SÍPIA ESTOFADA

Un dels aliments més exquisits que ens porta la primavera són els magnífics exemplars de sípies que hi trobem als coves de les peixateries i, que des de fa ja un parell de setmanes, no puc evitar de comprar ja que, a més a més, el preu, en aquests temps que tant has de vigilar que no se t’escapin els diners a la plaça, és molt accessiblle.

I com la faig, la sípia?… Gairebé sempre estofada amb patates. La meva mare era una fanàtica de la sípia estofada amb patates i pèsols, però a mi, que m’encanten els pèsols de temporada, no m’acaba de satisfer el contrast dolç de la lleguminosa amb el contundent sabor que la sípia aporta a les patates, i és per això que la faig tal i com us ho explico:

Necessitem per a quatre persones:

Una sípia de, si fa o no fa, un quilo.
Tres patates mitjanes, pelades i esqueixades.
Un parell de cebes grosses de Figueres, o tres de mitjanes tallades a octaus.
Un parell o tres, segons la mida també, de tomàquets madurs, pelats i, sense llavors, tallats més aviat prims.
Una culleradeta rasa de pebre vermell dolç (el "pimentón de la Vera", amb denominació d’orígen, fa que aquest pebre vermell no tingui res a veure amb les marques que normalment hi ha als "supers").
Una cabeça d’alls.
Un got de vi blanc sec (un xerès amontillat, encara que sigui de "batalla" com ho és ara el "Musa" és perfecte).
Una fulla de llorer.
Un got de vi d’oli d’oliva.
Sal i pebre al gust.

En una cassola, si pot ser fonda i gruixuda, hi posarem, en fred, tots els ingredients i, a foc ben baix, deixarem que, amb la cassola tapada, es vagin estofant fins que les patates estiguin cuites.

Ara bé, que vol dir moro… És senzill, però no tant, ja que, si voleu el meu consell, és bo que, un cop neta de pell la sípia, l’estofeu abans, sencera i amb la melsa, tota sola durant vint o vint-i-cinc minutets en un cassó ben tapat i amb el foc molt baix, amb mig ditet just d’aigua i un rajolinet d’oli d’oliva.

Un cop estofada, deixeu-la refredar una mica i talleu-la a trossos regulars mentre l’introduiu a la cassola amb la resta dels ingredients.

Com més grossa és la sípia, més grossa és, en proporció, la seva melsa, però tingueu en compte que una melsa massa grossa donarà un sabor molt fort al guisat, pel que és convenient, en el cas que les sípes facin molt més d’un quilo posar-hi, per exemple, la meitat de la melsa.

Si la sípia és ouada, introduïu, a mitja cocció, els ous, ja que, massa cuits, s’endureixen i perden el seu sabor.

I les patates –i això val per a tota mena d’estofats i de guisats- un cop pelades no les talleu pas de forma regular, sinó que esqueixeu-les toscament perquè treguin el midó que ens servirà d’espessant natural al suquet final.

2:00 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

SIGNORA ASCOLTI:

Avui, dia 12 d’abril de l’any 2008, fa setanta-cinc anys que va venir al món, a Barcelona, la soprano Montserrat Caballé.

Podríem repetir una vegada més tots aquells adjectius, els més bells, que merescudament ha anat rebent al llarg d’una carrera que, per sempre, ha marcat, aixecant-ne el llistó, l’exigent univers operístic.

També podríem demanar en préstec, als poetes, solemnes odes i sonets d’aniversari que li dedicaríem fervorosament.

I ja, posats a fer, li aixecariem un altar a la Casta Diva on cremaria lluminosa, com ella, una flama constant.

Però preferim felicitar-la amb les paraules més dosificades perquè la veu, l’instrument, el so de Caballé ens arrosseguen seductors al plaer del silenci per poder-la sentir amb l’exigida intensitat, i agrair a la vida i a la diva el gaudi d’aquest do amb què ha estat premiada per qui sap quins atzars inescrutables.

Pareu l’oïda a l’ària que l’Enric ha triat tan encertadament : “Signore ascolta”, la súplica que la dolça esclava Liù fa, per evitar una mort, al príncep desconegut a l’espectacular òpera Turandot, de Giacomo Puccini.

Gioia, gioia ! I per molt anys!

12:00 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

EL ASOMBROSO VIAJE DE POMPONIO FLATO

EL ASOMBROSO VIAJE DE POMPONIO FLATO
Mendoza, Eduardo
Seix Barral Biblioteca Breve
Marzo 2008

Aquesta no és només una novel·la de lectura divertida i ràpida. L’Eduardo Mendoza ens té molt acostumats al somriure i a la rialla. De fet és dels pocs escriptors que sap transmetre amb l’escriptura un sentit del humor que s’agraeix i que s’enyora quan l’autor ens deixa massa temps sense un nou llibre.

El asombroso viaje de Pomponio Flato és una obra tremendament divertida que ens transporta a la Palestina dels primers temps després del naixement de Crist. El protagonista, afectat de problemes de salut obertament escatològics, busca a Palestina unes aigües que, segons li han dit, poden curar la seva incòmoda, quasi constant i pudenta malaltia. Així, en el seu pelegrinatge, anirà a parar al poble de Natzaret, on un fuster bonhomiós ha de ser executat, acusat d’haver mort l’home més ric de la contrada. Pomponio Flato serà contractat pel fill del bon fuster, encara un nen, perquè l’ajudi a demostrar la innocència del seu pare.

I comencen així les aventures del romà Pomponio Flato, de cop i volta convertit en detectiu d’una novel·la negra d’ambient bíblic. La diversió, l’entreteniment i les sorpreses, n’hi ha més d’una, estan assegurades, i el lector ja s’atreveix a somniar que l’Eduardo Mendoza ens en podria escriure una sèrie de novel·les així. En Pomponio seria, amb diferències òbvies, un Carvalho romà en versió hilarant.

És bo no limitar-nos solament al brillant i distret contingut del llibre d’en Pomponio Flato. Cal valorar, i molt, quin sumptuós llenguatge basteix aquesta història, i amb quina mestria l’Eduardo Mendoza imita o calca la sintaxi de la prosa clàssica llatina, al cap de més de dos mil anys. I és que aquest escriptor, a qui s’han d’agrair entre d’altres coses que fugi dels acudits fàcils quan es mou en un camp tan procliu a fer-ho com és, en aquest cas, el món de l’Asterix i La vida de Brian. Ell mateix, en una entrevista que concedeix a la revista Qué leer d’aquest mes d’abril, ens dóna algunes claus sobre el procés de creació d’aquest intel·ligent romà, de nom Pomponio Flato, i de les diferents atmosferes en què el personatge es mou. Atmosferes, diguem-ho, genialment recreades i amb un vocabulari que ja no ens ve de nou en l’escriptor, però que no per això deixa de causar-nos altra vegada l’ admiració i el respecte merescuts.

Voldria acabar dient que l’Eduardo Mendoza és un dialogista excepcional. Per qüestions d’edat i de geografia, Hollywood no l’hauria pogut omplir de dòlars en els daurats quaranta. Hauria fet, de ben segur, memorables guions, i el seu nom, Eduardo Mendoza, estaria entre els grans d’aquells temps. Estic segura que ell sap que és portador d’aquest tresor que és l 'art de fer converses fictícies d’aquelles tan perfectes que no s’hi admetria ni el canvi d’una coma. Està a punt de sortir una obra de teatre de l’excel·lent Mendoza: Gloria, i esperem que, junt amb Restauración, en siguin moltes més.

Llarga vida a aquest patrici de les lletres.

11:50 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

GALTES DE PORC AL FORN

A vegades, les coses més senzilles, com en aquest cas unes galtes de porc fetes al forn, resulten una menja exquisida per un dinar de diumenge, tant, que el dilluns, quan tornes a treballar, fins i tot t’agrada comentar-ho amb els companys de la feina: “No diries mai que vaig fer ahir, per dinar…” (…) “Doncs unes galtes de porc al forn que es podien menjar sense fer anar el ganivet, de tan tendres que van quedar, i no vulguis saber si n’arribaven a ser, de gustoses!”

Doncs ara, perquè veieu que no us enganyo, us passo la recepta (senzillíssima!!!) per si un dia aneu a plaça i us trobeu que a la parada de la cansaladeria on normalment compreu hi tenen galtes de porc en una de les safates:

Ingredients (per a 4 persones):

4 galtes de porc (feu que us les marquin, ja que es couran molt millor).
2 cebes mitjanes de Figueres.
5 grans d’all sense pelar.
3 tomàquets de la branca, tampoc no massa grossos.
2 patates mitjanes (1/2 quilo, si fa o no fa).
1 got de vi, de vi blanc sec (vaig fer servir xerès sec).
1 cullerot de brou (o d’aigua calenta amb un “cubito” d’aquells petitons Maggi diluït).
1 fulla de llorer.
1 branqueta de farigola.

Escalfeu el forn a 180º

En una cassola que pugui anar al forn, tireu-hi un raig d’oli d’oliva, poseu-hi les galtes salpebrades i introduiu la casssola tapada al forn, que abaixareu, ja durant tota l’estona, a 160º.

Mentre aneu controlant que les galtes es vagin coent uniformement per les dues bandes, peleu i talleu les cebes ben primes, saleu-les i poseu-les a la cassola quan vegeu que les galtes comencen a enrossir-se.

Deixeu que la ceba es vagi també fent i, mentrestant, ratlleu els tomàquets als que haureu tret les llavors.

Quan la ceba comenci a agafar aquell color transparent i brillant, afegiu a la cassola els grans d'all sense pelar, el gotet de vi blanc sec, el llorer i la farigola, i, al cap d'uns 10 minutets, afegiu-hi els tomàquets ratllats i deixeu que es vagi rostint.

Mentrestant, peleu i talleu les patates a quadradets, fregiu-les en una paella, però traieu-les abans que comencin a enrossir-se.

Escorreu-les de l’oli, saleu-les i, quan vegeu que el rostit ja és gairebé a punt, afegiu el cullerot de brou i les patates a la cassola procurant que aquestes s'impregnin bé del suquet del rostit.

Deixeu que cogui tot plegat, sempre amb la cassola ben tapada, un quart d'hora més i, ja dic, no cal ni que poseu ganivets a taula, de tan tendres que us hauran quedat unes senzilles però gustosíssimes galtes de porc.

Aquesta és una de les moltes receptes que he tret del llibre Àpats de fonda, de Jaume Carles Font, publicat per l'editorial Cossetània, de Valls, un llibre del qual tinc pensat, ara que ve Sant Jordi, dedicar-li una entrada al bloc, perquè, per a mi, és un dels millors llibres de cuina que han sortit darrerament al mercat… Però ja en parlarem d’ell d’aquí a uns dies amb l’espai que crec que es mereix.

Per cert, no sé si us ho havia dit… No diríeu mai que vaig fer ahir, per dinar… Doncs unes galtes de porc al forn que es podien menjar sense fer anar el ganivet, de tan tendres que van quedar, i no vulgueu saber si n’arribaven a ser, de gustoses!

Ui!, ara, al repassar tot el que he escrit, veig que sí, que ja havia dit tot just començar que diumenge vaig fer galtes de porc al forn per dinar, però ho deixaré dit les dues vegades per si algú ha anat a llegir directament la recepta i no s'ha enterat que diumenge, per dinar, vaig fer galtes de porc al forn que, per cert, van quedar boníssimes!

1:40 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

UN LLIBRE "VERD"

Primer devien ser només paraules escampades en la ment d’un poeta. Una expressió habitual de cortesia i un mot que manifesta un sentiment. Un dia les va ajuntar i va escriure el primer vers d’un delicat poema: Bonjour, tristesse. Es deia Paul Eluard el poeta i era francès. Però el seu bon dia melancòlic no es va fer famós fins que una noia de nom Françoise Quoirez decidís posar-lo com a títol del primer llibre que ella, a l’edat de dinou anys, va publicar amb gran soroll: Bonjour, tristesse, un altre cop. El conjunt de paraules és també la cita que l’escriptora utilitza abans de començar el seu text donant així a conèixer l’autoria del vers i, per acabar-ho d’arrodonir, és la frase amb què la narradora clou la història d’aquell estiu a la luxosa Costa Blava francesa quan descobreix que, a partir d’un fet tràgicament irreversible, despertar-se al matí és saludar la tristesa.

A mitjans dels anys seixanta, un llibre prim, de factura modesta i amb una portada on hi predominava el color verd, reposava exposat en el quiosc de l’estació de Girona, un quiosc que era com un armari de tres portes. La Juanita, que regentava aquell petit negoci, l’obria abans que passés el primer tren, de matinada, i el tancava a les onze de la nit, quan sortia l’últim comboi que anava a Barcelona. Encara em sembla que la veig, somrient , mentre ocupava l’espai central d’aquell tríptic de fusta. Al davant hi havia, curosament posats per ordre, la premsa diària i les revistes i, a les portes obertes laterals, la Juanita hi tenia els llibres en prestatges com els de biblioteca però mostrant la portada que solia ser atraient, on s’hi podia llegir el títol de l’obra i el nom de l’autor.

Jo, que cada dia anava a escola a Girona com a mínim dos cops, tenia sobrades ocasions de fer temps mentre esperava el tren i ja sabia on m’aniria a encantar. Quasi sempre hi figuraven els mateixos llibres, en aquells prestatges, la majoria de tapa dura, considerats dels bons i que la meva economia fràgil no es permetia ni plantejar-se’n l’adquisició. Però n’hi havia un quants d’editorial senzilla –els llibres Plaza- que no passaven de cinquanta pessetes segons el nombre de fulls del text i que, en realitat, eren el precedent del que ja fa anys que coneixem com a llibres de butxaca, dels que tant profit n’hem tret els que, com jo, som addictes a la lletra impresa.

I allà estava esperant-me Buenos días, tristeza, que em va suposar en aquells seixanta i escaig una despesa de cinc duros, el que serien quinze cèntims d’euro d’avui en dia. A Girona, on la flaira francesa es deixava sentir molt de pressa i solia ser garantia de progrés, es deia que el llibret havia estat un escàndol fins i tot al seu país d’origen. Estava clar que calia llegir-lo. Era una història per adults amb uns protagonistes molt agosarats: un pare, una filla, l’amiga del pare, l’amic de la filla... i una dama distingida i madura clarament disposada a casar-se amb aquell pare encara per merèixer, i perquè la història tingués la tensió necessària, els personatges s’hi havien de moure empesos per l’amor, la passió, la gelosia, l’odi, potser...

I passava. Passaven coses. El sexe, mot que no existia a casa nostra, era el motor de cada pàgina. Com se’n solia dir es tractava d’una novel·la verda on alguns personatges feien allò o bé senzillament ho feien. La paraula sexe se substituïa per la paraula allò en la nostra espantada parla quotidiana, i el color verd s’aplicava a tot el que les ments reprimides, de bona o mala fe, consideraven immoral, indecent, no apte per menors i gens recomanat per els adults si eren persones de bé.
Ens calia llegir encara que només fos una petita novel·la com Buenos días, tristeza per aprendre que les coses tenien un nom , que no havíem de témer les paraules, que era molt important saber que el pensament era i és lliure.
La Françoise Quoirez era una noia de família burgesa que va escollir el cognom Sagan com a nom de guerra en homenatge a Proust, que havia creat un personatge anomenat així per la seva novel·la A la recerca del temps perdut.
Bonjour, tristesse va horroritzar la societat conservadora francesa però també va ser cordialment saludada per l’excel·lent escriptor François Mauriac, i la Sagan va esdevenir famosa i més rica encara. Una dona fascinant a qui agradava el joc i la velocitat i compartir copes de whisky amb en Sartre malgrat que a ambdós els ho tinguessin prohibit els metges respectius. Filòsof i escriptora havien nascut el mateix dia amb trenta anys de diferencia i eren grans còmplices i per demès cardiòpates.

Buenos días, tristeza va ser portada de seguida al cinema de la mà del mestre austríac Otto Preminger, l’artífex, entre d’altres pel·lícules, de Laura, Santa Joana d’Arc, o Èxode. El paper de Cécile, la noia que ens explica què va passar aquell estiu, va ser interpretat per la bella i malaurada Jean Seberg, descobriment del director.



I jo, que a hores d’ara trobo prescindibles del tot novel·la i pel·lícula, i que penso que, malgrat el seu atreviment, era un llibret terriblement superficial, no podré oblidar mai les paraules que va escriure Eluard. Aquí es vivien temps d’obscurantisme i ens feia falta informació perquè el sistema ferotgement dictatorial ens volia ignorants. El dia que varem prendre consciència de tan nefastes intencions, començarem a fer un pas endavant.

Però mentre quasi no sabíem res i el poc que sospitàvem no es podia dir, ens consolàvem sense mirar no gaire enlloc i dient amb raó: Bon dia, tristesa.

11:35 p. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

RECORDS DE L'ALHAMBRA

Ahir, tot esmorzant, la Glòria i jo vam tenir Consell de Redacció Samfainer, i entre les propostes que vam proposar tots dos, vam aprovar iniciar una nova secció que titularem Teniu cinc minuts? en la qual, de tant en tant, hi penjarem, ja bé sigui amb videos de You Tube o bé amb gravacions fetes per nosaltres mateixos, petites peces musicals clàssiques que als que us agrada la música potser feia temps que no sentíeu, a la vegada que pensem també que poden agradar fins i tot a aquells que creuen que no els agrada la música anomenada "clàssica". Res, ja ho veureu: seran cinc, sis…, set minutets, com a màxim!, i, en alguns casos, n’hi haurà que ni als cinc minuts arribaran.

Per començar, la Glòria em va dir que triés jo mateix la que vulgui, i he pensat fer-ho amb una de les més belles melodies creades pel gran guitarrista i compositor que fou Francesc Tàrrega.

Nat a la Vila-real, a la comarca de la Plana Baixa, l’any 1852, Francesc Tàrrega va tenir de molt petit un accident que li afectà seriosament la vista, i els seus pares, gent molt senzilla, van decidir fer-li estudiar música perquè si es quedava cec del tot pogués guanyar-se la vida tocant algun instrument.

Aquests casuals esdeveniments, doncs, foren la causa que la guitarra clàssica entrés uns anys més tard per la porta gran a les sales de concert de tot el món, ja que, gràcies al mecentage d’Antoni Conesa, un industrial de Borriana on Francesc Tàrrega, amb una formació gairebé encara autodidacte, tocava el piano al Casino, va oferir-li l’oprtunitat de poder anar al Conservatori de Música de Madrid on el jove Tàrrega hi estudià solfeig, piano i harmonia.

Tàrrega, però, s’havia endut a Madrid la guitarra que havia adquirit al guitarrer andalús Antonio de Torres, el qual havia fet els més importants canvis a aquest instrument fins al punt de ser considerat el pare de la guitarra moderna, i tot i que al Conservatori no hi havia encara càtedra de guitarra, van ser els mateixos professors qui, veient el virtuosisme de Tàrrega, van animar-lo a consagrar-se completament a aquest instrument.

I així fou con Tàrrega es convertí en un concertista d’alta anomenada, i la guitarra va deixar de ser un instrument menyspreat a les sales de concert.

L’obra de Tàrrega que he triat, Records de l’Alhambra, és, en realitat, un Estudi de trèmolo, com Estudis són moltes de les seves petites obres, però que l’exquisitesa melòdica de les quals les han convertit en peces que tots els grans solistes de guitarra es vanten de tenir en el seu repertori.

He escoltat a You Tube diferents interpretacions que hi ha d’aquesta peça, i des del primer moment em vaig quedar embadalit sentint la crital·lina i netíssima interpretació de la guitarrista japonesa Kaori Muraji:



No em direu que no és preciós, eh?

11:20 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

BUENOS AIRES - BORGES (i II)

Capvespre a Buenos Aires

L’any 1936, l’escriptor Borges inicia una sèrie de col·laboracions a la revista El Hogar on, cada quinze dies, hi publica ressenyes biogràfiques d’escriptors i assajos.

L’any següent, al 1937 i per recomanació d’algun conegut influent, troba una feina estable a la Biblioteca Nacional Miguel Cané, de Buenos Aires, on no només hi cataloga llibres sinó que pot llegir i escriure els seus primers contes. Aquesta feina fa sentir a Borges moralment degradat. S’ha vist obligat a treballar de modest funcionari perquè el tren de vida a l’Argentina ha pujat molt i la jubilació d’en Borges pare resulta molt minsa per subsistir-ne tota la família.

Curiosament la Biblioteca Nacional Miguel Cané té en catàleg diverses obres d’en Jorge Luis Borges però els empleats ho ignoren i fins i tot fan mofa de l’home solitari que no compartia amb ells certes bromes obscenes. Un dia, un dels funcionaris va classificar un llibre d’en Jorge Luis Borges i en cap moment li va passar pel cap que es tractava del seu company de feina. No cal ni dir que les classes intel·lectuals de Buenos Aires seguien considerant a l’escriptor com un valuós artista de les lletres.

El que de més positiu va poder treure en Borges quan anava a treballar a la Miguel Cané, va ser que havia d’anar-hi i tornar amb el tramvia número 7 que invertia una hora per viatge. Així, durant dues hores diàries, els dies hàbils, en Borges va llegir La Divina Comèdia.
El pare de l’escriptor mor d’una hemiplegia l’any 1938. Ell, en Borges és ingressat a causa d’una septicèmia Un cop refet, escriu el famós conte Pierre Menard autor del Quijote. Junt amb en Bioy, Borges compila l’Antología de la Literatura fantástica l’any següent, i el 1941 publica el seu llibre de contes El jardín de los senderos que se bifurcan. Al no resultar premiat en un concurs l’esmentat llibre, hi ha un important moviment de desagravi a l’autor.

Finalment, l’any 1942, El jardín de los senderos que se bifurcan i un altre conte titolat Artificios son premiats per la Sociedad Argentina de Escritores amb el Gran Premio de Honor.

Amb l’ascens d’en Perón al poder, Jorge Luis Borges ha de deixar forçosament el seu lloc a la Miguel Cané. L’escriptor s’havia clarament posicionat en contra del governant justicialista i aquesta actitud l’obliga a dedicar-se a dictar conferències, primer a Buenos Aires i més tard a d’altres provincies argentines i, finalment, a l’Uruguay.
L’any 1949 publica El Aleph, un dels seus llibres més importants de narrativa, i el 1952 surt el llibre d’assajos Inquisiciones.
Quan el 1955 cau el govern d’en Juan Domingo Perón, en Borges és anomenat Director de la Biblioteca Nacional Argentina de Letras.
L’any 1956 en Borges rep el Premio Nacional de Literatura i un doctorat Honoris Causa. A la Facultad de Filosofía y Letras de la Universidad de Buenos Aires, l’insigne escriptor dicta una càtedra de literatura anglosaxona. En aquestes dates la seva vista, ja delicada des de l’any 1938, ha arribat al seu límit i els metges oftalmòlegs li prohibeixen la lectura. Des d’aquell moment, en Jorge Luis Borges passa a dependre enterament de Leonor Acevedo, la seva mare, així com d’un cercle d’amistats que l’admira i estima. Segueix llegint a través dels altres i escriu dictant als amics i a alguna eventual secretària.

En Jorge Luis Borges, ja ho hem dit, havia estat molt enamoradís, noms com el de l’esmentada Victoria Ocampo, o el de la directora de la revista Hogar, Elvira de Alvear, són només el principi d’una llista en la que hi brillen dones intel·ligents i maques, i una falta total d’èxit per part d’ell, tan tímid, tan artista i tan intel·lectual. Va aconseguir fer un matrimoni amb la persona menys indicada. La unió va durar poc, per sort d’ambdós.

Victoria Ocampo

L’any 1972 va aterrar a Buenos Aires una mena de príncep del Renaixement: Franco Maria Ricci. Arribava amb l’única voluntat de conèixer el vell escriptor cec i fer-se amb la seva obra, especialment amb el conte La biblioteca de Babel . En Borges era editat a Itàlia per les grans Feltrinelli, Rizzoli, etc., però Franco Maria Ricci tenia molt clar que es volia fer seva l’obra de l’argentí . Per aconseguir el que volia, Ricci va pagar bitllo bitllo importants quantitats a les editorials italianes, i a l’autor per enriquir la seva pròpia amb la col·lecció coneguda com Bibliotecca Borges.

La Biblioteca de Babel va inspirar de forma inqüestionable el llibre de l’Umberto Eco, El nom de la rosa. La biogràfa i antiga adjunta d’en Borges, Maria Ether Vàzquez, ho demostra amb raonaments molt ben fonamentats en el seu llibre Borges, Esplendor y Derrota (Editorial Tusquets 1996).

La llarga vellesa del gran escriptor i poeta argentí li va permetre assaborir l’èxit i el reconeixement de moltes universitats del món. Fins i tot els anglesos varen voler sentir-lo dissertar sobre l’anglès antic o anglosaxó, llengua en la que en Borges era un autodidacta profundament rigorós. També durant aquests últims anys va viure acompanyat d’una jove alumna, argentina d’origen japonès, Maria Kodama. Amb ella, quan ja era un escriptor amb medis però es veia privat de la vista, va visitar mig món essent rebut amb grans honors per les universitats més prestigioses. Maria Kodama, lloada per alguns i atacada per d’altres, va ser els ulls del vell poeta cec fins a la mort d’aquest. De fet Maria Kodama es va casar amb en Borges en el seu llit de mort. L’endemà l’enterraven a Ginebra. La vídua vestia d’un blanc rigorós.

Per acabar, dir que en Borges no era un gran amant de la literatura hispànica. Preferia El Quixot en llengua anglesa i lloava el poeta Manuel Machado fent veure que no sabia que tenia un germà...

Tampoc podem deixar d'esmentar que el seu coneixement de l'anglés li va permetre fer la traducció de l'Ulisses d'en James Joyce així com la de l'Orlando de Virginia Woolf, aquest últim prologat per la seva gran amiga Victoria Ocampo.

Tanquem aquesta segona i última part pensant que ens deixem pel camí molts fets importants en la vida d'en Jorge Luis Borges. Voldríem que féssiu, si és que no el coneixeu ja, ni que fos un tastet d'aquest gran escriptor que argumentava no haver escrit cap novel·la perquè la seva capacitat de síntesi li permetia dir amb deu pàgines el que un altre escriptor hauria necessitat dir amb cent. Aquestes coses sempre les deia amb un somriure irònic. Hi ha filmacions passades a video que ho confirmen.

Deixem un bellíssim poema. Si decidiu llegir-lo, feu-ho en veu alta..., i escolteu al poeta.


LA LLUVIA

Bruscamente la tarde se ha aclarado
Porque ya cae la lluvia minuciosa.
Cae o cayó. La lluvia es una cosa
Que sin duda sucede en el pasado.

Quien la oye caer ha recobrado
El tiempo en que la suerte venturosa
Le reveló una flor llamada rosa
Y el curioso color del colorado.

Esta lluvia que ciega los cristales
Alegrará en perdidos arrabales
Las negras uvas de una parra en cierto

Patio que ya no existe. La mojada
Tarde me trae la voz, la voz deseada,
De mi padre que vuelve y que no ha muerto.

Tomba de Jorge Luis Borges,
al cementiri de Planpalais (Ginebra)

7:16 p. m. Compartiu a:

Continueu llegint...