}

Pages

25 de juny 2008

COSES DE CASABLANCA

Enviat per glòria  |  11 comentaris

A la meva mare, Sara Pou Rosell
In memoriam



Una pel·lícula més. Una història d’amor i de guerra basada en una discreta obra de teatre que portava per títol Everybody comes to Rick’s, de Murray Burnett i Joan Alison. El productor, Hal Wallis, amb el criteri que el caracteritzava, va escollir en William Wyler per realitzar el que encara no existia ni en forma de guió. Però el gran William Wyler, creador d’un munt de joies ben diferents i totes de valor des de Washington Square, coneguda aquí com La Heredera, fins a Ben-Hur i passant per La calumnia –i són només uns quants exemples- va declinar la petició del senyor Wallis, i la futura pel·lícula va quedar adjudicada a Michael Curtiz.

Aquest realitzador era jueu hongarès i ja feia anys que es dedicava al cinema. Se’l tenia per un simple artesà, un home amb ofici, però mancat d’estil. A partir de l’estrena de Casablanca, el públic cinèfil el va començar a apreciar per raons obvies. Força més tard, l’any 1954, va dirigir Mildred Pierce, aquí Alma en suplicio, una obra d’art de principi a final i un recital de registres dramàtics per part de la seva protagonista, la potent
Joan Crawford.

Casablanca
es va estrenar el mateix any en què va ser filmada, el 1942, i va guanyar diversos Oscar a l’any següent, entre ells el concedit a la millor pel·lícula.

Per fer el paper de Rick, el protagonista de Casablanca, amo d’un bar-casino a la ciutat que dóna nom a la pel·lícula, es va pensar en Ronald Reagan, l’ex president dels Estats Units, que, per sort dels espectadors, s’havia allistat a l’exèrcit del seu país. Després es va proposar el rol a George Raft, l’actor que havia fet Bolero i que sempre tenia un peu al marge de la llei, però l’atractiu i excel·lent ballarí de saló va rebutjar el paper.

Aquets dos intents fallits de trobar l'home que havia de ser en Rick, li varen ser la sort a un actor obscur, de veu nasal i escassa talla física: Humphrey Bogart. I així es va descobrir que aquella opacitat era atractiva perquè donava al personatge un necessari aire inaccessible, que aquella vocalització gairebé negligent li donava caràcter al personatge, i que les faccions tosques i la poca alçada no eren impediment perquè el senyor lluïs l’esmoquin amb elegant autoritat i resultés d’una virilitat aclaparadora, que explicava de sobres la passió d’Ilsa Lund, el personatge interpretat per la exquisida Bergman.

El paper de la dolça Ilsa va ser ofert de seguida a la jove actriu sueca que Hollywood havia anat a buscar a la llunyana i freda Escandinàvia. En el seu llibre de memòries titulat Mi vida, la gran actriu ens explica que el full amb el guió els hi era lliurat cada matí, de manera que anaven treballant al dia. La Bergman deia que només sabia que estava casada amb un home, en Victor Laszlo, paper que interpretava l’actor alemany Paul Henreid, a qui estimava, però que en realitat de qui estava de debó enamorada era d’en Rick, i això feia que els mirés a tots dos amb amor.




L'Ingrid Bergman també ens fa saber que, durant el rodatge, la seva relació amb en Bogart va ser quasi bé nul·la. Es veu que l’actor era tan cortès com distant. Diu la Bergman: "Ens besàvem però no ens coneixíem. Sovint jo anava al cinema a veure El falcó maltès, a veure si podia copsar alguna cosa de la tancada personalitat d’aquell home". Déu n'hi do.

S’ha de dir que l’espectador va rebre amb fruïció la química que de manera espontània es produïa entre l’actor i l’actriu. Semblaven estimar-se tant que, amb el que ens explica l'Ingrid Bergman, podem veure almenys dues coses: La primera, que es tractava de grans actors que, obedients, anaven seguint el full de ruta que en Michael Curtiz els anava marcant, i la segona que hi ha alguna cosa que s'escapa a qualsevol control humà, un deus ex machina que el públic percep i, excitat d’emoció, entra en el bell joc de mentides que se li proposa des de la pantalla. Està clar que nosaltres també actuem quan durant dues hores i en el record donem crèdit a l'amor de l'Ilsa i en Rick. La Bergman i en Bogart, qui sap si es varen tornar a veure mai més.

És molt important fer una parada en la figura del fotògraf, Arthur Edeson. Aquest mestre va fer servir un filtre, que els professionals anomenen atrapa-llums, a fi d'obtenir més lluïssor encara dels ulls de l'Ingrid Bergman. La crítica exigent va dir que, mirant-la a ella, el veiem a ell com si l'empresonés amb la seva tendra i profunda mirada. Edeson va retratar l'actriu agafant sempre el seu perfil esquerre, el que ella preferia. I el que va fer millor: Combinar sàviament les ombres del cinema negre amb les llums expressionistes que havia aportat el magnífic cinema alemany.



No es pot obviar tampoc, seria falta greu, la presència en la banda sonora del gran Max Steiner, el músic vienès que, entre d’altres perles, havia compost la brillant i rica partitura d’Allò que el vent s’endugué. Max Steiner, que va estudiar al Conservatori de la seva ciutat, havia fet en un sol curs els quatre que calien per obtenir el títol de Música. Fill d’una família d’empresaris teatrals de prestigi, s’havia manifestat un nen superdotat. Un dels seus mestres a Viena havia estat el mateix director del celebrat Conservatori, un tal Gustav Mahler. Quasi res, vaja.

En Max Steiner va ser l'introductor del leit motif en la música de cinema. Steiner es va inspirar per Casablanca en la cançó As times goes by, de Herman Hupfeld, que ja formava part de l’obra teatral, i també va utilitzar La Marsellesa, ja que hi ha una gloriosa escena en què un grup que forma part dels aliats la canta contra Die Wacht am Rhein, entonada per militars nazis i uns quants seguidors.

El compositor Max Steiner havia rebut 26 nominacions a l’Oscar al llarg de la seva carrera als Estats Units, on la indústria del cinema l'havia reclamat quan era un xicot jove de talent ja provat. Havia nascut l’any 1888, com hem dit, a Viena, i allà hi va morir l’any 1971. Escoltar la seva música i sentir-lo com hereu directe dels grans compositors clàssics de Centre-Europa és un plaer a no oblidar mai.

S’han d’esmentar actors de repartiment que amb els seus talents arrodoneixen la pel·lícula: En Claude Rains com a Capità Renault, en Peter Lorre, amb aquells ulls d’un altre mòn, fent el paper del desgraciat Ugarte, en Sydney Greenstreet, un actor de culte, molt gras i pervers, que a la pel·lícula també regenta un bar, i Conrad Veidt fent de Major Strasser de la Luftwaffe.

No fa falta detallar l’argument. Qui l’hagi vista i fruïda, naturalment, ja sap la història, i els que no s’han donat encara el caprici de mirar-la, se sorprendran amb la seva bellesa visual i dramàtica i en els seus modèlics diàlegs de rèplica incanviable:

- Què vares fer ahir a la nit?
- Uff, d’això ja fa molt temps.
- Què faràs aquesta nit?
- Mai faig projectes amb tanta antelació
.

- Què va venir a fer al desert?
- A prendre les aigües.
- Al desert?
- Em varen informar malament.

I això és només una petita mostra que transcric de memòria. ¿Algú dubta que el cinema conté també literatura i, de vegades, de la bona?

¿Aconseguiré que algú vegi o torni a veure aquesta obra d’art tan reeixida com impremeditada?

12:18 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

11 comentaris:

  1. Ei Glòria, bon dia!!!
    Sempre ens quedarà Paris... Això és el principi d'una bona amistat...
    És cert que poques pelis queden a l'imaginari íntim de cadascún. Per edat no la vaig arribar a veure fins que no vaig ser una adolescent, i em va enganxar en temporada sensible. Ara toca recuperar-la de l'ostracisme dels DVD's de regal amb els diaris i tornar-la a veure en cinema. A veure si els cinemes Meliès s'animen!!
    Abraçades de bon matí.

    ResponElimina
  2. Al contrario que la mayoría, no tengo Casablanca como una película de referencia en mi vida. Su historia no me atrapó en su momento y no he sentido la necesidad de repetir, pero me animo a verla después de tu comentario con otros ojos, quien sabe, tal vez es el momento de recuperarla!!

    ResponElimina
  3. Hola!

    Us llegeixo de vegades i m'agrada molt com farciu els vostres posts.
    M'ha semblat molt interessant i tornaré a veure la peli fixant-me en tot el que has comentat.No dubtis que a mi m'ha despertat la curiositat.

    ResponElimina
  4. Glòria,

    Magnífica recreació de Casablanca. No sóc especialment cinèfil, al menys del cinema actual, sí que ho sóc del cinema dels 30,40 i 50 i sobretot de les pel·lis en blanc i negre. Casablanca l'he vist un munt de vegades i de tant en tant em ve de gust tornar-la a veure com faig amb films com "El tercer home" o "Quina fera la meva nena".
    Afortunadament, com bé dius, el Reagan era fent el soldat, estic segur que si l'hagués protagonitzat ell, no seria el mite cinematogràfic que avui és Casablanca.
    Genials, per a mi, les escenes del cant de la Marsellesa i la del llençament a la paperera de l'ampolla de Vichy entre d'altres.
    Una abraçada

    ResponElimina
  5. Hola Glòria,

    quin misteri tan gran aixó del cinema. Dos personatges amb una química tant bestial resulta que van tenir una relació cordial, però distant. Tal cual es miren a la pel·licula, ella amb aquells ulls clars i nets de la Bergman i en Bogey des de aquell rostre impenetrable i únic (et confeso que és un dels meus actor favorits. Quan el vaig veure fumar a la pantalla vaig decidir que havia de ser fumador!)
    De tota manera i posats a evocar, jo em quedo amb l'última escena a l'aeroport emboirat de Casablanca (més propi de Londres, tot sigui dit) on en Rick i en Reanult enceten una llarga amistat. Aquell dia, el fürher va perdre la guerra!
    Ah si! també era la pel·licula de ma mare.
    Petons vermells!

    ResponElimina
  6. Jo crec, precisament que a la pantalla es reflecteix la distància entre aquests dos personatges i fins hi tot una certa fredor, molt pròpia per altre part dels dos magnífics actors, que varen sustentar la seva excel•lent filmografia precisament en aquesta característica .
    La pel•lícula potser és més mítica que bona (sota el meu punt de vista), però és cert que forma part de les icones cinematogràfiques de moltes persones i tant sols per això val la pena.
    La música, els fotogrames del cafè i el piano, o l’escena del aeroport, amb la mítica frase parisenca romandran com fites referencials de moltes generacions.

    ResponElimina
  7. Aquesta és una de les pel·lícules que més m'agraden. El teu post és, senzillament, fantàstic. La vaig comprar en vídeo i després en DVD. Aquesta pel·li va ser una de les primeres que van doblar magníficament al valencià (al català d'ací) les primeres setmanes de Canal 9. Malauradament, poc després van decidir que emetre pel·licules en valencià (era època socialista, eh?) no feia audiència, era car i no calia. Des de llavors, totes les van passar en castellà. I és que el "filldeputisme lingüístic" (perdoneu-me l'expressió) està molt estés a les ones televisives valencianes. Quin País, Déu meu Senyor!!

    ResponElimina
  8. Delfica,
    És veritat: Aquesta és una pel·lícula per a la gran pantalla i amb la sala plena de gent hipnotizada. Tant de bó els Meliès sentin la teva demanda!
    Una abraçada!

    Hola Floria Tosca,
    Jo vaig necessitar tenir el pensament adult per copsar la fascinació que Casablanca havia exercit en la generació dels meus pares. La meva primera vegada amb Casablanca jo era encara massa jove, i ella em va semblar molt bleda i ell un perdona-vides. Potser són realment així els personatges d'Ilsa Lund i Richard Blaine...el que passa és que m'han acabat seduïnt a força de recrear-me en la pel·lícula i en l'entusiasme que despertava. El dia que en tinguis ganes,
    dona-li una altra oportunitat, Toschetta! Baci!

    Mai,
    Celebrem que t'agradi el nostre blog en el que sempre hi seràs benvinguda. Estem molt contents del comentari que ens has deixat. Gaudeix de la pel·lícula si decideixes veure-la.
    Salutacions afectuoses,

    Josep,
    Estic completament d'acord amb tu. El cinema de les èpoques que esmentes és el canon, vaja, com dir la música clàssica del cinema.
    A mi també m'encanta "El tercer home" i la Kate Hepburn dividida entre en Cary grant i en James Stewart. Aquest cinema va robar el cor de generacions, i jo n'he heretat la càrrega sentimental i artística.
    Com sempre celebro que el post t'hagi complagut.
    Una abraçada.


    Benvinguts un cop més, Vermells,
    És cert aquest misteri-trampa que ens dòna el cinema. Un cop més em pregunto: Qui diria que aquella parella no s'estimava i molt? Tu vares decidir ser fumador a la vista de com fumava en Bogey...noi! com fumava aquell senyor!. Jo em vaig quedar per sempre amb l'"OK" que posa abans de la seva signatura quan dòna conformitat a xecs i documents. La meva feina em permetia fer-li diversos homenatges diaris. Escrivia OK i signava, i em sentia més propera a l'home de l'esmokin blanc. Somnis!
    Si m'he de quedar amb una escena, això és molt difícil, trio el petó que surgeix quan la Ilsa, pistola en mà, va a exigir els salconduïts a n'en Rick... sembla tan espontani...Ara bè, l'escena final és tota una lliçó de cinema.

    Ximo,
    Aprecio molt la teva opinió, ja ho saps, però difereixo de la "fredor" que segons tu es percep entre el dos protagonistes. Aquesta, diguem-ne fredor em val per en Bogart que, enfadat i distant, és com un precedent del Doctor House...però la Bergman no m'ha semblat mai freda. Ben al contrari sempre em transmet calidesa i bondat.
    Sweet Kisses!

    Francesc,
    L'he vista en català i m'agradaria molt veure-la en valencià. Mira per on he tocat una de les pel·lícules que més t'agraden i n'estic ben joiosa.
    Gràcies per la floreta. Això del "fillde..." lingüístic és un mal molt extès i, per desgràcia, durarà.
    Besos.

    ResponElimina
  9. Com sempre últimament, d'acord al 100%. Voldria afegir-hi un homenatge als guionistes, els germans Epstein, bessons, un dels quals va morir molt jove mentre que l'altre és el responsable del guió de, per exemple, "No me mandes flores" (molt millor, i més corrosiva, que "Mi vida sin mi", de la Isabel Coixet, d'argument similar). Howard Koch, l'altre guionista acreditat sria inclòs a les llistes negres i va ser autor, entre d'altres, del guió de la meravellosa "Cartes d'una desconeguda", una tristíssima pel·lícula a les antípodes de Casablanca. I, ja per acabar, un bravo per al Bogart que, com deia algú que en sabia molt, "no és guapo, però té no sé què que el fa molt atractiu". Edipa Maas

    ResponElimina
  10. Benvinguda Edipa,
    És veritat que no he fet constar als germans Epstein. M'he encallat volontariament en les declaracions de la Bergman quan diu que els donaven un full cada dia per anar improvisant. Aquest fet sempre m'ha produït la sensació de que el guió sortia com sortia i d'allà on podien.
    Tens raó també pel que fa a "No me mandes flores" y a l'estupenda "Carta de una desconocida".
    Que els deus et guardin l'erudició, "Set ciències" !!!

    ResponElimina
  11. Glòria! un secret, aquest diumenge a la nit, nosaltres veiem Casablanca... a fora al carrer petards esclataven, segurament, per conmemorar amb nosaltres aquesta delícia de pel·lícula... no?

    ResponElimina

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top