}

Pages

27 de novembre 2008

PERDUDA, SÍ; PERÒ AMB UN COR TAN GRAN COM UNA CASA DE PAGÈS

Enviat per enric  |  8 comentaris

Cartell anunciador de l'estrena de `La Traviata´ al Teatre de La Fenicie (Venècia, 1853)

Vaig comentar amb la Glòria que en el post titulat Perduda!!! i segons es desprèn dels comentaris que s'hi van enviar, havia aconseguit, gràcies al rigor amb què ja ens té acostumats sobre qualsevol tema dels que tracta, captar l’interès pel personatge real de qui, a partir de la novel·la d’Alexandre Dumas, fill, va arribar a esdevenir un dels grans personatges de ficció, fins al punt de convertir-se en un dels papers més desitjats per a soprano pel gran repte que representa saber donar-li el caràcter i l’expressió adequats en cada moment. Parlem, està clar, de la noieta normanda nascuda com a Rose-Alphonsine Plessis, que havent-se canviat a París nom i cognom pels més curts i senyorívols de Marie Duplessis, esdevindria, a la ficció i per passar a la posteritat, la Marguerite Gautier, de La Dama de les Camèlies, d'Alexandre Dumas, fill, i la Violetta Valéry, de La Traviata, de Verdi.

Coneixent, doncs, la figura real inspiradora del personatge, així com havent-nos fet càrrec de l’entorn classista i hipòcrita per on es movia, copsarem molt millor la genialitat de Verdi a l’hora de saber vestir com ho va fer amb la música més adequada tots i cadascun dels moments d’aquesta història.

Una de les fites –i disculpeu si el mot pot semblar pretensiós- que ens vam marcar quan vam decidir iniciar aquest bloc és la d'intentar fer veure que un cert tipus de música que per a molts, a primer cop d’ull –o potser hauríem de dir a primer "so d’orella"?-, els pot semblar que només és a l’abast d’uns quants "entesos" –ja veieu que aquest darrer mot està escrit entre cometes- pot arribar a fer-nos gaudir tant com qualsevol altra música no tan "culta" –i, naturalment, també aquest darrer mot havia d’anar escrit entre cometes.

Com en tots els àmbits, no es pot començar la casa per la teulada, i en el cas concret de l’òpera no hi ha cap mena de dubte que La Traviata és un d’aquells títols perfectes a l’hora d’aconsellar-ne un que sigui adient per escoltar o per anar a veure'l representat al teatre a qualsevol persona que mostra interès per introduir-se en el món de la lírica, i vet aquí que, sense voler, a la "Samfaina" hi hem penjat tres you tubs per il·lustrar tres posts publicats de forma correlativa –insistim que per pura casualitat- del mateix desenvolupament de l’obra.

El primer, que era el que il·lustrava precisament el
primer post del bloc, va ser el Preludi d’aquesta preciosa òpera, ja que, com allà s’hi explicava, la Glòria i jo teníem davant d'aquell moment màgic d’iniciar el nostre bloc -i sabeu els que teniu bloc que no exagerem- el mateix efecte com si alcèssim, amb les lògiques pors i nervis propis d’una estrena, un teló imaginari davant l’atenta mirada d’un públic-lector amb qui desitjàvem compartir tot allò que ens agrada i que per això mateix volíem compartir-ho amb ells.

El segon you tub que vam penjar era el del
celebèrrim brindis de la festa a casa de Violetta que hi ha al Primer Acte, un brindis que em va semblar el més adient per celebrar que el meu fill gran havia aprovat el projecte final de carrera i que, per tant, ja havia assolit la seva gran il·lusió de ser arquitecte tècnic.



I el tercer dels you tubs, el de fa uns dies i el que ha estat el motiu originari d’aquest nou post, és el que la Glòria va penjar per comentar la
representació a què va assistir al MET de Nova York, on va quedar meravellada de la interpretació que de la protagonista de La Traviata en va fer la soprano alemanya Anja Harteros: L’ària del final del Primer Acte, on Violetta es debat amb si mateixa a l’hora d’admetre que ella, una courtisanne acostumada a una vida completament lliure i plena de tota mena de luxes que li proporcionen l’admiració que desperta en els homes, acaba de descobrir l’amor en la persona d'Alfredo Germont.

Així, doncs, i veient l’interès despertat per aquesta òpera tant pels qui ja la coneixien com pels que només n’havien sentit a parlar o els sonava algun fragment, hem pensat continuar parlant de La Traviata i fer-ho, seguint la correlació de la trama, amb el Segon Acte, on hi ha el que en podríem dir l’origen del que esdevindrà el drama final: el duo entre Violetta i Giorgio Germont, el pare d'Alfredo.

En aquest Segon Acte representa que Violetta i Alfredo viuen junts, feliços i allunyats del bullici de París. Parlant amb Annina, la fidel serventa de Violetta, Alfredo s’assebenta que Violetta està venent tots els seus béns per poder continuar amb el senzill però, tot i així, costós ritme de vida que els dos amants han emprès, pel que Alfredo, avergonyit, decideix marxar a París per poder solucionar amb els seus diners aquests problemes econòmics.



Sola a casa, Violetta, que espera la visita de la persona que ha de venir a pagar-li els darrers béns que li ha venut, rep la inesperada visita de Giorgio Germont, el pare d’Alfredo, el qual està convençut que aquella dona, amb les seves arts amatòries, està esprement i portant a la ruïna el seu fill, però Violetta, amb els papers on hi figuren les vendes de gairebé tot el que tenia, demostra a Giorgio Germont que és gràcies als diners d’ella que amb Alfredo han pogut marxar de París per viure una nova vida on l’amor que els dos amants es professen és la llei a tots els racons d’aquella casa apartada del bulliciós món parisenc.

L’home, davant l’evidència dels fets, no només es penedeix d’haver maljutjat Violetta, sinó que fins i tot es queda admirat de la integritat de la noia pel que, valent-se del bon cor que li demostra tenir –i aquí ve el moment en què, i perdoneu l’expressió un pèl grollera, sempre m’emprenyo- demana a Violetta que entengui que la seva mala reputació és un impediment perquè la seva filla, és a dir, la germana d'Alfredo, pugui casar-se amb el seu promès, ja que els pares d’aquest, assabentats de la "pecaminosa" unió entre Alfredo i Violetta, es neguen en rodó a donar el consentiment a la boda del seu fill amb la germana d'
Alfredo.Escoltem, si us sembla, a partir del moment en què un criat anuncia a Violetta la visita de qui ella creu que és el comprador que estava esperant i que resulta ser el pare d’Alfredo, el "cara a cara" entre Violetta i Giorgio Germont en un tens recitatiu i, a partir del minut aproximadament 03:03, el "Pura se comme un angelo" ("De tant pura sembla un àngel") que entona un suplicant don Georgio per intentar arribar al cor de Violeta explicant a aquesta les conseqüències que, per culpa de la seva mala reputació, podrien caure sobre la germana d'Alfredo, una innocent donzella, de qui li mostra la fotografia que sempre duu a la cartera, la qual podria quedar condemnada a vestir sants de per vida.



De bon principi, Violetta es fa càrrec de la situació i accepta deixar durant un temps prudencial Alfredo per salvar les aparences, però el pare d’aquest li diu que amb això no n’hi hauria prou i que, per anar bé, el que hauria de fer Violetta és abandonar per sempre Alfredo. La noia, de moment, s’esgarrifa només de pensar en deixar per sempre Alfredo, però quan l’home –i aquí és on jo pujaria dalt l’escenari per poder dir-n'hi quatre de fresques al tal don Giorgio-, li diu que ho reflexioni bé, ja que ha de pensar que, tard o d’hora, arribarà el dia en què la seva bellesa es marcirà, i Alfredo, voluble com qualsevol home (quina fama tenim, eh?) probablement buscarà els encants d’una altra dona més jove, i com que no estaran units per allò que en diuen el sant sacrament del matrimoni, ella acabarà quedant-se sola i amb un pam de nas. En canvi, si deixa per sempre Alfredo, farà un bé a una família… a una família, està clar i segons ell, també de "bé". Escoltem la segona part d’aquest intens duo:



La molt bleda –ai!, perdoneu que perdi els estreps- acaba entenent les raons "morals" del papà d'Alfredo i li promet abandonar-lo. És, per a mi i malgrat el desacord total amb la decisió que pren Violetta, un moment molt commovedor quan la noia entona el "Dite a la giovine, sì bella e pura…" ("Digueu-li a la pura i bella jove...") per explicar a un don Giorgio completament entendrit davant el generós bon cor de Violetta que està disposada a sacrificar-se, per amor, a renunciar al seu gran i únic amor. Violetta, doncs, decideix abandonar Alfredo:




Com diem en català, "Déu te’n guardi d’un ja està fet", una dita perfectament aplicable a la decisió de Violetta, la qual, però, en un moment que contrasta amb l’ofuscació que l’ha dut fins a prendre la cruel determinació d’abandonar per sempre a Alfredo, exigeix a don Giorgio que, quan ella mori, Alfredo sàpiga el que va ser capaç de fer per amor i que, per tant, no la maleeïxi. El pare d’Alfredo –tu diràs!-, fins i tot li promet que anirà de pet cap al cel, i marxa per la porta del jardí per no ser sorprès pel seu fill. Escoltem el final d’aquest duo:



Quan Giorgio Germont marxa, Violetta escriu una nota per acceptar una invitació a una festa mundana organitzada per Flora Vervoix, una amiga seva, i la dóna a Annina, la donzella, perquè la trameti a París. Acte seguit, escriu una altra nota, però aquesta dirigida a Alfredo, el qual entra tot just quan ella l’ha acabat d’escriure. El noi, veient-la torbada, li pregunta que què feia, i ella li respon que li estava escrivint una carta, però que ja l’hi donarà més tard. Alfredo diu a Violetta que el seu pare és a punt d’arribar, i ella té l’excusa perfecta per marxar dient-li que se’n va al jardí, on la trobarà, quan la cridi, entre les flors.

Violetta, però, té decidit fugir immediatament cap a París. Abans de marxar, però, ve un d’aquells moments que els "opereros" més esperem: L’adéu per sempre de Violetta a Alfredo amb el dramàtic:"Amami, Alfredo!". Aquí ho teniu:



Bé, doncs: si heu arribat fins aquí, i tant els qui ja coneixíeu aquest fragment del Segon Acte de La Traviata com els qui no, i tant els uns com els altres us heu deixat emportar, gràcies als dos grans intèrprets que l’han protagonitzat -la bellíssima i gran soprano romanesa Angela Gheorghiu, i el sempre efectiu baríton italià Leo Nucci-, per l’exquisit treball de composició musical de Gisuseppe Verdi, ens donarem per satisfets i prometem, tant als uns com als altres, uns quants posts més dedicats a La Traviata, una òpera del repartiment italià que, temporada rere temporada i des de la seva estrena el 1853 al Teatre de la Fenice, de Venècia -una estrena que, curiosament, va obtenir molt poc èxit- es representa amb assiduïtat a tots els grans teatres d’òpera del món.

11:30 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

8 comentaris:

  1. !Quina tarda amics meus! M´heu regalat un temps preciós llegint i escoltant els fragments d´aquesta ópera meravellosa. Estic trasbalsada... L´història està tan ben explicada que m´hi he endinsat i no hagués sortit, ja sé el perquè. Mai dic paraules gruixudes però amb gran estranyesa per part meva, he escoltat per un moment els meus pensaments i he insultat a Don Giorgio, al promès de la germana de Alfredo i als seus ...... pares. !Ho sento! !Quanta hipocresía, quanta mentida! La Violetta viu la vida de la manèra més transparent, més que ningú: busca la felicitat que és el dret de tot esser humà, sense ferir els altres i és bella molt bella d´imatge i d´esperit i això no es marceix... Ai, ai Violetta, no s´ho mereixen, cínics. Ja estic més tranquil.la i puc dir que Angela Gheorghiu té una veu d´àngel com el seu nom. M´agradat moltíssim i quan pogui ser, la veuré, la veuré i em tornaré a entristir, segur. Gràcies de tot cor.
    Josefina.

    ResponElimina
  2. Quina gran entrada per una gran òpera, que si agrada a tothom, per alguna cosa és. Com petita aficionada a aquest gran art, t'ho agraeixo.
    Fins la propera..

    ResponElimina
  3. Meravellós post. Si Verdi "només" hagués escrit La Traviata, ja li estaria agraït eternament, però no, el senyor va escriure i escriure, per tant hauria de tenir mes moltes vides per mostrar el meu agraiment. El segon acte de La Traviata sempre m'ha semblat fantàstic, des de el Oh mio rimorso, fins el Di Provenza.., passant per tots els fragments que poses. Sensacionals, no pararia d'escoltar-los mai. Ah! tens tota la raò, és l'òpera perfecta per endinsar-se en aquest món. Jo ho vaig fer amb una Traviata cantada pel Plàcido Domingo i la gran Ileana Cotrubas.
    De la Gheorghiu no dic rés, la seva veu ho diu tot.

    ResponElimina
  4. La Traviata és una de les òperes que m'emociona, no només la música, si no l'argument, sobretot, l'escena final, quan la Violetta es mor. Ella, infeliç i desgraciada, per un moment creu que es recupera. Sempre em fa plorar!

    Un post i uns fragments magnífics!

    Fins aviat

    ResponElimina
  5. Estic escoltant a la Violeta,Angela Georghiu. És a dir "La Traviata" i sembla que estigui el Liceu, el 5é pis a dalt de tot i escoltant aquesta veu d'angel com el seu nom.
    "La Traviata" -com molt be dius tu Enric- es va estrenar el teatre La Fenice, i la veritat, no va tenir gaire o gens d'éxit, doncs de segur que la gent que la va anar a veure es va sentir enmirallada, i aixó, la veritat no agradava gaire o gens.
    Per cert Pavarotti,deia que La Fenice de Venecia era el seu teatre preferit.Pot ser perque si podia fer "màgia de prop", petit i recullit i d'una acústica -segons deia ell- perfecta¡¡ JosepB.

    ResponElimina
  6. La Georghiu és una cantant molt bona. Gràcies per aquests posts tan interessants per a tots els públics, des dels entesos fins als qui, com ara jo, tot just arribem a copsar el que ens expliques. Per cert, pobra xica i quina bona ànima! Ara, una mica "bleda" si que ho és, eh?

    ResponElimina
  7. Enric, amb el corpres ens hem quedat... quina historia més trista!!! I jo que sempre penso que l'amor triomfa sempre, va i aquí és al contrari, i la bleda asoleiada (com diu el Francesc) aquesta no fa el que li dicta el cor...

    ResponElimina
  8. A tots us demano perdó per haver trigat tant a contestar els vostres sempre benvinguts i encoratjadors comentaris.

    Josefina:

    Celebro que hagis seguit amb tanta atenció aquest fantàstic duo i, pel que expliques, que t’hagis endinsat tant en la història fins al punt d’arribar a la indignació, i és que d’això es tracta. Com em va dir una amiga meva andalusa molt aficionada a l’òpera: “Es que mira que somos, ¿eh?… En la ópera, aún a sabiendas de lo que va a pasar, reímos las mismas gracias y lloramos ante las mismas desgracias.” I és que la màgia de l’òpera és tan gran, que fins i tot ens arribem a creure que algú, pocs segons abans de morir, ho faci entonant un do de pit.

    Maria:

    I jo t’agraeixo moltíssim el teu comentari. Creu-me que valdria la pena la feina de preparar-ho només per copsar una reacció tan entusiasta com la teva.

    Josep:

    Tu i jo tan rossinians, i tots dos ens traiem el barret davant Verdi, eh?, i és que sempre ve de gust veure o escoltar qualsevol de les seves òperes, i “La traviata” és d’aquelles que, per arxiconegudes que siguin, no empatxen, i si la canta, com és en aquest cas la nostra admirada Gheorghiu, que en fa una recreació tant a nivell de cant com d’actuació i si, a més a més, el director d’escena, com també és en aquest cas, no s’embranca situant l’acció en llocs estrambòtics, el resultat final és el plaer que sentim de poder gaudir fins al punt de, com tu dius, agrair l’existència d’un músic de la talla de Giuseppe Verdi.


    Ai, Glòria!: Ja veig que no podríem estar junts, per exemple, al Liceu veient una “Traviata” com aquesta, perquè a mi també m’emociona moltíssim... fins i tot el “brindis”!

    Josepb:

    Afortunadament, “La Traviata” no solament va triomfar després del seu fracàs a l’estrena, sinó que, a més a més, és una de les òperes que més arriben a una immensa majoria de gent, i amb això es demostra que “popular” no és precisament sinònim de “vulgar”, i pel que dius d’en Pavarotti respecte a la Fenice de Venècia, es veu que sí, que aquell teatre és com una capsa de bombons.

    Francesc:

    Sí, sí que ho és, una mica bleda, la veritat, però quants casos anònims no hi haurà de sacrifics de tota mena –i no solament per amor- que hauran estat tractats amb injustícia? Consolem-nos pensat que Violetta, com a mínim, rep el reconeixement que es mereix per part d’Alfredo…, i el nostre amb l’emoció que li trametem en tot moment.

    Parella:

    Ui, doncs això, el que passa al començament del segon acte, no és res!… Si la seguiu, ja veureu com la tracta ell un dia que es troben! I ella, vinga a callar! I… Bé, bé, tampoc és qüestió d’avançar aconteixements, eh?… Encara que ja us podeu imaginar com acaba la cosa, oi?...

    Ara –déu, quines coses!-, m’imagino a la Txell que, tot i anar encotillada, s’aixeca de la butaca d’una revolada, fa callar l’orquestra, puja com pot a l’escenari i va cap a la Violetta per dir-li: “Ei, noia! Vine cap aquí, que parlarem tu i jo!... Escolta una cosa: No t’has plantejat mai pintar la cuina de color vermell?... Sí, sí; i tant!, de vermell, de vermell!... No facis aquesta cara, no... I eixuga't aquestes llàgrimes, dona!... Kike!!!!... Demà tenim convidats a sopar: Ve la Violetta!” :))

    ResponElimina

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top