DUBLÍN - JOYCE (II)

ALTRES LLIBRES

Abans d’escriure l’Ulisses que tant per bé com per mal va fer famós al seu autor, en James Joyce ja havia escrit almenys dos llibres que mereixen ser comentats a part: Retrat de l’artista adolescent, publicat primer com a serial entre els anys 1914 i 1915, i Dublinesos, que malgrat estar a punt d’impremta l’any 1905, quan l’autor tenia només vint-i-tres anys, no va veure la llum fins gairebé deu anys més tard.

Comencem doncs pel Retrat..., ja que va ser el primer en sortir i que està escrit en l’estil conegut amb el nom de “monòleg interior”: El jove Stephen Dedalus, alter ego de Joyce, deixa fluir el seu pensament seguint l’ordre cronològic de la seva memòria racional i, amb veus diverses i sempre adequades que ja ens fan presagiar la seva reeixida voluntat d’innovació estilística, ens condueix, en un viatge dens i sovint torturat, pels difícils camins que van des de la seva més remota infància fins a l’esclat sublim de la primera, incipient joventut.

Dos moments ben concrets manifesten l’essencia d’aquest llibre i en fan imprescindible la lectura:

Primer: L’Stephen Dedalus recorda els seus anys d’ internat als jesuïtes. La veu és la d’un jove que ens fa sentir el dolor del nen que havia estat fins encara no feia massa temps. Passem per l’opressió soferta, una opressió basada en la implacable aplicació per part dels frares ensenyants, d’un catolicisme entès i transmès amb inhumana ferotgia. El món, la vida són presentats pels germans a en Dedalus i als seus companys d’escola com un catàleg d’amenaces. Cal obeir. Cal obeir sempre perquè si no fem allò que els monjos diuen que Nostre Senyor mana, anirem a l’infern, i els turments que ens hi esperen, segueixen predicant els jesuïtes, són esfereïdors, escabrosos. I compte! Són eterns. Per sempre. Dir que la recreació d’aquests records per part de l’autor és una lliçó de literatura seria una obvietat. Però s’ha de dir.

Segon: El delicat passatge en què el protagonista -ara la veu ja és la de l'adolescent- recorda, amb exquisit detall, una noia molt bella que ha vist en una platja de Dublín. La descripció de la noia admirada ens fa sentir de manera vibrant com en Dedalus descobreix el nou ésser que hi ha en ell. Està creixent. La bellesa de la noia el colpeix en un sentit estrictament estètic. Les sensacions que li desperta la visió són del tot innocents. El sexe encara no ha aflorat en l’Stephen en aquell dia gran en el que pren plena consciència que la seva vida de debò és a punt d’iniciar-se. Ja no tornarà als frares, tal vegada deixarà el seu país. També interpretarà el perquè del seu nom: Dedalus. Un nom que potser indiqui el seu destí. Cal assenyalar que, probablement i sense por d’exagerar, aquest fragment del Retrat... sigui un dels més bonics que mai s’hagin escrit. L’autor, com el més refinat dels orfebres, celebra, sol i joiós davant del mar, l’entrada indefugible de la joventut. És un cant íntim manifestat en un sublim llenguatge poètic que ens invita a llegir i a rellegir per atrapar-nos en el plaer de la seva constant, indescriptible melodia.

Aquesta és l’obra més autobiogràfica d’en James Joyce. En ella hi sentim els esdeveniments a través del fil del pensament del narrador que ens presenta un Dublín convuls i ofegat com ho està en aquell moment tota Irlanda, castigada per l'ocupació, les rebel•lions i les religions. El poder de pocs i la gana de molts assolen una terra estimada que Joyce deixarà. En Dedalus ja ens n’anuncia l’èxode. En Joyce, que quasi no va viure mai a Dublín, va convertir en llibres les múltiples facetes de la seva ciutat.

Dublinesos comptava amb dotze històries o relats quan l’any 1905 l’autor el va enviar a una editorial. De seguida se li va fer saber que el contingut del llibre seria considerat altament immoral. En James Joyce que, com hem dit abans, només tenia vint-i-tres anys en aquell moment, en va esperar deu més per veure el llibre publicat. Aquest període tan dilatat li va servir, no obstant, per afegir al recull tres relats més. Tot plegat quinze contes a ser tinguts en compte si se’m permet el fàcil joc de mots.

Llegir Dublinesos és una vegada més entrar a la ciutat d’en Joyce. Quantes vegades hem escrit la paraula Dublín? Algunes històries són quasi mínimes perquè parlen del senzill dia a dia que tan meravellosament sap conrear l’autor, i ho fan amb una economía narrativa insòlita a l’any 1905. En més d’un dels relats, l’autor gairebé prescindeix del narrador. A través dels diàlegs dels personatges ens assabentarem dels fets. De vegades només es tracta de mostrar una disbauxa tavernària que no passa d’anècdota però és tan divertida i vibrant i, sobretot, tan al marge del temps que podria haver estat escrita avui mateix.

Val la pena llegir tots el contes. Des del més aparentment senzill fins al més ambiciós, tenim davant dels ulls un aplec de models literaris:

L’ Eveline té cura del seu vell pare però ara te l'ocasió de fugir amb l’home que estima, un mariner que la durà a Buenos Aires. Està molt il•lusionada malgrat saber que la criticaran. A més, el pare sovint li clava roncs. A l’Argentina es casarà amb el mariner. Demà es trobaran al port. Què farà l’Eveline? Marxarà? O es quedarà?

Argila ens introdueix en el món de la Maria, una dona soltera de mitjana edat que treballa en una empresa fent de bugadera. Aquell dia té festa i se sent molt feliç perquè anirà a veure els seus nebots. Ells són encara criatures i els comprarà pastissos. Tan de bo els dos germans de la Maria fessin les paus d’una vegada. Ja fa temps que no es parlen. Ella els estima tant a tots! És la seva família.

Els morts és el més llargs dels relats i diuen que el millor del recull. Per la seva complexitat és quasi una novel•la. En Joyce ens hi explica el sopar i ball que celebren cada any les senyoretes Corkan, tietes d’en Conroy, el protagonista de la història. Aquest Conroy no n’és d’altra que el propi autor. Tornem a estar a davant d’un text autobiogràfic. Al sopar i ball hi assisteixen familiars i amistats de les encantadores dames Corkan, professores de música jubilades. De seguida creix en l’ambient l’atmosfera de festa i es riu i es canta però també es discuteix de política i de religió. Quan ja de matinada la gent va retirant, un cantant interpreta una bella cançó irlandesa. La Gretta, esposa de Conroy, s’emociona en sentir-la. Quan ella i en Conroy arriben a la cambra de l’hotel on s’hostatgen, ell li pregunta el perquè de les seves llàgrimes i ella li’n explica el motiu mentre en Conroy l’escolta inquiet i commogut.

I això només per començar. No em dol fer-me pesada insistint en com n’és d’agradable llegir aquests relats. Tots quinze. L’autor, tan jove, ja té una importantíssima percepció psicològica i hem de subratllar quin talent que tenia tant per la narració com pels diàlegs. Recordem per si cal que totes les històries tenen per escenari la ciutat de Dublín. De fet Dublinesos ja prefigura l'Ulisses, si bé d'una manera racional i clàssica. Si els comparem, Dublinesos seria una pintura figurativa de la ciutat mentre que l'Ulisses, amb el seu ímpetu experimental, es podria equiparar a l'obra dels pintors de l'abstracte.

Dóna gust veure com l’Eveline, un personatge tan comú, esdevé, en mans de l’artista, un ésser individualitzat que brilla a través de la seva falsa insignificança. La protagonista d’Argila, la Maria, el podria haver creat la Mercè Rodoreda ja que sembla cosina germana de la tendra i polida Colometa. Els estudiosos diuen que el personatge és parent de la Felicité, un ésser de la collita d’en Gustave Flaubert, protagonista del seu magnífic conte Un coeur si simple. Cal remarcar que Joyce, lector molt selectiu, era un entusiasta de l’escriptor francès.

Els morts, per si no la teníem, és l’evidència del geni. Ens trobem en els càlids salons de les tietes Corkan per divertir-nos, però també hi escoltem interessants converses on queda reflectida la situació d’Irlanda en aquells anys, així com la posició d’en James Joyce amagat darrere d’en Conroy al final de la cançó The Lass of Aughrim i el posterior relat de Gretta al seu marit.

John Huston va fer de Els morts una molt bona adaptació cinematogràfica amb el nom de Dubliners. En ella hi sentim la cançó. Però la visió de la pel•lícula no ens ha d’excloure de la lectura del relat. Més aviat ens hi ha d’acostar, ja que funciona més la forma literària en què va ser concebuda que no pas les imatges que ens ofereix John Huston, per impecablement fidels que siguin. Aquí en James Joyce fa el que és conegut com una “obra coral”, ja que a la festa de les tietes Corkan hi ha força convidats i, en graus diferenciats, cadascú hi diu la seva. L’autor actua en aquesta història tan segur i afinat com el millor mestre d’orquestra.

I encara hi ha altres llibres. Però ja ens hem allargat massa. Esmentarem Finnegan’s Wake en el que l’escriptor va invertir disset anys quasi a temps complert i que, per variar, transcorre a Dublín. La protagonista, l'esposa de Finnegan es diu Ana Livia Plurabelle. Aquest "Livia" fa al·lusió al riu Liffey, que creua la ciutat. Els que han llegit i estudiat aquest llibre coincideixen en el seu virtuosisme lingüístic i també en el fet que és de mal llegir. Hi ha l’obra de teatre Exiliats, que no ha fet mai fortuna, i Giacomo Joyce, una novel•la massa breu que recrea fets de la vida de l'escriptor a Trieste, on hi exercia de professor d’anglès. També havia escrit poemes molt bells influït per Lord Byron...

Força més de mil paraules, massa, per transmetre el meu entusiasme per l’escriptor irlandès. I tant és l’entusiasme, que ni amb el doble de paraules sentiria que li he fet prou justícia.

1:38 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...