}

Pages

23 de maig 2008

UN LLIBRE, UNA PEL·LÍCULA I UN VALS ( i II )

Enviat per glòria  |  6 comentaris







Hem parlat ja del llibre El Guepard i del seu autor, el príncep de Lampedusa. Ara toca parlar de la pel·lícula i del seu vals arquetípic, vals que es marquen un madur i elegant Burt Lancaster de príncep de Salina i una jove i exultantment bella Claudia Cardinale jugant el rol d’Angélica Sedara, promesa de Tancredi, el nebot predilecte del príncep, encarnat per un Alain Delon en absoluta plenitud, quan es deia, amb raó, que l’actor francès era un dels homes mes bells del món.

En el fragment que podeu veure d’aquest vals amb misteri, observareu que el personatge d’en Delon, que s’ha de dir Tancredi i que així s’anomena a la novel·la i a la pel·lícula original en llengua italiana, l’han batejat de nou dient-li Alfonso, un nom bonic però improcedent a part d’inexplicable.

L’escena parla per si sola, però sempre hi puc afegir, pels qui no coneguin ni la novel·la ni la pel·lícula, que el jove Tancredi/Alfonso fins i tot deixa anar unes llàgrimes de dolça gelosia quan contempla la seva bellíssima futura esposa, una noia de família rica però d’origen plebeu, ballant amb el seu oncle Fabrizio, a qui Tancredi tant estima, i que durant el vals viu amb l’Angelica la consciència fugaç d’una passió que mai no podrà ser i que de ben segur hauria estat mútua.

I què podem dir de l’artífex d’una pel·lícula tan perfecte? Ell es deia Luchino Visconti, i era el setè fill del Duc de Modrone, adinerat terratinent afincat a Milà, on havia nascut en Luchino l’any 1906. La seva mare es deia Carla Erba i pertanyia també a la noblesa. La seva família era propietària d’uns importants laboratoris farmacèutics i, avui dia, si aneu a Milà, veureu que a la plaça de la Catedral hi ha encara una farmàcia que porta el nom dels Erba.No em causen impressió ni els orígens ni els títols i propietats d’en Luchino Visconti, però sí que me’n causa el seu geni, i crec que haver nascut en un medi econòmicament tan folgat, li va permetre poder-lo desenvolupar amb més facilitat que si hagués estat fill d’un medi amb menys recursos.

Va rebre una educació exquisida i des de molt jove ja vivia a cavall entre Milà i París. A la capital francesa es va iniciar en el cinema com ajudant de direcció d’en Jean Renoir, fill del pintor Auguste Renoir, amb qui va col·laborar en dues pel·lícules: Partie de Campagne (1937) i La Tosca (1940). A la primera també es va ocupar del disseny del vestuari i a la segona va compartir l’escriptura del guió amb l’esmentat director Jean Renoir i amb Karl Koch.Per raons d’espai i perquè Il maestro Visconti mereix un post a part, salto a la seva pel·lícula número onze: El guepard, sense deixar d’esmentar almenys dos títols per situar-nos en la història, i també, valgui el joc fàcil de paraules, per la història. Un és La terra tremma (1947), filmada a Aci Treza a l’illa de Sicília, amb gent no professional i en el dialecte sicilià, on ens mostra la duríssima vida dels pescadors i les seves famílies És una pel·lícula eixuta, feta sense un guió previ, i on l’acció i els diàlegs tenen només la voluntat de reflectir el dia a dia d’aquells treballadors del mar. L’aspiració d’en Visconti amb aquesta pel·lícula era fer un cinema realista tan pur com fos possible. L’altra seria la innoblidable Rocco i els seus germans (1960) de la qual en va escriure el guió comptant amb quatre col·laboradors, un d’ells la seva quasi habitual Suso Cechi d’Amico, amb qui havia començat a treballar l’any 1951 en la pel·lícula Bellissima.Tant La terra tremma com Rocco i els seus germans varen ser pel·lícules encarregades pel Partit Comunista Italià, al qual en Luchino Visconti estava molt vinculat.

Es necessari remarcar que en Luchino Visconti no va abandonar mai el luxe en el que havia nascut. La seva vida transcorria en un palazzo a Roma i passava l’estiu en una bella finca de nom La Colombaia, al camp, però es considerava un home progressista, i el seu fervent antifeixisme el va acostar a posicions d’extrema esquerra que probablement no s’haurien donat en altres circumstàncies.

Per filmar El Guepard es va rodejar de qui millor el podia informar de l’època i l’ambient. El modista Piero Tossi, entre d’altres erudits de les arts, va dissenyar-li un vestuari que aconsegueix que la pel·lícula sembli més aviat un documental magistralment filmat d’una família en temps d’en Garibaldi que no pas una pel·lícula amb actors simulant personatges ficticis.

La partitura va ser encomanada al gran músic milanès Nino Rota (1911-1979), que va compondre l’obra durant l’ocupació alemanya. Es tracta d’una simfonia en quatre temps, inacabada, d’una bellesa sublim sempre adequada a l’escenari, de vegades d’una avassalladora grandesa èpica, però també delicadament lírica amb passatges de colpidora emotivitat portadors d’una nostàlgia que sembla fluir de la mirada trista que el príncep de Salina fa al món que ell defuig i el defuig.

Agonitzen les estirps de raça, com la seva, i entren els xacals decidits a emprar la política com un camí cap al poder i l’èxit assolits sense escrúpols.

Per l’escena del ball, que és molt llarga, en Nino Rota va compondre: una masurca, una contradansa, una polca, una quadriglia, un galop i, finalment, el vals. Per què cap al principi he parlat d’un vals amb misteri? Doncs perquè quan la pel·lícula es va estrenar, l’any 1963, s’hi anunciava un vals inèdit d’en Verdi i, efectivament, deu ser algun dels valsos que sona mentre dura la sumptuosa festa, però no aquest que avui ens ballen amb tanta elegància el príncep sicilià i la formosa Angelica, ja que, com queda explicat, és el gran Nino Rota l’autor d’aquesta peça que els actors executen amb precisió professional. Recordem que en Nino Rota va ser un compositor força habitual d’en Visconti, però també ho va ser quasi constant d’en Federico Fellini. Qui ha oblidat La strada o Amarcord? I el gran mestre va acabar la seva carrera en el cinema component les precioses bandes sonores de les tres parts d’El padrí.


Luchino Visconti va morir a Roma l’any 1976. Un dia caldrà parlar de la resta de les seves pel·lícules ja que, si bé desiguals i discutibles com la majoria d’obres artístiques, totes ens deixen veure el talent d’aquest ser creatiu tan complet. No hem d’oblidar que la divina Maria Callas deia que en Luchino, dirigint-la al Teatro alla Scala, era l’home que l’havia ensenyat a actuar. L’havia dirigida a La Vestale, La Sonnambula, La Traviata i a moltes més que un dia esmentarem afegint-hi una mica d’història i algun toc xafarder.


També s’ha de parlar del teatre que il duca va dirigir: Antígona, A porta tancada, Crim i càstig, Un tramvia anomenat desig..., i no acabaríem. Ah! I amb actors com en Vittorio Gassman, en Marcello Mastroianni, en Paolo Stoppa..., i d’ajudant de direcció un jove Franco Zefirelli. Vaja, que quasi res.

Quant li deu a Visconti aquella Itàlia deprimida de la segona guerra! I quant li devem tots! Persones com ell són els mitjancers entre el grans creatius musicals, literaris i plàstics i nosaltres, el públic, que obre embadalit els ulls pensant que amb l’obra que ens deixen mestres de gran talla, com és el cas d’en Luchino Visconti, sempre descobrirem com les nostres intel·ligències i sensibilitats creixen estimulades per la saviesa que ens transmeten.

1:20 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

6 comentaris:

  1. Magnífica i detallada entrada la teva d'avui, gràcies!!
    Que en va de ver comtemplar aquesta escena, la trobo preciosa, ben ambientada i els actors... fantástics!

    Es poden dir més coses amb la mirada que les que dona a entendre en Burt lancaster ? Diria que no.

    Es pot estar més bonica de lo que ho esta la Claudia Cardinale amb aquest vestit blanc imponent ? Difícil.

    Quanta bellesa !!!!

    ResponElimina
  2. M'he quedat paradíssim amb aquest post teu. No en sabia quasi res dels orígens del Visconti i tota la pesca. Trobe que en saps un munt de cinema i que lligues molt bé tota la informació de què disposes. Ho fas molt amé. Quin detall posar el vídeo del vals! La Claudia Cadinale... "Bocatto di cardinale". Ja em perdonareu la brofegada un pèl masclista. La resta de cavallers principals, també hi estan a l'alçada. Salutacions

    ResponElimina
  3. Quina magnífica escena...només espatllada pel horrible doblatge a l'español...! I, si em permeteu, entre el gairebé imberbe Delon i l'experimentat "princep" Burt, no hi ha color, per a mi...

    ResponElimina
  4. Us recomano una magnífica biografia de Luchino Visconti escrita per Laurence Schifano i editada per PAIDOS, on és gaudeix de l'extraordinària contradicció d'aquest aristòcrata comunista.
    "Luchino Visconti el fuego de la pasión"
    Pel que fa a la música d'aquesta pel•lícula no cal afegir gairebé res. El vals és fantàstic, però a mi el que m'agrada de la música de Rota és la simfonia reutilitzada.
    El centre d'aquesta història és el príncep i en veure la interpretació de Lancaster davant la parella jove, s’entén molt bé que el món sempre serà dels inexperts joves que necessiten volar sols, malgrat els consells i el poder que exerceix la vella aristocràcia.
    La bellesa de la Cardinale i el Delon és insultant.
    QUINA GRAN OBRA D'ART, DÉU!

    ResponElimina
  5. Magnífics els teus escrits sobre Il Gatopardo.

    I mira quina coïncidència, a la revista Descobrir Cuina núm. 83 del mes de juny, parlen d'un sopar que l'Institut Italià de Cultura a Barcelona organitza inspirat en aquesta pel·lícula, tot analitzant la relació entre el setè art i el món culinari.

    Hi haurà una conferència sobre el film, que es projectarà a continuació, i per acabar, un sopar amb els plats que surten a la pel·lícula.

    Fins aviat

    ResponElimina
  6. Hola i benvinguts!
    Tosca,
    Efectivament en Burt Lancaster va entrar a Europa per la porta gran amb aquest paper que, modestament, pensava que no li era escaient ja que ell era un actor rude...i ja veus, jo no em puc imaginar un altra príncep. La Claudia surt preciosa i a més del vestit m'encanta el pentinat.

    Francesc,
    Una vegada més celebro que el post t'hagi agradat. He procurar fer un treballet coherent i agraeixo la valoració que en fas.
    Quan a la Claudia i els seus cavallers, el madur i el jove, tots estan esplèndits.

    Teresa,
    Et dono la raó. Doblatge afrós. Declino escollir entre en Lancaster i en Delon. No sé quin de tots dos m'agrada més.

    Ximo,
    Che belleza!!! És veritat. Prenc nota de la biografia que recomanes així com de buscar i escoltar la simfonia reutilitzada del signore Rota.
    Jo m'he servit d'una biografia, que va sortir fa anys, escrita per la Gaia Servadio i que és molt completa. No obstant la que tu ens recomanes ha de tenir la informació molt més posada al dia.

    Glòria,
    El que expliques és molt interessant. M'ho anoto com una de les meves possibles futures activitats pel proper mes de Juny.

    Molts petons a tots i bon diumenge!

    ResponElimina

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top