la força del talent del seu autor.

Algú va escriure un llibre titulat Ulisses no és una novel·la . És veritat, perquè l ’Ulisses té el defecte i la virtut d’allò que és inclassificable. El seu format és el d’un llibre, però qualsevol incursió total o parcial en el seu contingut ens fa sentir fàcilment que en realitat el que tenim davant dels ulls és una ciutat.

L’autor vol inventar una forma d’escriure i, per tant, de llegir i potser de parlar. El seu importantíssim coneixement de l’ idioma anglès i el seu do per compondre tenint en compte no només el sentit de les paraules sinó també el seu so, l’indueixen a omplir uns quants centenars de pàgines que, amb narrador o sense, vibren, criden, ploren, riuen, dormen, xerren i fan soroll, o parlen en veu baixa sota la pluja intermitent o en el refugi tèrbol i protector dels bars, i de les cases, i dels bordells, i de les biblioteques..., sense oblidar-nos de la Torre Marcello i de la universitat. I del riu Liffey, que persistent i pacífic va seguint el seu curs sense saber que algú va escriure el seu nom moltes vegades.

Quan un visita la ciutat, com em va passar a mi, sense conèixer ni una línia del famós Ulisses, però conscient que aquella i no cap altra és la ciutat que en Joyce va immortalitzar, ja pressent en l’atmosfera humida, en l’intens color plom que mostra el cel, en els carrers i els edificis que per causa de la pluja constant brillen com bronze i coure, la presència de l’home que va viure a Dublín poc més dels seus primers vint anys però que es va endur la ciutat i la va escriure per fer-la existir més.

En James Joyce, jove, inquiet i molt cansat de les convencions que li exigia la política i la força clerical que el seu país tenia, va escriure el seu Ulisses des de les llunyanes Trieste, Roma o París. Així va anar creant un llibre tant o més important per la seva influència que no pas per les coses que ens hi explica, tan quotidianes i tan poc lineals que inevitablement esdevenen un calc de les vides anònimes que dia a dia vaguen per oficines, restaurants i carrers.

La grandesa de l’Ulisses radica en el fet que l’heroi és un home comú, de nom Leopold Bloom, que durant una mica més d’un dia viu la seva particular odissea a imatge i semblança de la que va viure el clàssic, però en una versió urbana, obscura i modesta, despullada de qualsevol intenció èpica. En Leopold Bloom és un de tants, un ser inofensiu que surt cada matí d’Ítaca per retornar-hi quan ha fet la jornada i trobar-hi una Penélope abstreta i deslleial, la Molly Bloom, que fa veure que dorm mentre escolta com el seu pensament va recreant moments de la seva vida en un magistral soliloqui que sembla néixer sol, és a dir, no s'hi percep la mà de l’escriptor, i que entre racional i somniador, lineal i dispers la va portant a la son desitjada.

El seu marit, en Leopold Bloom, sap que ha estat enganyat per la seva muller. Ho lamenta però no ho pot arreglar. Aquell dia en Leopold ha tingut un incident a la platja. Una noia bonica i ell no han creuat cap paraula. Ell només la mirava. Ella l’ha castigat. Per què? També ha conegut el jove Stephan Dedalus. S’ha recordat del fill que ell i la Molly varen perdre fa anys. Això els va distanciar tant!

És una nit com una altra i un bon home de nom Leopold Bloom, jueu convers d’origen hongarès que, sense pretensions, podria simbolitzar la unió de les cultures i de les creences, dorm, com té per costum, capiculat al costat de la Molly a la que tant estima.

10:45 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...