LISPECTOR I BACHMAN: L' ENLLAÇ INVISIBLE (I)

Intentar resumir la vida de l’excel·lent escriptora Clarice Lispector és endinsar-se en un laberint de màscares, les que es posava aquesta dona que, probablement, la primera vegada que va pronunciar una síl·laba, sense saber-ho, es preparava ja per reinventar una manera nova de pensar l'escriptura, misteriosa, original i subjugant, que la conduiria a ser considerada la millor autora literària del Brasil al segle XX.

Clarice Lispector va néixer, no se sap amb certesa, entre els anys 1920 i 1925 en un petit poble d’Ucraïna on la seva família hi estava de pas, camí de l’exili. Tots plegats, els pares i les seves tres nenes, varen desembarcar al port d’Alagros, al Brasil. La família Lispector, d’origen jueu i condició modesta, es va instal·lar a Recife (Pernambuco). Clarice, els seus estudiosos i els seus admiradors, entre els que em conto, l’anomenen així, es va traslladar posteriorment, quan tenia onze anys , i sempre amb els seus, a Rio de Janeiro.
Des de molt petita, Clarice escriu, inventa contes, els porta als diaris locals, que mai no els hi publiquen, atès que és només una nena i ja la seva redacció no es convencional. De més gran, a Rio, les seva capacitat pels idiomes l’ajuden a sobreviure com a traductora. Ingressa a la facultat de dret i acabarà la carrera que mai no exercirà. Mentre, s’ha casat amb un company d’estudis que ingressa al cos diplomàtic brasiler. Ja ha escrit una novel·la: Cerca del corazón salvaje, que es publica quan la Clarice està vivint a l’estranger amb el seu marit. L’obra entusiasma als crítics brasilers més exigents. El títol prové d’un paràgraf del Retrat de l’Artista Adolescent, d’en James Joyce, escriptor a qui se la compara. També li diuen que és una Virginia Woolf i un Franz Kafka femení. La Clarice insisteix fermament no haver llegit cap d’aquets autors. Reconeix només que la cita del Retrat de l’artista... la va anotar fullejant-ne el llibre. Afirma que ella escriu al dictat de la seva intensitat emocional. Quasi res.

Durant molts anys, la Clarice Lispector és pràcticament una desconeguda al seu propi país. És una escriptora d’elit, de culte, però mai no esdevindrà el que entenem per una autora popular. L’any 1960 és traduïda a l’anglès gràcies al llibre Lazos de familia, un conjunt de relats en els quals fa un escrutini de la vida a través dels drames quotidians. A partir d’aquesta obra li arriba, moderada, la fama que li atorguen crítics i escriptors així com estudiosos que defineixen el seu estil, tan peculiar i escadusser, de lacònic, comprimit i amb moments de gran intensitat psicològica. Ja és coneguda i reverenciada a les Amèriques i a

Europa.
La Clarice Lispector va viure , a causa de la carrera del seu marit, a diversos indrets del món: Itàlia, Suïssa, Estats Units. La parella té dos nois. L’any 1959 l'escriptora torna a Brasil després d’haver-se separat. La seva obra literària es va engruixint. Escriu novel·la, pensaments filosòfics, prosa poètica, contes breus:
Recordar el que no va existir

Un diumenge a la tarda sola a casa em vaig doblar en dos cap endavant –com si tingués dolors de part– i vaig veure que la nena que hi havia en mi s’estava morint. Vaig tardar dos dies a cicatritzar. I sóc aquí. Dura, silenciosa i heroica. Sense la nena a dins meu. (Del llibre Silencio.)
I referint-se a la seva passió per la lectura, i en especial a un llibre, des que va aprendre les primeres lletres a l’escola de Recife:
A l'arribar a casa no vaig començar a llegir. Feia veure que no el tenia, només per sentir més tard el sobresalt de no tenir-lo. Al cap d’unes hores el vaig obrir, vaig llegir algunes línies meravelloses, el vaig tornar a tancar, me’n vaig anar a passejar per la casa, el vaig retardar més anant-me’n a menjar pa amb mantega, vaig fer veure que no sabia on havia guardat el llibre, el trobava, l’obria per uns instants. Creava els obstacles més falsos per aquesta cosa clandestina que és la felicitat. (La felicitat clandestina, 1971.)
L’any 1966, per culpa d’una son inesperada, la Clarice Lispector s’adorm, a casa seva, amb un cigarret encès a la mà. Es cala foc i l'escriptora és víctima de cremades importants a la cara i al cos. Ha de restar molt temps a l’hospital i, miraculosament, la seva ma dreta, l'eina del seu treball, queda immune del foc devorador. Aquest fet la converteix en una dona que es tanca a casa seva. Solament surt en ocasions molt especials i ho fa acompanyada de l’Olga Borelli, secretària i companya sentimental durant els últims vuit anys de la seva vida.

Les màscares que es posa la Clarice, autora de la seva vida, com si fos una novel·la més, ens deixen saber, per exemple, que sempre va negar que parlés jiddish amb la seva família. Reconeixia l’impacte que de nena li havien causat les lectures de Dostoievski i Hermann Hesse, així com la impressió que li va fer la descoberta de la meravellosa escriptora neozelandesa Katherine Mansfield, en la que s’hi veia reflectida com en un mirall, malgrat les distàncies d'espai i d'idioma que les poguèssin separar.

L’any 1975, la Clarice Lispector va ser invitada al Congreso Mundial de Brujeria de Bogotà on hi assisteix amb una amiga. No deu ser en va que se li diu l’encisera.
Tot i que, com ja hem apuntat, es manejava en diversos idiomes, sempre va dir que duia el portuguès en ella i que mai no havia escrit en cap altra llengua.

El cognom Lispector que a mi i a molta gent li sona a l’inspector és de clara arrel llatina segons ens fa notar la poeta uruguaiana Ida Vitale, gran coneixedora de la vida i de l’obra clariceana. Lispector , diu la Vitale, guarda un lliri i un pit en un sol mot.

És curiós remarcar que la Clarice Lispector també va treballar en premsa i, concretament, dirigint la pàgina femenina d'una revista en la que parlava de cosmètica i de les arts del maquillatge. La seva pàgina estava falsament signada per una actriu popular al Brasil, amb la qual la Clarice compartia la meitat dels seus guanys.

La Clarice es va morir l’any 1977 a causa d’un tumor cerebral. Podia tenir entre cinquanta i cinquanta-cinc anys. Ella no ho va aclarir mai. Una altra màscara de l'encisera.

8:25 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...