LUCIA AL MET
Està clar que no em vaig conformar amb una sola funció d’òpera. Ja que era a Nova York no hauria pogut ser d’altra manera. És curiós per mi, que estic acostumada als espectacles lírics fets de nit, que a la ciutat dels gratacels em toqués la funció a la una del migdia. També és veritat, vaig pensar, que un cop ets dins del recinte teatral i has perdut de vista la llum diürna, t’adones de com desapareix la consciència del temps. Làmpades, cortinatges, vestimentes de tota mena, i el natural i agradable bullici previ al començament de l’espectacle podrien fer-te creure que són les vuit del vespre. Quan surts no deixes de pensar que potser que berenessis perquè al dinar li ha passat l'hora i pel sopar encara falta estona. Així, doncs, seus en qualsevol indret acollidor dels que la gran ciutat et brinda i, mentre et preparen alguna cosa per matar el cuc, vas llegint el programa de l'òpera que has vist i ja no trobes gens estrany aquests horaris transatlàntics. És fàcil adaptar-se a nous costums quan comporten plaer com és el cas.
Acabava de veure l'última representació per aquest 2008 de l'òpera de Donizetti Lucia di Lammermoor. La Lucia era la Diana Damrau, figura primeríssima de la lírica actual a punt de canviar d'escenari, ja que al proper gener reapareix, fent el mateix paper de noble desgraciada, la flamant Ana Netrebko amb el postpart resolt del tot i, de ben segur, que preparada per fer una Lucia convincent per la qual obtindrà les millors crítiques. Cap d’aquestes dues sopranos estaria a la llista de les deu que podria preferir però, sí bé són dues dames de veus molt diferents, ambdues estan sobradament dotades per reeixir amb un dels rols més difícils i exigents que ens proposa aquesta celebre òpera que Gaetano Donizetti va compondre inspirat per un llibre de Sir Walter Scott.
La Diana Damrau va cantar a l’alçada del prestigi que té, si bé algun cop la nota esperada va quedar en un sospir. La Damrau fa una Lucia espantada al principi davant la possible visió d’un ser fantasmagòric que ronda els volts de la casa de Lammermoor. Feble encara per la mort molt recent de la seva mare, i noia de nervis fràgils, se’ns mostra quan, sotmesa pel seu germà Enrico, sap que li tocarà casar-se amb qui no vol per salvar la fortuna familiar que se’n va en orris. Enormement histriònica quan la cèlebre escena de la bogeria li permet de deixar-se anar i jugar amb la seva prodigiosa veu. Els seus variats i riquíssims aguts fan que brodi sàviament laments que fan sentir a l'espectador l'esperit de la tragèdia a causa del seu tràgic destí.
Està clar que no em vaig conformar amb una sola funció d’òpera. Ja que era a Nova York no hauria pogut ser d’altra manera. És curiós per mi, que estic acostumada als espectacles lírics fets de nit, que a la ciutat dels gratacels em toqués la funció a la una del migdia. També és veritat, vaig pensar, que un cop ets dins del recinte teatral i has perdut de vista la llum diürna, t’adones de com desapareix la consciència del temps. Làmpades, cortinatges, vestimentes de tota mena, i el natural i agradable bullici previ al començament de l’espectacle podrien fer-te creure que són les vuit del vespre. Quan surts no deixes de pensar que potser que berenessis perquè al dinar li ha passat l'hora i pel sopar encara falta estona. Així, doncs, seus en qualsevol indret acollidor dels que la gran ciutat et brinda i, mentre et preparen alguna cosa per matar el cuc, vas llegint el programa de l'òpera que has vist i ja no trobes gens estrany aquests horaris transatlàntics. És fàcil adaptar-se a nous costums quan comporten plaer com és el cas.
Acabava de veure l'última representació per aquest 2008 de l'òpera de Donizetti Lucia di Lammermoor. La Lucia era la Diana Damrau, figura primeríssima de la lírica actual a punt de canviar d'escenari, ja que al proper gener reapareix, fent el mateix paper de noble desgraciada, la flamant Ana Netrebko amb el postpart resolt del tot i, de ben segur, que preparada per fer una Lucia convincent per la qual obtindrà les millors crítiques. Cap d’aquestes dues sopranos estaria a la llista de les deu que podria preferir però, sí bé són dues dames de veus molt diferents, ambdues estan sobradament dotades per reeixir amb un dels rols més difícils i exigents que ens proposa aquesta celebre òpera que Gaetano Donizetti va compondre inspirat per un llibre de Sir Walter Scott.
La Diana Damrau va cantar a l’alçada del prestigi que té, si bé algun cop la nota esperada va quedar en un sospir. La Damrau fa una Lucia espantada al principi davant la possible visió d’un ser fantasmagòric que ronda els volts de la casa de Lammermoor. Feble encara per la mort molt recent de la seva mare, i noia de nervis fràgils, se’ns mostra quan, sotmesa pel seu germà Enrico, sap que li tocarà casar-se amb qui no vol per salvar la fortuna familiar que se’n va en orris. Enormement histriònica quan la cèlebre escena de la bogeria li permet de deixar-se anar i jugar amb la seva prodigiosa veu. Els seus variats i riquíssims aguts fan que brodi sàviament laments que fan sentir a l'espectador l'esperit de la tragèdia a causa del seu tràgic destí.
La Lucia, fugint d’una realitat que la tortura, perdrà el seny fent cap a la follia i a la mort que l’han d'alliberar d’una vida tan cruel. La Diana Damrau fa una lloable exhibició –per mi exagerada- dels laments, del deliri i de la violència interna que, arribat el moment, manifesta la malaurada protagonista d’aquesta història. Va ser, òbviament, molt aplaudida i les flors i els bravos sentits, abundants i merescuts..., però a mi m’havia colpit molt més, fa un parell o tres d’anys al Liceu, una Lucia interpretada per la soprano Mariola Cantarero, una Cantarero que havia cantat molt justeta durant el primer acte però absolutament sublim durant la resta de la funció. Tal vegada aquell discret primer acte no em feia esperar el desplegament vocal i dramàtic posterior, més aviat em creava temor. Però la jove Cantarero se’n va sortir amb escreix i desitjo que consti. Noblesse oblige.
En Piotr Beczala va cantar un Edgardo difícil de millorar tant pel que fa a la veu, esplèndida, dúctil i elegant, com per la seva dramatització del personatge interpretat amb total credibilitat.
Jo d’aquest excel•lent tenor polonès només n' havia escoltat –diversos cops – un cedé. El trobava tan bo com remot i acadèmic i no m’hagués pensat mai que tingués un directe tan brillant. L’ultima ària que canta -Tu che a Dio spiegasti l'ali, o bell'alma innamorata- li va portar problemes molt seriosos. No sé quins viaranys va prendre la seva bella veu però devien ser estrets perquè estava clar que l’aire li faltava. Els seus recursos li degueren permetre acabar la peça, si no amb el dramatisme i la bellesa necessàries, sí amb la dignitat de tenor esforçat que al final d’ una feina impecable, la veu li fa una jugada. També ell, el gran Piotr Beczala, va veure envaït el seu espai escènic per centenars de flors mentre el públic es desfeia en aplaudiments i bravos infinits. Haver vist en directe en Piotr Beczala em posa molt difícil imaginar Edgardos futurs a curt termini. Va estar senzillament genial.
Poc tinc a dir de la resta de cantants ja que, exceptuant el magnífic baix Ildar Abrdazakov en el rol de Raimondo, a qui havia escoltat en un magistral Assur de la Semiramide al Liceu i que segueix estant en plena forma, els altres intèrprets eren desconeguts per mi i vull assenyalar que tots i cadascun em varen sonar bé i en harmonia. Va dirigir l’orquestra en Marco Armiliato, també molt festejat pels assistents. El cantants, que desconeixia i desconec, es diuen i fan:
Ronald Naldi com a Normanno
Vladimir Stoyanov com a Lord Enrico Ashton
Michaela Martens com a Elisa
Sean Panikkar com a Arturo.Tots ells en una producció de Mary Zimmerman.
L’acció és traslladada al segle XIX. Els personatges semblarien més aviat de l’Henry James que no pas de Sir Walter Scott.
L’ORIGEN DE LA HISTÒRIA
Lucia di Lammermoor està directament inspirada en la novel•la The Bride of Lammermoor del celebrat escriptor escocès Sir Walter Scott (1771-1832), autor d’obres tan famoses con Ivanhoe o Rob Roy entre moltes altres. Sir Walter va estudiar lleis i exercia com a jutge a Edimburg. Al mateix temps, junt amb el seu amic James Ballantyne, va obrir una impremta que va fer fallida. Gràcies al fet que ja era un autor conegut, va poder cobrir els deutes del negoci fracassat. Sir Walter Scott també havia provat la política com a diputat del comptat de Selkirk. L’any 1797 es va casar amb Margaret Charlotte Charpenter amb qui va tenir-hi cinc fills.
A part el Dret i la política, Sir Walter també havia fet estudis d’art i era un entusiasta dels contes i llegendes coneguts com “de la frontera”, històries reals, aproximades a la veritat o fictícies, tal vegada, de les que el poble escocès n’era riquíssim. Sir Walter ens parla de l’antiga Escòcia com d’un país on el sentit tribal hi estava molt marcat. Tribus, clans que s’avenien o es mataven en constants lluites pel poder.
D’una història d’aquestes en surt The bride of Lammermoor, la curta vida de la malaurada Janet Dalrymple, una jove escocesa d’origen noble que s’enamora i és corresposta per un tal Lord Rutherford. La noia i el noi es parteixen una moneda d’or que simbolitzarà el seu etern amor, i que els farà desgraciats si qualsevol d’ells dos és infidel a l’altre. La família de la Janet està en complet desacord amb un possible casament de la noia amb en Rutherford i fa saber a Janet que el seu futur marit està ja assenyalat. Es tracta del riquíssim hereu Sir Dunbar of Baldoon.
El dia del casament, davant de centenars de convidats, la Janet i Sir Dumbar es retiren a la cambra nupcial. Al cap de poc, tant és el terror de crits i cops que es senten provinents de l’estança dels nuvis, que els convidats que encara gaudeixen de la festa decideixen esbotzar la porta. L’espectacle és tràgic: La Janet porta el vestit ensangonat però ella no està ferida, el que sí ho està, i greument, és el nuvi, Lord Dunbar, que jau a terra dessagnant-se. La Janet ha enfollit sense remei i al cap de dues setmanes morirà.
Lord Dumbar, curat de les ferides, marxa d’Escòcia per sempre més i decideix no esmentar mai aquell fet tràgic ni què va passar exactament dins de la cambra. Des de llavors, per això estem a Escòcia, el fantasma de la Janet apareix de vegades pels volts de Lammermoor i no és altra fantasma, diuen els estudiosos, que el que veu la Lucia quan s’acosta a la font en el primer acte de la representació operística.
El 26 de Setembre de 1835 es va estrenar a Nàpols, al Teatro San Carlo, l’òpera que hauria de fer de Donizetti un dels compositors més famosos del seu temps tot i que ja se’l coneixia per infinitat d’òperes a per tot apreciades, una d’elles, per exemple, L’elisir d’amore. Gaetano Donizetti (1797-1848) havia nascut a Bergamo en una família molt humil. Va ser nen cantaire i va tenir la sort de rebre instrucció sobre fuga i contrapunt del mestre Simon Mayr mercès a una beca completa. Donizetti va ser un compositor molt inspirat que en el termini de dotze anys va compondre setanta-cinc òperes. Estrenava a Nàpols i a Milà gràcies a l’empresari Paolo Zanca, que el tenia contractat, i si bé les seves òperes agradaven al públic, poques lloances rebien de la crítica. A causa del seu èxit popular va escriure també òperes en francès com La fille du régiment, un triomf complet. Donizetti es va casar i va ser pare de tres fills dels quals no n’hi va viure cap. Virginia Basali, la seva esposa, va morir de còlera. Donizetti s’hauria establert a París però a la capital francesa se’l comparava molt a Bellini, fet que el disgustava ja que, com artista, perseguia tenir una veu pròpia i no cal dir que la va aconseguir sobradament.
L’any 1843, el músic de Bergamo va mostrar símptomes de sífilis que varen atacar-li el sistema nerviós. L’any 1845, per desgràcia, va haver de ser ingressat en un manicomi del que en va sortir per tornar a París on va ser parcialment aliviat del seu terrible mal. A París va rebre la visita de Giuseppe Verdi i de molts altres amics. Finalment va ser portat a Bergamo on la noble família Scotti va tenir cura d’ell fins el 1848, any en el que va morir.
No deixa de ser curiós que el gran compositor i la protagonista d’una de les seves òperes més preuades els toqués patir del mateix mal.
Cal constatar que la follia que ens mostra en escena Lucia i la malatltia mental de Donizetti han estat estudiades per científics i presenten un quadre clínic vigent encara per desgràcia. Persones qualificades ens indiquen que la Lucia va patir, segurament, un brot psicòtic nerviós que es manifestava causant-li al•lucinacions i deliris. Avui dia aquestes dolences de l’esperit es tracten amb un important percentatge d’èxits.
Massa sovint, ràdio, premsa i televisió, ens parlen de follies que, perillosament, prenen el lloc a les notícies diàries i ja ens sorprenen cada dia menys, follies que han fet sang, crits atonals, laments i gemecs que condueïxen a brusques, inesperades i violentes morts on el bel canto no hi escauria mai però sí un Requiem estripat pels plors i el dol.
En Piotr Beczala va cantar un Edgardo difícil de millorar tant pel que fa a la veu, esplèndida, dúctil i elegant, com per la seva dramatització del personatge interpretat amb total credibilitat.
Jo d’aquest excel•lent tenor polonès només n' havia escoltat –diversos cops – un cedé. El trobava tan bo com remot i acadèmic i no m’hagués pensat mai que tingués un directe tan brillant. L’ultima ària que canta -Tu che a Dio spiegasti l'ali, o bell'alma innamorata- li va portar problemes molt seriosos. No sé quins viaranys va prendre la seva bella veu però devien ser estrets perquè estava clar que l’aire li faltava. Els seus recursos li degueren permetre acabar la peça, si no amb el dramatisme i la bellesa necessàries, sí amb la dignitat de tenor esforçat que al final d’ una feina impecable, la veu li fa una jugada. També ell, el gran Piotr Beczala, va veure envaït el seu espai escènic per centenars de flors mentre el públic es desfeia en aplaudiments i bravos infinits. Haver vist en directe en Piotr Beczala em posa molt difícil imaginar Edgardos futurs a curt termini. Va estar senzillament genial.
Poc tinc a dir de la resta de cantants ja que, exceptuant el magnífic baix Ildar Abrdazakov en el rol de Raimondo, a qui havia escoltat en un magistral Assur de la Semiramide al Liceu i que segueix estant en plena forma, els altres intèrprets eren desconeguts per mi i vull assenyalar que tots i cadascun em varen sonar bé i en harmonia. Va dirigir l’orquestra en Marco Armiliato, també molt festejat pels assistents. El cantants, que desconeixia i desconec, es diuen i fan:
Ronald Naldi com a Normanno
Vladimir Stoyanov com a Lord Enrico Ashton
Michaela Martens com a Elisa
Sean Panikkar com a Arturo.Tots ells en una producció de Mary Zimmerman.
L’acció és traslladada al segle XIX. Els personatges semblarien més aviat de l’Henry James que no pas de Sir Walter Scott.
L’ORIGEN DE LA HISTÒRIA
Lucia di Lammermoor està directament inspirada en la novel•la The Bride of Lammermoor del celebrat escriptor escocès Sir Walter Scott (1771-1832), autor d’obres tan famoses con Ivanhoe o Rob Roy entre moltes altres. Sir Walter va estudiar lleis i exercia com a jutge a Edimburg. Al mateix temps, junt amb el seu amic James Ballantyne, va obrir una impremta que va fer fallida. Gràcies al fet que ja era un autor conegut, va poder cobrir els deutes del negoci fracassat. Sir Walter Scott també havia provat la política com a diputat del comptat de Selkirk. L’any 1797 es va casar amb Margaret Charlotte Charpenter amb qui va tenir-hi cinc fills.
A part el Dret i la política, Sir Walter també havia fet estudis d’art i era un entusiasta dels contes i llegendes coneguts com “de la frontera”, històries reals, aproximades a la veritat o fictícies, tal vegada, de les que el poble escocès n’era riquíssim. Sir Walter ens parla de l’antiga Escòcia com d’un país on el sentit tribal hi estava molt marcat. Tribus, clans que s’avenien o es mataven en constants lluites pel poder.
D’una història d’aquestes en surt The bride of Lammermoor, la curta vida de la malaurada Janet Dalrymple, una jove escocesa d’origen noble que s’enamora i és corresposta per un tal Lord Rutherford. La noia i el noi es parteixen una moneda d’or que simbolitzarà el seu etern amor, i que els farà desgraciats si qualsevol d’ells dos és infidel a l’altre. La família de la Janet està en complet desacord amb un possible casament de la noia amb en Rutherford i fa saber a Janet que el seu futur marit està ja assenyalat. Es tracta del riquíssim hereu Sir Dunbar of Baldoon.El dia del casament, davant de centenars de convidats, la Janet i Sir Dumbar es retiren a la cambra nupcial. Al cap de poc, tant és el terror de crits i cops que es senten provinents de l’estança dels nuvis, que els convidats que encara gaudeixen de la festa decideixen esbotzar la porta. L’espectacle és tràgic: La Janet porta el vestit ensangonat però ella no està ferida, el que sí ho està, i greument, és el nuvi, Lord Dunbar, que jau a terra dessagnant-se. La Janet ha enfollit sense remei i al cap de dues setmanes morirà.
Lord Dumbar, curat de les ferides, marxa d’Escòcia per sempre més i decideix no esmentar mai aquell fet tràgic ni què va passar exactament dins de la cambra. Des de llavors, per això estem a Escòcia, el fantasma de la Janet apareix de vegades pels volts de Lammermoor i no és altra fantasma, diuen els estudiosos, que el que veu la Lucia quan s’acosta a la font en el primer acte de la representació operística.
El 26 de Setembre de 1835 es va estrenar a Nàpols, al Teatro San Carlo, l’òpera que hauria de fer de Donizetti un dels compositors més famosos del seu temps tot i que ja se’l coneixia per infinitat d’òperes a per tot apreciades, una d’elles, per exemple, L’elisir d’amore. Gaetano Donizetti (1797-1848) havia nascut a Bergamo en una família molt humil. Va ser nen cantaire i va tenir la sort de rebre instrucció sobre fuga i contrapunt del mestre Simon Mayr mercès a una beca completa. Donizetti va ser un compositor molt inspirat que en el termini de dotze anys va compondre setanta-cinc òperes. Estrenava a Nàpols i a Milà gràcies a l’empresari Paolo Zanca, que el tenia contractat, i si bé les seves òperes agradaven al públic, poques lloances rebien de la crítica. A causa del seu èxit popular va escriure també òperes en francès com La fille du régiment, un triomf complet. Donizetti es va casar i va ser pare de tres fills dels quals no n’hi va viure cap. Virginia Basali, la seva esposa, va morir de còlera. Donizetti s’hauria establert a París però a la capital francesa se’l comparava molt a Bellini, fet que el disgustava ja que, com artista, perseguia tenir una veu pròpia i no cal dir que la va aconseguir sobradament. 
L’any 1843, el músic de Bergamo va mostrar símptomes de sífilis que varen atacar-li el sistema nerviós. L’any 1845, per desgràcia, va haver de ser ingressat en un manicomi del que en va sortir per tornar a París on va ser parcialment aliviat del seu terrible mal. A París va rebre la visita de Giuseppe Verdi i de molts altres amics. Finalment va ser portat a Bergamo on la noble família Scotti va tenir cura d’ell fins el 1848, any en el que va morir.
No deixa de ser curiós que el gran compositor i la protagonista d’una de les seves òperes més preuades els toqués patir del mateix mal.
Cal constatar que la follia que ens mostra en escena Lucia i la malatltia mental de Donizetti han estat estudiades per científics i presenten un quadre clínic vigent encara per desgràcia. Persones qualificades ens indiquen que la Lucia va patir, segurament, un brot psicòtic nerviós que es manifestava causant-li al•lucinacions i deliris. Avui dia aquestes dolences de l’esperit es tracten amb un important percentatge d’èxits.
Massa sovint, ràdio, premsa i televisió, ens parlen de follies que, perillosament, prenen el lloc a les notícies diàries i ja ens sorprenen cada dia menys, follies que han fet sang, crits atonals, laments i gemecs que condueïxen a brusques, inesperades i violentes morts on el bel canto no hi escauria mai però sí un Requiem estripat pels plors i el dol.
12:11 a. m.
Compartiu a:
Continueu llegint...
Em fas sentir enveja, sana, eh?, per haver estat a Nova York (ciutat a la llista de pendents) i per haver presenciat aquesta Lucia. Trobo que la veu de la Diana Damrau escau més al personatge de la Lucia que la de l'Anna Netrebko (que a mi m'agrada, eh?, però cantant altres coses). Nosaltres també varem veure al Liceu la Mariola Cantarero i és veritat que va tenir un gran èxit, i a més, se la veia molt contenta i agraïda. Haver vist el Piotr Beczala, tot un luxe, i si la resta del repartiment et va convèncer, pots dir que va ser una vetllada rodona, encara que fos a la una del migdia!.
ResponEliminaFins aviat
Hi ha òperes que les has escoltat un munt de vegades i sempre estàs esperant aquella nota, o aquell fragment per a veure com respon l'intèrpret. Això em passa amb la Lucia, una de les òperes del meu particular "top ten" des de fa molts anys. En directe em sembla que l'he vist cantada per la Gruberova, la Cantarero, la June Anderson (magnífiques totes elles, però amb diferències), i per la Milagros Poblador que em va sorprendre molt positivament. En gravacions ja ni recordo las vegades que l'he escoltat.
ResponEliminaEl Beczala tinc ganes d'escoltar-lo en directe (en disc i en videos em sembla molt bó). Per cert, que tal l'Enrico del Vladimir Stoyanov?
Pel que fa a la Damrau i la Nebtrenko, m'agraden molt, però no sé si aquest és el paper que més escau a la seva manera de cantar, tot i que, el "tiren" endavant gràcies al seu gran nivell.
T'agraeixo la "currada" per explicant-nos tant l'origen de l'obra de Walter Scott com les informacions sobre la vida del meu admiradíssim Gaetano Donizetti.
Una abraçada i ja ens faràs cinc cèntims del RV al ROH.
Josep, t'has deixat una Lucia: la Patricia Ciofi al Liceu la temporada 2006-2007!!!!.
ResponEliminaCuriós això de veure una òpera a l'hora de dinar. Tanmateix, per què no? Ara, jo no hauria estat capaç de fer sols una mossegada. Fartó com sóc, segur que m'hauria menjat un bon plat d'alguna cosa.
ResponEliminaAixò dels atacs intempestius de bogeria fan por... A ningú que li passe!
Com sempre, un post magnífic.
Ay, aquí estoy con mi mal catalán fascinada con lo que cuentas.
ResponEliminaenhorabuena, vuestra pasión es contagiosa
La Su de los webos
Enric, Glòria,
ResponEliminaLa meva òpera favorita, passió heretada de mamare, que recorda com de petita la van portar a veure-la al Liceu, on cantava la Sutherland.
Canto "Tu che a Dio spiegasti l'ali" des de que era adolescent. I l'escenificació els agrada molt als meus petits.
Felicitats per als posts d'òpera, m'agraden molt
Josep i Gloria,
ResponEliminaEspero que en Josep i tu pogueu anar ben aviat a Nova York i gaudir d'una ciutat singular en el món i a més anar a l'òpera. Un cop ets dins t'oblides del curiós horari. Sempre sembla de nit quan hi ha tants llums encesos i un escenari i unes veus concentren la teva atenció com un iman que t'impideix pensar en res més.
Veig, i no m'extranya, que en Josep anomena unes quantes sopranos de primera per les quals ha vist interpretar Lucia. M'imagino que la Milagros Poblador ho debia fer molt bé atès el pinyol del qual fa gala.
Jo no coneixia l'Stoyanov. Em va semblar formidable com a ser autoritari i malvat que li toca fer jugant el rol de l'Enrico.
Quant a la funció de l'RV a la ROH, les Villazonistas, no sé si ho heu vist, han fet un post molt complet. Jo puc afegir que l'RV va estar prou contingut com per no fer-me patir i va demostrar un domini dels nervis que la maduresa li deu anar aportant. No em va arrancar cap "bravo" però li vaig aplaudir la feina.
Petons per a tots dos.
Francesc,
Em moro de ganes de que et facis amb un dvd d'òpera i tu i Oreto, copa de cava inclosa, inaugureu la vostra temporada lírica. Altrament de què servirien els posts que fem l'Enric i jo i que pretenen transmetre el nostre entusiasme per les bones veus al servei de la bona música.
A veure si ho fas i despres ho posteges.
Besades, xiquet.
Su de los Wuevos:
Me encanta el nombre de tu blog que dice mucho y bueno de ti. Bienvenida y acércate a menudo. No me creo que tu catalán sea malo si nos has entendido y encima nos halagas. ¿O no?
Gracias y besos!
Berenguer,
Benvingut i agraïts per l'apreci que tens al nostre blog i, en especial, als posts d'òpera. És fantàstic que sàpigues cantar i que tot pugui venir del record que la teva mare guarda de la Lucia de la Sutherland: un luxe que no tothom s'ha pogut permetre.
Esperem que ens segueixis visitant i, quan et vingui bé, ens ho facis saber com aquesta vegada.
Amb molt d'afecte.