LA VERGÜENZA
Ernaux, Annie
Editorial Tusquets
Aquesta novel·la és una lliçó d’autocontrol de l’escriptura perquè en la seva forma tant hi compta el text escrit com la sensació gairebé constant que, silenciat voluntàriament per l’autora, darrere de les seves sòbries frases hi batega un altre text que mai no es farà real, però que inspira i complementa el que tenim a les mans.
En llegir La vergüenza ens podem adonar de com n’és d’útil la contenció verbal quan hom hi arriba, com l’autora, a través d’un procés de depuració del llenguatge al servei d’una història probablement real en la que l’Annie Ernaux defuig la metàfora i l’èmfasi per anar a parar a una expressió quasi primigènia dels sentiments.
La veu de la narradora adulta evoca l’any en què ella en tenia dotze, el 1952, quan un fet que ella no havia d’haver presenciat mai li va canviar violentament les percepcions de la vida per fer-li descobrir, d’una brutal atzagaiada, un profund i feridor sentiment de vergonya: La vergonya.
A partir d’aquell diumenge de juny de 1952, la narradora deixarà de ser la persona que era per ser-ne una altra que, en secret, sempre més arrossegarà un pes inconfessable, per inusual i dolorós. L’autora no ens fa viure en suspens. A la primera línia del seu llibre ja hi explica el fet i el lector queda pres en l’aparent esquematisme de la narració.
L’Annie Ernaux va néixer l’any 1940 en un poblet de Normandia, i gràcies al sacrifici dels seus pares, modestos amos d’un cafè de poble, persones procedents del camp i de la fàbrica, es va poder llicenciar en lletres a la universitat de Rouen. Posteriorment va exercir de professora, i els seus llibres, entre d’altres coses, analitzen el seu ascens social a través de l’adquisició d’un status cultural.
Amb La vergüenza, l’Annie Ernaux ens presenta un llibre construït amb paraules senzilles que, quan és convenient, puntua amb volguda suavitat. El que ens explica permetria una prosa més dramàtica, plena de punts d’admiració i d’interrogació. És a dir, podria escriure plorant, cridant i preguntant i, tanmateix, ens presenta la història exposant-ne els fets amb la serenitat que només dóna el pas del temps, sense emetre judicis i despullant les frases de qualsevol intenció estètica.
Annie Errnaux rebutja els estils literaris, però el seu talent d’escriptora la fa caure en la seva pròpia trampa i se’ns revela mestre en l’estil del que en diuen escriptura plana. Fa servir les paraules quotidianes dels seus ancestres normands, especialment les dels seus pares, persones fetes a treballar de sol a sol i que gairebé no han anat a escola i, en aquest experiment lloable i reeixit, hi descobrim la música inherent als mots que, manejats per una sensibilitat com la de l’Annie Ernaux, donen un text que destil·la puresa i veritat.
El llibreter m’informa que aquest llibre no apareix traduït al català. És una llàstima, atesa l’afinitat que hi ha entre la nostra llengua i la francesa. No obstant, si el voleu llegir, la versió de l’Editorial Tusquets fa honor a la qualitat habitual en els llibres que llança.
Ernaux, Annie
Editorial Tusquets
Aquesta novel·la és una lliçó d’autocontrol de l’escriptura perquè en la seva forma tant hi compta el text escrit com la sensació gairebé constant que, silenciat voluntàriament per l’autora, darrere de les seves sòbries frases hi batega un altre text que mai no es farà real, però que inspira i complementa el que tenim a les mans.
En llegir La vergüenza ens podem adonar de com n’és d’útil la contenció verbal quan hom hi arriba, com l’autora, a través d’un procés de depuració del llenguatge al servei d’una història probablement real en la que l’Annie Ernaux defuig la metàfora i l’èmfasi per anar a parar a una expressió quasi primigènia dels sentiments.
La veu de la narradora adulta evoca l’any en què ella en tenia dotze, el 1952, quan un fet que ella no havia d’haver presenciat mai li va canviar violentament les percepcions de la vida per fer-li descobrir, d’una brutal atzagaiada, un profund i feridor sentiment de vergonya: La vergonya.
A partir d’aquell diumenge de juny de 1952, la narradora deixarà de ser la persona que era per ser-ne una altra que, en secret, sempre més arrossegarà un pes inconfessable, per inusual i dolorós. L’autora no ens fa viure en suspens. A la primera línia del seu llibre ja hi explica el fet i el lector queda pres en l’aparent esquematisme de la narració.
L’Annie Ernaux va néixer l’any 1940 en un poblet de Normandia, i gràcies al sacrifici dels seus pares, modestos amos d’un cafè de poble, persones procedents del camp i de la fàbrica, es va poder llicenciar en lletres a la universitat de Rouen. Posteriorment va exercir de professora, i els seus llibres, entre d’altres coses, analitzen el seu ascens social a través de l’adquisició d’un status cultural.
Amb La vergüenza, l’Annie Ernaux ens presenta un llibre construït amb paraules senzilles que, quan és convenient, puntua amb volguda suavitat. El que ens explica permetria una prosa més dramàtica, plena de punts d’admiració i d’interrogació. És a dir, podria escriure plorant, cridant i preguntant i, tanmateix, ens presenta la història exposant-ne els fets amb la serenitat que només dóna el pas del temps, sense emetre judicis i despullant les frases de qualsevol intenció estètica.
Annie Errnaux rebutja els estils literaris, però el seu talent d’escriptora la fa caure en la seva pròpia trampa i se’ns revela mestre en l’estil del que en diuen escriptura plana. Fa servir les paraules quotidianes dels seus ancestres normands, especialment les dels seus pares, persones fetes a treballar de sol a sol i que gairebé no han anat a escola i, en aquest experiment lloable i reeixit, hi descobrim la música inherent als mots que, manejats per una sensibilitat com la de l’Annie Ernaux, donen un text que destil·la puresa i veritat.
El llibreter m’informa que aquest llibre no apareix traduït al català. És una llàstima, atesa l’afinitat que hi ha entre la nostra llengua i la francesa. No obstant, si el voleu llegir, la versió de l’Editorial Tusquets fa honor a la qualitat habitual en els llibres que llança.
9:10 a. m.
Compartiu a:
Continueu llegint...
0 comentaris:
Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts