ÀPATS DE FONDA

Des de que vam prendre la decisió d’endegar aquest bloc, ja tenia pensat dedicar un post a aquest llibre que Cossetània Edicions, de Valls, va publicar fa només un parell d’anys en la seva col·lecció “El cullerot”, una magnífica col·lecció de llibres on la gastronomia catalana n’és la protagonista, i on les signatures d’autors, entre d’altres, com ara l’historiador, crític d’art i assessor gastronòmic Jaume Fàbrega, o del cuiner i professor de cuina Pep Nogué -prou conegut pels amics blocaires que hem anat a les seves classes-, o de la cuinera, nutricionista i professora nord-catalana Eliana Thibaut i Comalada, impulsora, a la Catalunya Nord, dels Tallers de Cuina Catalana Tradicional, són prou significatives per albirar el rigor i la seriositat d’aquesta col·lecció.

L'autor, Jaume Carles Font va començar a publicar llibres basats en els bolets: Els bolets del Maresme (Caixa d’Estalvis Laietana, 1982), i Anem a buscar bolets (Altafulla, 1988). Aquesta passió per la micologia el va portar més endavant a introduir-se en el món de la cuina i a publicar Cuinem els bolets (Aixernador d’Argentona, 1989), La cuina tradicional dels bolets (Cossetània Edicions, 2002) i, en castellà, Recetas tradicionales con setas (Austral Media – Cossetània, 2004).

A Àpats de fonda, Jaume Carles Font ens aporta "165 receptes per menjar –segons ens fa saber en el subtítol del llibre- com a les fondes”, entenent com a fondes aquelles cases de menjar on s’hi serveixen indefectiblement plats elaborats segons les formes tradicionals i depenent dels ingredients que aporten les diferents estacions de l’any.

L’autor, segons explica en el Pròleg del llibre, va anar recollint receptes que li van ser facilitades d’una forma completament desinteressada per persones relacionades amb el món de les fondes, alguna de les quals ja havien abaixat per sempre les portes, i és interessant constatar que totes i cadascuna de les receptes d’aquest llibre han estat provades -algunes fins i tot més d’una vegada- pel mateix autor abans no va donar per bona la transcripció que en va fer al llibre.

Amb una interessant introducció formada pel Pròleg, els Agraïments, la Introducció en sí, així com per dos apunts titulats “La cuina de les fondes a través de les estacions” i “Un exemple d’un àpat d’una família rural”, el llibre està dividit en els següents capítols:

Les salses i els brous base.
L’arròs.
El bacallà.
Els brous i les sopes.
Les carns.
El conill i l’aviran
Les hortalisses i els llegums.
Els ous.
La pasta.
El peix i el marisc.

A totes i a cada una de les receptes s’hi indica el nombre de comensals (4, 6 ó 8 persones) amb què haurem de comptar segons la quantitat dels ingredients indicada, i a tots els capítols totes les receptes van per ordre alfabétic de l’ingredient principal. També és important remarcar que no hi ha ni un sol ingredient que no poguem trobar a la plaça, a la botiga de queviures o al supermercat.

He estat repassant les receptes d’aquest llibre que recordo haver fet alguna vegada, i el llistat és el següent:

Arròs amb bacallà; Bacallà al forn; Bunyols de bacallà; Galtes de porc al forn; Llaminera guisada; Mandonguilles amb mongetes; Ànec amb cireres; Conill amb castanyes i bolets; Pollastre amb escamarlans; Mongetes amb cloïsses; Fideus de peix; Calamars amb salsa picant; Llobarro amb patates al forn; Musclos a la marinera; Tonyina estofada.

M’agradaria remarcar que en aquest llibre no solament no m’he trobat amb cap error de redactat –cosa, malauradament, cada vegada bastant més habitual en el món editorial d’avui-, sinó que he observat que a totes les receptes l’autor no dóna per suposat cap pas perquè ja hagi estat explicat anteriorment, pel que cada una d’elles pot fer-se pas a pas i seguint, a més a més, les instruccions per l’ordre en què han estat redactades.

El fet que m’agradi llegir i l’afició que tinc per la cuina, han provocat que m’hagi comprat bastants llibres d’aquesta matèria, que m’hagi embrancat a començar interminables col·leccións per fascicles, i que m’hagin obsequiat pel meu sant o pel meu anniversari o per les festes de Nadal o de Reis amb llibres de cuina, alguns d’ells en edicions m’atreviria a dir que luxoses, molts dels quals, però, ocupen el seu lloc a la prestatgeria sense que els hagi pràcticament consultat. Aquest dels àpats, tal i com jo l’anomeno, encara que sí que té, com és natural, el seu lloc a la prestatgeria, ronda tot sovint per la cuina, per la taula de l’estudi, i s’ha fet un bon tip de viatjar amb mi fent-me companyia en el tediós trajecte amb tren i Metro que he de fer per anar i venir cada dia de la feina a casa i de casa a la feina.

En definitiva, i ja per acabar, dir que moltes vegades he pensat, al consultar-lo, que els 15 euros que em va costar han estat una de les “inversions” més afortunades que he fet mai amb llibres, siguin de cuina o del que siguin.

Jaume Carles Font.
Àpats de fonda. 165 receptes per menjar com a les fondes.
Cossetània Edicions (Valls).
Col·lecció “El cullerot”, núm. 41.
Primera edició: octubre del 2006.

4:38 p. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

I AQUEST MEME S'HA ACABAT

Bé, doncs..., tal i com ho diríem si això fos un conte explicat a la manera d’abans: Vet aquí un gos, vet aquí un gat, i aquest meme s’ha acabat!

No cal que us digui que aquest ha estat el primer meme promogut des de la Samfaina, i la prova més evident és que quan vaig insinuar-ne la iniciativa a través d’un comentari al bloc El cafè de nit, ni tan sols sabia que d’aquest tipus de participació entre blocaires dedicat a un tema en concret se’n deia "meme", sinó que a mi em sonava que se’n deia alguna cosa així com "mec". Sort de la senyu, coneguda també com Gemma la dolça, que va intuir de seguida de què es tractava i em va fer saber quin era el nom correcte, i així va ser com, amb l’ajut i consells dels cafeters noctàmbuls i de la mateixa Gemma, va endegar-se aquest meme, que, tal i com us podeu imaginar, hauria sigut la riota de tothom si arriba a sortir batejat amb el nom de "Mec Cuinar és senzill"… Buf!... Només d’imaginar-m’ho, sento que em pugen tots els colors a la cara.

Les primeres i entusiastes adhesions en forma de comentari no es van fer esperar i, de mica en mica, s’hi van anar afegint més i més blocaires que van fer-hi arribar les seves receptes fins a un total definitiu de trenta-nou!

Un dels problemes que es van plantejar va ser que hi havia blocaires que no tenien el llibre de la Montserrat Seguí a qui anava dedicat el meme, i un altre problema que també es va plantejar va ser que hi havia gent que hi volia participar però no tenia bloc...

Tots dos problemes van poder-se solucionar gràcies, de nou, a la senyu i als cafeters noctàmbuls, ja que la primera va penjar al seu bloc, La cuina de casa, l’índex del llibre escanejat, oferint-se, a la vegada, a enviar per e-mail a qui li demanés qualsevol de les receptes que triés, i els cafeters noctàmbuls van crear un bloc especialment pensat perquè els que no tinguessin bloc hi poguessin també participar i que van batejar amb l’encertadíssim nom de El bloc dels sense bloc. No cal dir que gràcies a aquestes dues iniciatives el meme n’ha sortit molt beneficiat.

Aquest meme ha servit perquè molta gent hagi conegut aquest magnífic llibre de cuina i també, per als qui ja el coneixien, per descobrir-hi interessants receptes que potser els havien passat per alt o que potser no s’havien atrevit a fer imaginant-se que eren més complicades del que semblaven a primer cop d’ull.

És per tot això que acabo d’explicar que m’agradaria donar de tot cor les gràcies a tots i a cadascun dels participants i comentaristes, i permeteu-me que faci públic també un especial agraïment a en Josep Manel Castel, artífex del disseny del bloc, del logo del meme, i l'ajut sempre a punt per a qualsevol dificultat tècnica, així com a la Maria Jesús, del bloc Sabores dulces, que va tenir la sort de conèixer en persona Montserrat Seguí i la gentilesa d’enviar-me un llarg i interessant e-mail on m’ho explicava amb detall i que, sens dubte, anirà molt bé per poder fer una petita introducció si es decideix publicar en format PDF les receptes d’aquest meme.

I ja, per acabar, no em puc estar d'explicar-vos una curiositat: Per intentar que la traducció al castellà del post on es convocava aquest meme fos el més fidel possible a l’original en català, anava fent servir el traductor del bloc mirant de canviar algun mot que, o bé el traductor no tenia en el seu diccionari, o bé en donava una definició errònia quan la paraula en català podia tenir més d’un sentit… Doncs bé, això últim va passar sense que ho pogués evitar amb el cognom de la protagonista del meme: "Seguí" i, si feu la prova, veureu que, malgrat ser un cognom, el traductor també el tradueix, però ho fa com si fos la primera persona del singular del pretèrit perfet del verb "seure" . Per tant, la Montserrat Seguí queda "batejada", en castellà, com la Montserrat Senté… Ja és ben cert que, com cantaven els de La Trinca, "són coses de l’idioma".

Però encara no he acabat, ja que em guardava pel final del tot la cirereta que culmina el pastís: La prova més evident que aquest meme ha servit fins i tot per animar a gent per a qui la cuina de casa no és un lloc on els agradi massa feinejar, la tinc en aquesta fotografia:



No diríeu mai qui va fer aquest magnífic plat de calamars, eh?...

Tatxan, tatxan…

Doncs bé, l’autora d’aquest magnífic plat de calamars que veieu en aquesta fotografia és ni més ni menys que… la Glòria!!! Sí, sí!, la Glòria, la Glòria!!!…, però la Glòria samfainera, eh?, a la qual i després d’haver llegit la recepta de la Seguí al bloc El cafè de nit li va semblar tan apetitosa que es va animar a fer-la, i amb el seu estil tan lacònic quan parla de cuina –i tan diferent de quan parla de llibres, de música, de cinema…-, em va enviar un e-mail on em deia textualment (faig un copia i enganxa de TOT el text d’aquell mail): "Contribueixo al "meme". Apa! Eren boníssims."

Què?… Bocabadats us heu quedat tots, oi?

Gràcies de nou a tots, amics!

11:55 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

CLASSE AMB LA CARBÓ

Com que toca crònica, sobretot per als que no vau poder venir per una raó o una altra a la classe d’ahir amb la Mireia Carbó, faré la meva intentant explicar la bona estona que, amb l’estil inconfusible de la "profa", vam poder viure tots els que hi vam assistir.

De debò us dic que l’ambient que hi ha abans de començar la classe sembla talment el d’un col·legi el primer dia després de les llargues vacances d’estiu:

"Ei!!!! Com estàs?…. no t’ho he dit al bloc, però vaig fer aquella salseta i em va sortir boníiiiiiisima! No tenia vinagre de xerès, però en vaig fer servir un de normal, el que hi poso sempre a les amanides, i els convidats es van quedar al·lucinats!"

"Noiiiiiiis, quines fotos!!!!… A mi em surten un "xurro", i mira que m’hi estic estona, eh?..."

"Com va la contractura? (…) Ahhhh!, perquè fas molt bona cara, eh?… Vols dir que aquest camàndules que tens per marit no fa una mica de comèdia perquè li agrada que el cuidin? (…) Mira, mira, com riu, el punyetero!"

"Oh, nena!: Quina panxa fas ja, eh?… Pel setembre, oi, vas dir que et tocava? (…) Oh, sí! Passar els darrers mesos de l’embaràs amb aquesta calor és molt pesat. La qüestió és que et trobis bé, però."

Jo em mirava de reüll, de tant en tant, la gent que no era de la colla, i gairebé tots feien cara com volent dir: "Ui!, sí que són amics!… Sembla que es coneguin de tota la vida… Hauré de venir més sovint."

Va costar una mica, val a dir, que es fes silenci quan la Carbó va posar-se al capdavant dels fogons, però quan es va fer, totes les mirades es van concentrar, i ben concentrades, cap a ella que, sense cap mena de preàmbul, va començar a explicar el primer dels tres plats programats per a aquella classe.

I aquí sí que tria i remena de tot un reguitzell de consells i d’idees.

Amb els ingredients: Per què comprar, per exemple, crema de llet específicament per guisar i no pas per muntar, si la que comprem per muntar tant ens pot servir per una cosa com per a l’altra?…

O amb els materials: Per què trencar-nos el cap buscant motlles específics si, a vegades, un senzill got de plàstic ens pot fer les mateixes funcions que el motlle metàl·lic o de silicona que hem d’anar a buscar a la botiga especialitzada que està a la quinta forca?…

Fa lleig, està clar, si algú ens veu que, en lloc d’utilitzar el pinzell reglamentari de pastisseria, per pintar una massa fem servir els dits, però…, algú s’ha fixat mai que en aquests pinzells és molt difícil, sobretot a la part de la juntura entre el mànec i els pèls, eliminar-ne completament les restes d’ou o de farina que hi queden enganxats cada cop que els fem servir?… Amb les puntes d’un parell o tres de dits de les mans (ben netes, està clar!) podem "pinzellar" perfectament amb ou batut qualsevol massa tan bé com amb un pinzell i amb molta més garantia higiènica.

Hem de deixar de fer un arròs, per exemple com el de verdures que ens va ensenyar a fer a la classe, si no tenim una paella amb dues nances, és a dir, la típica paella valenciana, de la mida que necessitem?… Però si amb una paella normal tenim exactament les mateixes prestacions!

El que més m’admira de la Carbó és que, a part del gran instint natural pedagògic que té i que va mantenint durant tota la classe, sap salpebrar-la amb enginy, bon humor i constants picades d’ullet, i el caliu que s’aconsegueix formar entre ella i els alumnes, fa que tinguis la sensació que tots aquests ingredients es van coent en un plàcid i rítimic xup-xup durant les gairebé dues hores que duren les seves classses, amb un resultat final més que satisfactori.

"Ei!, he de marxar, que ja és molt tard…"

"El pastís de formatge està boníiiiiisim! No l’has tastat?"

"Vinga, va!, que hem de fer les fotografies!"

"Lluíiiiiiiiis!"

(Moltes gràcies, Josep i Glòria per la fotografia que il·lustra aquest post.)

2:00 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

MEME CUINAR ÉS SENZILL

Actualització (17-VII-08)

Els amics blocaires que encara no tingueu bloc podeu enviar les vostres receptes amb la corresponent fotografia a un d’aquests dos e-mails:

enricbaye@gmail.com

josepcolet@gigamail.cat

i les vostres receptes seran publicades al bloc que han creat especialment per a aquest efecte en Josep i la Glòria, d’El Cafè de nit, amb el nom de EL BLOC DELS SENSE BLOC.

Actualització (09-VII-08):

Com que tampoc vindrà d'aquí, el fet d'haver rebut uns quants correus dient-nos que s'han enterat massa tard per participar en aquest meme, creiem que ampliar el termini d'admissió de receptes fins al dia 31 d'aquest mes de juliol farà que hi pugui haver més participació. Això sí: No hi haurà cap més ampliació, eh?

Benvolguts:

Tant en els posts que escriuen molts dels blocaires gastronòmics, així com en els diferents comentaris que hi reben, s'hi observa que som molts i molts els que hem utilitzat el llibre Cuinar és senzill (Cocinar es fácil, en l'edició en castellà), de la cuinera i professora de cuina Montserat Seguí de Queralt, tant per fer les nostres primeres i tímides passes per posar-nos davant els fogons casolans, com per quan hem tingut ja el valor i la confiança suficients d'embrancar-nos a l'hora de fer receptes més complexes.

Cuinar és senzill és tot un clàssic, ja que fa més de trenta anys des de la seva primera edició, i les receptes, totes elles comprovades i explicades de forma clara, sense utilitzar mots aliens i entrevessats propis de professionals, ni ingredients estranys a la nostra cuina, són, a més a més, vigents avui en dia al cent per cent.

És per tot això que, a partir d'un comentari enviat al bloc Cafè de nit, es va suggerir la idea de fer un MEME dedicat a la Montserrat Seguí i a aquest llibre que tant ens ha ajudat, on tothom que hi vulgui participar haurà de penjar al seu bloc una de les receptes que figuren en el llibre, amb la corresponent fotografia, deixant constància que és per participar en el MEME Cuinar és senzill, i enviar a aquest post un comentari on hi figuri l'enllaç al seu bloc.

Per tal que el MEME no s'eternitzi, el darrer dia per enviar les receptes serà el proper 11 de juliol.

Un cop rebudes totes les receptes dels qui hi hagiu volgut participar, es pot intentar fer un llibre en format PDF, ja bé sigui per tenir-lo a l'ordinador o, qui així ho desitgi, fer-se'l imprimir i relligar per tenir-lo com a record físic i, fins i tot, per exemple, si ens anem trobant o coneixent algun dia, ens els podrem anar signant els uns als altres, perquè nosaltres en serem els autors.

Però d'això ja en parlarem més endavant, ja que tot dependrà de l'èxit que tingui aquest MEME.

Què?… Ens animem?… Vinga, va! Comenceu a pensar, a fer, i a enviar les vostres receptes!

Podeu anunciar aquesta convocatòria penjant aquest logo al vostre bloc si copieu l'enllaç d'aquí sota:

<a href="http://samfainadarts.blogspot.com/2008/06/meme-cuinar-s-senzill.html" title="Meme Cuinar és senzill"><img src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg48P_LwnyK2TEM1pAE1mhIcDe2IKn4agYR2SRksUjhFr5PWDO7e2oXwuI3iGw3Mkz9ozP0OMeCoP9yj9ILCxXiJK5hyrw-yEnPsdx0NEyIcvM13CRpltCPdHyL5fNYen5O44nKcSnZifbZ/s320/meme.jpg" width="200" height="200" alt="Meme Cuinar és senzill" /></a>

Totes aquelles persones que vulgueu participar en aquest MEME però que no tingueu bloc, podeu fer-ho posant-vos d’acord amb algú que sí que en tingui i publicar les vostres receptes al seu, de bloc. Per descomptat que, aquí, a Samfaina d’Arts, si hi envieu les vostres receptes i fotografies via mail (enricbaye@gmail.com) hi tindran el "post" corresponent, i no cal dir tampoc que les receptes poden estar redactades en la llengua amb què us sigui més còmode escriure.

Tant la Glòria com jo volem agrair infinitament a en Josep Manuel Castel la seva valuosíssima i entusiasta col·laboració en aquest bloc, ja que a ell li devem el disseny i és qui sempre ens resòl tots els problemes tècnics.

Han publicat la seva col·laboració:

Manel, de Cuinar és generós
Eva, d'El cullerot festuc (I) - (II) - (III)
Glòria, d'El cafè de nit (I) - (II) - (III)
Carme, de Cocina con sabor
Francesc, de A la taula i al llit...
Ester, de Cuinar per fer feliç (I) - (II) - (III)
Tere, de Boston 1955
Mª Jesús, de Sabores dulces
Xaro, de Cuinetes (I) - (II)
Txell i Kike, de La cuina vermella
Gemma, de La cuina de casa
Núria, de CocinArt (I) - (II) - (III) - (IV)
Manduca, de De La Habana vino un barco cargado de...
Ramon, d'El bloc dels sense bloc (I) - (II)
Eva Urbano, d'El bloc dels sense bloc (I) - (II)
Josep Bayé, d'El bloc dels sense bloc (I) - (II) - (III) - (IV) - (V) - (VI) - (VII)
Enric, de Samfaina d'Arts (I) - (II) - (III)
Maria, d'El bloc dels sense bloc
Anna Moreno, d'El bloc dels sense bloc

8:42 p. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

DAVID LIENAS O L'AFABILITAT

Si hagués de definir amb un sol mot en David Lienas, el magnífic cuiner i, tot i que soni a molt afalagador, afegeixo que encara millor persona, el qual va fer una classe de cuina a l’Espai de Consum de Bon Preu i a la que tot un grup de blocaires i de comentaristes vam tenir l’oportunitat d’assistir-hi divendres passat, l’adjectiu més adient crec que seria el de afable.

A la gran majoria dels que creiem que la cuina és el lloc de la casa on, a part de la nevera i del micoones, s’hi poden fer moltes més coses que no pas una amanida, o unes patates fregides i un bistec a la planxa, ens agrada veure els espais que programen els diferents canals de televisió dedicats a la cuina, i no cal dir que, agradin més o menys els personatges que els protagonitzen, sempre s’acaba aprenent o descobrint una cosa o una altra interessant, però, com molt bé sabem, a la televisió el temps és or, i de ben segur que si per aquelles coses el cuiner o la cuinera de torn s’ha equivocat, ja sigui dient alguna cosa que no pertocava, o fent un gest poc televisiu o, què sé jo!, pifinat-la just en el moment d’abocar l’oli a la cassola posant-n’hi poca o massa quantitat, el realitzador atura immediatament la presa i tornem-hi que no ha estat res…

És, salvant totes les distàncies, el mateix que passa quan vas a vuere un concert de -o del- que sigui en directe, o bé sents la gravació feta en un estudi del mateix en CD: És en el directe on hi sents -o no- aquelles vibracions úniques que et fan sentir d’una manera absolutament diferent el mateix.

En David és un home pausat i tranquil a qui se li nota a la llegua que és un entusiasta de la feina que fa, però, a la vegada, és un comunicador compulsiu: no fa ni un sol pas sense donar tot un munt d’explicacions del perquè el fa.

A més a més, em va agradar moltíssim, a mi, que no sóc precisament cap entiusiasta del jazz, el sentit de la improvisació que té en David Lienas fugint, cada dos per tres, de la música preescrita.

Posaré un sol exemple, prou aclaridor de tot el que intento explicar a tots aquells lectors que no van assistir a aquella classe:

Un senzill ou dur que va fer, per avançar el que seria el segon plat (el de calamars farcits), va merèixer més de deu minuts d’explicacions: Com saber que un ou és fresc; quina diferència hi ha entre si l’ou es tira quan l’aigua bull o quan l’aigua és encara freda; si l’aigua ha d’estar salada o no; el perquè els rovells, un cop cuits els ous, queden ben centrats o no… i fins i tot, i aquí ja entraríem en el que podríem anomenar com una classe de física i química, quina seria la temperatura adient perquè un ou ens quedés perfectament dur, si no ho recordo malament, al cap de 50 minuts d’una cocció uniforme i controlada.

Que visca, doncs, els concerts, en aquest cas deixeu-me dir que “de CUINA” en directe, ja que ens permeten a tots els que creiem que la cuina va molt més enllà de la funció d’alimentar el cos humà, de gaudir de l’art de grans cuiners que, com en David Lienas, gaudeixen compartint, com a la nostra manera ho fem els blocaires, de les nostres experiències en tots els àmbits.

I ja, per acabar, tres coses:

La primera, agrair a la gent de l’Espai Consum de Bon Preu i, està clar, a en David Lienas, la seva paciència i amabilitat mostrades en tot moment envers nosaltres.

La segona, explicar, com a simpàtiques anècdotes tafaneres, que la Gemma, de La Cuina de casa i l’organitzadora d’aquesta trobada, al carrer i poc abans de pujar a l’”aula” on ens esperava en David, va passar llista de tots els presents.

I la tercera, per a mi l’anècdota més divertida, va ser quan la Glòria, del Cafè de nit, que no va parar de fer més i més fotografies, va acostar-se on era en David que, en aquell moment, explicava com distingir les cloïsses de viver de les que no ho són i quan en David s’imaginava que la Glòria només s’hi acostava per poder comprovar-ho de més a prop, es va sorprendre, com tots, que la Glòria retratés la cloïssa.

I encara que he dit que només em referiria a tres coses, vull fer, des d’aquí, una proposta a tots els blocaires: De la mateixa manera que a l’actor que feia de Sandokan se’l rebia amb pancartes on s’hi llegia “Volem un fill teu”, animem entre tots plegats a l’Eva perquè faci un bloc. Així, doncs, començaré jo: “EVA: VOLEM UN BLOC TEU!”

I permeteu-me, encara, una darrera mostra d’afecte envers la Cristina de Vida culinària: Quina il·lusió ens va fer a tots comprovar que aquell parell de llentietes que ens vas mostrar al teu bloc van creixent.

I ara sí que acabo, no sense, abans, dir-vos que agraeixo a la Gemma la fotografia que m'ha passat per il·lustrar aquesta entrada.

I què us pensàveu?..., que ja estava?... I ca! Ara us convido a sentir una curtíssima però, a la vegada, deliciosa simfonia escrita pel pare de Wolfgang Amadeus Mozart: Leopold Mozart. Es tracta de la brevísima Simfonia de les joguines, una peça deliciosa, que crec del tot adient per il·lustrar aquest "post". No dura ni deu minuts i de ben segur que, si no la coneixeu, us agradarà, i si he pensat en aquesta minúscula i preciosa simfonia és perquè m'ha fet tot l'efecte que tots els assistents a la classe d'en David Lienas érem com les criatures il·lusionades, una mica ganàpies, tot s'ha de dir, que a través dels instruments de percussió Leopold Mozart va retratar de forma tan magistral.

Gràcies, David!

...Ah!... I l'enhorabona, David -qüestions de deformació professional- pel correctíssim català amb què parles!

12:18 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

MIREIA CARBÓ: UNA CLASSE AMB CLASSE

Doncs sí: És ella, la Carbó, una noia que ja a primer cop d’ull se la veu molt segura de sí mateixa, però de seguida veus, també, que no pas per això és de les que gasta fums ni de superioritat ni de displicència davant els seus alumnes d’un sol dia (ahir, 28 de febrer, n’érem més de 70!).

D’una forma molt didàctica, el primer que fa és rentar-se les mans davant de tothom i, a partir d’aquell moment, ja va per feina:

Explica, mentre treballa, tot el que fa, com ho fa i per què ho fa així o aixà i no aixà o així, a la vegada que, amb sortides d’un humor fresc i despert, va fent-nos l’ullet de manera que tots els assistents veiem més una amiga que ens dóna un cop de mà que no pas una senyora a qui li han encarregat impartir una classe de cuina per a gent aficionada.

Estic ben segur que, malgrat tal i com és lògic, ja porta un guió per cada classe, cada classe, també, és diferent, i aquí és precisament on rau l’encant d’aquesta noia: li agrada el que fa, ho fa de gust i, el que és més important: ho sap transmetre.

Un detall que m'ha agradat molt ha sigut quan ens ha explicat la manera de tirar els bunyols a l’oli per fregir-los, recordant-se que ho va aprendre a fer d’un pastisser pel que havia treballat d’aprenenta i que utilitzava la tècnica d’untar-se els dits d’una mà amb oli perquè la massa llisqués amb suavitat a la paella… I l'home ho feia d’amagat!!!... I ho feia d'amagat perquè ningú més que ell sabés d’aquella enginyosa i pràctica tècnica.

Vet aquí, doncs, el que caracteritza els bons dels mals ensenyants, sigui quin sigui el seu àmbit: ser el màxim d’esplèndid a l’hora de transmetre els seus coneixements.

Em felicito d’haver anat a aquesta classe i d’haver-ne sortit no només sabent com es fan els tres plats que ens ha explicat, sinó també per haver conegut blocaires i animoses i fixes comentaristes, així com a una excel·lent professora i magnífica persona: la Mireia Carbó, la qual, al final de la classe i sense mirar en cap moment el rellotge, ens ha atès de meravella signant els llibres que li hem portat, i xerrant i retratant-se amb tots nosaltres una, dues, tres vegades… Les que fos!

Tots..., millor dit: Totes, i tot, :)) hem estat d’acord que repetirem.

Gràcies, Mireia!

1:58 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...