MONTSERRAT?... LLIBRE VERMELL!

Avui, dia 27 d'abril, és el dia de la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya, i és indubtable que, siguem o no creients, en el monestir benedictí dedicat a la seva advocació, així com a la serralada que duu el seu nom, s’hi han forjat importants pàgines de la nostra història.

Anomenar Montserrat és anomenar també un referent cultural de primera magnitud: Al segle XV, per exemple, a Montserrat ja hi havia impremta, i si bé durant l'anomenada Guerra del Francès la biblioteca del monestir fou saquejada per les tropes napoleòniques, en l’actualitat aquesta important biblioteca consta de més de 300.000 títols, d’entre els quals cal esmentar el primer volum del seu fons manuscrit: El Llibre vermell, un còdex del segle XIV que duu aquest nom pel color de les cobertes, i en el qual hi ha un cançoner, mostra evident de la importància que també sempre ha tingut a Montserrat el fet musical.

Documentada ja al segle XIII, l’Escolania de Montserrat és l’escola de música més antiga d’Europa i on s’hi han format músics de la talla de Joan Cererols, Antoni Soler, i Ferran Sor. (En aquest punt, mentre llegia a la Glòria el text d’aquest post, m’ha fet saber que un altre gran músic, Conrad Saló, que fou instrumentista i director de la formació musical La Principal de la Bisbal, també va formar-se musicalment a l’Escolania de Montserrat.)

Doncs bé, després de tot el que s’ha dit i per celebrar, tal com vam fer per Sant Jordi, amb música aquesta diada, us proposem escoltar, del Llibre Vermell de Montserrat, l’Stella splendens en la versió interpretada pel grup Hispèrion XX, dirigida per Jordi Savall, i vull dedicar molt especialment aquest post d’avui a una Montserrat: la Montserrat Rectoret (per molts anys, "cosina"!), la mare de la meva fillola Minerva, ja que va ser a casa seva, quan encara no tenien a la Minerva, que un dia que hi vaig anar vaig sentir aquest preciós càntic per primer cop, i em va agradar, tant!!!, que quan vaig sortir de casa seva ja feia plans per poder-me comprar el disc.



 
He trobat a YouTube altres versions, alguna, com aquesta, de la Companyia Elèctrica Dharma, ja la coneixia, però d’altres, com aquesta, de Qntal, que podeu escoltar clicant aquí, o aquesta altra, de Corvus Corax, que podeu escoltar clicant aquí, m’han semblat, cadascuna dins el seu estil, molt interessants, tot i que he de reconèixer que m'ha sorprès molt una versió d'un grup molt particular, Arcana Obscura, i que trobareu aquí.

Tant de bo, els que no la coneixeu encara, us agradi tant com em va agradar a mi i, els que ja la coneixíeu, us vingui de gust tornar a escoltar-la.

3:31 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

DUES CANÇONS D'AMOR PER SANT JORDI

És un vals a tres temps.
Es un vals a vint anys.És un vals a cent temps.
És un vals a cent anys.
És un vals a mil temps

Tot el temps
perquè tu i jo
tinguem sempre vint anys.
 
Frases de Brel copiades en traducció quasi literal. No m’he atrevit a més.
Pels que estimen: Escolteu, veieu i valsegeu.



Doncs jo, després de rumiar-m’ho durant dies i dies després que la Glòria em va parlar de fer un post per la Diada de Sant Jordi amb dues cançons d'amor, al final m’he decidit per una cançó d’en Lluís Llach, un dels cantants que més m’agrada, ja des dels seus inicis amb els Setze Jutges, i el que, també des dels seus inicis, ha evolucionat més, musicalment parlant.

M’agrada escoltar en Llach a través dels seus discs, i totes les vegades que l’he anat a veure que cantava en directe n’he sortit entusiasmat, però el dia que vaig assistir a la presentació al Palau Sant Jordi, de Barcelona, del seu disc Un pont de mar blava, recordo que en vaig sortir eufòric.

Però bé, he de parlar d’una cançó d’amor per celebrar que avui és la Diada de Sant Jordi, i he triat la que, per a mi, és una de les més belles cançons d’amor que s’hagin escrit mai, i potser sigui perquè és una cançó d’amor que no fa referència a cap amor en concret sinó que, tal com el mateix Llach explica, està dedicada al públic, i no cal dir que la música d'aquesta cançó és preciosa.

Malgrat que el video de YouTube que he triat té el defecte que, en un moment determinat, el so i la imatge van cadascun d’ells per la seva banda, el video pertany a un fragment del seu darrer recital -el del seu comiat- a Verges, l’any 2007, després de quaranta anys dalt dels escenaris, i trobo que en fa una interpretació sublim:

És un Llach madur i que, emocionat, fa realitat uns dels versos de la cançó que he triat per aquest post, Amor particular, i aquests versos són els que diuen "... i vindrà l’adéu, com així ha de ser. / I no sé si trobaré el gest correcte ...", versos d’una cançó d’amor que Llach va escriure fa vint-i-cinc anys per dedicar-la a tothom qui el vulgui escoltar, com ho he fet jo, i amb autèntic plaer, durant molts anys.

Que tingueu tots una bona Diada de Sant Jordi!

3:00 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

NO-NOVETATS SANT JORDI 2009 (i II)

Doncs bé, continuant amb el que ahir va publicar la Glòria, us diré que he pensat en tres llibres escrits, cadascun d’ells, per un autor de les tres grans àrees lingüítiques del català: Les Illes, el País Valencià i el Principat.
 
 
A Palma de Mallorca va néixer Carme Riera, doctora en Filologia Hispànica i professora universitària de llengua castellana, es va fer conèixer com a escriptora amb un conte extraordinari, Te deix, amor, la mar com a penyora, amb el qual va guanyar, el 1974, el premi de narració Francesc Puig i Llensa de la revista Recull, de Blanes, i és l’autora posterior de grans èxits editorials, un dels quals és, sense cap mena de dubte, la novel·la Dins el darrer blau, que va aconseguir, el 1994, el premi Josep Pla de narrativa, el mateix any en què Rosa Regàs guanyava, aquell mateix dia, el premio Nadal amb una novel·la que, curiosament, es deia Azul.

Basada en la persecució, a finals del segle XVII, dels jueus mallorquins per part de la Inquisició, Dins el darrer blau està emmarcada dins una escrupulosa i afinada documentació que afegeix a la trama narrativa l’interès històric per una època i, sobretot, per uns fets esgarrifosos que, després del fallit intent de fugida d’un nombrós grup de jueus en un vaixell anglès que, a causa d’una terrible tempesta, va haver de tornar al port de Palma, d’on havia salpat, van culminar amb l’empresonament, judici i posterior condemna a la foguera.

El fil narratiu d’aquesta novel·la es basa en els esmentats fets, que l’autora ens fa viure a través de la psicologia d’un polièdric entramat de nombrosos i distints personatges, aconseguint, així, que sigui el gaudi amb la Literatura –escrit així, en majúscules- i no pas, i només, el relat dels fets històrics el que manté l’interès per part del lector durant tota l’obra.

Una novel·la excel·lent, que es llegeix paladejant-la pàgina a pàgina sense sentir aquella mena de neguit causat per la intriga de saber què passarà a la pàgina següent. Una novel·la excel·lent, repeteixo, que no va passar gens desapercebuda, i la prova és que va obtenir, a part del premi Josep Pla, tot un seguit de prestigiosos premis literaris: El Premio Nacional de Narrativa 1995 del Ministeri de Cultura, que per primera vegada s’atorgava a una obra no escrita en castellà; el Premi Crexells 1995; el Premi Lletra d'Or de la Crítica al millor llibre de l'any 1995, i el Premi Elio Vittorini 2000 al millor llibre estranger traduït a l'italià.

Un llibre que va ser una sonada novetat en el Sant Jordi de 1995, però que, a diferència de moltes anteriors i posteriors sonades novetats d’aquesta Diada, sempre el trobareu col·locat als prestatges de les bones llibreries.

Martí Domínguez i Romero va néixer, el 1966, a Madrid, on hi passà els primers cinc anys de la seva vida degut a la feina del seu pare en aquella ciutat.
A València, doncs, als cinc anys –les arrels de la famíla són d’Algemesí-, Martí Domínguez estudià a l’Escola Francesa, i posteriorment es doctorà en Ciències Biològiques. Fou professor al Departament de Biologia Animal de la Universitat de València, i en l’actualitat n’és de Periodisme.

En l'obra literària de Martí Domínguez es conjunten les facetes de científic i d’escriptor, amanides amb l’interès i el coneixement de l’Art, de la Música i de la Cultura en general.

D’ell ja en vam parlar, precisament en aquestes dates properes a Sant Jordi de l’any passat, i ho vam fer amb la intenció de fer conèixer el seu llibre Bestiari (Edicions Tres i Quatre, València), un recull dels articles que va publicar a la revista valenciana El Temps, on Martí Domínguez hi combina, de forma plaent i pedagògica, el seu interès naturalista amb les Arts i el Pensament.

L’any 1997, Martí Domínguez guanyava, amb la seva primera novel·la, Les confidències del comte de Buffon (Edicions Tres i Quatre, València), el premi Andròmina de Narrativa, la primera d’una trilogia sobre la Il·ustració francesa, una novel·la aquesta que, com els seus articles escrits a la revista El Temps, té la gran virtut de despertar l’interès per la Natura amb l’afegit de despertar, també, l’interès per un periode tan important per a la humanitat com ho fou l’anomenat Segle de les llums, un periode en què l’esperit d’avenç cap al coneixement per part dels científics confronta amb la inexpugnalble posició creacionista d’una Església amb el suficient poder per decidir què és veritat i què no ho és.

Els salons de París del segle XIX, on s’hi reuneixen la flor i nata de la intel·lectualitat francesa i on, ja bé de forma física o en esperit, hi regnen els pensaments de Voltaire, de Rosseau, o de Diderot, són evocats, a través d’unes fictíces memòries trobades per Martí Domínguez en el decurs d’una investigació al Museu d’Història Natural de París, unes memòries en les que el naturalista francès Georges-Louis Lecrec, comte de Buffon, hi recrea l’ambient i els personatges amb qui va conviure, un ambient i uns personatges d’una època, la del Segle de les llums, que es podrien resumir amb els mots que Martí Domínguez posa en boca de Buffon quan, al final d’una conversa que el comte manté amb la seva jove esposa, li diu:
 
"El profund desig per conèixer l’autèntica realitat de les coses, per desvelar totes les impostures i falsedats, per descobrir la veritat impersonal i objectiva."

 
Els qui em coneixeu sabeu de sobres l’admiració que sento envers l’escriptor Jaume Cabré, i si bé d’ell podria parlar, amb profunda admiració, de qualsevol dels seus llibres, em referiré a Senyoria, una novel·la que va publicar a Proa el 1991 i que molts, i amb molts més sòlids coneixements literaris que no pas els meus, qualifiquen com l’entrada a la plena maduresa literària de l’autor barceloní, amb la qual cosa no hi puc estar d’acord ja que, amb afirmacions d’aquesta contundència, sembla que es vingui a dir que ni La teranyina ni -i sobretot!-, Fra Junoy o l’agonia dels sons, són obres menors del mateix autor, quan a mi no em cap ni el més mínim dubte –sé que se’m podrà titllar de fanàtic- que ambdues novel·les són d’una maduresa literària total i absoluta.

Ambientada en la Barcelona de finals del segle XVIII, a Senyoria hi ha l’estil inconfusible de Cabré, un estil fluïd i influït, com ell mateix explica tan bon punt comença el seu assaig El sentit de la ficció. Itinerari privat (Editorial Proa. Col·lecció La Mirada), per l’escriptor rus Andrei Platonov, una forma de narrar amb què, com diu Cabré "... es pot parlar de dues coses a la vegada; es poden emetre silencis; es pot mostrar el sentiment nu...".

El protagonista central de Senyoria és don Rafael Massó i Pujades, jutge de l’Audiència de Barcelona, un home que representa el paradigma d’un món, el de l’Antic Règim, un món que s’està acabant just quan és a punt de néixer un nou segle, en una Barcelona grisa encara pels efectes del Decret de Nova Planta.

Un home, don Rafael Massó i Pujades, suficientment poderós per actuar sense escrúpols de cap mena fins al punt d’enviar a la forca un jove poeta –símbol inequívoc de l’incipient romanticisme- innocent d'un crim en el que s'ha vist involucrat, però serà a través d’una magnífica trama, que m’atreviria a dir pròpia d’una novel·la policiaca, que Rafael Massó haurà de veure la seva fi humiliant.

Trama, personatges, ambientació, lèxic... Sense cap mena de dubte, per a mi, Senyoria és una de les gran novel·les del segle XX de la literatura catalana.

2:39 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

NO-NOVETATS SANT JORDI 2009 (I)

Som a la Setmana de Sant Jordi, i els editors ja fa mesos que tenen a punt la nova fornada de novetats amb què s’ompliran els aparadors i les taules de les llibreries, així com les de les parades als carrers de tota Catalunya, plens a vessar d’homes i dones amb roses i llibres a la mà, i que fan d’aquesta Diada la gran festa cívica de tot un poble.

Segurament molts de vosaltres ja sabeu quin o quins llibres us comprareu o bé obsequiareu a la persona que més us plagui, i bé prou que sabeu, si encara esteu indecisos, que durant aquest dia dedicareu el temps que calgui per mirar i remenar entre la gran quantitat d’oferta que hi ha –serà per llibres?- perquè pogueu triar-ne algun.

Però com que no tot s’acaba amb les novetats, l’Enric i jo hem pensat dedicar un post cadascun de nosaltres (el d’ell sortirà demà) per, més que recomanar, oferir-vos, mitjançant una petita ressenya, tres apunts sobre tres llibres que, per una raó o una altra, ens han deixat satisfets com a lectors.

I començaré jo dient-vos que no em veig amb cor de transcriure un sol mot del llibre Homo Faber, escrit l’any 1957 per l’excel·lent novel·lista suïs Max Frisch. La memòria no m’ha guardat ni una paraula d’un llibre que a causa de trasllats, de préstecs no tornats o, senzillament, d’aquest desordre que, sovint, s’imposa a casa meva, he extraviat físicament. Però, el que és més important: Recordo el temps i el tema de l’ Homo Faber que vaig llegir l’any 1968, a l’estiu i en quatre dies: Un enginyer d’èxit que viatja d’ Estats Units a Europa coneix una noia molt més jove que ell i s’enamoren. Junts passegen el seu amor per Grècia, el país ideal per conjurar una tragèdia de clares arrels clàssiques en la que els dos amants, amb sort o sense –això no us ho diré- lluitaran contra els seus presents i els seus passats que, a poc a poc, prenen gran força en el desenvolupament del tema on l’autor aprofundeix amb gosadia en els, de vegades, tortuosos camins de la passió.
Homo Faber, de Max Frisch, va ser reeditada l’any 1994 per Ediciones El País-Clásicos del Siglo XX i el 2002, en català per primer cop, per Edicions 62-Les millors obres de la Literatura Universal.Recordar aquest llibre és recordar un impacte i veure’m molt jove i embadocada devorant una història que, sense saber-ho quan la llegia, no la podria oblidar mai. Recordar aquest llibre és també recuperar la sensació ja antiga d’experimentar que no tots els escriptors parlaven el mateix llenguatge. Amb idèntiques eines, les paraules, podia sortir or o quincalla. Homo Faber pertany a les primeres, està clar. No la vull rellegir per no malmetre el viu record que encara en tinc però estic segura que seguiria opinant, molts llibres més tard, que vaig tenir a les mans una novel·la extraordinària d'un escriptor capdal per la llengua alemanya de la segona meitat del segle XX, acabada la Segona Guerra Mundial.Lolita, la ja mítica novel·la de Vladimir Nabokov, em va arribar a mitjans dels setanta. La vaig començar i la vaig deixar sabent que hi reincidiria. La novel·la era esplèndida, i a mi em faltava maduresa per copsar-ne la llum que, al final, mal sigui parcialment vaig poder assolir:
" [...] Y Lolita era mía, la llave estaba en mi mano, mi mano estaba en mi bolsillo, Lolita era mía. Durante las evocaciones y esquemas a que había consagrado tantos insomnios, había ido eliminando poco a poco todo rasgo superfluo, y apilando capa tras capa de traslúcida visión había conformado la imagen última. Desnuda –sólo con un calcetín y su brazalete-, tendida en la cama donde mi filtro la había abatido... así la concebí. Su mano todavía asía una cinta de terciopelo: su cuerpo de color de miel, con la imagen blanca en negativo de un traje de baño rudimentario impresa sobre la piel tostada, me presentaba sus pálidos pezones; en la luz rosada, un minúsculo penacho púbico brillaba sobre su redondo montículo. La llave fría, enganchada en su cálido aditamento de madera, estaba muy bien colocada en mi bolsillo y mi mano la asía firmemente. [...]"
El fragment parla per sí sol i a mi em deixa muda. Es novel·la venerada per grans escriptors i també per lectors silenciosos i anònims, com ara jo, que la podia llegir a peu dret i escassa il·luminació en qualsevol vagó de tren.

L'editorial Proa va publicar-la el 2002 en català, i Anagrama la va reeditar l’any 2005 en castellà. Jo la vaig llegir en una acurada traducció al castellà feta a l’Argentina.

El Mar, de l’escriptor irlandès John Banville, va ser la primera novel·la que vaig llegir, fa quasi tres anys, desprès d’una estada hospitalària en la qual no havia fet res més que respondre als sedants que se m’administraven i, per tant, dormir i dormir fins que, curada, em varen fer marxar. El Mar és una novel·la bellíssima i cruel sobre el món de l’adolescència rememorada per un home ja gran que retorna a un indret, vora el mar, on, encara quasi un nen, va viure fets d’implacable duresa. La novel•la està meravellosament escrita:

“[...] Después de ese día yo no volvería a nadar. Las aves marinas gimoteaban y se lanzaban en picado, nerviosas, al parecer, ante el espectáculo de ese enorme cuenco de agua inflándose como una ampolla, de un azul plomizo y un brillo maligno. Tenían aquel día una blancura antinatural, los pájaros. Las olas depositaban una orla de sucia espuma amarilla en el límite de las aguas. Ningún barco estropeaba la línea del alto horizonte. No nadaría, no. Nunca más. [...]”

El mar està editada en castellà per Anagrama i, en català, per Edicions Bromera, ambdues versions són de l’any 2006.

El mar és una de les novel·les més colpidores que he llegit en aquests últims anys. John Banville té un enorme talent ple de matisos, una veu rica i poderosa que ens sorprèn amb metàfores tan impensades com poètiques. La seva prosa és senzillament brillant. La crítica anglosaxona el compara sovint a Nabokov i també se’l saluda amb un majestàtic Lord del llenguatge.Cap dels llibres esmentats és novetat i alhora ho serà sempre per qui els vulgui obrir i llegir per primera vegada. El temps passat només confirma que hi ha obra que neix clàssica i és el cas que ens ocupa.

M'agradaria saber si ja els heu llegit, i en aquest cas, què us han semblat. I si no els coneixeu encara, voldria pensar que els tindreu en compte en un futur proper.

Fulls d'un bon llibre , inmarcibles pètals de roses de paper escrit. Feliç Sant Jordi!

P. S. Les fotografies que il·lustren aquesta crònica són d'obras de Kirchner, Balthus i Turner seguint el mateix ordre que el llibre comentat.

3:00 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

LES MONES

 
Sí, amics: “Les” i no “La” Mona, ja que, a part de la que he fet per a la meva fillola Minerva (la noia de la fotografia que il·lustra el post), el meu fill gran em va demanar que n’hi fes una per a la Tereza, la seva companya, ja que, com que la noia és txeca, mai no n’hi havia regalat ningú i la volia soprendre, aprofitant també que els seus pares havien vingut de Praga per passar amb ells aquests dies de festa i poguessin viure, també, aquest costum nostre de celebrar la Pasqua.

I ara anem a pams:

La Minerva, la meva fillola, és la persona menys llaminera que he conegut en ma vida, tant és així que, cada any, em deia que li fes la mona només de pa de pessic, però aquest any em va sorprendre dient-me que, com que havia provat els pastissos de poma i li havien agradat, n’hi fes un.

Li vaig fer, està clar, el menys sofisticat i, si observeu la “decoració”, veureu que els ous no són pas de xocolata, ja que, a diferència de tota la trepa de xocolaters que tant i tant... i tant! abunden entre els bons amics blocaires, a la Minerva no li agrada gens la xocolata, per això li vaig posar aquests ous de “disseny”. Em van fer gràcia quan els vaig veure que els tenien en una botiga i vaig pensar: “Per la Minerva!”.

Diuen que els fillols, i les filloles, està clar, hereten coses dels seus padrins. No sé si serà cert, però els que sí és cert és que a la Minerva, com a mi, li agrada la poesia..., amb una diferència, però, i és que ella n’escriu de precioses –no és passió de padrí, us ho ben asseguro-, i jo, en canvi, no en sé –i no és, ni molt menys, falsa modèstia, ja que una cosa és confegir rodolins, i una altra de ben diferent, escriure poesia.

M’agradaria, des d’aquí i aprofitant l’avinentesa –i sempre que li vingui de gust, està clar-, que la Minerva em fes arribar algun dels seus poemes perquè, amb moltíssim gust, els transcriuríem en un post a la Samfaina.

Què?... T’animes, Minerva?

I bé, anem pel pastís de poma, el qual, tot i que molts de vosaltres ja l’heu fet o sabeu com es fa, us posaré la recepta tal com el preparo perquè té un truquet que estalvia una miqueta de feina, i un toquet que li dóna una certa gràcia.

Ingredients:

150 gs. de farina

1 sobre de llevat (Royal)

150 gs. de sucre

150 gs. de mantega

4 ous

4 o 5 pomes golden (depenent de la mida)

1 copa (curulleta, eh?) de calvados, o d’un bon conyac, o fins i tot d’un rom de canya. (He de dir que en aquest que he fet per la Minerva no he posat ni una gota d’alcohol.)Enceneu el forn a 200º i unteu amb mantega un motlle rodó.

Tamiseu dins un bol prou gran la farina que haureu barrejat amb el sobre de llevat. En el mateix bol, tireu-hi i aneu barrejant: El sucre; 3 o 4 pomes (pelades y tallades a daus); la mantega, també tallada a daus (aquest és el petit truquet del que us parlava, i és que no cal fondre la mantega i ens estalviem de netejar un estri). Afegiu-hi, també, els quatre ous, d’un en un, i la copa (torno a dir que curulleta, i aquest és el toquet del que us parlava) del licor que hàgiu triat.

Aboqueu aquesta barreja al motlle que ja teníeu untat amb mantega; aplaneu la superfície i decoreu-la amb tallades de poma en forma de mitja lluna amb les que anireu formant un cercle. Espolvoreu-hi per sobre una mica (no massa!) de sucre.

Abaixeu el forn a 180º i poseu a coure el pastís durant, si fa o no fa, uns trenta-cinc o quaranta minuts. Sabreu que és cuit si punxant-lo amb un ganivet de fulla ben fina i comproveu que surt seca.

Per abrillantar-lo, tan bon punt el traieu fora del forn pinzelleu-lo amb gelatina de poma, fosa amb una mica d’aigua al microones, o amb melmelada d’albercoc, escalfada també amb una mica d’aigua al microones i passada per un colador fi.

 

I ara anem per l’altra Mona, la que vaig fer per la Tereza, la companya del meu fill gran.

Es tracta d’un pastís de crema de mantega al cafè, i per fer-lo, si és que no l’heu de fer massa gros, us recomano que feu el pa de pessic que vaig penjar aquí, ja que és molt més suau que no pas la base anomenada genovesa, i no resulta, per menjar-lo com a postre, tan consistent, perquè és ben bé allò que es diu: que es fon a la boca.

Les proporcions per una base d’aquest pa de pessic feta en un motlle d’uns 25 centímetres de diàmetre són:

50 gs. farina

25 gs. Maizena

4 ous

175 gs. sucre

el suc de mitja llimona

un pessic de sal

Un cop feta i freda la base (és preferible fer-la el dia abans) anem per la crema de mantega al cafè, per a la qual necessitem:

1/2 tassa de les de cafè d’aigua

60 gs. de sucre

3 rovells d’ou

200 gs. de mantega en consistència de pomada

5 o 6 cullerades de cafè ben fort

Amb la batedora elèctrica de barnilles, batem els tres rovells d’ou dins un bol.

En un cassó –millor si és de fons gruixut-, poseu-hi l’aigua i el sucre i, amb el foc ben baix, amb paciència, aneu remenant amb una cullera de fusta fins que el sucre es dissolgui del tot a l’aigua. Un cop dissolt el sucre, apugeu un mica el foc perquè bulli molt a poc a poc fins que, al cap de cinc minuts, aconseguiu un almíbar fluix.

Aneu vessant aquest almíbar sobre els rovells d’ou tot batent la barreja fins que es refredi. Veureu que us queda pàlida de color, i suau, com una mousse, de textura.

Sense deixar de batre, aneu afegint la mantega a cullerades, i aconseguireu una crema untuosa a la qual, al final, hi afegireu les cullerades de cafè.

Obriu pel mig la base de pa de pessic i unteu-hi, a la part de sota, crema de mantega al cafè.

Torneu a muntar la base i unteu amb la crema la vora per poder-hi enganxar ametlla torrada picolada.

Ja, sobre la plàtera on l’hàgiu de servir, acabeu de posar la resta de la crema de mantega sobre la base.

Aquest pastís s’ha de deixar a la nevera, però és convenient treure’l una estoneta abans de servir-lo perquè la crema de mantega, que amb la fredor queda molt sòlida, s’estovi una mica.

En fi, dos pastissos per fer dues mones, però que poden servir-nos, sense els adornaments, per a qualsevol ocasió.

Buf!... Déu-n’hi do, oi?... Però va valer la pena quan em van trucar, tant la Minerva com la Tereza, per dir-me que els havien agradat molt. I d’això es tractava.

3:09 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

FREDERIC MOMPOU, EL MÚSIC DEL SILENCI

"LA MILLOR PARAULA ÉS LA PARAULA NO DITA, COM TOTS SABEU, SÓC UN HOME DE POQUES PARAULES I UN MÚSIC DE POQUES NOTES."

"LA MÚSICA ESTÀ ESCRITA PER ALLÒ INEXPRESSABLE, VOLDRIA QUE ELLA SEMBLÉS SORTIR DE L’OMBRA PER A TORNAR DE NOU EN ELLA."

"EM TROBO EN L’OBLIGACIÓ DE TROBAR NOVES FORMES, CREC QUE MAI PODRÉ TANCAR LA MEVA MÚSICA EN UN MÓN MASSA CORRECTE."

"AQUESTA MÚSICA NO TÉ AIRE NI LLUM. ÉS UN DÈBIL BATEC DEL COR. NO SE LI DEMANA ARRIBAR MÉS ENLLÀ D’UNS MIL·LÍMETRES EN L’ESPAI, PERÒ SÍ LA MISSIÓ DE PENETRAR EN LES GRANS PROFUNDITATS DE LA NOSTRA ÀNIMA I REGIONS MÉS SECRETES DEL NOSTRE ESPERIT. AQUESTA MÚSICA ÉS CALLADA PERQUÈ LA SEVA AUDICIÓ ÉS INTERNA. CONTENCIÓ I RESERVA. LA SEVA EMOCIÓ ÉS SECRETA I SOLAMENT PREN FORMA SONÒRA EN LES SEVES RESSONANCIES SOTA LA GRAN BÒVEDA FREDA DE LA NOSTRA SOLEDAT. DESITJO QUE A LA MEVA MÚSICA CALLADA, AQUEST NEN ACABAT DE NÉIXER, ENS APROXIMI A UN NOU CALOR DE VIDA I A L’EXPRESSIÓ DEL COR HUMÀ, SEMPRE LA MATEIXA I SEMPRE RENOVANT." 
 
Frederic Mompou va venir al món a Barcelona el més d’abril del 1893 –aquest també pot ser el seu mes- i, ja de molt jove, es va sentir influït per Fauré i Satie. Va estudiar piano al Conservatori de Música del Gran Teatre del Liceu i, en acabar, va sojornar a París on durant anys va aprofundir en la tècnica i el domini d’un instrument –el piano- que no sabem si ell l' havia escollit o a l’ inrevés. O ambdues opcions. Per què no?

Durant un temps, Frederic Mompou, encara a Barcelona, va treballar en una fàbrica de campanes. El seu so el va marcar profundament, tant, que sovint apareixen propers o llunyans els repics d'aquestes dames de bronze que habiten, està clar, els campanars i que, obedients a un codi que els pobles entenem, ens avisen, ens alerten, ens espanten o ens festegen. Més senzill: ens parlen i, quan ho fan, cal escoltar.
La música de Mompou és exquisida, profundament espiritual i en ella hi sona, inqüestionablement, la veu de Catalunya en nombrosos acords, fragments de melodies populars, breus i infinites variacions sobre formes diverses de parlar amb els riquíssims sons que el mestre exigeix al piano i, que en molts casos, ell mateix executa en un acte sublim en el que ens mostra el seu delicadíssim interior d’artista, elegants pauses, com passadissos d’aire, semblen conduir-nos a l’audició del so més pur.

Aquest post està dedicat al meu gran amic i co-blogger Enric Bayé i Blanch en nom d’una amistat segellada fa anys. Em complauria saber que amb les paraules i la música del mestre Mompou li he fet vessar llàgrimes. Seria el més gran dels premis.

3:25 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

SALOME, PARAULA I MÚSICA ( i II )

 
Richard Strauss va néixer a Múnic (Baviera) el dia 11 de Juny de 1864. Va iniciar de molt jove els seus estudis musicals i va ser mestre de capella de Meinigen, Múnic i Berlín. L'any 1908 va aconseguir ser nomenat director de la Filharmònica de Berlín, fet que, degut a innombrables gires arreu del món, li va donar fama internacional.

L'any 1919, ja molt cimentat el seu prestigi com a professional de la batuta, va ser nomenat director de l'Òpera de Viena. Amb l'auge i el poder del nazisme, el músic es va mostrar discret quan no clarament complaent. Durant els anys de la Segona Guerra Mundial va ser adscrit al règim hitelerià. Perduda la guerra pel bàndol alemany i instaurat un govern democràtic, Richard Strauss va ser immediatament rehabilitat.

Strauss va començar com a compositor creant bells poemes simfònics com Aus Italien, del 1886, i Donn Juan, del 1889. Amb l'obra Guntram, del 1894, el músic s'endinsa en el món innovador i complicat de la composició clarament wagneriana.

I ja arribem a quan s'inicia la seva vertadera carrera operística amb l'obra que ens ocupa: Salome, de l'any 1905. Al darrere, l'any 1909, seguiria Elektra i, a poc a poc, l'extraordinari músic bavarès deriva cap als estils del XVIII, és a dir, el nou neoclasicisme mozartià, i és quan compon El cavaller de la rosa, de l'any 1911, Ariadne auf Naxos, del 1912, i La dona sense ombra, de molt difícil interpretació.

Atès que a partir dels anys vint perd els seus llibretistes, la majoria jueus com ara el gran poeta Hug von Hoffmansthal, Richard Strauss va perdent l'originalitat que el va fer tan potent en els seus primers temps.

Retrocedim en la vida del músic i ens situem a l'any 1902, quan Anton Lindner, un poeta austriac considerat menor, va enviar a Richard Straus una còpia de l'obra Salome i una part del possible llibret. Richard Strauss va rebutjar la col·laboració que Lindner li oferia per seguir amb l'escriptura del llibret esmentat. Strauss preferia obertament la traducció a l'alemay del text de l'Oscar Wilde, i com que l'obra li va interessar molt, pel seu compte es va procurar qui pogués fer-n'hi una perfecta adaptació. Malgrat l'homofòbia regnant a Alemanya, el gran director escènic Max Reinhart acabava d'estrenar a Berlín la Salome wildeana amb un gran èxit. D'altra banda, Strauss era un home molt conservador i va ser qüestionat pel seu interès en musicar un text tan transgressor i convertir-lo en la seva millor òpera.

No falten els estudiosos que ens parlen de la traumàtica infantesa d'Strauss, fet que l'havia conduït a comportar-se d'una forma extremament taciturna i secreta. Molts d'aquests estudiosos de l'obra del gran mestre bàvar veuen en la violenta força de la seva Salome l'expressió d'uns sentiments tancats en ell que mai no hauria sabut manifestar d'altra manera que a travès d'una atormentada partitura, que reflecteix un món malalt de vici, en el qual no hi caben les dolces melodies sinó els crits fets notes musicals d'un reduït cercle de personatges presoners de les seves obsessions malaltisses:

Mentre Herodies, dona d'Herodes i mare de Salomé, és sospitosa de la mort del seu primer espòs, germà d'Herodes, aquest últim tetrarca de Galilea, la seva quasi adolescent fillastra i neboda que, entusiasmada per la veu clamorosa d'un tal Jokanaan i que l'Herodes té pres perquè l'acusa d'incestuós, reclama veure'l i s'enamora d'ell, que es diu profeta i segueix al seu cosí reconegut com a Mesies: Jesús. I tant se n'enamora que, aquella nit, sota la lluna constant a l'escenari, intenta, sense èxit, seduir-lo amb les més belles i poètiques paraules d'amorosa passió. Però el vell Herodes, mentrestant, en la festa del seu aniversari que s'escau en la mateixa nit, no perd de vista la nínfula exaltada i li demana que balli davant d'ell la dança dels set vels. A canvi, pot demanar el que vulgui. El que vulgui! La nena balla i el vell en frueix amb els ulls tèrbols i desorbitats. La nena dansa i dansa al ritme d'un aire seductor ple de ressons d'orient, que en la seva bellesa musical no oculta la percussió agressiva, i un estrany so de cròtals que anuncien la tragedia. Quan ha acabat l'excitant ball, Salomé pregunta a Herodies, la seva mare, què pot demanar a Herodes, i la dona d'Herodes respon, segura, sense vacilar: Demana-li el cap de Joan el Baptista.

Herodes no té ganes de matar el seu pres, es resisteix a dir que sí, però Herodies i Salomé guanyen la cruel batalla. Al cap de pocs moments, tal i com ho ha exigit la nena al seu oncle i padrastre, li és presentat a Salomé, en una safata, el cap de Jokanaan, l'home que aquella nit, sota la lluna, li ha negat el plaer, el deliri d'un bes. I és en aquell moment tan cru que Salomé introdueix la seva jove i fresca boca en la del cap seccionat de l'home mort, i en el petó, enfollida d'amor, es beu a glops la seva sang. Serà ara quan Herodes, fora de si, espantat, ordena la mort de Salomé. I, baixa el teló.
Pel que fa a Oscar Wilde, sempre va considerar Salomé com una nena fràgil en mans d'una mare ferotgement despietada. Per l'autor, Salomé simbolitza la mateixa puresa de les santes.

Aquesta òpera, magnífica i valenta, va reportar a Richard Strauss considerables guanys: Es va poder comprar una finca en el camp bavarès i, atès el tema certament escabrós que s'havia atrevit a musicar, el músic va arrossegar per sempre fama d'oportunista.

 
Salome es va estrenar a Dresden l'any 1905 i, com cabia esperar, va provocar tanta polèmica com escandalosa publicitat. Ja, durant els assajos, els intèrprets es queixaven que la partitura era incantable però varen seguir en l'empeny fins a fer-la veritat malgrat la seva altíssima exigència simfònica i vocal.

El llibret va estar traduït a l'alemany per Hedwig Lachman seguint pràcticament el text de l'obra de teatre que, com podem recordar, Oscar Wilde va escriure en francés perquè l'actriu Sarah Bernhardt representés el rol de Salomé. Posteriorment, Lord Alfred Douglas, parella d'Oscar Wilde, en va fer la traducció a la llengua anglesa sota el vistiplau de l'exitós autor.

"Ah! He besat la teva boca, Jokanaan. He besat la teva boca. Hi havia un gust amarg en els teus llavis. Era el gust de la sang...? Però, potser era el gust de l'amor... Diuen que l'amor té un gust amarg. (...)."

Oscar Wilde,

Salome.

(Trad. Glòria.)
 
El dibuix que il·lustra aquesta crònica és un dels molts que Aubrey Beardley va fer per encàrrec d'Oscar Wilde, i figura en les edicions britàniques d'aquesta peça teatral. El que hem escollit representa a Salomé i Herodies.

Us deixem a la soprano anglesa Maria Ewing traient-se set vestits davant d'Herodes mentre sona la bellíssima dansa. Gaudiu-la!

10:00 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...