MIREIA CARBÓ: UNA CLASSE AMB CLASSE

Doncs sí: És ella, la Carbó, una noia que ja a primer cop d’ull se la veu molt segura de sí mateixa, però de seguida veus, també, que no pas per això és de les que gasta fums ni de superioritat ni de displicència davant els seus alumnes d’un sol dia (ahir, 28 de febrer, n’érem més de 70!).

D’una forma molt didàctica, el primer que fa és rentar-se les mans davant de tothom i, a partir d’aquell moment, ja va per feina:

Explica, mentre treballa, tot el que fa, com ho fa i per què ho fa així o aixà i no aixà o així, a la vegada que, amb sortides d’un humor fresc i despert, va fent-nos l’ullet de manera que tots els assistents veiem més una amiga que ens dóna un cop de mà que no pas una senyora a qui li han encarregat impartir una classe de cuina per a gent aficionada.

Estic ben segur que, malgrat tal i com és lògic, ja porta un guió per cada classe, cada classe, també, és diferent, i aquí és precisament on rau l’encant d’aquesta noia: li agrada el que fa, ho fa de gust i, el que és més important: ho sap transmetre.

Un detall que m'ha agradat molt ha sigut quan ens ha explicat la manera de tirar els bunyols a l’oli per fregir-los, recordant-se que ho va aprendre a fer d’un pastisser pel que havia treballat d’aprenenta i que utilitzava la tècnica d’untar-se els dits d’una mà amb oli perquè la massa llisqués amb suavitat a la paella… I l'home ho feia d’amagat!!!... I ho feia d'amagat perquè ningú més que ell sabés d’aquella enginyosa i pràctica tècnica.

Vet aquí, doncs, el que caracteritza els bons dels mals ensenyants, sigui quin sigui el seu àmbit: ser el màxim d’esplèndid a l’hora de transmetre els seus coneixements.

Em felicito d’haver anat a aquesta classe i d’haver-ne sortit no només sabent com es fan els tres plats que ens ha explicat, sinó també per haver conegut blocaires i animoses i fixes comentaristes, així com a una excel·lent professora i magnífica persona: la Mireia Carbó, la qual, al final de la classe i sense mirar en cap moment el rellotge, ens ha atès de meravella signant els llibres que li hem portat, i xerrant i retratant-se amb tots nosaltres una, dues, tres vegades… Les que fos!

Tots..., millor dit: Totes, i tot, :)) hem estat d’acord que repetirem.

Gràcies, Mireia!

1:58 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

PÈSOLS OFEGATS

Tot i que l’esclat dels pèsols és en plena primavera, ja hi havia pèsols a plaça i, naturalment, no em vaig poder resistir a comprar-ne, i és que si bé durant tot l’any acostumo a utilitzar sense cap mena de mania els congelats (Findus extrafins), els pèsols naturals, sobretot, com aquests, conreats al Maresme, tenen aquella dolçor especial que resulta una autèntica delícia pel paladar.

Els vaig fer tal i com sempre faig els pèsols naturals. N’érem tres a menjar-ne i en vaig comprar 3 quilos que, un cop desgranats, van resultar suficients perquè en sortissin tres plats com el que es mostra a la fotografia.

Amb poquet oli d’oliva i amb un granet d'all tallat a làmines, vaig sofregir, en una cassola i a foc lent, un parell de cebes tendres tallades en juliana.

A mig coure hi vaig posar sal i, quan la ceba començava a fer-se transparent, l’hi vaig afegir un bon raig de vi blanc sec.

Vaig apujar el gas perquè s’evaporés l’alcohol i, tot seguit, vaig tornar a abaixar el gas quan vaig afegir a la cassola els pèsols ja desgranats.

Amb una cullera de fusta i durant un parell de minuts, vaig anar remenant a dins de la cassola perquè els pèsols s’impregnessin bé del sofregit i, a continuació, hi vaig tirar un cullerot d’aigua calenta, la justa perquè no s’enganxessin.

Vaig tapar la cassola amb un plat fondo amb aigua per poder-la afegir, a la mateixa temperatura de la cocció, en el cas de quedar-me amb poca aigua mentre els pèsols encara no fossin cuits i, quan al cap d'uns 20 minuts vaig comprovar que pràcticament ja estaven al punt de sal i de cocció, vaig afegir-hi tres tallets d’un dit de gruix de botifarra negra per persona, fins que van estar fets del tot.

Molta atenció amb la sal: Hem de pensar que la botifarra negra ja donarà prou gust al suquet, un suquet que, como podreu observar a la fotografia, vaig fer una mica més abundós del que habitualment es fa… I és que…, no ho puc evitar: Sóc un panarra sense remei!

1:02 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

DUBLÍN - JOYCE (i III)

NORA BARNACLE

El dia 16 de juny és conegut a Dublín com el Bloom’s Day i és la data en què Joyce situa l’acció del seu Ulisses l’any 1904. Així, l’esmentada Dublín i altres ciutats del món creuades per un riu recreen en aquest dia la ruta que segueix en Leopold Bloom durant les poques més de vint-i-quatre hores de durada que té el seu periple per la ciutat del Liffey.

Girona i Sevilla, entre d’altres, s’apunten a celebrar la Diada d’en Bloom al marge de si la gent que hi participa han llegit o no l’Ulisses. Es tracta de caminar, menjar, divertir-se perquè en Bloom té una feina que l’obliga a voltar pels carrers, i tot sovint s’atura, primer per esmorzar, més tard per beure un trago o, simplement, per fer-la petar amb els coneguts que va trobant.

En James Joyce no va escollir perquè sí aquest 16 de juny de l’any 1904. Ho va fer per raons sentimentals, ja que aquest va ser el primer dia en què va sortir amb la Nora Barnacle. S’havien conegut sis dies abans, el dia 10, caminant pel carrer. En Joyce havia vist a la noia i li havia somrigut. De seguida li va preguntar el nom i varen concertar una trobada. A partir del dia 16 ja varen ser parella fins que els va separar la mort.

La Nora Barnacle havia nascut a Galway, al comtat de Connemara , l’any 1885. Tenia quasi tres anys menys que en Joyce, nascut el 1882. La Nora era filla d’un forner i d’una cosidora. Va fer estudis primaris en una escola religiosa i després va treballar com a portera i també en una bugaderia. Era una noia de caràcter, i quan el seu oncle matern la va pegar amb la corretja del cinturó perquè arribava tard al vespre, va fer el farcell i va pujar en un tren en direcció a Dublín. La Nora Barnacle deixava a Galway un pare ja fora de casa, expulsat per la mare a causa del seu alcoholisme, la mare, una germana i l’oncle Tom, el germà de la mare que ara portava les regnes familiar. La Nora, no estava disposada a rebre les seves violentes envestides. A Galway, la Nora Barnacle hi deixava també un amant, un xicot de salut delicada que no va superar l’absència de la noia. Aquest és el principi de la història que el personatge de la Gretta explica a en Conroy en el relat Els Morts.


Paisatge del comtat de Connemara


A Dublín, la Nora Barnacle es va emprar de cambrera en un cèntric hotel. Diverses fonts coincideixen que era una noia bonica i de caràcter molt obert. El mateix any 1904 va marxar amb en Joyce cap a Trieste que en aquella època era una ciutat austríaca. A Trieste, l’escriptor tenia una plaça de professor d’anglès a l’acadèmia Berlitz i donava també classes particulars a fills de gent adinerada. Allà va néixer a l’any 1905 el seu fill Giorgio i al 1906 va arribar la Lucia.

La família Joyce va adoptar l’idioma italià per parlar en família. En Giorgio Joyce tenia condicions per convertir-se en un distingit tenor, però les constants borratxeres li ho varen impedir Va resultar un gandul que, mentre va poder, va viure dels diners de l’hereva estat unidenca amb qui s’havia casat. Va ser pare d’un nen a qui van posar el nom d’Stephen en memòria d’en Dedalus.

Menys desgraciada no ho va ser la Lucia, que presentava un quadre esquizofrènic que fàcilment podia ser pres per una intel·ligència verbal inusitada que hauria heretat del seu progenitor. La Lucia tenia una enorme habilitat amb el llenguatge i parlava diversos idiomes des de nena. Un mal dia es va enamorar del prestigiós escriptor Samuel Becket, també irlandès i gran admirador de James Joyce. La relació va ser breu i difícil i la Lucia Joyce va haver de rebre seriosos tractaments psiquiàtrics.

En aquells temps començava a brillar la psicoanàlisi, i tot i que Joyce n’era molt contrari, va fer que la Lucia fos visitada a Zuric pel famós doctor Jung. Quan l’escriptor va voler que el metge comprovés el talent que la seva filla tenia amb les paraules, i que creia haver-li transmès ell, en Jung va ser molt dràstic: "On tu nedes, ella s’ofega." L’escriptor va passar a sentir-se responsable de la malaltia de la seva filla. Pensava que degut als seus excessos amb l’alcohol des de ben jove així com a una sífilis atrapada quan de solter freqüentava els bordells, la noia havia nascut amb una tara mental irreversible. La Lucia Joyce va haver de ser internada en un centre psiquiàtric del que només en va sortir per ser enterrada.

Expliquem tot això sota el títol de Nora, i està clar que no ho podem obviar perquè aquesta va ser la seva vida. La Nora Barnacle va suportar un home que bevia massa, un fill que seguia el mateix exemple i una filla boja. Concretament, a la Lucia no va voler veure-la més un cop va ser tancada. Fins on va poder, i va ser molt, va ser una bona mare, una excel·lent esposa, una endreçada mestressa de la casa i, a més, va ser capaç de llegir els textos que el seu home escrivia i donar-ne’n l’opinió amb la puresa del que no porta cap maquillatge intel·lectual, guiada només pel seu sentit comú i la seva franquesa. Així els relats que componen Dublinesos li agradaven molt i a l’Ulisses hi posava moltes objeccions. Sovint deia a en James Joyce, a qui ella anomenava Jim: "Tan bé que escrius quan vols i ves per on fas coses ben estranyes".

La Nora Barnacle va seguir sempre a en James Joyce: Trieste, Roma, Zuric, París... De vegades escrivia a la seva germana, a Galway, i es queixava de les borratxeres del seu home, de les hores i hores que passava tancat fent els seus llibres, de com el deixaria si se sentís capaç. Però no. No el va deixar mai i es va avenir, desinhibida com ho havia estat sempre, a mantenir amb l’escriptor unes relacions sexuals sovint desagradables objectivament perquè en Joyce era un home capriciós i sempre buscava noves sensacions per convertir-les en literatura. D’aquestes relacions res no n’hauríem de saber si no fos per les cartes que en Joyce li enviava a Trieste durant un temps que ell va passar a Irlanda. En aquestes cartes, l’escriptor recrea els records de la seva intimitat i la convida a seguir els seus jocs saltant amb l’imaginació, la distància que els separa.

Hi ha textos plens d’audàcia i tendresa i n’hi ha que podrien ser considerats d’un notable mal gust. No es poden fer judicis morals sobre cap relació consentida per dues persones adultes. L’únic inconvenient és que la intimitat escrita i descrita no està feta perquè hi entrin tercers que, en el millor dels casos, se sentiran espies i, en el pitjor, intrusos. Però la Nora les va publicar quan en Joyce ja era mort, per alleujar problemes econòmics. Algunes es varen subhastar a Sotheby’s a preus exorbitants.

La Nora es va adaptar sempre als mitjans força justos que l’escriptor tenia. Val a dir que ell va treballar tant com va poder per mantenir-la a ella i als seus fills. Quan, per sort, les mestresses de la llibreria Shakesperare and Co, de París, varen resoldre publicar l’Ulisses en un sol volum, i a causa de detractors i d’incondicionals, en Joyce va accedir a la fama, els ingressos varen anar a més.

Com a propina, una senyoreta moderadament rica, Harriet Shaw Weaver, de nacionalitat britànica, es va convertir en mecenes d’en Joyce. Era una dama soltera de més de quaranta anys i s’havia enamorat del Retrat de l’Artista Adolescent. Gaudia d’una herència del seu pare i estimava beatíficament que no li era necessària. Fins a la mort de la Nora, cada mes hi va haver un dipòsit important a favor dels Joyce procedent d’aquella senyoreta que mai no va poder entendre l’Ulisses.

Va ser en aquella època de sobtada alegria quan la noia de Galway es va començar a vantar d’aquell marit que més d’una vegada, i probablement amb raó, havia criticat. La criatura planera de franquesa rural es va cobrir de pells i joies. Si se li preguntava per altres escriptors que li poguessin agradar, responia que ella estava casada amb el millor del món i que cap altre podia despertar el seu interès. El que és cert és que la Nora mai no va ser aficionada a la lectura. A en Joyce li hauria agradat que llegís més però ella ja feia molt amb l’atenció que dispensava als escrits del seu Jim.

En James Joyce i la Nora Barnacle no es varen casar fins a l’any 1931 per evitar que els seus fills fossin considerats il·legítims. Malgrat ser legalment irlandesos des de l’any 1922 en què el país es desvincula de la corona britànica, varen romandre sempre ciutadans del Regne Unit. L’apatia política d’en Joyce era ben coneguda. Des d’infant als anys 80 del segle dinou, havia vist ja massa sang vessada. No creia que valgués la pena comprar la llibertat amb incomptables morts i sempre es va negar a fer cap manifestació de caràcter polític. La seva obra demostra que era irlandès fins al moll dels ossos. Havia estat educat en llengua anglesa quan la gaèlica de la que en tenia coneixements es parlava només en les zones rurals. És més que probable que si en Joyce hagués escrit la seva obra en gaèlic amb la mateixa qualitat, ni el coneixeríem atesa la debilitat de qualsevol llengua minoritària i, sobretot, davant d’un gegant com l’anglès.

L’any 1941 va morir en Joyce d’una úlcera de duodè. La Nora el va sobreviure deu anys. Ella havia estat la gran inspiradora de les dones creades per l’escriptor. La Molly Bloom, esposa del protagonista de l’Ulisses està físicament descrita com la Nora, i també l’Anna Livia Plurabelle del Finnegan’s wake i la Gretta de Els morts. La Nora Barnacle es va escapar sempre dels convencionalismes que regien la vida de les noies del seu temps, senyoretes victorianes i obstinadament catòliques que mai haurien agradat a en James Joyce, irreverent i sexualment alliberat de qualsevol tabú.

La Nora Barnacle va morir l’any 1955 a França, on hi vivia en una casa al camp, a causa d’una medicació mal dosificada. Fins a la fi dels seus dies va seguir essent alegre i divertida. Se la recorda com una persona encantadora, que sempre va tenir amics i és subratllada especialment la seva gran capacitat conversadora.


Bibliografia:

JAMES JOYCE
O’Brien, Edna
Weidenfeld and Nicholson
London 1999

NORA
Maddox, Brenda
Debolsillo-Ave Fénix
Barcelona 2001

CARTAS ESCOGIDAS
Joyce, James
Editorial Lumen

MI HERMANO JAMES JOYCE
Joyce, Stanislaus
Adriana Hidalgo Editora S.A.
Buenos Aires 2000

1:11 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

JOSEP PALAU I FABRE (1917-2008)

Acabo d’assabentar-me que Josep Palau i Fabre és mort, una mort que, malgrat que des de feia dies que es preveia, no deixa de ser dolorosa perquè amb ell se’n va una figura cabdal de la cultura catalana.

De ben segur que demà, avui per als lectors d’aquest bloc, tots el diaris en parlaran, de Palau i Fabre, així com del ressò que, gràcies a figures com ell, la Cultura -així, en majúscula- catalana pot vantar-se, encara, de tenir un lloc privilegiat.

A Internet hi ha –i a partir de demà segur que encara n'hi haurà més- la suficient informació perquè, si us interessa, busqueu informació sobre Josep Palau i Fabre, però m’agradaria deixar-vos aquests quatre versos que, a manera de concís autorretrat, defineixen perfectament el poeta:

Vers: sigues igual a mi.
Jo em veig en tu si em veus.
Som una o dues veus?
Quina, però, és de qui?


Traducción castellana:

Verso: sé igual a mí.
Yo me veo en ti si me ves.
¿Somos una o dos voces?
¿Pero cuál es la de quién?

English:

Verse: be like me.
I see myself in you if you see me.
Are we one or two voices?
Which, however, is whose.

Reposi en pau, Josep Palau i Fabre.

2:38 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

TONYINA AMB CEBA I VINAGRE

Dissabte, a plaça, la Rosa Maria, la peixatera a qui gairebé sempre vaig, tenia al cove una tonyina preciosa i, està clar, n'hi vaig comprar, ja que, a part que la tonyina fresca (boeuf du mer, com en diuen tan encertadament els francesos) m'encanta, tenia la necessitat aquell mateix dia, com em passa tots els dissabtes, de fer un segon plat ràpid.

El resultat és aquesta tonyina amb ceba i vinagre, una recepta que fa molts anys va explicar a la meva sogra una peixatera que havia venut de joveneta a la Boqueria, i a qui, segons va dir, a ella li havia explicat una cuinera "de casa bona" de Barcelona.



Posarem oli en una cassola i, abans no s'escalfi del tot, hi tirarem ceba tallada no massa prima amb quantitat suficient per fer una bona base.

Abans que la ceba no comenci a agafar color, la salarem i hi posarem, a sobre, els talls -d'un dit si fa o no fa- de tonyina que ja tindrem salpebrada (jo en poso un per persona) .

Hi escamparem un raig de vinagre, taparem la cassola, i la deixarem a foc suau fins que la tonyina estigui cuita. (Atenció perquè triga molt poc a coure's ja que, si es fa massa, la tonyina queda molt eixuta.)

I ja està!!!

Aquest plat l'he fet amb diferents tipus de vinagre, i el que més m'ha agradat de tots és el de mel o, també, el de cava, ja que cap dels dos treu gens de personalitat a l'exquisit gust de la tonyina.

12:25 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

TATXAAAAAAN!

Per art d’encanteri… Per art de màgia…

Vet aquí dues expressions ben corrents amb què amb tota naturalitat titllem d’art tot allò que ens sembla irreal però que, amb un cop de vareta, o amb una suau bufada, o amb unes paraules que per a nosaltres, espectadors bocabadats, no tenen cap poder, esdevé real davant mateix dels nostres ulls sorpresos.

Doncs bé, ni per art d’encanteri, ni per art de màgia, sinó darrere una bona feinada i organitzada per l'Ajuntament, Badalona acull, per vuitè any consecutiu el Festival Internacional de Màgia (Memorial Li-Chang), que enguany comptarà amb les figures següents:

El conegudíssim Màgic Andreu, que actuarà com a presentador de tots els espectacles.

El mentalista gironí McFèlix, amb el seu no espectacle Telepàtic.

L’ucraïnès Victor Voitko, Gran Premi a Praga; Primer Premi a Sofia; dues vegades guanyador del Premi Màgic Hands, d’Alemanya; Segon Premi Mundial al Japó, i Premi de Montecarlo.

El nord-americà Christopher Hart, conegut per haver encarnat La Cosa, la mà, a La Família Adams.

Els il·lusionistes francesos Erick Lantin i Valérie, especialistes en aparicions, desparicions i transformacions de persones.

I, com cada any i per rematar aquestes nits de gala, la presència estelar de Juan Tamariz amb el seu espectacle Magia potagia.

El director artístic, i ens atreviríem a dir que l’ànima d’aquest Festival, és el també il·lusionista internacional badaloní Enric Magoo, el qual oferirà un espectacle per als més menuts: L’inventor d’il·lusions.

Però, com tot Festival Internacional, no solament es basarà en les gales, sinó que hi haurà, paral·lels, diferents tallers, actuacions, animacions i, fins i tot, tallers i un concurs de màgia infantil, així com dues exposicions, l’una, al Museu Municipal de Badalona, dedicada a Li Chang, el xinès de Badalona, i l’altre, a l’Espai Betúlia, dedicada al poeta Joan Brossa, un gran aficionat a l’il·lusionisme fins al punt que la màgia va ser una constant en la seva creació artística.

L’Associació Mags per L’Esperança duran una gran activitat amb animacions als mercats municipals, hospitals i a la residència de Can Ruti, així com diferents mags (David Gelong, Selvin i Joaquim Matas), es faran càrrec de tallers de màgia i espectacles a diferents centres cívics de la ciutat.

Com haureu pogut comprovar, un senyor Festival de Màgia que tindrà com a colofó i durant la gala que tindrà lloc el dia 29 al Teatre Zorrilla (al "Surrilla", com en diem a Badalona), l’entrega d’una menció honorífica en forma d’una reproducció de la Venus de Badalona, a una persona, empresa o entitat vinculada al món de la màgia en reconeixement a la seva carrera artística, trajectòria professional o activitat rllevant que hagi afavorit el desenvolupament i la divulgació de la màgia a Catalunya.

No és perquè sí que aquest Festival vagi lligat a Li Chang, el nom veritable del qual era Joan Forns i Jordana (1916-1998), badaloní de naixement i de fet, i la primera gran figura de la màgia a nivell internacional del nostre país.

Per anar fent una miqueta de boca, us deixem un video que hem trobat a You Tube, on en el magnífic però malauradament desaparegut programa de Barcelona TV, "Saló de lectura", va ser entrevistat Juan Tamariz amb motiu de l’aparició d’un dels seus llibres, i on, al final, va sorprendre als presentadors amb una de les seves il·lusions màgiques.




Si desitgeu una informació més completa sobre aquest Festival, podeu enviar-nos un e-mail a samfainadarts.blogspot.com i, molt gustosament, us farem arribar en format PDF una cuidadísima presentació de tota la programació.

11:12 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

LIBIAMO

Aquesta entrada no la tenia pas pensada, però és que estic tan content, que m’agradarà compartir l’alegria que sento amb tots vosaltres:

Ahir, el meu fill gran em va telefonar per dir-me que li havien aprovat el projecte de final de carrera!

És per això que m’ha semblat del tot adient celebrar-ho virtualment amb un festiu "Libiamo…" de La Traviata.

Vinga, doncs! Brindem i... PER MOLTS ANYS, Pepe!

11:10 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...