A l’hora de buscar adjectius que compleixin amb la seva funció, que no és altra, en aquest cas, que la de, simplement, qualificar una experiència com va ser la de la Trobada que vam viure divendres passat al vespre un bon grup de blocaires al Museu Egipci de Barcelona, me’n ronden pel cap tot un seguit, que sí bé poden semblar, més que qualificatius, afalagadors o autocomplaents, la veritat és que les més de tres hores que vam passas junts -al carrer, entre que vam anar arribant, abans de les 9, i ens vam saludar i fent conèixer els que no ens havíem vist encara mai; la visita a les interessantíssimes sales del museu; el distès ambient que es va formar al tast en l’espaiosa, agradable i tan barcelonina terrassa a l’illa interior de l’edifici, així com el llarg comiat altre cop al carrer-, només poden ser descrites amb adjectius que poden semblar afalagadors o autocomplaents, perquè tant l’Anna Maria com jo, tornant amb taxi cap a casa, ens sentíem més que satisfets d’haver assistit a aquella Trobada, completament afalagats pel magnífic ambient que hi va haver durant aquelles més de tres hores, un ambient del qual ens autocomplaïem d’haver-ne formar part.
Interessantíssima –i no exagero gens ni gota el qualificatiu- va resultar la visita al Museu, guiada per l’entusiasta egiptòloga Núria Castro, especialitzada en vida quotidiana a l’Antic Egipte, una guia que, atenent a la nostra gairebé i generalitzada ignorància en egiptologia, va saber transmetre’ns amb una afabilitat fora de mida -i aquí torno a remarcar que no exagero gens ni gota- els seus coneixements, fent que cap moment del recorregut se’ns fes àrid a causa de la nomenclatura utilitzada o d’unes explicacions, per a nosaltres, farragosament llargues.
Des d’un bon principi vam saber, per exemple, i a mi això em va semblar una dada molt destacable, que la dona, a l’Antic Egipte, tenia la mateixa consideració social, com a persona que sempre ha sigut, que l’home. Heròdot (484-425 A.C.), considerat com el pare de la història, va deixar remarcada en la seva obra aquesta significativa dada, de tal manera que fins i tot li va servir per deixar escrit que a l’Antic Egipte tot anava a l’inrevés de la resta del món conegut fins aleshores, i la prova més evident la tenim en el fet que algunes dones van arribar a l’estatus de faraones.
Com que la visita estava basada en la importància de l’alimentació a l’Antic Egipte, vam haver de passar per alt algunes de les seccions, sense cap mena de dubte també interessantíssimes, però vam anar coneixent el grau de refinament que, degut a la summa importància que donaven a la alimentació i la qual ja relacionaven amb la salut, aquesta antiquíssima civilització va arribar, malgrat el desconeixement en aquella època de productes tan bàsics com avui en dia ho són el sucre (per endolcir utilitzaven mel, garrofes o dàtils) o els cítrics.
La seva dieta estava fonamentada en els cereals (durant la dominació romana Egipte era considerat el graner del seu imperi), llegums, fruites i verdures. Menjaven, també, carn d’oca, de guatlla i de tota mena d’ocells, i només les altes esferes tenien a l’abast poder menjar carn de bou, ja que les vaques eren utilitzades sobretot per a l’obtenció de la llet i dels seus derivats. També s’alimentaven de peixos, però només de riu, ja que consideraven la mar com un niu de problemes. La cervesa i el pa, dels quals se’n sap que en feien de molts i variats tipus, eren, sense cap mena de dubte, dos dels pilars de la seva alimentació.
De debò que la visita, només d’una hora de duració, es va fer curtíssima, com curtíssima, també, es va fer l’hora en què, ja entaulats per degustar el tast preparat per intentar acostar-nos a paladejar els costums alimenticis de l’Antic Egipte, ens va passar, xerrant els uns amb els altres, volant, tant és així que jo, ensumant-me que la Txell i en Kike no ens cantarien el duet que van dir que assajaven cada matí, se’m va ocórrer escriure a corre-cuita un brindis per a tal ocasió, però que no vaig gosar ja llegir quan, ja prou tard i també a corre-cuita, ens vam fer les fotografies de grup abans de marxar.
Tant li fa, però, perquè la intenció ja hi era, i així aquest brindis fet a base de rodolins (i que em perdonin els poetes de debò, com en Josep Carner i en Pere Quart, oi, "Senyu" i Francesc?) em servirà per acabar el post:
Ra, Amon, Isis, Tutankamon, Osiris…i tota la rastellera
d’il·lustres divinitats:
Com que som d’una altra era,
esperem ser perdonats
per no saber la manera
de com heu de ser invocats.
Al Google, on tot ho trobes,
vam buscar-ho…, però en va!
i per no pifiar-la amb proves
que us podrien fer enfadar,
ens deixarem ja d’històries
i anirem de cap al gra:
Sota aquest mantell clement
de deïtats tan distingides
per fi ha arribat el moment
de fer el brindis, amics i amigues.
I farem dringar ben fort
les nostres copes alçades
agraïnt al fat la sort
que ens permet fer les trobades
de bona gent que, en un bloc,
un –o set!- cops per setmana
es transmuta i fa de coc,
i a canvi res no demana,
però que rep, i no és poc,
amistat a carretades.
I a vosaltres, déus insignes,
ja que us tenim invocats
us farem una darrera
pregària entre tots plegats:
Som blocaires dels que mengen,
i és ben trista realitat
que els quilets no se’ns despengen
a menys que no fem bondat…
No tindríeu pas la forma
de poder-nos concedir
menjar sense que fos norma
després haver de patir?
I és que notem, a vegades,
que la roba ens ha minvat. (Vers dedicat a la Txell i a en Kike)
No ho voldríem!, i és debades
voler atribuir-ho al fat!
Si llegir és un plaer
i ballar, i anar al cinema
ara digueu-nos per què
el menjar és anatema,
Si hi ha qui gaudeix escalant (vers dedicat a la "Senyu")
i hi ha qui ho fa anant amb bici, (vers dedicat a en Manel)
per què els que gaudim menjant
se’ns diu que tenim un vici,
i ja ens tens de tant en tant,
havent de fer el sacrifici
de menjar fulles d'enciam?
Si el menjar és germanor,
entaular-se no és cap vici,
no seria, doncs, millor
poder menjar a desfici
estofats, suquets de peix,
i postres de tota mena,
i que en lloc de criar greix
criéssim... amor a balquena?
Vinga! Alcem les notres copes,
blocaires vinguts d’arreu
i, agermanats, tots i totes
diguem a una sola veu:
Brindem pels blocs que mostren
de la seva cuina el millor,
i si les peces de roba minven,
és problema de la roba: Nostre, no!!!
La darrera estrofa (per dir-ho d’alguna manera), la vam confegir entre en Manel i jo a partir d’uns versos enviats per la Txell i en Kike, de “La cuina vermella” al bloc d’en Manel, “Cuinar és generós”. (Et vam trobar a faltar, Manel, així com a l’Ester de “Cuinar per fer feliç”, i a tu, Boston, i a tu, Gemma “de les trenes”, però com que hi ha més dies que llangonisses, de ben segur que ens veurem en una propera trobada, oi que sí?)
I no voldira acabar aquest post sense fer una especial referència a l’Oreto i a en Francesc, que es van desplaçar expressament des del País Valencià i a qui tantes ganes teníem tots de poder-vos conèixer i, està clar, donar les gràcies més efusives a la Glòria i a en Josep (els cafeters noctàmbuls) per la magnífica organització d’aquesta Trobada de Blocaires.
Però acabem amb música, i cap de més adient per a l'ocasió que aquest fragment de La corte del faraón, una sarsuela censurada durant molts anys del franquisme (no us podeu imaginar, els que sou molt joves, les bajanades que en nom de la "moral" van arribar a dictar els censors de torn) i que penso que serà un bon remat fina, i més tenint en compte que qui la interpreta és ni més ni menys que la guapíssima soprano romanesa Angela Gheorghiu.
12 d’octubre 2008
TROBADA AL MUSEU EGIPCI
Enviat per enric |  20 comentaris
10:40 a. m.
Compartiu a:
Continueu llegint...
Subscripció
CA L'ASSUR
Comentaris recents
▼▲ Més blocs
-
-
-
Concurso de sartenes LecuineFa 4 mesos
-
-
-
A L’HORA BAIXAFa 1 any
-
-
-
-
-
-
-
-
EsgarraetFa 7 anys
-
-
-
Temporada #Liceu1718Fa 7 anys
-
-
-
-
-
-
-
-
Les regnes del destíFa 9 anys
-
-
-
-
-
-
Todo se transformaFa 10 anys
-
PendientesFa 11 anys
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
Un nou iniciFa 14 anys
-
ENS TRASLLADEMFa 15 anys
-
-
-
M'ha agradat moltíssim el post, i m'hauria agradat poder participar-hi. Espero una nova ocasió.
ResponEliminaMagnífic el vídeo de La Corte del Faraón.... quina música i quina lletra més genials (per l'època sobretot), i quina interpretació més bella.
Salutacions!!!
Com a mínim, llegint les vostres cròniques, em sento com si jo també hi hagués estat ;-) Celebro que ho passéssiu tan rebé!
ResponEliminaPetons!
Ets un artista, el brindis és genial, l'hauriem de fer a la propera trobada que fem... Veniu a Sant Benet?
ResponEliminaEnric,
ResponEliminaM'has deixat sense paraules, i més davant d'un brindis tan ben trobat com el que has fet, ets un artista!!.
La música, sensacional i sobretot cantada per la meva estimada Angela.
Una abraçada i fins divendres.
Genial i gràcies per recordar-vos de mi, ara mateix vaig una mica enfeinada i em resulta una mica difícil veinr a les trobades, però compteu amb la meva amistat per sempre.
ResponEliminaEster
Felicitats, un post sensacional! Com sempre, trobo que ets qui descriu més fidelment les sensacions viscudes a les trobades... M'encanta llegir la crònica per reviure tots aquests detalls que fan que les quedades blocaires siguin tan especials.
ResponEliminaQuin greu que no t'atrevissis a llegir aquets versos... hauries rebut una ovació de part de tot el públic ben merescuda! PLAS PLAS PLAS!
Enric!! Es la tercera vegada que t'escric i espero que aquesta si que quedi registrada.
ResponEliminaM'ha encantat la manera en la que has descrit la trobada...ets una artista i una persona molt entranyable...M'agradat molt conèixer-te i a la teva dona també.
El brindis/poema, és genial...
Núria
Petonets
jope, que envidia¡¡¡
ResponEliminaEstimat Enric, veig que no som els únics que ens 'rajem',eh?! Ostres noi, com ens ha agradat aquest brindis-himne blocaire! De fet, desprès de llegir-lo tant en Kike com jo hem tingut un negem-negem!!! Crec que ens l'hauríem d'aprendre tots i recitar-lo desprès de cada àpat que fem junts!!! t'encomanem a recitar-lo tant aviat ens veiem.
ResponEliminaEt felicitem també per la crònica, tan genial com sempre.
Per cert, ens fa com molt feliços haver-vos inspirat a tu i a en Manel!
Petons vermells!
enric, ets un artista, aquests rodolins fets a corre-cuita no han d'envejar res als de pere quart i són d'allò més encertats, com diu la parella vermella, ens els hauríem d'aprendre de memòria com una mena d'himne.
ResponEliminaja no recordava aquests darrers versos que vam engiponar fa temps, i m'ha emocionat veure que els havies guardat, i encara més que em trobessiu a faltar. a la pròxima no fallaré (a més sant benet és molt a prop de casa, o sigui que no tinc excusa).
una abraçada, amic.
Ostres, quin poema més guapo! Voto la proposta de recitar-lo a Sant Benet!
ResponEliminaCertament, això de l'art no ho teniu solament al titol del bloc...
Salut!
Estimat Enric: moltíssimes gràcies per tots els elogis que ens fas, per totes les atencions que vas tindre amb nosaltres i per aquest post (amb super-poema-brindis inclòs) tan simpàtic i alhora ben documentat. Oreto i Francesc
ResponEliminaDelfica: Tu sempre tan matinera! Quan en Josep (el cafeter noctàmbul) em va dir que potser hi podries venir, em va fer molta il·lusió per poder-te conèixer personalment, però no va poder ser i haurem d’esperar a una nova trobada. Celebro que t’agradés el fragment de “La corte del faraón”, una sarsuela preciosa que recordo que quan la censura va deixar tornar a editar-la (era l’època del vinil) va ser tot un èxit de vendes, i fins i tot recordo un article dedicat a aquest fet signat per l’enyorat Joan Fuster al “Tele-Exprés”.
ResponEliminaGemma (de les trenes): El primer és el primer, i aquesta panxassa que dius que tens en aquest moment és el més important. Ens ho vam passar rebé i, com és lògic, es va parlar de tu… Però bé, eh?
Sara Maria: Gràcies pels teus elogis. De debò dic que no vaig calcular que només teníem una hora pel sopar, i no el vaig llegir en veu alta perquè em va passar l’hora volant i vaig veure que aquella bona gent del Museu volia plegar i en tenien tot el dret.
Josep: Ei, ei, ei!!! Què vold dir això de la “meva” estimada Angela? L’Angela també és “meva”, eh?… Parlant seriosament, et diré que em va sorprendre molt torbar-la cantant aquest “Ay, Ba…!” amb una dicció tan correcta i amb la picardia justa per no caure en el ridícul…
Va, mira: com que vau saber organitzar-ho tot tan bé, avui, però només avui, eh?, deixaré que l’Angela sigui una mica, però només una mica, eh?, més teva que meva. :))
Ester: Que comptem tots amb la teva amistat no ho dubta ningú, però el primer és el primer. Jo també porto uns dies en què vaig bastant atabalat. Hi haurà noves trobades, segur!
“Senyu”: Que no va ser per falta d’atreviment (l’Anna Maria em diu sempre que tinc molta cara). Va ser que em va passar volant l’hora xerrant i, quan vaig adonar-me’n, ja era hora de marxar. Gràcies pels teus apludiments!
Núria: Gràcies, i no et càpiga cap dubte que per a nosaltres també va ser un plaer haver-te conegut a tu i a la teva amiga. A la propera trobada, véns amb la meva amiga Nati, eh? (He de buscar qui cantava la cançó).
Pilar: Com hauràs pogut comprovar, els blocaires gastronómics són molt “enrotllats”, i a tu que també t’agrada la cuina et recomano que visitis els blocs, només a tall d’exemple, dels comentaristes d’aquest “post”: Ja veuràs com et deixaran bocabadada.
Parella: Que jo no em vaig “rajar”!!!, ja que, com he dit a la “Senyu”, l’Anna Maria sempre em diu que tinc molta cara, però no vaig preveure que només teníem una hora, i aquella bona gent del Museu tenia tot el dret a plegar. I pel que fa als versos, fins i tot amb això sou una font d’inspiració.
Manel: Potser vaig exagerar una mica dient que estaven fets a corre-cuita, perquè se’m va ocórrer escriure’ls la nit abans i com que al matí encara no els havia acabat, ja em tens en el tren i en el Metro anotant en un paper rimes, tant obsessionat per poder acabar, que tot ho rimava: “Mira, ja ve el tren / i ve a la seva hora! / No es comprèn!!!” :))
Massitet: Benvingut a la Samfaina, i gràcies per considerar tan bé aquests rodolins. Ara ja veig que si anem a Sant Benet, me n’hauré d’empescar uns altres, oi?
Francesc: No em cansaré de repetir-vos que per a mi va ser un plaer poder-vos, per fi, conèixer. Així és que res de gràcies, tot al contrari, gràcies a l’Oreto i a tu per ser com sou!
Apa Enric... que bonic t'ha sortit el vers... La cuina sempre inspira coses bones i es nota.
ResponEliminaFins la propera.
Una abraçada.
Arribo l'última però, arribo. Vaig pensar molt en tots vosaltres. El meu esperit us va acompanyar. L'Enric ja m'havia fet una primícia del Brindis al qual li faltava encara un vers. Enric, si t'hi posessis seriosament a compondre amb paraules...
ResponEliminaSalutacions!
Enric!!! I com va disfrutar l'Anna Maria a primera fila, eh??? Un plaer coneixer-la...i que dir d'aquest brindis??? Doncs que a la propera l'has de recitar...que et farem una ola que pa que!!!
ResponEliminaPetunets,
Eva.
Ets un crack, Enric!!! Com que vaig tard ja ho han dit tot els altres...però si que va ser un plaer coneixer-vos a tots dos i ja espero Sant Benet per sentir-te recitar aquest brindis-poema i fer-te la ola de la Eva i el PLAS-PLAS-PLAS de la Gemma!!
ResponEliminaPTNTS
Sí, Maria, tens raó dient que la cuina inspira coses bones, i t’agraeixo el compliment pel que fa als meus tronadets versos. Saluda de part nostra el teu marit, per favor, a qui desitgem una ràpida recuperació. Déu n’hi do el sacrifici que va haver de fer el pobre d’haver d’estar-se tanta estona dret!
ResponEliminaGlòria: Nosaltres també et vam tenir molt present, ja que tothom va preguntar per tu. Tranquil·la que els en vaig parlar bé, eh?... Tots esperen les teves cròniques “yankees” ;) i, pel que fa a un servidor, creu-me que sóc molt conscient que em vindria molt ample el vestit de poeta.
Eva: L’Anna Maria, al taxi, em va dir: “Jo aquí hi torno, eh?, i més d’una vegada!” Li va encantar el Museu ja que, tal i com et vaig dir, es va aficionar molt, l’any passat, a l’egiptologia, i com que és molt ordenada, té ple de carpetes amb material escrit així com documentació visual que s’ha anat baixant d’Internet.
Xaro, guapíssima: Vaig estar molt content de poder-vos conèixer a la teva germana i a tu. Gràcies, també, pels compliments, però si anema a Sant Benet, que encara ho hem de decidir, ja que tenim el problema de la iaia, me n’hauré d’empescar uns altres, de versets, oi?, perquè allà no crec que sigui el lloc més adient per invocar les deïtats de l’Antic Egipte. :)
Una abraçada a tots!
Carai Enric! Quina crònica més ben parida. M'ha agradat molt llegir-la!
ResponEliminaRuben:
ResponEliminaMoltíssimes gràcies per la sinceritat que es desprèn del teus mots de felicitació. Sempre és un plaer fer coses per a una colla tan engrescada i engrescadora. Una abraçada.