XINESOS A MONTJUÏC

Nova crònica de la nostra corresponsal Edipa Maas, a qui li agraïm la seva entusiasta col·laboració:

No us perdeu l’exposició Vermell a part, art xinès contemporani, de la Col·lecció Sigg que, fins al 25 de maig, es pot veure a la Fundació Miró i que destaca tant per la quantitat com per la qualitat de les peces que s’hi mostren.

Comencem, però, per fer notar algun punt negatiu (cosa ben estranya tractant-se de la sempre rigorosa Fundació Miró, el centre barceloní més veterà en el camp de l’art contemporani): S’hi troba a faltar informació sobre els artistes i la presentació d’algunes peces és, pel cap baix, dubtosa.

Pel que fa al primer punt, demanaria tan sols una petita fitxa amb data i lloc de naixement, un currículum mínim i una indicació (potser una fotografia) del gènere de l’artista, atès que els noms resulten inintel·ligibles per al públic occidental i no sabem si es tracta d’homes o de dones.

El tríptic que acompanya la mostra tampoc no és gens aclaridor en aquest sentit i, en canvi, inclou uns textos explicatius dels apartats en què es divideix l’exposició, que resulten força obvis.

Quant a la presentació, sobta trobar algunes obres enganxades directament a la paret amb trossos de cinta adhesiva, que de ben segur és reversible i compleix tots els requisits per a una correcta conservació, però que fa un notable mal efecte.

No obstant això, l’exposició és apassionant. Sorprèn –molt positivament, és clar– la llibertat dels artistes, que incorporen tota mena d’ironies, crítiques i múltiples possibilitats de lectura, perfectament equiparables a les que practiquen els artistes de la cultura occidental, desenvolupada en un context democràtic que, amb totes les mancances que es vulgui, permet una llibertat d’expressió molt més àmplia que la tolerada pel règim de la Xina.

És també molt patent i remarcable l’enorme influència que l’art occidental dels darrers 50 anys ha exercit sobre els creadors xinesos, que en demostren un bon coneixement i que fins i tot es permeten jugar-hi fent brillants citacions o al·lusions a obres i artistes concrets, en algun cas no estrictament contemporanis.

Una manera molt temptadora de veure l’exposició és, justament, assimilar els artistes als corrents d’avantguarda de l’últim mig segle. Alguns són autèntics continuadors del pop art (You Youhan, Gao Brothers, Luo Brothers) o practiquen un irònic hiperrealisme (Ai Weiwei, Yue Min Jun). Altres conreen una inquietant figuració empeltada de surrealisme (Zhang Xiaogang), i hi ha qui treballa l’abstracció, que en alguns casos se’ns presenta com una molt particular versió de l’op-art i que, de fet, està emparentada amb el complex món de la cal·ligrafia xinesa (Chen Guangwu).

Sovint se serveixen de varietat de materials i tècniques, fan muntatges, escultures, modelatges... i no hi falten, com a mitjans d’expressió artística, les filmacions ni les fotografies, aquestes particularment brillants (des de les sofisticades i shakespearianes posades en escena de Liu Zheng fins a l’interessantíssim estudi sobre el punt de vista ofert per la fotògrafa Zhang O, passant per l’obra carregada de missatge de Zhang Hnan, artista present al Museu d’Art Contemporani de Barcelona, o el món contemplatiu, també un pèl críptic, del virtuós Weng Fen).

Ignoro si és la primera vegada en què l’art oriental i l’occidental participen de les mateixes tendències i expressen inquietuds tan similars, i tampoc no sabria dir si això és bo o dolent. En tot cas, més enllà del tan esmentat fenomen de la globalització, voldria recordar que l’art no ha tingut mai fronteres i agraeixo molt aquesta exposició, que m’ha despertat les ganes de saber més coses dels artistes que hi són inclosos i, en general, de conèixer les tendències de països allunyats i culturalment diferents del nostre. En aquest cas, sembla que hem d’agrair als Jocs Olímpics que l’art xinès estigui d’actualitat i properament, el 4 de juny, també CaixaForum de Barcelona ens n’oferirà una mostra, que estarà dedicada íntegrament a l’abstracció. Mirarem de no faltar-hi.

Edipa Maas