HISTÒRIES DE LA DOLÇA TERRA

Tenim un recull de cinc narracions que l’escriptor E.L. Doctorow pren del dia a dia de l’Illinois rural i que ens són explicades amb la perícia del mestre polidor, que d’un senzill bocí de mineral n’obté aquell brillant mai pressentit que guarda a dintre seu la pedra en brut.

El llibre, publicat per l'autor l'any 2004, ha estat traduit per l'excel·lent escriptor badaloní Julià de Jòdar, i Edicions de 1984 l'ha posat a les llibreries. Aprofitem per assenyalar que la mateixa editorial ha publicat una de les obres més celebrades de Doctorow: La gran marxa , a cura del mateix traductor.

Aquest autor, nascut a Nova York l’any 1931 en una família d’origen jueu rus, ens fa fàcil, i també obligatori, esmentar la mil·lenària tradició de narradors hebreus –vegeu La Bíblia-, que encara dura, i entre els quals cal comptar-lo a ell , sense oblidar –quina heretgia- els genis russos tan dotats per la creació de grans novel·les i de modèliques narracions breus. Entre molts, més o menys coneguts, s’ha d’ esmentar el mestre Txèkhov.E.L. Doctorow ens presenta, en la majoria de contes d’aquest llibre, criatures deixades de la mà de Déu i que, tanmateix, gaudeixen de la sort de ni saber-ho. Intenten, a les dures palpentes, d'anar-se buscant el seu lloc a la vida. Sers que vaguen sense un destí fixat, la majoria obtusos per distingir, encara que sigui amb mínims, la línia que separa el bé del mal. Els personatges d’ E.L. Doctorow podrien ser perfectament fills del tità Faulkner, però sí així hagués estat -per ells, millor que no–, el gran escriptor del Sud dels Estats Units n’hauria fet persones desgraciades, devorats per consciències captives del turment i la tortura, empesos per furibunds monòlegs interiors exempts de punts i de comes, i així, amb aquest sistema de verb bolcat directament de l’ànima malalta, transmetre al lector una angoixa realista, donada pel simple fet de sentir-se pecador, i per tant, condemnat a viure per patir.

Per sort d’ells, aquestes criatures, tendres i no tant tendres, han anat a raure a les mans del mestre Doctorow que, a través d’una veu narradora o en primera persona, els concedeix veus innocents que guarden un bon grau d’ironia sobre una música de fons que no és altra cosa que solitud i desarrelament.

Per exemple, el protagonista de la primera narració parla de fets esfereïdors en els que hi ha pres part. I, tot i així, jo, almenys, no el voldria jutjar. Em produeix un somriure compassiu. Li ha tocat una determinada vida en un determinat país i el noiet tira a curt de gambals.

En el conte següent, el narrador ens fa saber que la noia que estima no hi és ben bé tota –un altre- i que sovint és prou entremaliada com per pispar alguna andròmina sense massa importància fins el dia que entra en un hospital i decideix pispar un nadó, i les notícies de seguida en parlen, de manera que la jove parella i l’infant han de guillar com sigui. Com s’ho faran?

La Jolene, la noia que protagonitza el tercer conte, explicat en tercera persona, és una nena maltractada que, en edat escolar, s’arreplega amb un pobre xicot, no gaire llarg tampoc, que viu amb els seus oncles. Aquest fet la precipitarà a una roda de relacions cridades al fracàs i a la tragèdia, sense que ella, la Jolene, sembli adonar-se’n mai ni faci res per redreçar la seva nòmada existència, com tampoc no és conscient del seu do pel dibuix que la seva falta de senderi no li permet de desenvolupar i que hauria pogut fer-la accedir a un mòn més digne.

En una quarta història sabrem quin pa s’hi dona quan es pertany a una secta amb un líder molt peculiar, un líder ritualista, amant d’estranyes cerimònies, cegament deïficat pels seus devots. Finalment, l’autor tanca amb un breu relat policiac, que segueix premeditadament i amb gran destresa les pautes que caracteritzen les novel·les d’aquest gènere.

Així se’m va acabar l’últim agost, acompanyada d’aquest llibre tan dolç de llegir com ho és la terra que li dona el títol, dolça perquè els seus personatges així ho consideren, conformats com estan amb el tot el que els pugui succeir.

E.L. Doctorow, a l'escola secundària, se’l va considerar especialment dotat per les matemàtiques però, a la universitat, ell va estudiar filosofia. Un cop adult i per mantenir la seva família, va treballar molts anys com a editor. Fent aquesta tasca va publicar obres de Ian Fleming i Norman Mailer entre d’altres notables escriptors.



Més endavant va donar classes de literatura com a Professor Convidat a diverses universitats del seu país. Uns quants llibres signats amb el seu nom n’havien fet ja l’autor de prestigi que encara és. Destacarem Ragtime (1975) i La cançó de Billy Bathgate (1989), ambdues portades amb èxit al cinema: la primera per en Milos Forman, i la segona per en Robert Benton amb el títol Billy Bathgate i que, en realitat, procedia d'un relat breu.

També han estat ben valorades pel públic i la crítica, Welcome to the hard times (1960), una brillant paròdia de les novel·les de l’Oest a les quals Doctorow és molt aficionat, i El Llibre de Daniel (1971), on ficcionalitza la vida del matrimoni Rosenberg, executats sota l'acusació d'exercir d'espies pro-soviètics.

11:41 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...