Director: Jaime Rosales
Guió: Enric Rufas i Jaime Rosales
Actors: Sonia Almarcha, Petra Martínez, Míriam Correa, Lluís Villanueva, i altres
2008
Aquesta és una d’aquella pel·lícules que imiten perfectament el discurs de la vida. Rodada amb un pressupost modest, La soledad se sosté, ferma i aparentment inofensiva, en la fidel transmissió que, director, guionista, actors i tècnics saben fer de les vides quotidianes de personatges tan propers a nosaltres que de vegades fan que l’espectador es pregunti si aquella gent actua o és que realment els passa tot allò que ens ensenyen, i que nosaltres només hem tret el cap per observar trossos de vides que són el mirall de les nostres, o de les de la gent que ens és molt propera.
Cada persona és un món i la que no, dos, i en aquesta pel·lícula de narrativa molt original hi trobem una família: la mare i les seves tres filles ja adultes, cadascuna amb les seves parelles vivint amb certa placidesa en un barri del Madrid treballador i senzill. Els personatges van lluitant diàriament amb la vida, com tothom, de vegades resolent els problemes, d’altres provocant tensions. Mentre, en un poble de pagès, a León, una noia jove i separada decideix anar-se’n a treballar a Madrid amb el seu fill, un nen que encara no camina. A Madrid anirà a viure rellogada en una habitació del pis d’una de les germanes que hem esmentat abans.
I ja no expliquem més.
Afegirem que la pel·lícula està filmada amb un sistema on la càmera es glaça al damunt de cada personatge, n’espia els gestos íntims, ens ofereix de forma remarcable el protagonisme tan silenciós com eloqüent dels espais buits, habitacions, passadissos, banys o cuines, que formen també part de la història perquè on hi ha un espai buit hi ha, també, una absència, i encara que de vegades només veiem objectes, mentre sentim les veus dels personatges que parlen d’una habitació a l’altra, també sentim que, quan no hi són, no hi som: les coses, una planxa, una paret, la cafetera també estan soles perquè la solitud s’apodera de tot com un gas tòxic de desarrelament contra el qual, de vegades, no tenim forces per lluitar i ens venç. Això i així és La soledad, aquesta pel·lícula per la qual en Jaime Rosales es va emportar un Goya com a millor director de la millor pel·lícula, mentre un tercer guardó el va guanyar l’actor Jesús Torrijo.
Cada persona és un món i la que no, dos, i en aquesta pel·lícula de narrativa molt original hi trobem una família: la mare i les seves tres filles ja adultes, cadascuna amb les seves parelles vivint amb certa placidesa en un barri del Madrid treballador i senzill. Els personatges van lluitant diàriament amb la vida, com tothom, de vegades resolent els problemes, d’altres provocant tensions. Mentre, en un poble de pagès, a León, una noia jove i separada decideix anar-se’n a treballar a Madrid amb el seu fill, un nen que encara no camina. A Madrid anirà a viure rellogada en una habitació del pis d’una de les germanes que hem esmentat abans.
I ja no expliquem més.
Afegirem que la pel·lícula està filmada amb un sistema on la càmera es glaça al damunt de cada personatge, n’espia els gestos íntims, ens ofereix de forma remarcable el protagonisme tan silenciós com eloqüent dels espais buits, habitacions, passadissos, banys o cuines, que formen també part de la història perquè on hi ha un espai buit hi ha, també, una absència, i encara que de vegades només veiem objectes, mentre sentim les veus dels personatges que parlen d’una habitació a l’altra, també sentim que, quan no hi són, no hi som: les coses, una planxa, una paret, la cafetera també estan soles perquè la solitud s’apodera de tot com un gas tòxic de desarrelament contra el qual, de vegades, no tenim forces per lluitar i ens venç. Això i així és La soledad, aquesta pel·lícula per la qual en Jaime Rosales es va emportar un Goya com a millor director de la millor pel·lícula, mentre un tercer guardó el va guanyar l’actor Jesús Torrijo.
Cal recordar que en Jaime Rosales ja ens va sorprendre de manera inquietant l’any 2003 amb Las horas del día. Com aquesta, però amb un guió molt diferent, són pel·lícules en les que sembla que no hi passi res però que a mida que avancen ens van deixant sentir, amb sàvia naturalitat, les remors doloroses i ocultes que ens empenyen i marquen l'existència.
No convé perdre la pista d’aquest home jove i creatiu que es diu Jaime Rosales i que sap utilitzar les càmeres amb una sòbria habilitat de discret virtuós que s’agraeix i es valora . Hi ha moments veient La soledad que sentim una nàusea subtil , però és volguda per l’autor. Hi ha de ser. És aquell degoteig de quasi cada dia que tots, de vegades sovint, hem experimentat. És així. És la vida.
No us la perdeu.
3:30 p. m.
Compartiu a:
Continueu llegint...
Soc un lector assidu del vostre bloc, i es que sou una molt agradable i autèntica caixa de sorpreses. M'agrada molt passar de les "solituds" cinematogràfiques, a les sípies estofades, auturar-me per fullejar bestiaris o aventures "pomponianes" i sempre amb una gran banda sonora, ara la Caballé ara el Tàrrega. Felicitats!
ResponEliminaMoltíssimes gràcies, Josep, pels teus encoratjadors mots, que ens dupliquen la il·lusió -que no era poca- amb què vessem aquesta "samfaina" d'entrades amb l'únic desig de reflectir-hi tot allò que ens deleita, i més encara quan tenim la sort de poder compartir-les.
ResponEliminaP.S. L’enhorabona per la victòria de la Penya a Madrid! Malgrat que no es va reflectir a la premsa, ahir al vespre vaig saber, de fonts MOLT ben informades, que tot l’equip badaloní va haver de sortir per cames del pavelló madridista. Es veu que el “señorío”, de tant en tant, fa aigües. ;)