LOUIS BRAILLE, SIS PUNTS A PART, I UNA TARDA INOBLIDABLE

Sóc molt sincer –i la Glòria n’és testimoni- dient que, tot al contrari del que li va passar a Francisco Umbral el dia que Mercedes Milà el va entrevistar a la televisió i que, com de ben segur molts recordareu, ell volia que parlessin del seu llibre-, em fa certa angoixa parlar en el bloc d’un llibre l'autor del qual en sóc jo mateix. Es va publicar, l’any 1987, a la desapareguda Editorial Aliorna i, anys després i salvats els problemes legals entre els editors, va tornar a publicar-lo La Galera. (Les dues edicions -la d'Aliorna a una sola tinta i la de La Galera a tot color-van ser il·lustrades per Mercè Arànega).

I si, per fi, m’he decidit a parlar d'aquest llibre és per dues raons: La primera és perquè enguany es commemora el Segon Centenari del Naixament de Louis Braille, una efemèride a la qual ja vam dedicar un primer post aquí , i la segona és perquè em va emocionar d’una manera molt especial que la gent del Centre de Recursos Educatius de l’ONCE a Catalunya (CREC) triessin, com a llibre de lectura per treballar en el segon trimestre d'enguany, un llibre escrit per mi: Sis punts a part, un llibre del que en van publicar, des del mateix CREC, una segona edició en braille, amb il·lustracions pensades i adequades per als nens i nenes cecs.

Per celebrar la passada Diada de Sant Jordi, es va organitzar una festa literària a una de les aules del CREC, on, entre d’altres activitats, els pares dels alumnes, així com tothom que hi va voler assistir, van poder fruir al comprovar com aquells nens i nenes cecs anaven llegint, gràcies al sistema braille, fragments d’un conte en el que els protagonistes eren, precisament, els sis punts que conformen el sistema de lectura tàctil, i en Louis Braille, l’home –en el conte encara un nen- que el va idear.

He vist molts autors emocinar-se quan, com a atenció, se’ls obsequia amb la transcripció al sistema braille d’algun llibre dels que han escrit, pel que, com es pot ben suposar, qui escriu aquest post i després de més de trenta-cinc anys fent la feina de transcriptor, ja hauria d’estar "vacunat" de la lògica emoció que produeix als autors quan, entre admirats i incrèduls, es miren el seu llibre transcrit al braille..., l’obren, i passen -inútilment, tot s’ha de dir- els dits per aquella munió de punts en relleu que expressen, al tacte, exactament el mateix que les lletres de les paraules que ells van anar triant mentre anaven confegint el text...

...Però no; es veu que la "vacuna", producte dels anys, no m’havia fet prou efecte, perquè vaig ser incapaç del tot de dominar l’emoció tan bon punt, després del breu silenci que es va fer a l’aula, el primer dels nens, acaronant amb els dits el relleu dels punts del llibre que tenia damunt la taula, va començar a llegir en veu alta:

"Com cada disssabte, cap a les tres de la tarda, Louis esperava, impacient, la visita del seu bon amic Jean..."

De reüll, i mentre sentia que els nens continuaven amb la lectura del conte, jo anava observant, reflectida en els rostres dels pares presents, la il·lusió amb què la seguien, una il·lusió, però, no exempta de nervis, que exterioritzaven, quan un dels nens s’encallava en alguna de les paraules, amb els gairebé imperceptibles moviments cap endavant de tot el tors, com si amb aquell gest de reprimida empenta volguessin enviar la mica d’embranzida que necessitava el petit lector per sortir de l'entrebanc.

No cal dir la concentració que demostraven els mestres, els quals, com els mecànics que hi ha als bòxers dels circuits on s'hi fan les carreres de cotxes, estaven preparats per solucionar de forma immediata la més lleu de les eventualitats que pogués interrompre la lectura..., que va arribar a la seva fi.

Aplaudiments, petons de felicitació, rialles que acabaven d’empènyer i de fer fora els nervis... I una sorpresa per a tots els assistents: L’autor del llibre, que durant la lectura s’havia estat assegut discretament en un racó del fons de l’aula, era allà per saludar i felicitar els lectors i poder xerrar una estoneta amb ells.

Quina gràcia els arriba a fer als alumnes de les escoles, sobretot als que tenen entre 7 i 12 anys, conèixer l’autor d’un llibre que han llegit i treballat a classe!... Doncs ara imagineu-vos la reacció d'alegria que els va fer quan, sense que s’ho esperessin, els van dir que l’autor els havia anat a veure per sorpresa!

Un cop presentat, saludats d’un a un els petits lectors, i després d’unes breus i sentides paraules d'agraïment a tots els assistents, em vaig sotmetre al reguitzell de preguntes dels nens, unes preguntes que tenien, a diferència de les que normalment m’han fet a les escoles on hi he anat convidat perquè han treballat la lectura amb algun dels meus llibres, la gràcia afegida de la improvisació:

"Portes barba?"... "Tu fumes?"...

Un dels mestres m’havia advertit que era més que probable que una de les preguntes que em farien seria sobre un dubte que els havia quedat després de la lectura del llibre, i és que, al final del conte –i no crec que espatlli el final si ho explico-, Jacques, que representa que és un dels amics de carrer del poble on vivia Louis Braille, li duu, transcrit en el sistema que aquest va idear, un poema... Doncs bé, es veu que els nens volien saber, ja que al conte no ho deia, quin era aquell poema!, pel que, em va preveniir el mestre, seria bo que rumiés algun títol o bé m’empesqués alguna resposta prou convincent.

I la pregunta, està clar, va arribar...-Em sap greu dir-vos –vaig contestar-, no saber quin va ser el primer poema que es va transcriure al braille, ja que quan vaig anar al País de la Imaginació i em van explicar aquest conte perquè us l’escrivís, no vaig atinar a preguntar-ho...

Vaig quedar-me uns instants callat per mirar-me les cares d’una mica de decepció que, com m'havia imaginat que passaria, feia tothom, mestres inclosos, i tot seguit vaig afegir: -Però precisament fa poc que vaig tornar a aquell País per investigar-ho, i allà em van dir que es tractava d’un poema molt i molt vell, ja que heu de pensar que Louis Braille era aleshores encara un nen, i avui ja tindria... dos-cents anys!... Em van indicar, molt amablement, on podia trobar aquell vell poema, però quan m'hi vaig presentar i li vaig preguntar com es deia, el poema em va contestar que, com que feia tant de temps que ningú se’l llegia, no solament no es recordava del nom, sinó que tampoc es recordava de cap ni un dels mots dels seus versos!

Que n’arriben a ser, de sublims, els moments en què estàs explicant una història i copses l’interès d’unes criatures que t’escolten amb deler per saber on anirà a parar tot allò que t’inventes!... I hauríeu d'haver vist, també, les cares d'intriga que feien la resta dels assistents!... I vaig continuar: -Doncs, noi; alguna cosa hauríem de fer –vaig dir, preocupat, al poema-, ja que ets una dada prou important a tenir en compte en aquella història, i hi ha molts lectors que m'han dit que els agradaria molt poder llegir-te...
El poema i jo vam estar rumiant estona i estona fins que, per fi, se’m va ocórrer proposar-li:

-Escolta una cosa... Mmmm... Em sembla... que ja ho tinc!... Mira, com que tu ja vas néixer poema, no crec que et costi gaire tornar a ser-ne un de nou... Un poema que expliqui què va sentir quan, per primera vegada, va ser llegit amb els dits i no amb els ulls!... Què et sembla la idea?El poema, entusiasmat, s’hi va avenir de seguida...

Em vaig treure un full de paper de la butxaca, i els vaig llegir el poema que els hi havia escrit:
 
Em vaig perdre fa ja temps,
i de mi ningú es recordava:
Sóc el poema que en Louis
va, per primera vegada,
llegir tocant uns puntets,
i que entremig de riallades,
lletra a lletra anaven fent
que en sorgissin les paraules.

Acaronades pels dits,
aquelles paraules... dringaven!,
i semblaven, llegides per Louis,
molt més felices que no pas les altres:
les que Louis no podia tocar,
o s’amagaven quan Louis les tocava.

I és que les paraules,
quan les toques amb els dits,
es senten molt més estimades.

Em vaig perdre fa ja temps,
i de mi ningú es recordava,
però m’heu volgut retrobar,
i jo us en dono les gràcies.

Sóc un poema –tan vell!-,
que ni recordo com em titulava,
però mai podré oblidar
l’emoció d’aquella tarda
mentre en Louis i els Sis Puntets,
divertits i fent gatzara,
duien una nova llum al món
tot acaronant les paraules..

A partir de la segona edició en braille del llibre Sis punts a part, dins d'un sobre enganxat a la part interior de la cotracoberta, els lectors hi trobaran aquest petit poema.

P.S. Vull agrair-vos, dedicant-vos aquest post, a tota la gent del Centre de Recursos Educatius de l'ONCE a Catalunya la il·lusió i la magnífica feina que dueu a terme, i sé que tots entendreu perfectament que esmenti d'una manera especial a Carlos Andrés Vallejo, que si bé va jubilar-se com a mestre actiu del CREC pocs dies després de l'acte del que s'ha parlat en aquest post, tots sabem que no hi haurà llei humana que li pugui jubilar l'empenta i l'entusiasme que el caracteritzen i que ha posat al servei de tota una vida dedicada a l'ensenyament.

També vull fer públic d'una manera molt especial el meu reconeixement a la senyora Maria Córdoba, que la fortuna i la casualitat van voler que fos la professora de Literatura que vam tenir a Batxillerat i a COU, sense que coincidíssim en el mateix curs i en una època en què encara no ens coneixíem, la Glòria i jo, i que va ser qui va encarregar-se de la impecable traducció al castellà de l'edició a La Galera d'aquest conte (Seis puntos aparte).

Bufa!... Sort que no volia "hablar de mi libro", oi?...

Bayé, Enric

Sis punts a part

Editorial La Galera

Bayé, Enric

Seis puntos aparte

Editorial La Galera

2:25 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

VLADIMIR VASILIEV: CAMINAR, SALTAR, BALLAR I...VOLAR

Avui sóc feliç de portar al nostre blog una visió només fugaç de l’únic home que ha estat anomenat “el millor ballarí del món” per l’Acadèmia de Dansa de París. Es tracta de l’extraordinari Vladimir Vasiliev, nascut a Moscou l’any 1940.

Vladimir era fill d’un conductor de camions i ja de ben petit va mostrar la seva inclinació pel ballet clàssic: A l’edat de sis anys es va apuntar a una escola, i quan en va tenir divuit va entrar a formar part del mític Bolshoi, on de seguida va esdevenir-hi primer ballarí fent innombrables aportacions als rols masculins.

Fins aquell moment, els dansaires havien estat extremament delicats i quasi femenins. Vladimir Vasiliev, com podreu comprovar si és que no l'heu vist mai, balla amb una aclaparadora virilitat. S’han dit d’ell moltes coses i totes bones que queden resumides en l’opinió d’un crític dels Estats Units quan afirma que Vassiliev balla amb totes i cada una de les cèl•lules del seu cos.

Aquesta magistral figura de les arts és molt menys conegut que Nureyev o Baryshnikov pel fet de no haver deixat mai el seu país d'origen. Es va casar amb la seva primera parella de ball, Ekaterina Maximova, una ballarina del seu mateix nivell si és que això era possible. El seu debut, quan encara eren nòvius, en una actuació del Bolshoi a la ciutat de Nova York l’any 1959 és recordat pels crítics més exigents en la matèria com un fet memorable atesa la conjunció de joventut i geni que la jove parella va fer palesa en cada representació. A part de la seva esposa, Vladimir Vasiliev va ser parella artística de figures com Maya Plisetskaya i Alicia Alonso, sempre com a primer ballarí del Bolshoi moscovita.
 
 
El prestigiós Yuri Grigorovich va crear per Vasiliev bellíssimes coreografies. Es recorden, en especial, les d'Ivan el Terrible, El Trencanous i, sobretot, Spartacus, de la que avui en porto un breu fragment del que no en penso fer cap comentari perquè el ballarí, amb els seus gestos d’alta definició, ja expressa el dramatisme que requereix la tragèdia d’aquell esclau de Tràcia, que es va revelar, junt amb els seus companys, en contra dels tirans que el sotmetien obligant-lo a exercir de gladiador.
Tots recordem l'Spartacus interpretat per un rabiós Kirk Douglas a les ordres del gran director Stanley Kubrick en l'excel·lent pel·lícula que, com el ballet, porta el nom d’aquell valent i malaurat esclau considerat un precedent de l’ideal marxista i, per això mateix, tan valorat per les autoritats soviètiques.

La partitura va ser encomanada al compositor Aram Ilich Khatxaturian (1903-1978), d’origen armeni. Nascut en una humil família, Khatxaturian va manifestar des de molt jove la seva habilitat per la música i va estudiar solfeig, violoncel i composició a Moscou. Va escriure més de quaranta bandes sonores i és també l’autor de la cèlebre Dansa del sabre. Khatxaturian va destacar també com entusiasta simfonista de les músiques populars d’Armènia i de Geòrgia, inspiradores d'infinitat de danses que l'autor va compondre.
 
 
Khatxaturian va discrepar sovint de les normes que li venien imposades per les autoritats del Soviet Suprem. Se’l titllava de “massa músic” el que significava, segons aquells criteris tan austers, una molt reprobable tendència a l’aburgesament. Junt amb ell també varen ser criticats i castigats per la mateixa causa Prokofief i Xostakovitx. Ara tots tres compositors són els més resplendents astres de la música russa del segle XX.

Quan va morir Stalin, Khatxaturian va fer pública la repressió que havia sofert. Va viure encara anys exercint de professor al Conservatori de Moscou i ostentant, al mateix temps, el càrrec de diputat del Soviet Suprem.

Per acabar, i tornant al ballarí que motiva aquest post, afegirem que l’any 1995 l'immens Vladimir Vasiliev va esdevenir director del Bolshoi per designi de Boris Yelsin, i l’any 2000 en va ser cessat per ordre de Putin. L’artista es va assabentar de la notícia per la ràdio. Lliberat de càrrecs i de responsabilitats envers el Bolshoi, va formar companyia i es va donar a conèixer, encara que breument, en alguns paísos europeus.

El ballet Spartacus, compost el 1942, existeix en DVD i, tot i la visió defectuosa, la inversió, que no és excessiva, val la pena, ja que hi sentim i hi veiem divinament ballats l’ “Adagio” o “Duo d’amor”, d'incomparable lirisme, passant pel fragment conegut com “L’orgia”, tan descaradament voluptuós, sense oblidar les embranzides d’aire netament militar que ballen els romans, acarnissats perseguidors del nostre heroi. I sobretot, en aquest DVD, fruïm de Vladimir Vassiliev i descobrim, a través dels seus gestos canònics, el que ja és el ballet modern posant dempeus i fent inclinar el cap d'admiració a molts dels que estan convençuts que el ballet no els agrada.

Aquests dos fragments que podeu veure no necessiten cap aval, però jo n'hi vull afegir un. L’Enric es va rendir entusiasmat amb tota l’obra: La música sempre adequada al moment en què el ballet representa i aquest Vladimir Vassiliev que, més que ballar, vola, rebel i enfurismat, fins a caure i morir capturat pels seus perseguidors com un déu necessari pel seu poble i per a tots aquells pobles que encara són esclaus.

2:25 p. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

EL GATÓ I LA JOIA DE FER MEMÒRIA

Vet aquí que l’Enric, el meu fill petit, va fer trenta anys dissabte passat. Volia, com és natural, fer-li un pastís que agradés sobretot a ell, però en lloc de preguntar-li de què se l’estimava més, vaig pensar fer-n’hi un que sabia que ell feia anys que no en menjava a casa, per allò tan natural que tenim els pares de voler satisfer els fills obsequiant-los amb el que sabem que no solament els agrada sinó també que els porti agradables records de quan encara vivien amb nosaltres.

Així és que em vaig decidir a fer un gató, un pastís que vaig conèixer gràcies a en Jaume Vidal Alcover, que me’l va recomanar per menjar de postres en un restaurant de Palma, on havíem anat a dinar per assistir, a la tarda, a la presentació del primer volum del llibre A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust, que Vidal Alcover havia traduït al català i que, a part de ser, aquella traducció, una fita per a les nostres lletres, ho va ser també per als lectors cecs, ja que per primera vegada en la història de l’ONCE sortia al mateix temps un llibre publicat en tinta i en sistema braille.

Des d’aquell dia, i tal com a Proust li va passar amb la magdalena, el sabor del gató el tinc associat amb aquella feliç jornada, i va ser molt curiós veure com dissabte passat es repetia la cèlebre experiència olfactogustativa proustiana amb la magdalena però, en el nostre cas, amb el gató mallorquí, ja que, mentre l’assaboríem, van sortir immediatament a la conversa de taula tot un seguit d’anècdotes que vam viure la primera vegada que vam anar, l’Anna Maria, els dos "nanos" i jo, tots quatre junts, a Mallorca, on ells van tastar-lo per primera vegada, i els va encantar.

Des que havia menjat per primer cop un gató, sempre havia volgut saber-ne la recepta per intentar fer-lo a casa, però no va ser fins l’any 1987 que la vaig trobar en un llibre que va editar Edhasa, un llibre que, curiosament, no havia estat escrit ni per un pastisser ni per un cuiner, sinó pel joier i orfebre barceloní Alfons Serrahima i Bofill (1906-1988).

L'Alfons Serrahima provenia d'una família de prestigiosos advocats molt vinculada amb les arts i la cultura en general. El seu avi, Maurici Serrahima i Palà, un dels més il·lustres advocats barcelonins del segle XIX, però també un pintor frustrat, va ser l'instigador de la primera galeria d'art de Barcelona -la Sala Parés-, ubicada, des de 1877, al carrer de Petritxol, als baixos del que havia estat la casa familiar dels Serrahima.

L'Alfons Serrahima era el germà del polític i escriptor Maurici Serrahima (1902-1979) i, per tant, oncle de Lluís Serrahima, l’autor del manifest Ens calen cançons d’ara, la pedra de toc que va originar la creació dels Setze Jutges, i l’autor, d’entre d’altres, de la lletra de la cançó de Maria del Mar Bonet Què volen aquesta gent?

Però estem parlant de l'Alfons Serrahima, l’autor del llibre on vaig veure per primera vegada una recepta del gató, un joier i orfebre barceloní que va aportar, amb la seva sensibilitat, un canvi dràstic a l'art de la joieria que, a la meitat del passat segle XX, estava dominat pel manierisme i l’excessiva ostentació, característiques, aquestes, molt pròpies dels nous rics tan propis, a la vegada, de les èpoques de postguerres.



L'Alfons Serrahima, però, tenia també moltes altres inquietuds: A la seva joventut va ser un entusiasta esportista amateur, una estima cap a l’esport que el va dur a dissenyar esplèndids i novedosos trofeus, que de les típiques i tòpiques copes van esdevenir -i a ser elogiats, premiats i, naturalment, imitats des de l’aleshores i arreu- en obres d’art.

Mestre de joiers de la talla de Josep Maria Puig Doria, l'Alfons Serrahima va ser un dels grans impulsors i artífex de la recatalanització de Foment de les Arts Decoratives –en l’actualitat Foment de les Arts i el Disseny (FAD)-, associació de la qual en va ser president. Aficionat al cinema amateur, va promocionar-lo amb nombrosos premis. Ell va ser l'alma mater de la creació de l'Hogarotel –en l’actualitat Expohogar-, va ser també promotor operístic i..., i aquí és on volia arribar: I un gran aficionat a la pastisseria!

Aquesta afició, que va cultivar des de que es va casar, queda ben reflectida en el llibre de què parlàvem i que duu el títol de Els pastissos de l’Alfons Serrahima, un llibre on el patrici barceloní, a manera de dolces memòries, reuneix, tal com va escriure Manuel Vázquez Montalbán al pròleg, "... tot el seu saborós saber pastisser, relatant unes memòries del paladar. [...] Memòries innocents, i no pas dirigides a justificar una vida, sinó a enriquir un patrimoni."



Déu n'hi do si n'han anat sortint de coses gràcies a un gató, oi?..., però potser ja comença a ser hora que anem cap a la recepta. Aquí la teniu:


INGREDIENTS:

250 gs. d'ametlla marcona ratllada.

250 gs. de sucre.

6 ous.

un polsim de canyella (la justa per aromatitzar)

la ratlladura d'una llimona.

Enceneu el forn a 200º i unteu un motlle amb mantega.

Barregeu ben barrejades l'ametlla, la canyella i la ratlladura de la llimona.

En un bol bateu amb la batedora elèctrica el sucre amb els rovells d'ou fins que veieu que queda una massa blanquinosa (a punt d'empremta).

Afegiu-hi l'ametlla aromatitzada, integrant-la amb cura perquè els rovells i el sucre no perdin l'aire que els hi hem introduït al batre'ls.

En un altre bol, bateu les clares a punt de neu ben fort i, amb les mateixes precaucions, integreu-les a la pasta.

Abaixeu el forn a 180º, aboqueu la pasta resultant dins els motlle, i introduiu-lo dins el forn.

Es cou, al meu forn, eh?, en trenta o trenta-cinc minuts.

Quan sigui cuit, deixeu-lo refredar una mica i aboqueu-lo sobre una reixeta fins que es refredi.
Un cop fred, empolsimeu-lo amb sucre en pols.

I ja, per acabar, he de dir que estaré ben bé tot un mes sense poder publicar cap recepta, ja que demà, dilluns, vénen els paletes a casa a fer la cuina nova, o sigui que ja podeu imaginar-vos l'embolic que això suposarà, però de ben segur que pensarem que hauran valgut la pena les molèsties quan gaudirem amb els resultats.

1:08 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

MONTSERRAT?... LLIBRE VERMELL!

Avui, dia 27 d'abril, és el dia de la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya, i és indubtable que, siguem o no creients, en el monestir benedictí dedicat a la seva advocació, així com a la serralada que duu el seu nom, s’hi han forjat importants pàgines de la nostra història.

Anomenar Montserrat és anomenar també un referent cultural de primera magnitud: Al segle XV, per exemple, a Montserrat ja hi havia impremta, i si bé durant l'anomenada Guerra del Francès la biblioteca del monestir fou saquejada per les tropes napoleòniques, en l’actualitat aquesta important biblioteca consta de més de 300.000 títols, d’entre els quals cal esmentar el primer volum del seu fons manuscrit: El Llibre vermell, un còdex del segle XIV que duu aquest nom pel color de les cobertes, i en el qual hi ha un cançoner, mostra evident de la importància que també sempre ha tingut a Montserrat el fet musical.

Documentada ja al segle XIII, l’Escolania de Montserrat és l’escola de música més antiga d’Europa i on s’hi han format músics de la talla de Joan Cererols, Antoni Soler, i Ferran Sor. (En aquest punt, mentre llegia a la Glòria el text d’aquest post, m’ha fet saber que un altre gran músic, Conrad Saló, que fou instrumentista i director de la formació musical La Principal de la Bisbal, també va formar-se musicalment a l’Escolania de Montserrat.)

Doncs bé, després de tot el que s’ha dit i per celebrar, tal com vam fer per Sant Jordi, amb música aquesta diada, us proposem escoltar, del Llibre Vermell de Montserrat, l’Stella splendens en la versió interpretada pel grup Hispèrion XX, dirigida per Jordi Savall, i vull dedicar molt especialment aquest post d’avui a una Montserrat: la Montserrat Rectoret (per molts anys, "cosina"!), la mare de la meva fillola Minerva, ja que va ser a casa seva, quan encara no tenien a la Minerva, que un dia que hi vaig anar vaig sentir aquest preciós càntic per primer cop, i em va agradar, tant!!!, que quan vaig sortir de casa seva ja feia plans per poder-me comprar el disc.



 
He trobat a YouTube altres versions, alguna, com aquesta, de la Companyia Elèctrica Dharma, ja la coneixia, però d’altres, com aquesta, de Qntal, que podeu escoltar clicant aquí, o aquesta altra, de Corvus Corax, que podeu escoltar clicant aquí, m’han semblat, cadascuna dins el seu estil, molt interessants, tot i que he de reconèixer que m'ha sorprès molt una versió d'un grup molt particular, Arcana Obscura, i que trobareu aquí.

Tant de bo, els que no la coneixeu encara, us agradi tant com em va agradar a mi i, els que ja la coneixíeu, us vingui de gust tornar a escoltar-la.

3:31 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

DUES CANÇONS D'AMOR PER SANT JORDI

És un vals a tres temps.
Es un vals a vint anys.És un vals a cent temps.
És un vals a cent anys.
És un vals a mil temps

Tot el temps
perquè tu i jo
tinguem sempre vint anys.
 
Frases de Brel copiades en traducció quasi literal. No m’he atrevit a més.
Pels que estimen: Escolteu, veieu i valsegeu.



Doncs jo, després de rumiar-m’ho durant dies i dies després que la Glòria em va parlar de fer un post per la Diada de Sant Jordi amb dues cançons d'amor, al final m’he decidit per una cançó d’en Lluís Llach, un dels cantants que més m’agrada, ja des dels seus inicis amb els Setze Jutges, i el que, també des dels seus inicis, ha evolucionat més, musicalment parlant.

M’agrada escoltar en Llach a través dels seus discs, i totes les vegades que l’he anat a veure que cantava en directe n’he sortit entusiasmat, però el dia que vaig assistir a la presentació al Palau Sant Jordi, de Barcelona, del seu disc Un pont de mar blava, recordo que en vaig sortir eufòric.

Però bé, he de parlar d’una cançó d’amor per celebrar que avui és la Diada de Sant Jordi, i he triat la que, per a mi, és una de les més belles cançons d’amor que s’hagin escrit mai, i potser sigui perquè és una cançó d’amor que no fa referència a cap amor en concret sinó que, tal com el mateix Llach explica, està dedicada al públic, i no cal dir que la música d'aquesta cançó és preciosa.

Malgrat que el video de YouTube que he triat té el defecte que, en un moment determinat, el so i la imatge van cadascun d’ells per la seva banda, el video pertany a un fragment del seu darrer recital -el del seu comiat- a Verges, l’any 2007, després de quaranta anys dalt dels escenaris, i trobo que en fa una interpretació sublim:

És un Llach madur i que, emocionat, fa realitat uns dels versos de la cançó que he triat per aquest post, Amor particular, i aquests versos són els que diuen "... i vindrà l’adéu, com així ha de ser. / I no sé si trobaré el gest correcte ...", versos d’una cançó d’amor que Llach va escriure fa vint-i-cinc anys per dedicar-la a tothom qui el vulgui escoltar, com ho he fet jo, i amb autèntic plaer, durant molts anys.

Que tingueu tots una bona Diada de Sant Jordi!

3:00 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

NO-NOVETATS SANT JORDI 2009 (i II)

Doncs bé, continuant amb el que ahir va publicar la Glòria, us diré que he pensat en tres llibres escrits, cadascun d’ells, per un autor de les tres grans àrees lingüítiques del català: Les Illes, el País Valencià i el Principat.
 
 
A Palma de Mallorca va néixer Carme Riera, doctora en Filologia Hispànica i professora universitària de llengua castellana, es va fer conèixer com a escriptora amb un conte extraordinari, Te deix, amor, la mar com a penyora, amb el qual va guanyar, el 1974, el premi de narració Francesc Puig i Llensa de la revista Recull, de Blanes, i és l’autora posterior de grans èxits editorials, un dels quals és, sense cap mena de dubte, la novel·la Dins el darrer blau, que va aconseguir, el 1994, el premi Josep Pla de narrativa, el mateix any en què Rosa Regàs guanyava, aquell mateix dia, el premio Nadal amb una novel·la que, curiosament, es deia Azul.

Basada en la persecució, a finals del segle XVII, dels jueus mallorquins per part de la Inquisició, Dins el darrer blau està emmarcada dins una escrupulosa i afinada documentació que afegeix a la trama narrativa l’interès històric per una època i, sobretot, per uns fets esgarrifosos que, després del fallit intent de fugida d’un nombrós grup de jueus en un vaixell anglès que, a causa d’una terrible tempesta, va haver de tornar al port de Palma, d’on havia salpat, van culminar amb l’empresonament, judici i posterior condemna a la foguera.

El fil narratiu d’aquesta novel·la es basa en els esmentats fets, que l’autora ens fa viure a través de la psicologia d’un polièdric entramat de nombrosos i distints personatges, aconseguint, així, que sigui el gaudi amb la Literatura –escrit així, en majúscules- i no pas, i només, el relat dels fets històrics el que manté l’interès per part del lector durant tota l’obra.

Una novel·la excel·lent, que es llegeix paladejant-la pàgina a pàgina sense sentir aquella mena de neguit causat per la intriga de saber què passarà a la pàgina següent. Una novel·la excel·lent, repeteixo, que no va passar gens desapercebuda, i la prova és que va obtenir, a part del premi Josep Pla, tot un seguit de prestigiosos premis literaris: El Premio Nacional de Narrativa 1995 del Ministeri de Cultura, que per primera vegada s’atorgava a una obra no escrita en castellà; el Premi Crexells 1995; el Premi Lletra d'Or de la Crítica al millor llibre de l'any 1995, i el Premi Elio Vittorini 2000 al millor llibre estranger traduït a l'italià.

Un llibre que va ser una sonada novetat en el Sant Jordi de 1995, però que, a diferència de moltes anteriors i posteriors sonades novetats d’aquesta Diada, sempre el trobareu col·locat als prestatges de les bones llibreries.

Martí Domínguez i Romero va néixer, el 1966, a Madrid, on hi passà els primers cinc anys de la seva vida degut a la feina del seu pare en aquella ciutat.
A València, doncs, als cinc anys –les arrels de la famíla són d’Algemesí-, Martí Domínguez estudià a l’Escola Francesa, i posteriorment es doctorà en Ciències Biològiques. Fou professor al Departament de Biologia Animal de la Universitat de València, i en l’actualitat n’és de Periodisme.

En l'obra literària de Martí Domínguez es conjunten les facetes de científic i d’escriptor, amanides amb l’interès i el coneixement de l’Art, de la Música i de la Cultura en general.

D’ell ja en vam parlar, precisament en aquestes dates properes a Sant Jordi de l’any passat, i ho vam fer amb la intenció de fer conèixer el seu llibre Bestiari (Edicions Tres i Quatre, València), un recull dels articles que va publicar a la revista valenciana El Temps, on Martí Domínguez hi combina, de forma plaent i pedagògica, el seu interès naturalista amb les Arts i el Pensament.

L’any 1997, Martí Domínguez guanyava, amb la seva primera novel·la, Les confidències del comte de Buffon (Edicions Tres i Quatre, València), el premi Andròmina de Narrativa, la primera d’una trilogia sobre la Il·ustració francesa, una novel·la aquesta que, com els seus articles escrits a la revista El Temps, té la gran virtut de despertar l’interès per la Natura amb l’afegit de despertar, també, l’interès per un periode tan important per a la humanitat com ho fou l’anomenat Segle de les llums, un periode en què l’esperit d’avenç cap al coneixement per part dels científics confronta amb la inexpugnalble posició creacionista d’una Església amb el suficient poder per decidir què és veritat i què no ho és.

Els salons de París del segle XIX, on s’hi reuneixen la flor i nata de la intel·lectualitat francesa i on, ja bé de forma física o en esperit, hi regnen els pensaments de Voltaire, de Rosseau, o de Diderot, són evocats, a través d’unes fictíces memòries trobades per Martí Domínguez en el decurs d’una investigació al Museu d’Història Natural de París, unes memòries en les que el naturalista francès Georges-Louis Lecrec, comte de Buffon, hi recrea l’ambient i els personatges amb qui va conviure, un ambient i uns personatges d’una època, la del Segle de les llums, que es podrien resumir amb els mots que Martí Domínguez posa en boca de Buffon quan, al final d’una conversa que el comte manté amb la seva jove esposa, li diu:
 
"El profund desig per conèixer l’autèntica realitat de les coses, per desvelar totes les impostures i falsedats, per descobrir la veritat impersonal i objectiva."

 
Els qui em coneixeu sabeu de sobres l’admiració que sento envers l’escriptor Jaume Cabré, i si bé d’ell podria parlar, amb profunda admiració, de qualsevol dels seus llibres, em referiré a Senyoria, una novel·la que va publicar a Proa el 1991 i que molts, i amb molts més sòlids coneixements literaris que no pas els meus, qualifiquen com l’entrada a la plena maduresa literària de l’autor barceloní, amb la qual cosa no hi puc estar d’acord ja que, amb afirmacions d’aquesta contundència, sembla que es vingui a dir que ni La teranyina ni -i sobretot!-, Fra Junoy o l’agonia dels sons, són obres menors del mateix autor, quan a mi no em cap ni el més mínim dubte –sé que se’m podrà titllar de fanàtic- que ambdues novel·les són d’una maduresa literària total i absoluta.

Ambientada en la Barcelona de finals del segle XVIII, a Senyoria hi ha l’estil inconfusible de Cabré, un estil fluïd i influït, com ell mateix explica tan bon punt comença el seu assaig El sentit de la ficció. Itinerari privat (Editorial Proa. Col·lecció La Mirada), per l’escriptor rus Andrei Platonov, una forma de narrar amb què, com diu Cabré "... es pot parlar de dues coses a la vegada; es poden emetre silencis; es pot mostrar el sentiment nu...".

El protagonista central de Senyoria és don Rafael Massó i Pujades, jutge de l’Audiència de Barcelona, un home que representa el paradigma d’un món, el de l’Antic Règim, un món que s’està acabant just quan és a punt de néixer un nou segle, en una Barcelona grisa encara pels efectes del Decret de Nova Planta.

Un home, don Rafael Massó i Pujades, suficientment poderós per actuar sense escrúpols de cap mena fins al punt d’enviar a la forca un jove poeta –símbol inequívoc de l’incipient romanticisme- innocent d'un crim en el que s'ha vist involucrat, però serà a través d’una magnífica trama, que m’atreviria a dir pròpia d’una novel·la policiaca, que Rafael Massó haurà de veure la seva fi humiliant.

Trama, personatges, ambientació, lèxic... Sense cap mena de dubte, per a mi, Senyoria és una de les gran novel·les del segle XX de la literatura catalana.

2:39 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

NO-NOVETATS SANT JORDI 2009 (I)

Som a la Setmana de Sant Jordi, i els editors ja fa mesos que tenen a punt la nova fornada de novetats amb què s’ompliran els aparadors i les taules de les llibreries, així com les de les parades als carrers de tota Catalunya, plens a vessar d’homes i dones amb roses i llibres a la mà, i que fan d’aquesta Diada la gran festa cívica de tot un poble.

Segurament molts de vosaltres ja sabeu quin o quins llibres us comprareu o bé obsequiareu a la persona que més us plagui, i bé prou que sabeu, si encara esteu indecisos, que durant aquest dia dedicareu el temps que calgui per mirar i remenar entre la gran quantitat d’oferta que hi ha –serà per llibres?- perquè pogueu triar-ne algun.

Però com que no tot s’acaba amb les novetats, l’Enric i jo hem pensat dedicar un post cadascun de nosaltres (el d’ell sortirà demà) per, més que recomanar, oferir-vos, mitjançant una petita ressenya, tres apunts sobre tres llibres que, per una raó o una altra, ens han deixat satisfets com a lectors.

I començaré jo dient-vos que no em veig amb cor de transcriure un sol mot del llibre Homo Faber, escrit l’any 1957 per l’excel·lent novel·lista suïs Max Frisch. La memòria no m’ha guardat ni una paraula d’un llibre que a causa de trasllats, de préstecs no tornats o, senzillament, d’aquest desordre que, sovint, s’imposa a casa meva, he extraviat físicament. Però, el que és més important: Recordo el temps i el tema de l’ Homo Faber que vaig llegir l’any 1968, a l’estiu i en quatre dies: Un enginyer d’èxit que viatja d’ Estats Units a Europa coneix una noia molt més jove que ell i s’enamoren. Junts passegen el seu amor per Grècia, el país ideal per conjurar una tragèdia de clares arrels clàssiques en la que els dos amants, amb sort o sense –això no us ho diré- lluitaran contra els seus presents i els seus passats que, a poc a poc, prenen gran força en el desenvolupament del tema on l’autor aprofundeix amb gosadia en els, de vegades, tortuosos camins de la passió.
Homo Faber, de Max Frisch, va ser reeditada l’any 1994 per Ediciones El País-Clásicos del Siglo XX i el 2002, en català per primer cop, per Edicions 62-Les millors obres de la Literatura Universal.Recordar aquest llibre és recordar un impacte i veure’m molt jove i embadocada devorant una història que, sense saber-ho quan la llegia, no la podria oblidar mai. Recordar aquest llibre és també recuperar la sensació ja antiga d’experimentar que no tots els escriptors parlaven el mateix llenguatge. Amb idèntiques eines, les paraules, podia sortir or o quincalla. Homo Faber pertany a les primeres, està clar. No la vull rellegir per no malmetre el viu record que encara en tinc però estic segura que seguiria opinant, molts llibres més tard, que vaig tenir a les mans una novel·la extraordinària d'un escriptor capdal per la llengua alemanya de la segona meitat del segle XX, acabada la Segona Guerra Mundial.Lolita, la ja mítica novel·la de Vladimir Nabokov, em va arribar a mitjans dels setanta. La vaig començar i la vaig deixar sabent que hi reincidiria. La novel·la era esplèndida, i a mi em faltava maduresa per copsar-ne la llum que, al final, mal sigui parcialment vaig poder assolir:
" [...] Y Lolita era mía, la llave estaba en mi mano, mi mano estaba en mi bolsillo, Lolita era mía. Durante las evocaciones y esquemas a que había consagrado tantos insomnios, había ido eliminando poco a poco todo rasgo superfluo, y apilando capa tras capa de traslúcida visión había conformado la imagen última. Desnuda –sólo con un calcetín y su brazalete-, tendida en la cama donde mi filtro la había abatido... así la concebí. Su mano todavía asía una cinta de terciopelo: su cuerpo de color de miel, con la imagen blanca en negativo de un traje de baño rudimentario impresa sobre la piel tostada, me presentaba sus pálidos pezones; en la luz rosada, un minúsculo penacho púbico brillaba sobre su redondo montículo. La llave fría, enganchada en su cálido aditamento de madera, estaba muy bien colocada en mi bolsillo y mi mano la asía firmemente. [...]"
El fragment parla per sí sol i a mi em deixa muda. Es novel·la venerada per grans escriptors i també per lectors silenciosos i anònims, com ara jo, que la podia llegir a peu dret i escassa il·luminació en qualsevol vagó de tren.

L'editorial Proa va publicar-la el 2002 en català, i Anagrama la va reeditar l’any 2005 en castellà. Jo la vaig llegir en una acurada traducció al castellà feta a l’Argentina.

El Mar, de l’escriptor irlandès John Banville, va ser la primera novel·la que vaig llegir, fa quasi tres anys, desprès d’una estada hospitalària en la qual no havia fet res més que respondre als sedants que se m’administraven i, per tant, dormir i dormir fins que, curada, em varen fer marxar. El Mar és una novel·la bellíssima i cruel sobre el món de l’adolescència rememorada per un home ja gran que retorna a un indret, vora el mar, on, encara quasi un nen, va viure fets d’implacable duresa. La novel•la està meravellosament escrita:

“[...] Después de ese día yo no volvería a nadar. Las aves marinas gimoteaban y se lanzaban en picado, nerviosas, al parecer, ante el espectáculo de ese enorme cuenco de agua inflándose como una ampolla, de un azul plomizo y un brillo maligno. Tenían aquel día una blancura antinatural, los pájaros. Las olas depositaban una orla de sucia espuma amarilla en el límite de las aguas. Ningún barco estropeaba la línea del alto horizonte. No nadaría, no. Nunca más. [...]”

El mar està editada en castellà per Anagrama i, en català, per Edicions Bromera, ambdues versions són de l’any 2006.

El mar és una de les novel·les més colpidores que he llegit en aquests últims anys. John Banville té un enorme talent ple de matisos, una veu rica i poderosa que ens sorprèn amb metàfores tan impensades com poètiques. La seva prosa és senzillament brillant. La crítica anglosaxona el compara sovint a Nabokov i també se’l saluda amb un majestàtic Lord del llenguatge.Cap dels llibres esmentats és novetat i alhora ho serà sempre per qui els vulgui obrir i llegir per primera vegada. El temps passat només confirma que hi ha obra que neix clàssica i és el cas que ens ocupa.

M'agradaria saber si ja els heu llegit, i en aquest cas, què us han semblat. I si no els coneixeu encara, voldria pensar que els tindreu en compte en un futur proper.

Fulls d'un bon llibre , inmarcibles pètals de roses de paper escrit. Feliç Sant Jordi!

P. S. Les fotografies que il·lustren aquesta crònica són d'obras de Kirchner, Balthus i Turner seguint el mateix ordre que el llibre comentat.

3:00 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...