MARIO BENEDETTI: CIAO POETA!

La Samfaina no pot deixar passar per alt la mort de l’excel·lent escriptor uruguaià Mario Benedetti, nascut a Tucuarembó (Uruguai) l’any 1920 i mort el 17 de maig de 2009 a Montevideo a l’edat de 88 anys. Com que la seva trajectòria personal i creativa és llarga i densa em limitaré a resumir-la tan bé com sàpiga:
En Mario Benedetti, per problemes econòmics, no va poder acabar els estudis secundaris però, no obstant i això, va anar seguint-los lliurement. A l’edat de catorze anys ja treballava en una empresa de recanvis per automòbils.

De l’any 1945 al 1974 es va integrar a l’equip de redacció del diari Marcha. L’any 1954 va ser anomenat director del suplement literari de l’esmentat periòdic. L’any 1946 es casa amb Luz López Alegre, la seva companya per sempre. Tenint en compte que l’Uruguai pateix la dictadura de Juan María Bordaberry, el diari Marcha es clausurat. Benedetti és un home compromés i lluitador que l’any 1949 ja es manifesta com a militant fervent en contra del tractat del seu país amb els Estats Units.

Mario Benedetti ha escrit de tot i sobre tot: prosa i poesia, treballs periodístics, humor i crítica de cinema. Benedetti va fundar l’any 1971 el Movimiento de Independientes 26 de Marzo juntament amb membres del Movimiento de Liberación Nacional-Tupamaros. Benedetti va ser representant del Movimiento 26 de Marzo des del 1971 fins el 1973. També va ser nomenat director del Departamento de Literatura Hispanoamericana a la Facultad de Humanidades y Ciencias de la Universidad de la República, de Montevideo.

El cop d’estat del 27 de juny del 1973 el fa renunciar al seu càrrec a la universitat, malgrat ser escollit per integrar el claustre. Les seves posicions polítiques el porten a abandonar Uruguai. Viu a Buenos Aires (Argentina), passa al Perú, on es detingut, deportat i, finalment, amnistiat. L’any 1976 s’instal·la a Cuba. L’any següent recala a Madrid on s’hi queda deu anys, lluny de la seva pàtria i de la seva esposa que té cura de les mares d’ambdós.

A partir dels anys 80 fa una col·laboració setmanal al diari El País però l’any 1983 torna a l'Uruguai per a donar continuïtat al diari Marcha, com ja hem dit, interromput l’any 1974.

 
 
Benedetti rep quantitat de premis que reconeixen la seva valentia expressada tant en les seves posicions polítiques com en la seva obra literària, que conjuga un llenguatge proper i entenedor sostingut per una inqüestionable qualitat literària. Això fa que Mario Benedetti hagi estat sempre un escriptor de gran èxit al qual li han estat encarregats treballs poètics per artistes com en Joan Manuel Serrat per qui va escriure El Sur también existe i per la completíssima actriu i cantant argentina Nacha Guevara, a qui el seu marit en aquells dies, Alberto Favero, va musicar-li bells poemes, també encarregats a Benedetti.Com a mostra portem un video de l'actor cubà Hector Quintero interpretant un dels meus poemes preferits: Un Padrenuestro Latinoamericano. És interessant remarcar que el títol d'aquest poema era, en un principi: Un Padrenuestros Hispanoamericano. Curiosament la paraula "Hispano" ha quedat substituïda per la paraula "Latino" que és la que hi correspon. Si no el coneixeu, no us el perdeu. És una obra dramàtica, escrita fa trenta anys o més i, desgraciadament, tan actual com si el poeta, ara mort, l'hagués escrit ahir.

Mario Benedetti va rebre les més altes condecoracions literàries dels països de parla hispana. Ha publicat 40 llibres. Se l’ha traduït a 20 idiomes.

Aquest és un treball redactat de pressa amb l’esperança que no perdi força i quan el llegiu ja sigui vell. Els blocs són el periodisme domèstic que beu, inevitablement, del que els professionals ens ofereixen. És la nostra personal aportació a la notícia i també una manera de compartir-la amb els blocaires que visitem i que ens visiten i és, sobretot en aquest cas concret, un homenatge al poeta uruguaià de més ampli ressó.

Us deixo amb aquest colpidor Un Padrenuestro Latinoamericano que he escoltat desenes de vegades i que segueix parant-me la respiració. La seva lletra fa molt mal. I qui podria posar remei a aquest mal, de moment, no té intenció de fer-ho.

11:15 p. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

LOUIS BRAILLE, SIS PUNTS A PART, I UNA TARDA INOBLIDABLE

Sóc molt sincer –i la Glòria n’és testimoni- dient que, tot al contrari del que li va passar a Francisco Umbral el dia que Mercedes Milà el va entrevistar a la televisió i que, com de ben segur molts recordareu, ell volia que parlessin del seu llibre-, em fa certa angoixa parlar en el bloc d’un llibre l'autor del qual en sóc jo mateix. Es va publicar, l’any 1987, a la desapareguda Editorial Aliorna i, anys després i salvats els problemes legals entre els editors, va tornar a publicar-lo La Galera. (Les dues edicions -la d'Aliorna a una sola tinta i la de La Galera a tot color-van ser il·lustrades per Mercè Arànega).

I si, per fi, m’he decidit a parlar d'aquest llibre és per dues raons: La primera és perquè enguany es commemora el Segon Centenari del Naixament de Louis Braille, una efemèride a la qual ja vam dedicar un primer post aquí , i la segona és perquè em va emocionar d’una manera molt especial que la gent del Centre de Recursos Educatius de l’ONCE a Catalunya (CREC) triessin, com a llibre de lectura per treballar en el segon trimestre d'enguany, un llibre escrit per mi: Sis punts a part, un llibre del que en van publicar, des del mateix CREC, una segona edició en braille, amb il·lustracions pensades i adequades per als nens i nenes cecs.

Per celebrar la passada Diada de Sant Jordi, es va organitzar una festa literària a una de les aules del CREC, on, entre d’altres activitats, els pares dels alumnes, així com tothom que hi va voler assistir, van poder fruir al comprovar com aquells nens i nenes cecs anaven llegint, gràcies al sistema braille, fragments d’un conte en el que els protagonistes eren, precisament, els sis punts que conformen el sistema de lectura tàctil, i en Louis Braille, l’home –en el conte encara un nen- que el va idear.

He vist molts autors emocinar-se quan, com a atenció, se’ls obsequia amb la transcripció al sistema braille d’algun llibre dels que han escrit, pel que, com es pot ben suposar, qui escriu aquest post i després de més de trenta-cinc anys fent la feina de transcriptor, ja hauria d’estar "vacunat" de la lògica emoció que produeix als autors quan, entre admirats i incrèduls, es miren el seu llibre transcrit al braille..., l’obren, i passen -inútilment, tot s’ha de dir- els dits per aquella munió de punts en relleu que expressen, al tacte, exactament el mateix que les lletres de les paraules que ells van anar triant mentre anaven confegint el text...

...Però no; es veu que la "vacuna", producte dels anys, no m’havia fet prou efecte, perquè vaig ser incapaç del tot de dominar l’emoció tan bon punt, després del breu silenci que es va fer a l’aula, el primer dels nens, acaronant amb els dits el relleu dels punts del llibre que tenia damunt la taula, va començar a llegir en veu alta:

"Com cada disssabte, cap a les tres de la tarda, Louis esperava, impacient, la visita del seu bon amic Jean..."

De reüll, i mentre sentia que els nens continuaven amb la lectura del conte, jo anava observant, reflectida en els rostres dels pares presents, la il·lusió amb què la seguien, una il·lusió, però, no exempta de nervis, que exterioritzaven, quan un dels nens s’encallava en alguna de les paraules, amb els gairebé imperceptibles moviments cap endavant de tot el tors, com si amb aquell gest de reprimida empenta volguessin enviar la mica d’embranzida que necessitava el petit lector per sortir de l'entrebanc.

No cal dir la concentració que demostraven els mestres, els quals, com els mecànics que hi ha als bòxers dels circuits on s'hi fan les carreres de cotxes, estaven preparats per solucionar de forma immediata la més lleu de les eventualitats que pogués interrompre la lectura..., que va arribar a la seva fi.

Aplaudiments, petons de felicitació, rialles que acabaven d’empènyer i de fer fora els nervis... I una sorpresa per a tots els assistents: L’autor del llibre, que durant la lectura s’havia estat assegut discretament en un racó del fons de l’aula, era allà per saludar i felicitar els lectors i poder xerrar una estoneta amb ells.

Quina gràcia els arriba a fer als alumnes de les escoles, sobretot als que tenen entre 7 i 12 anys, conèixer l’autor d’un llibre que han llegit i treballat a classe!... Doncs ara imagineu-vos la reacció d'alegria que els va fer quan, sense que s’ho esperessin, els van dir que l’autor els havia anat a veure per sorpresa!

Un cop presentat, saludats d’un a un els petits lectors, i després d’unes breus i sentides paraules d'agraïment a tots els assistents, em vaig sotmetre al reguitzell de preguntes dels nens, unes preguntes que tenien, a diferència de les que normalment m’han fet a les escoles on hi he anat convidat perquè han treballat la lectura amb algun dels meus llibres, la gràcia afegida de la improvisació:

"Portes barba?"... "Tu fumes?"...

Un dels mestres m’havia advertit que era més que probable que una de les preguntes que em farien seria sobre un dubte que els havia quedat després de la lectura del llibre, i és que, al final del conte –i no crec que espatlli el final si ho explico-, Jacques, que representa que és un dels amics de carrer del poble on vivia Louis Braille, li duu, transcrit en el sistema que aquest va idear, un poema... Doncs bé, es veu que els nens volien saber, ja que al conte no ho deia, quin era aquell poema!, pel que, em va preveniir el mestre, seria bo que rumiés algun títol o bé m’empesqués alguna resposta prou convincent.

I la pregunta, està clar, va arribar...-Em sap greu dir-vos –vaig contestar-, no saber quin va ser el primer poema que es va transcriure al braille, ja que quan vaig anar al País de la Imaginació i em van explicar aquest conte perquè us l’escrivís, no vaig atinar a preguntar-ho...

Vaig quedar-me uns instants callat per mirar-me les cares d’una mica de decepció que, com m'havia imaginat que passaria, feia tothom, mestres inclosos, i tot seguit vaig afegir: -Però precisament fa poc que vaig tornar a aquell País per investigar-ho, i allà em van dir que es tractava d’un poema molt i molt vell, ja que heu de pensar que Louis Braille era aleshores encara un nen, i avui ja tindria... dos-cents anys!... Em van indicar, molt amablement, on podia trobar aquell vell poema, però quan m'hi vaig presentar i li vaig preguntar com es deia, el poema em va contestar que, com que feia tant de temps que ningú se’l llegia, no solament no es recordava del nom, sinó que tampoc es recordava de cap ni un dels mots dels seus versos!

Que n’arriben a ser, de sublims, els moments en què estàs explicant una història i copses l’interès d’unes criatures que t’escolten amb deler per saber on anirà a parar tot allò que t’inventes!... I hauríeu d'haver vist, també, les cares d'intriga que feien la resta dels assistents!... I vaig continuar: -Doncs, noi; alguna cosa hauríem de fer –vaig dir, preocupat, al poema-, ja que ets una dada prou important a tenir en compte en aquella història, i hi ha molts lectors que m'han dit que els agradaria molt poder llegir-te...
El poema i jo vam estar rumiant estona i estona fins que, per fi, se’m va ocórrer proposar-li:

-Escolta una cosa... Mmmm... Em sembla... que ja ho tinc!... Mira, com que tu ja vas néixer poema, no crec que et costi gaire tornar a ser-ne un de nou... Un poema que expliqui què va sentir quan, per primera vegada, va ser llegit amb els dits i no amb els ulls!... Què et sembla la idea?El poema, entusiasmat, s’hi va avenir de seguida...

Em vaig treure un full de paper de la butxaca, i els vaig llegir el poema que els hi havia escrit:
 
Em vaig perdre fa ja temps,
i de mi ningú es recordava:
Sóc el poema que en Louis
va, per primera vegada,
llegir tocant uns puntets,
i que entremig de riallades,
lletra a lletra anaven fent
que en sorgissin les paraules.

Acaronades pels dits,
aquelles paraules... dringaven!,
i semblaven, llegides per Louis,
molt més felices que no pas les altres:
les que Louis no podia tocar,
o s’amagaven quan Louis les tocava.

I és que les paraules,
quan les toques amb els dits,
es senten molt més estimades.

Em vaig perdre fa ja temps,
i de mi ningú es recordava,
però m’heu volgut retrobar,
i jo us en dono les gràcies.

Sóc un poema –tan vell!-,
que ni recordo com em titulava,
però mai podré oblidar
l’emoció d’aquella tarda
mentre en Louis i els Sis Puntets,
divertits i fent gatzara,
duien una nova llum al món
tot acaronant les paraules..

A partir de la segona edició en braille del llibre Sis punts a part, dins d'un sobre enganxat a la part interior de la cotracoberta, els lectors hi trobaran aquest petit poema.

P.S. Vull agrair-vos, dedicant-vos aquest post, a tota la gent del Centre de Recursos Educatius de l'ONCE a Catalunya la il·lusió i la magnífica feina que dueu a terme, i sé que tots entendreu perfectament que esmenti d'una manera especial a Carlos Andrés Vallejo, que si bé va jubilar-se com a mestre actiu del CREC pocs dies després de l'acte del que s'ha parlat en aquest post, tots sabem que no hi haurà llei humana que li pugui jubilar l'empenta i l'entusiasme que el caracteritzen i que ha posat al servei de tota una vida dedicada a l'ensenyament.

També vull fer públic d'una manera molt especial el meu reconeixement a la senyora Maria Córdoba, que la fortuna i la casualitat van voler que fos la professora de Literatura que vam tenir a Batxillerat i a COU, sense que coincidíssim en el mateix curs i en una època en què encara no ens coneixíem, la Glòria i jo, i que va ser qui va encarregar-se de la impecable traducció al castellà de l'edició a La Galera d'aquest conte (Seis puntos aparte).

Bufa!... Sort que no volia "hablar de mi libro", oi?...

Bayé, Enric

Sis punts a part

Editorial La Galera

Bayé, Enric

Seis puntos aparte

Editorial La Galera

2:25 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

NO-NOVETATS SANT JORDI 2009 (i II)

Doncs bé, continuant amb el que ahir va publicar la Glòria, us diré que he pensat en tres llibres escrits, cadascun d’ells, per un autor de les tres grans àrees lingüítiques del català: Les Illes, el País Valencià i el Principat.
 
 
A Palma de Mallorca va néixer Carme Riera, doctora en Filologia Hispànica i professora universitària de llengua castellana, es va fer conèixer com a escriptora amb un conte extraordinari, Te deix, amor, la mar com a penyora, amb el qual va guanyar, el 1974, el premi de narració Francesc Puig i Llensa de la revista Recull, de Blanes, i és l’autora posterior de grans èxits editorials, un dels quals és, sense cap mena de dubte, la novel·la Dins el darrer blau, que va aconseguir, el 1994, el premi Josep Pla de narrativa, el mateix any en què Rosa Regàs guanyava, aquell mateix dia, el premio Nadal amb una novel·la que, curiosament, es deia Azul.

Basada en la persecució, a finals del segle XVII, dels jueus mallorquins per part de la Inquisició, Dins el darrer blau està emmarcada dins una escrupulosa i afinada documentació que afegeix a la trama narrativa l’interès històric per una època i, sobretot, per uns fets esgarrifosos que, després del fallit intent de fugida d’un nombrós grup de jueus en un vaixell anglès que, a causa d’una terrible tempesta, va haver de tornar al port de Palma, d’on havia salpat, van culminar amb l’empresonament, judici i posterior condemna a la foguera.

El fil narratiu d’aquesta novel·la es basa en els esmentats fets, que l’autora ens fa viure a través de la psicologia d’un polièdric entramat de nombrosos i distints personatges, aconseguint, així, que sigui el gaudi amb la Literatura –escrit així, en majúscules- i no pas, i només, el relat dels fets històrics el que manté l’interès per part del lector durant tota l’obra.

Una novel·la excel·lent, que es llegeix paladejant-la pàgina a pàgina sense sentir aquella mena de neguit causat per la intriga de saber què passarà a la pàgina següent. Una novel·la excel·lent, repeteixo, que no va passar gens desapercebuda, i la prova és que va obtenir, a part del premi Josep Pla, tot un seguit de prestigiosos premis literaris: El Premio Nacional de Narrativa 1995 del Ministeri de Cultura, que per primera vegada s’atorgava a una obra no escrita en castellà; el Premi Crexells 1995; el Premi Lletra d'Or de la Crítica al millor llibre de l'any 1995, i el Premi Elio Vittorini 2000 al millor llibre estranger traduït a l'italià.

Un llibre que va ser una sonada novetat en el Sant Jordi de 1995, però que, a diferència de moltes anteriors i posteriors sonades novetats d’aquesta Diada, sempre el trobareu col·locat als prestatges de les bones llibreries.

Martí Domínguez i Romero va néixer, el 1966, a Madrid, on hi passà els primers cinc anys de la seva vida degut a la feina del seu pare en aquella ciutat.
A València, doncs, als cinc anys –les arrels de la famíla són d’Algemesí-, Martí Domínguez estudià a l’Escola Francesa, i posteriorment es doctorà en Ciències Biològiques. Fou professor al Departament de Biologia Animal de la Universitat de València, i en l’actualitat n’és de Periodisme.

En l'obra literària de Martí Domínguez es conjunten les facetes de científic i d’escriptor, amanides amb l’interès i el coneixement de l’Art, de la Música i de la Cultura en general.

D’ell ja en vam parlar, precisament en aquestes dates properes a Sant Jordi de l’any passat, i ho vam fer amb la intenció de fer conèixer el seu llibre Bestiari (Edicions Tres i Quatre, València), un recull dels articles que va publicar a la revista valenciana El Temps, on Martí Domínguez hi combina, de forma plaent i pedagògica, el seu interès naturalista amb les Arts i el Pensament.

L’any 1997, Martí Domínguez guanyava, amb la seva primera novel·la, Les confidències del comte de Buffon (Edicions Tres i Quatre, València), el premi Andròmina de Narrativa, la primera d’una trilogia sobre la Il·ustració francesa, una novel·la aquesta que, com els seus articles escrits a la revista El Temps, té la gran virtut de despertar l’interès per la Natura amb l’afegit de despertar, també, l’interès per un periode tan important per a la humanitat com ho fou l’anomenat Segle de les llums, un periode en què l’esperit d’avenç cap al coneixement per part dels científics confronta amb la inexpugnalble posició creacionista d’una Església amb el suficient poder per decidir què és veritat i què no ho és.

Els salons de París del segle XIX, on s’hi reuneixen la flor i nata de la intel·lectualitat francesa i on, ja bé de forma física o en esperit, hi regnen els pensaments de Voltaire, de Rosseau, o de Diderot, són evocats, a través d’unes fictíces memòries trobades per Martí Domínguez en el decurs d’una investigació al Museu d’Història Natural de París, unes memòries en les que el naturalista francès Georges-Louis Lecrec, comte de Buffon, hi recrea l’ambient i els personatges amb qui va conviure, un ambient i uns personatges d’una època, la del Segle de les llums, que es podrien resumir amb els mots que Martí Domínguez posa en boca de Buffon quan, al final d’una conversa que el comte manté amb la seva jove esposa, li diu:
 
"El profund desig per conèixer l’autèntica realitat de les coses, per desvelar totes les impostures i falsedats, per descobrir la veritat impersonal i objectiva."

 
Els qui em coneixeu sabeu de sobres l’admiració que sento envers l’escriptor Jaume Cabré, i si bé d’ell podria parlar, amb profunda admiració, de qualsevol dels seus llibres, em referiré a Senyoria, una novel·la que va publicar a Proa el 1991 i que molts, i amb molts més sòlids coneixements literaris que no pas els meus, qualifiquen com l’entrada a la plena maduresa literària de l’autor barceloní, amb la qual cosa no hi puc estar d’acord ja que, amb afirmacions d’aquesta contundència, sembla que es vingui a dir que ni La teranyina ni -i sobretot!-, Fra Junoy o l’agonia dels sons, són obres menors del mateix autor, quan a mi no em cap ni el més mínim dubte –sé que se’m podrà titllar de fanàtic- que ambdues novel·les són d’una maduresa literària total i absoluta.

Ambientada en la Barcelona de finals del segle XVIII, a Senyoria hi ha l’estil inconfusible de Cabré, un estil fluïd i influït, com ell mateix explica tan bon punt comença el seu assaig El sentit de la ficció. Itinerari privat (Editorial Proa. Col·lecció La Mirada), per l’escriptor rus Andrei Platonov, una forma de narrar amb què, com diu Cabré "... es pot parlar de dues coses a la vegada; es poden emetre silencis; es pot mostrar el sentiment nu...".

El protagonista central de Senyoria és don Rafael Massó i Pujades, jutge de l’Audiència de Barcelona, un home que representa el paradigma d’un món, el de l’Antic Règim, un món que s’està acabant just quan és a punt de néixer un nou segle, en una Barcelona grisa encara pels efectes del Decret de Nova Planta.

Un home, don Rafael Massó i Pujades, suficientment poderós per actuar sense escrúpols de cap mena fins al punt d’enviar a la forca un jove poeta –símbol inequívoc de l’incipient romanticisme- innocent d'un crim en el que s'ha vist involucrat, però serà a través d’una magnífica trama, que m’atreviria a dir pròpia d’una novel·la policiaca, que Rafael Massó haurà de veure la seva fi humiliant.

Trama, personatges, ambientació, lèxic... Sense cap mena de dubte, per a mi, Senyoria és una de les gran novel·les del segle XX de la literatura catalana.

2:39 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

NO-NOVETATS SANT JORDI 2009 (I)

Som a la Setmana de Sant Jordi, i els editors ja fa mesos que tenen a punt la nova fornada de novetats amb què s’ompliran els aparadors i les taules de les llibreries, així com les de les parades als carrers de tota Catalunya, plens a vessar d’homes i dones amb roses i llibres a la mà, i que fan d’aquesta Diada la gran festa cívica de tot un poble.

Segurament molts de vosaltres ja sabeu quin o quins llibres us comprareu o bé obsequiareu a la persona que més us plagui, i bé prou que sabeu, si encara esteu indecisos, que durant aquest dia dedicareu el temps que calgui per mirar i remenar entre la gran quantitat d’oferta que hi ha –serà per llibres?- perquè pogueu triar-ne algun.

Però com que no tot s’acaba amb les novetats, l’Enric i jo hem pensat dedicar un post cadascun de nosaltres (el d’ell sortirà demà) per, més que recomanar, oferir-vos, mitjançant una petita ressenya, tres apunts sobre tres llibres que, per una raó o una altra, ens han deixat satisfets com a lectors.

I començaré jo dient-vos que no em veig amb cor de transcriure un sol mot del llibre Homo Faber, escrit l’any 1957 per l’excel·lent novel·lista suïs Max Frisch. La memòria no m’ha guardat ni una paraula d’un llibre que a causa de trasllats, de préstecs no tornats o, senzillament, d’aquest desordre que, sovint, s’imposa a casa meva, he extraviat físicament. Però, el que és més important: Recordo el temps i el tema de l’ Homo Faber que vaig llegir l’any 1968, a l’estiu i en quatre dies: Un enginyer d’èxit que viatja d’ Estats Units a Europa coneix una noia molt més jove que ell i s’enamoren. Junts passegen el seu amor per Grècia, el país ideal per conjurar una tragèdia de clares arrels clàssiques en la que els dos amants, amb sort o sense –això no us ho diré- lluitaran contra els seus presents i els seus passats que, a poc a poc, prenen gran força en el desenvolupament del tema on l’autor aprofundeix amb gosadia en els, de vegades, tortuosos camins de la passió.
Homo Faber, de Max Frisch, va ser reeditada l’any 1994 per Ediciones El País-Clásicos del Siglo XX i el 2002, en català per primer cop, per Edicions 62-Les millors obres de la Literatura Universal.Recordar aquest llibre és recordar un impacte i veure’m molt jove i embadocada devorant una història que, sense saber-ho quan la llegia, no la podria oblidar mai. Recordar aquest llibre és també recuperar la sensació ja antiga d’experimentar que no tots els escriptors parlaven el mateix llenguatge. Amb idèntiques eines, les paraules, podia sortir or o quincalla. Homo Faber pertany a les primeres, està clar. No la vull rellegir per no malmetre el viu record que encara en tinc però estic segura que seguiria opinant, molts llibres més tard, que vaig tenir a les mans una novel·la extraordinària d'un escriptor capdal per la llengua alemanya de la segona meitat del segle XX, acabada la Segona Guerra Mundial.Lolita, la ja mítica novel·la de Vladimir Nabokov, em va arribar a mitjans dels setanta. La vaig començar i la vaig deixar sabent que hi reincidiria. La novel·la era esplèndida, i a mi em faltava maduresa per copsar-ne la llum que, al final, mal sigui parcialment vaig poder assolir:
" [...] Y Lolita era mía, la llave estaba en mi mano, mi mano estaba en mi bolsillo, Lolita era mía. Durante las evocaciones y esquemas a que había consagrado tantos insomnios, había ido eliminando poco a poco todo rasgo superfluo, y apilando capa tras capa de traslúcida visión había conformado la imagen última. Desnuda –sólo con un calcetín y su brazalete-, tendida en la cama donde mi filtro la había abatido... así la concebí. Su mano todavía asía una cinta de terciopelo: su cuerpo de color de miel, con la imagen blanca en negativo de un traje de baño rudimentario impresa sobre la piel tostada, me presentaba sus pálidos pezones; en la luz rosada, un minúsculo penacho púbico brillaba sobre su redondo montículo. La llave fría, enganchada en su cálido aditamento de madera, estaba muy bien colocada en mi bolsillo y mi mano la asía firmemente. [...]"
El fragment parla per sí sol i a mi em deixa muda. Es novel·la venerada per grans escriptors i també per lectors silenciosos i anònims, com ara jo, que la podia llegir a peu dret i escassa il·luminació en qualsevol vagó de tren.

L'editorial Proa va publicar-la el 2002 en català, i Anagrama la va reeditar l’any 2005 en castellà. Jo la vaig llegir en una acurada traducció al castellà feta a l’Argentina.

El Mar, de l’escriptor irlandès John Banville, va ser la primera novel·la que vaig llegir, fa quasi tres anys, desprès d’una estada hospitalària en la qual no havia fet res més que respondre als sedants que se m’administraven i, per tant, dormir i dormir fins que, curada, em varen fer marxar. El Mar és una novel·la bellíssima i cruel sobre el món de l’adolescència rememorada per un home ja gran que retorna a un indret, vora el mar, on, encara quasi un nen, va viure fets d’implacable duresa. La novel•la està meravellosament escrita:

“[...] Después de ese día yo no volvería a nadar. Las aves marinas gimoteaban y se lanzaban en picado, nerviosas, al parecer, ante el espectáculo de ese enorme cuenco de agua inflándose como una ampolla, de un azul plomizo y un brillo maligno. Tenían aquel día una blancura antinatural, los pájaros. Las olas depositaban una orla de sucia espuma amarilla en el límite de las aguas. Ningún barco estropeaba la línea del alto horizonte. No nadaría, no. Nunca más. [...]”

El mar està editada en castellà per Anagrama i, en català, per Edicions Bromera, ambdues versions són de l’any 2006.

El mar és una de les novel·les més colpidores que he llegit en aquests últims anys. John Banville té un enorme talent ple de matisos, una veu rica i poderosa que ens sorprèn amb metàfores tan impensades com poètiques. La seva prosa és senzillament brillant. La crítica anglosaxona el compara sovint a Nabokov i també se’l saluda amb un majestàtic Lord del llenguatge.Cap dels llibres esmentats és novetat i alhora ho serà sempre per qui els vulgui obrir i llegir per primera vegada. El temps passat només confirma que hi ha obra que neix clàssica i és el cas que ens ocupa.

M'agradaria saber si ja els heu llegit, i en aquest cas, què us han semblat. I si no els coneixeu encara, voldria pensar que els tindreu en compte en un futur proper.

Fulls d'un bon llibre , inmarcibles pètals de roses de paper escrit. Feliç Sant Jordi!

P. S. Les fotografies que il·lustren aquesta crònica són d'obras de Kirchner, Balthus i Turner seguint el mateix ordre que el llibre comentat.

3:00 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

SOBRE LOLITA BOSCH

Lolita Bosch és una escriptora barcelonina nascuda el 1970. Ha viscut a l’Empordà, a Estats Units, a Mèxic... Ha escrit literatura infantil i juvenil, i l’any 2004 va guanyar l’Òmnium Cultural d’Experimentació Literària amb el relat Això que veus és un rostre, obra que vaig llegir fa un parell d’anys i on hi vaig voler veure una escriptora excepcional mig amagada per la seva, tan obstinada com legítima, recerca d’un llenguatge propi, sovint críptic i tan interessant com poc entenedor.

Elisa Kiseljak apareix l’any 2005. Apareix en castellà dins del recull Tres historias europeas i s’edita en llengua catalana en un únic i petit volum perquè el seu nombre de pàgines obliga necessàriament a considerar aquesta obra un relat, llarg com a tal però massa breu per ser qualificat com a novel·la. Elisa Kiseljac és també una obra experimental com tot el que fins ara ens ha anat mostrant Lolita Bosch. Aquesta obreta –el diminutiu es refereix només al poc lloc que ocupa en els prestatges- ens explica la història d’una noia que en un determinat moment de la seva vida rep l’impacte d’un record d’infantesa brutal que la seva memòria semblava haver arraconat.

L’autora fa un treball delicat on assaja diverses formes de l’expressió humana davant del sofriment inesperat i en surt vencedora explicant-nos les cabòries d’Elisa d’una forma que, molt encertadament, pren reiteracions i tornades, ritmes i vibracions filles directes de la música i que de la forma en què Lolita Bosch les utilitza i atès el tema que es descabdella a causa del trauma de la protagonista, adquireixen en les mans de l’autora ecos sinistres, sons misteriosos que conformen l’estranya atmosfera molt pròpia de país de centre Europa, humida, gris metàl·lica, on Elisa Kiseljak reviu el seu tràgic record.

L’any 2006, Lolita Bosch publica el llibre Qui vam ser, que li suposa el premi Jove Talent FNAC. Qui vam ser és la memòria, sempre la memòria, dolorosa d’una noia que es recorda quan, molt unida a un noi, formava un tot amb ell fins que les circumstàncies desmembren la unió sense fissures aparents i cadascú retorna bruscament a la seva individualitat: la solitud.Insòlit somni, insòlita veritat surt a les llibreries l’any 2007. No l’he llegit i d’ell només sé que és la història d’un home genial que pretenia crear sobre Ciutat de Mèxic una altra Ciutat de Méxic però, aquesta última, flotant en l’aire mitjançant sofisticats enginys recolzats, està clar, en les ciències físiques.

I arribem ja a l’últim llibre publicat de Lolita Bosch: La família del meu pare. Aquí tenim tres-cents trenta-un fulls plens del talent de l’escriptora, on de manera única i personal ens explica, a través de la seva nissaga familiar, fets importants ocorreguts a Catalunya durant els segles XIX i XX. Els ancestres de Lolita fins a cinc generacions endarrere s’han dit tots Rómulo i Remo. Curiós, no? Ella s’hauria hagut de dir Rómulo si hagués estat un noi. Per contra s’ho va dir el seu germà petit, en Romulito.

Aquest llibre excel·lent que és alhora un diari de la seva escriptura ens ofereix en plenitud la mestria de Lolita Bosch, fada del temps amb el qual sap jugar amb un art de funàmbula que camina segura i elegant des dels fils del primer avantpassat que esmenta, un Rómulo Bosch, alcalde de Barcelona, artífex del Moll de la Fusta, actualment Moll Ròmul Bosch, fins al seu pare, tendrament estimat per l’autora, mort als cinquanta-sis anys, a qui fa un homenatge manifest.

 
Lolita Bosch, en aquest llibre, ret també homentge a la ciutat de Barcelona i a la seva gent passant per les vides d’alguns prohoms de l’art, la indústria i la política, sense oblidar una interessant florista de les Rambles, i oferint-nos poemes d’en Joan Salvat Papasseït que, com sabeu, va guardar fusta al moll. S'enten al Moll de la Fusta, avui Moll Ròmul Bosch.

L’escriptura de Lolita Bosch és clara i bellíssima:
 
"Jo no vaig néixer en una ciutat sinó en una història. I quan em van trucar per dir-me que el meu pare havia mort era a deu mil quilòmetres d’aquí. En aquell instant la terra es va sacsejar i un fort terratrèmol em va obligar a deixar-ho tot i sortir de casa. Corrent com si volgués perseguir les paraules de la meva mare: s’ha mort el papà." 

En aquest llibre, tan revelador d'una escriptura renovada, podem veure també quins costums regien la Barcelona de l’alta burgesia d’on l’autora prové, la seves relacions amb el servei, la mirada d’algú que ha nascut en un pis socialment superior i que mira avall amb educat respecte sabent que néixer en casa rica és només una qüestió de sort i que la sort mai no sabem on és.

P.S. Lolita Bosch escriu les seves obres en català i en castellà, pel que ambdós textos es poden considerar originals d'ella.

Actualment Lolita Bosch publica a l'Editorial Empúries en llengua catalana, i a Mondadori en llengua castellana.

1:14 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

IDEA VILARIÑO : PASSIÓ

Aquestes lletres volen ser un homenatge a la gran poeta uruguaiana Idea Vilariño que va néixer a Montevideo l’any 1920, on viu encara, discreta i allunyada de qualsevol fet literari mundà, actitud aquesta que l’ha caracteritzat tota la vida.

Idea Vilariño és filla d’un poeta anarquista ja oblidat i, des de molt jove, va rebre una densa formació en Llengua i Literatura espanyoles. Va exercir de professora d’aquestes matèries, primer en un institut i desprès a la universitat, alternant aquesta tasca amb la de traductora de castellà a diversos idiomes i viceversa.

Ben aviat, Idea va començar a publicar poesia i té el gran prestigi que es mereix en el món de les Lletres ja que és molt valorada en medis intel·lectuals d’arreu. A Llatinoamèrica, especialment al seu país i a l’Argentina, molts punts de llibre citen els seus poemes, tant els socials com els espirituals, però també, i sobretot, la part de la seva obra dedicada a l’amor que va sentir pel seu compatriota, el famós escriptor Juan Carlos Onetti, amb qui va viure una llarga i abrupta relació –sempre com a amants- durant la qual solament convergien en quan distants i desinteressats estaven l’un de l’altre.

Idea Vilariño i Juan Carlos Onetti –ell es va casar quatre vegades- varen ser una parella que passava de la passió al silenci, als insults i a les llargues absències durant les quals res volia saber l’un de l’altre. Podien romandre reclosos, en intimitat, durant temps i temps i, de cop i volta, l’un deixava la casa de l’altre fins que es produïa un proper reencontre, de vegades buscat, de vegades casual, i que mai no se sabia si era l’últim ni quant podia durar.

Un dia, la batalla va ser tan transcendent que Idea, en una manifestació d’amor desesperat, va lliurar a l'escriptor els poemes que li havia dedicat i dels quals ell n’ignorava l’existència. Va ser un dia en què ella va voler anar a l’enterrament d’un professor, col·lega seu, assassinat per foscos motius polítics. L’escriptor no hi volia anar, a aquell enterrament, ni volia tampoc que Idea hi anés, però ella, ferma en la seva decisió, va sortir de la casa i va anar al cementiri a acomiadar el difunt. El seu amant li havia dit, amb molta serietat i convicció, que quan tornés ja no el trobaria. I així va ser: “Al vespre –diu Idea- vaig veure el llum encès i vaig pensar: no ha marxat...”

Però la veritat és que l’escriptor era fora i s’havia endut l’equipatge. Els poemes d’amor que li havien estat destinats estaven escampats per terra, clarament maltractats. Sobre la taula hi havia una nota de l'absent on no estalviava insults cap a la seva amant. Va passar l’any 1961: la història s’havia acabat per sempre.

Per motius de censura, l’any 1974 el govern uruguaià va fer empresonar Juan Carlos Onetti durant tres mesos, en els quals l'escriptor va patir irreparables vexacions. Un cop lliure, la seva antiga amant el va anar a veure. En diverses entrevistes, fetes per separat, ambdós manifesten haver sentit un gran amor per l’altre, però ni ell ni ella varen ser mai conscients de ser estimats. Idea manifesta que l’escriptor era un home intransigent i possessiu, molt abocat al desig, mentre Juan Carlos Onetti explica que es tornava boig per la poeta, que sentia per ella una enorme tendresa i que , tal vegada, ella l’estimava molt però ell mai no ho va sentir així.

Alguns dels fruits de la passió de Idea Vilariño, fruits de foc i d’enyor:

EL FUEGOSin él
aquí
sin él.
Su fuego susurrando.

COMPARACIÓNComo en la playa virgen
dobla el viento
el leve junco verde
que dibuja
un delicado círculo en la arena
así en mí
tu recuerdo.
 

BUSCAMOSBuscamos
cada noche
con esfuerzo
entre tierras pesadas y asfixiantes
ese liviano pájaro de luz
que arde y se nos escapa.
en un gemido.

DÓNDEDónde el sueño cumplido
y dónde el loco amor
que todos
o que algunos
siempre
tras la serena máscara
pedimos de rodillas.

4:15 p. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

GEMMA GORGA, POETA

 
Segurament que molts de vosaltres, lectors empedreïts, ja coneixeu la ferma trajectòria que està seguint la GEMMA GORGA, una dona jove que escriu poemes sense edat, clarament destinats a ser llegits i rellegits en veu alta i molt clara. Si encara no ho heu fet, us convido des d’aquesta pàgina a escoltar la veu de Gemma Gorga a través de la vostra de veu.

Un s’ha de voler sentir sense escoltar-se massa, però sí fent-hi atenció i així assaborir la bellesa de la forma i el fons que la poeta fusiona amb evident mestria, perquè la Gemma Gorga és de les que escull cada mot i en sap la causa que sigui aquell i no un altre el que encaixa en un fragment determinat de text, igual que el músic sap quina nota hi convé en un passatge concret perquè la melodia sigui reeixida i única.

Nosaltres , suggereixo, podem escoltar la música que notem a través del so de les paraules d'un poema, sense oblidar que a l’interior d'aquest poema hi batega un ritme no expressat en paraules. És el ritme interior, el ritme que, en un moment donat, ens haurà produït un canvi en la mirada, un gest imperceptible que ens haurà imprès per sempre el nom brillant i fàcil de l’autora: Gemma Gorga.

Serà a partir d’aquests instants que, sense adonar-nos-en, la buscarem amb paciència i passió a les taules de les llibreries per, en veure els seus llibres, endur-nos-els a casa per col·locar-los en aquell càlid racó del prestatge que fa temps que els espera junt amb tants altres llibres estimats que sempre cal tenir a mà. O bè a la llibreria preguntarem per ella, amb els ulls molt oberts, pensant en la invisible amiga que ens escriu breus missatges que hem de cantar en veu alta a l'empar de parets familiars. És tan fàcil voler llegir un poema!Gemma Gorga i López va venir al món a Barcelona l’any 1968. És doctora en Filologia Hispànica, i actualment treballa com a professora. Les literatures medieval i renaixentista són l’eix de la seva tasca investigadora i docent.

El LLIBRE DEL MINUTS, (Premi Miquel de Palol 2006), OCELLANIA (1997), EL DESORDRE DE LES MANS (2002) i INSTRUMENTS ÒPTICS (2005), són una rica mostra del que la Gemma Gorga ens ofereix invitant-nos a prendre l’hàbit de pronunciar el seu nom sabent de qui parlem i no permetent mai que, del nostre camí, se’ns esborrin aquestes poderoses marques que són els seus poemes.

LLIBRE DELS MINUTS
Número 7

Quan era petita li agradava tapar el vidre de la
llanterna amb la mà i mirar a contraclaror el
perfil borrós dels dits, d’un vermell aigualit, elsossets quiescents com crisàlides, la seda blanca
de la pell. Constantment aquell desig que la
llum li travessés la carn u li arribés ben endins
del cor, com si tota ella fos un fanalet xinés depaper fi. Amb els anys va entendre, però, que al
centre de la rosa sempre és de nit.

Número 7

Cuando era niña le gustaba cubrir con la mano
el cristal de la linterna y mirar a contraluz el

borroso perfil de los dedos, de un rojo acuoso, los
quietos huesecillos como crisálidas, la seda blanca
de la piel. Constantemente aquel deseo de que la
luz atravesara su carne y le llegara muy adentro
del corazón, como si ella, toda entera, fuera un farolillo chino de
suave papel. Con los años entendió, sin embargo, que
siempre es de noche en el centro de la rosa.


Número 23

Aixeco la persiana perquè pugui entrar la llum.
Enretiro la cortina perquè pugui entrar la llum.
Tanco els ulls perquè pugui entrar la llum.
Número 23

Levanto la persiana para que pueda entrar la luz.Aparto la cortina para que pueda entrar la luz.
Cierro los ojos para que pueda entrar la luz.

Número 45

Quants quilòmetres queden encara per arribar
a l’oblit, a la terra promesa on ja no hi siguis per
sempre mai? Et mous de nit, avances secretament
per les arrels dels objectes, aprofitant la con-nivència de les ombres. Avances sense aixecar
sospites, com els boscos quan dormen els ocells iles aigües. Eres al lloc d’on he fugit aquest
matí, seràs al lloc on arribaré aquest vespre.
Número 45

¿Cuántos quilómetros quedan aún para llegar
al olvido, a la tierra prometida donde ya no estés para
siempre jamás ? De noche te mueves, secretamente avanzas
por las raíces de los objetos, aprovechando la con-
nivencia de las sombras. Avanzas sin levantar
sospechas, como los bosques cuando duermen los pájaros y
las aguas. Estabas en el lugar del que he huido
esta mañana, estarás en el lugar al que esta noche llegaré.


BIBLIOGRAFIA de Gemma Gorga:

Ocellania. Parsifal Edicions, Barcelona, 1997.
El desordre de les mans. Pagès Editors, Lleida, 2003
Instruments òptics. Brosquil Edicions, València, 2005.
Llibre dels minuts. Editorial Columna, 2006.

10:50 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

JUGUEM AMB ELS SINÒNIMS (SOLUCIÓ)

La veritat és que no han arribat gaires respostes al joc (que no pas concurs, eh?) que vam proposar en el post dedicat als sinònims, però val a dir, també, que les respostes van arribar gairebé de forma immediata i eren totes correctes.

Es tractava d’un fragment de l’inici de la novel·la La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda, un fragment aquest que, malgrat els anys que ja fa –i és que, tot i que a mi no m’ho sembla, ja tinc més de mig peu a la seixantena-, encara recordo quan el vaig llegir per primer cop, ja que en aquella època de la que parlo jo no estava gens avesat a llegir en català i, ni molt menys, a escriure’l, i just aquest fragment, que venia després del primer punt i seguit de la novel·la, on la protagonista, amb la mateixa naturalitat com ho hauria fet la meva mare o qualsevol veïna del carrer de casa, explicava que al ball de la Festa Major que hi hauria a la Plaça del diamant, abans de rifar la toia, rifarien unes cafeteres: "precioses, blanques, amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols", em vaig quedar meravellat, i la prova és que vaig llegir aquest primer paràgraf de La plaça del diamant una vegada rere una altra, perquè, potser sense ser-ne massa conscient del tot, m’adonava que la bona literatura no necessàriament ha d’anar perfumada amb Chanel número 5, sinó que pot resultar fins i tot no tan empalagosa si fa olor d’aigua fresca i sabó.

"… amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols" era la senzillesa d’una llengua, la meva, la que ningú m’havia ensenyat a llegir ni a escriure, convertida en literatura, de tan alta qualitat com la que per aquella mateixa època hi havia descobert, posem per cas, a La familia de Pascual Duarte, d’aquell Camilo José Cela que havia irromput en la literatura castellana com un xàfec d’estiu aportant un aire fresc i respirable, i que ens van fer llegir a classe de Literatura de C.O.U., quan s'entenia que de literatura només n'hi havia en castellà.

La senzillesa d’una llengua que, segons deien alguns –i encara hi ha imbècils que ho mantenen-, només servia per parlar-la dins de la quotidianitat familiar, fins al punt que recordo perfectament que, ja sent president del govern central, l’Adolfo Suárez va deixar anar una perla d’antologia dient als mitjans de comunicació d’aquella època, en plena transició, que ell no hi tenia res en contra de l’ensenyament en català, però que dubtava que en aquesta llengua s’hi pogués ensenyar, per exemple, física.

"… amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols", és una descripció que, amb quatre delicades pinzellades de traç ferm i segur, ens aununcia que som al començament d’una gran obra, La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda, de qui enguany es commemora el centenari del seu naixement.

A ella li dediquem aquest senzillíssim post.

Gràcies a tots els qui hi heu participat: Teresa, Francesc, Delfica, Anna, i Josep (el meu fill).


Jo no posseïa apetència (Jo no tenia ganes) d’acórrer (d’anar) a giravoltar (a ballar) ni posseïa apetència (ni tenia ganes) de partir (de sortir), per tal com m’havia passat el jorn (dia) diligenciant (despatxant) llamins (dolços) i els àpexs (i les puntes) dels dits em damnejaven (em feien mal) de tant circumdar (estrènyer) ficel·les àuries (cordills daurats) i de tant portar a cap (i de tant fer) ballestrinques (nusos) i aferralls (agafadors).

12:45 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

UN SECRET INCONFESSABLE

 
El dia 12 d’aquest mes de setembre, a Claremont (Califòrnia), se suïcidava en David Foster Wallace a l’edat de quaranta-sis anys. Feia temps que estava de baixa del taller d’escriptura que dirigia a la universitat de Pomona, en el mateix estat de Califòrnia. En David Foster Wallace s’havia medicat durant vint anys contra una depressió persistent i, últimament, havia decidit deixar els psicofàrmacs en els quals ja no creia. El dia 12, a la nit, la seva esposa el va trobar penjat a l’habitació que compartien i de seguida va avisar del fet a la policia. La notícia va consternar la comunitat universitària de Pomona, on David Foster Wallace era molt apreciat, tant pels seus alumnes de taller d’escriptura com pels seus col·legues, que estimaven molt l’escriptor, que ja des de ben jove s’havia manifestat precoç i trencador.

En David Foster Wallace, nascut el 21 de febrer de 1962 a Ithaca (Nova York), em porta, amb aquest lloc de naixament propi de mite clàssic, a associar-lo als Ulisses que tanta glòria i controvèrsia literària han atorgat a la seva figura, des del grec clàssic embaucat per sirenes seductores a les que burlarà per retornar intacte als braços incansables de la seva muller Penèlope, paradigma de la fidelitat, fins a l’audaç versió que va bastir, ja al segle XX, aquell home obsedit per l'aventura de ser diferent i original, l’irlandès James Joyce.En David Foster Wallace, nascut a Ithaca per atzar tal vegada, fill de professors universitaris: El seu pare liderava un grup de pensadors i la mare ja feia anys que portava també un taller d'escriptura molt ben considerat. Al jove David mai no li va faltar de res, i en la seva família, d’intel·lectuals i de patrícis de lletra impresa de valor en alça, s'hi va sentir sempre com un peix a l'aigua perquè el jove talent n'era un d'ells.

Pocs detalls sé de la vida d'aquest home de quaranta-sis anys que, ja en una ocasió i empès per compulsives obsessions a tenir molt en compte, va suplicar a família i amics que l'ingressessin en un cetre especialitzat a fi de ser capaç de controlar les pulsions suïcides que, de cop, l'envaïen i que temia no poder controlar.

Un parell de vegades vaig adquirir llibres seus: relats que, al meu entendre, podien ser de bon llegir. Recordo el títol del primer volum: Entrevistas breves con hombres repulsivos (Mondadori, 1999). La traducció, molt acurada, era obra de l’escriptor Javier Calvo i, segons els experts, el treball d'aquest traductor era orfebreria atès el virtuosisme verbal de l’autor en el seu idioma. Es tractava d’una col·lecció de narracions curtes, resoltes amb l’envejable estil d’aquell que sap que, a poc a poc, d’una manera o altra anirá fent sentir el so, no necessàriament agradable, però sempre interessant, d’una veu que no volia ser confosa.

Vaig llegir totes i cada una de les narracions amb cert escepticisme: Jo reclamava, sense tenir-hi dret, que aquell talent me'l posès al servei d'altres històries que em fossin grates de llegir, però l'artista, molt encertadament, escrivia el que volia i el seu joc d’instruments expressiu, variat, verbalment virtuós, era tan ric com distants em resultaven les seves originals composicions. M'hauria agradat llegir del malaurat Foster Wallace una historia normal, però el mestre, molt legítimament, componia el que li venia de gust i la seva música sovint m'arribava com una promesa en la distància. Un dia escriuria el millor que guardava, allò que encara estava per venir. Tal vegada, de les memòries dels seus ordinadors, aflorarà aviat el que era d'esperar d'algú tan generosament dotat.

 
Com un secret inconfessable, mai no vaig recomanar a ningú la lectura de l’esplèndida i dúctil prosa del jove escriptor mort per voluntat pròpia fa dues setmanes justes. L’Enric i els escriptors anglòfons -i em sap molt greu– semblen matèries que es repelen. Bé, l’Enric diu que els respecta però que en tolera malament les traduccions, i és que aquesta oïda tan fina que l'Enric té per la música de les paraules fa que, segons quines, li grinyolin. En realitat, si explico aquest detall és perquè m'hauria agradat que l'Enric llegís, ni que fos un sol conte, d'en David Foster Wallace. Potser encara ho farà.

En el record, el monòleg brillant d’un home en fase terminal que, a l’hospital on roman ingressat, rep la visita del seu únic fill, un dramaturg de talent i prestigi. El monòleg silent d’aquell pare que, mentre mor, rememora quins desencadenants li han fet odiar al seu exitós fill des del seu naixement fins que esdevé adult, em varen semblar mestrívols, i més tenint en compte que quan en Foster Wallace va escriure aquest relat, o monòleg per ser més precisos, tenia molt poc més de trenta anys.

El seu estil gens complaent, amant més de la innovació que de reproduir els cànons literaris clàssics, feien d’ell un escriptor volgudament de culte. No li calia aquesta mort que, inevitablement, el mitificarà. Hereu de les tragèdies que, d'uns anys cap aquí, han assolat el seu país poderós i caòtic, en David Foster Wallace les sentia a l’esperit i n’estava malalt.

Guardo el seu llibre en un calaix i, tot i que no és res de mal fet, allà segueix com un secret inconfessable que no m’atreviria a recomanar a ningú. Apunto solament que si alguna ment inquieta s'hi vol incursionar, en tastarà els talents i, com jo, lamentarà que no els emprés en obres menys oblíqües i amb els afanys innovadors i experimentals destinats a ser entesos pels lectors, fet que no sempre aconseguia i que, segurament, li era indiferent.

1:40 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

HISTÒRIES DE LA DOLÇA TERRA

Tenim un recull de cinc narracions que l’escriptor E.L. Doctorow pren del dia a dia de l’Illinois rural i que ens són explicades amb la perícia del mestre polidor, que d’un senzill bocí de mineral n’obté aquell brillant mai pressentit que guarda a dintre seu la pedra en brut.

El llibre, publicat per l'autor l'any 2004, ha estat traduit per l'excel·lent escriptor badaloní Julià de Jòdar, i Edicions de 1984 l'ha posat a les llibreries. Aprofitem per assenyalar que la mateixa editorial ha publicat una de les obres més celebrades de Doctorow: La gran marxa , a cura del mateix traductor.

Aquest autor, nascut a Nova York l’any 1931 en una família d’origen jueu rus, ens fa fàcil, i també obligatori, esmentar la mil·lenària tradició de narradors hebreus –vegeu La Bíblia-, que encara dura, i entre els quals cal comptar-lo a ell , sense oblidar –quina heretgia- els genis russos tan dotats per la creació de grans novel·les i de modèliques narracions breus. Entre molts, més o menys coneguts, s’ha d’ esmentar el mestre Txèkhov.E.L. Doctorow ens presenta, en la majoria de contes d’aquest llibre, criatures deixades de la mà de Déu i que, tanmateix, gaudeixen de la sort de ni saber-ho. Intenten, a les dures palpentes, d'anar-se buscant el seu lloc a la vida. Sers que vaguen sense un destí fixat, la majoria obtusos per distingir, encara que sigui amb mínims, la línia que separa el bé del mal. Els personatges d’ E.L. Doctorow podrien ser perfectament fills del tità Faulkner, però sí així hagués estat -per ells, millor que no–, el gran escriptor del Sud dels Estats Units n’hauria fet persones desgraciades, devorats per consciències captives del turment i la tortura, empesos per furibunds monòlegs interiors exempts de punts i de comes, i així, amb aquest sistema de verb bolcat directament de l’ànima malalta, transmetre al lector una angoixa realista, donada pel simple fet de sentir-se pecador, i per tant, condemnat a viure per patir.

Per sort d’ells, aquestes criatures, tendres i no tant tendres, han anat a raure a les mans del mestre Doctorow que, a través d’una veu narradora o en primera persona, els concedeix veus innocents que guarden un bon grau d’ironia sobre una música de fons que no és altra cosa que solitud i desarrelament.

Per exemple, el protagonista de la primera narració parla de fets esfereïdors en els que hi ha pres part. I, tot i així, jo, almenys, no el voldria jutjar. Em produeix un somriure compassiu. Li ha tocat una determinada vida en un determinat país i el noiet tira a curt de gambals.

En el conte següent, el narrador ens fa saber que la noia que estima no hi és ben bé tota –un altre- i que sovint és prou entremaliada com per pispar alguna andròmina sense massa importància fins el dia que entra en un hospital i decideix pispar un nadó, i les notícies de seguida en parlen, de manera que la jove parella i l’infant han de guillar com sigui. Com s’ho faran?

La Jolene, la noia que protagonitza el tercer conte, explicat en tercera persona, és una nena maltractada que, en edat escolar, s’arreplega amb un pobre xicot, no gaire llarg tampoc, que viu amb els seus oncles. Aquest fet la precipitarà a una roda de relacions cridades al fracàs i a la tragèdia, sense que ella, la Jolene, sembli adonar-se’n mai ni faci res per redreçar la seva nòmada existència, com tampoc no és conscient del seu do pel dibuix que la seva falta de senderi no li permet de desenvolupar i que hauria pogut fer-la accedir a un mòn més digne.

En una quarta història sabrem quin pa s’hi dona quan es pertany a una secta amb un líder molt peculiar, un líder ritualista, amant d’estranyes cerimònies, cegament deïficat pels seus devots. Finalment, l’autor tanca amb un breu relat policiac, que segueix premeditadament i amb gran destresa les pautes que caracteritzen les novel·les d’aquest gènere.

Així se’m va acabar l’últim agost, acompanyada d’aquest llibre tan dolç de llegir com ho és la terra que li dona el títol, dolça perquè els seus personatges així ho consideren, conformats com estan amb el tot el que els pugui succeir.

E.L. Doctorow, a l'escola secundària, se’l va considerar especialment dotat per les matemàtiques però, a la universitat, ell va estudiar filosofia. Un cop adult i per mantenir la seva família, va treballar molts anys com a editor. Fent aquesta tasca va publicar obres de Ian Fleming i Norman Mailer entre d’altres notables escriptors.



Més endavant va donar classes de literatura com a Professor Convidat a diverses universitats del seu país. Uns quants llibres signats amb el seu nom n’havien fet ja l’autor de prestigi que encara és. Destacarem Ragtime (1975) i La cançó de Billy Bathgate (1989), ambdues portades amb èxit al cinema: la primera per en Milos Forman, i la segona per en Robert Benton amb el títol Billy Bathgate i que, en realitat, procedia d'un relat breu.

També han estat ben valorades pel públic i la crítica, Welcome to the hard times (1960), una brillant paròdia de les novel·les de l’Oest a les quals Doctorow és molt aficionat, i El Llibre de Daniel (1971), on ficcionalitza la vida del matrimoni Rosenberg, executats sota l'acusació d'exercir d'espies pro-soviètics.

11:41 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

NI INVASIÓ NI SUBTIL

Un dels contes que més m'agrada de Pere Calders és Invasió subtil, i una bona prova del que dic podria ser que, desmemoriat com sóc, d’aquest conte me’n recordo fins i tot del lloc on passen els fets: a l'Hostal Punta Marina, de Tossa:

"A l’Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s'assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d'aquesta mena d'orientals."

Així, amb aquesta absoluta naturalitat, comença la primera narració pertanyent al recull de contes publicat per Edicions 62 amb el mateix títol d’aquest relat: Invasió subtil i altres contes.

I si m’ha vingut al cap aquesta narració tan caldersiana és perquè qui la protagonitza és un bon home a qui, en el menjador de l' hostal on s'està amb la seva dona, un dia que dinava tot sol, un altre home li demana permís per seure a la mateixa taula que ell a dinar, i un cop tots dos comparteixen taula, el primer s’"adona" que qui acaba d’asseure’s davant seu és un japonès.

Al protagonista d'aquesta història li estranya molt que el seu veí de taula japonès no tingui, emperò, cap ni un dels trets físics que caracteritzen les races orientals ja que "no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc."

Encuriosit per saber quins plats poc corrents o quines combinacions exòtiques encarregaria per dinar, no solament es sorprèn perquè aquell japonès demani "amanida -`amb força ceba´, digué-, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades. Al final, cafè, una copa de conyac i una breva.", sinó també perquè en lloc de menjar "amb una pulcritud exagerada, irritant i tot, pinçant els aliments com si fossin peces de rellotgeria", es faci servir "del ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura, i mastegava a boca plena sense complicacions estètiques."

"D'altra banda –observa, capficat- parlava català com qualsevol de nosaltres, sense ni una ombra de cap accent foraster. Això no era tan estrany, si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i llesta en gran manera. Però a mi em feia sentir inferior, perquè no sé ni un borrall de japonès. És curiós de constatar que, el toc estranger a l'entrevista, l'hi posava jo, condicionant tota la meva actuació -gestos, paraules, entrades de conversa-, al fet que el meu interlocutor era japonès. Ell, en canvi, estava fresc com una rosa."

Però no acaben aquí les constants contrarietats amb què el protagonista de la història ha d’enfrontar-se per poder aconseguir, per minsa que sigui, una prova que corrobori la seva incontestable i contundent teoria que qui s’havia assegut a la seva taula era un japonès, ja que si bé ell creia "que aquell home devia ésser representant o venedor d'aparells fotogràfics, o de transistors. Qui sap si de perles cultivades...", el protagonista torna a quedar, un cop més, fora de joc quan el "japonès" li fa saber que es dedicava, com a representant, a vendre sants d’Olot "a la zona sud de la Península, i va afirmar que, així que tenia un descans o venien dues festes seguides, cap a casa falta gent."-No hi ha res com a casa! -reblà amb un aire de satisfacció.
"-Viviu al nostre país?
"-I doncs? On voleu que visqui?

"Sí, és clar, són rodamons i es fiquen pertot arreu. Me'l vaig tornar a mirar i asseguro que cap detall, ni en la roba ni en la figura, no delatava la seva procedència japonesa. Fins i tot duia un escut del Futbol de Club Barcelona a la solapa."

L'agudíssim sentit de l'humor d'en Pere Calders, que, amb una aparent afabilitat i senzillesa, utilitza una pulcrísima prosa per crear les situacions més absurdes que tenen com a protagonistes a personatges que les viuen amb tota naturalitat, queda palès en aquest magnífic relat on, al final, l’home que el protagonitza, convençudíssim que els japonesos han començat a invair-nos, es fa aquesta preocupada reflexió: "Mentre es presentin com són, amb la rialleta, les reverències i aquella mirada de través, hi haurà manera de defensar-se'n. Així ho espero! Però si comencen a venir amb tanta de simulació i d'aparat ful, donaran molta feina."

I tot això ve a tomb perquè, a part que la Glòria no em calla dient-me que quan ens vam engrescar a fer aquest bloc no vam pas quedar, segons les seves paraules, que jo només em dedicaria a "explicar sofregits, picades al morter i que si la carn queda més o menys eixareïda...", l’altre dia, mirant a You Tube ja sabeu què passa: que buscant alguna cosa en concret et trobes amb videos que no tenen res, o gairebé res, a veure amb el que buscaves i sempre tens una sorpresa o una altra que, en aquest cas, va ser el video que trobareu més avall.

"Mira que bé!", vaig dir-me tot satisfet, "Mataré dos ocells d'un tret: Faré un post que parlarà d'un conte i d'una música que m'encanten", i com que del conte ja n'he parlat, ara ho faré del video que vaig trobar a You Tube. (Contenta, "mi sargenta?"... Però el proper post serà de cuina, eh?, que tinc un bacallanet que em deleixo per explicar.)

Es tracta, el video de You Tube, d’una gravació feta l’any 2003 de l’actuació d’un dels guanyadors del prestigiós concurs internacional de cant Neuen Stimmen: el baríton sudcoreà Tae-Joong Yang, una gravació amb la qual i sense poder-ho evitar, em va semblar per un moment que a mi em passava el mateix que al protagonista del conte d'en Pere Calders..., però completament a l’inrevés.

Ni cal dir que no és, ni molt menys, el primer cas en què cantants d’òpera interpreten papers on, per lògica, els seus protagonistes haurien de ser blancs, i ells, en canvi, són d’altres races. Leontyne Price (1927), per exemple, va ser la primera soprano negra que va cantar en un gran teatre, l’any 1955, concretament el paper protagonista de Tosca, de Puccini, i a partir d’alehores seria reclamada a tots els grans teatres del món per acabar sent considerada unànimement una de les grans intèrprets del repertori verdià del passat segle XX.


No; el que em va passar amb aquest video la primera vegada que el vaig veure és que m’ha demostrat si n’és, de difícil, superar tots els tòpics que per un motiu o un altre tots conservem en l’inconscient, ja que a mi, a l’inrevés del que li passa al protagonista del conte d’en Pere Calders, confesso que se'm va fer estrany, tot just vaig començar a mirar-me aquest video, que un joveníssim xicot sudcoreà i, per tant, de marcats trets físics orientals i amb una cara, sigui dit amb tots els respectes, de xitxarel·lo més que evident, pogués esdevenir un esplèndid Fígaro, un dels rols més característics i desitjats per qualsevol baríton.

De tota manera, però, puc assegurar que vaig "superar" -si se’n pot dir així- immediatament aquesta tòpica impressió inicial, i la prova és que m’encantaria, si tingués uns quants calerons més dels que no tinc, assistir, el dia 14 d’abril de l’any vinent, a l’Staatsoper de Viena per poder veure'l cantar en directe en un Barbiere di Siviglia, la Rosina del qual serà, ni més ni menys, que la gran Joyce DiDonato.




Han passat cinc anys d’aquesta interpretació gravada i, pel que he anat veient a Internet, Tae-Joong Yang, del qual i per cert a You Tube només he trobat un altre video corresponent, també, a la mateixa gala, ha guanyat altres prestigiosos concursos internacionals de cant, entre ells l’Operalia 2007, pel que suposo que en aquest transcurs de temps la veu li haurà madurat una mica més, i les lògiques i petites inseguretats que encara demostra en aquest video les tindrà ja molt superades.

1:30 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...