A LA PLATJA DE CHESIL

A LA PLATJA DE CHESIL
McEwan, Ian
Editorial Empúries

CHESIL BEACH
McEwan, Ian
Editorial Anagrama

Ens trobem davant d’un llibre breu, massa llarg per ser un relat curt i massa curt per ser una novel·la, però hem de prendre el que l’autor ens dóna i, atès el seu talent, no ens faria res que tingués una trentena més de pàgines. Això ja diu d’entrada que ens hauria agradat saber encara més coses dels seus protagonistes.

L’Edward i la Florence s’han casat a l’Anglaterra del 1962 desprès d’un festeig clàssic, apassionat i contingut alhora: Els nuvis són verges i l’acció de la novel·la està sobretot centrada en la seva primera nit com a parella. En aquest fet sempre transcendental, i més fa quatre dècades, hi ha la tensió que sosté l’obra. Sabrem dels records de les vides dels dos protagonistes, de quan ni es coneixien, de com van descobrir que s’estimaven i sabrem, també, del seu futur un cop passada aquella nit primera.

Ian McEwan, el mestre que, entre d’altres, ens ha ofert novel·les tan afortunades com Expiació, portada recentment al cinema, crea amb A la platja de Chesil un relat que flueix amb calma i equilibri com un dels rierols que el text descriu, perquè McEwan no oblida cap detall: els paisatges del camp anglès, la música, els personatges secundaris perfectament retratats amb una sola i fina pinzellada, especialment el del pare i la mare del protagonista, que ens fan pensar en una altra història que aquí no hi surt escrita.

Com diria la gran Víctor Català: llegidors i llegidores... llegiu-lo. Aquest imperatiu, que mai no gosaria tenir caire d’ordre, és meu.

9:45 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

CONSTANTINOBLE, MADAGASCAR, BADALONA

No ens estem de res, a la Samfaina! Com podreu comprovar, tenim fins i tot una corresponsal, l’Edipa Maas, que ens ha fet arribar aquesta magnífica crònica de l’actuació de Juan Tamariz al Festival Internacional de Màgia, Memorial Li-Chang, celebrat a Badalona.

Moltes gràcies, Edipa!:

Juan Tamariz va actuar al Teatre Zorrilla de Badalona, a la nit del divendres 7 de març, dins el Festival Internacional de Màgia, Memorial Li-Chang, i hi va deixar la concurrència fascinada.

Amb una elegància i una simpatia extraordinàries, a la primera part de l’espectacle, va oferir alguns trucs de màgia clàssica, com el de la corda que es talla i es recompon o el de la bossa i l’ou, fent aparèixer un ou de gallina, diferent del de Li-Chang -amb perdó-, que era una rèplica i que aquests dies es pot veure exposat al Museu de Badalona.

Va fer participar el públic, va utilitzar un telèfon mòbil per demostrar que és capaç d’endevinar la carta pensada per algú extern a la sala i aliè del tot a l’espectacle, i justament es va lluir al màxim en tot allò que té a veure amb les cartes, que van ser el plat fort del final de la funció, en què el seu virtuosisme ens va deixar bocabadats.

A destacar, també, la col·laboració del mag argentí Alan, que va obrir la segona part acompanyant Tamariz en una sessió d’espiritisme, en la qual, bo i lligat, Alan es va posar i treure, en un tres i no res, una americana autèntica, cedida per una persona del públic.
Però la màgia més prodigiosa de Tamariz no és el domini que té dels diversos jocs, ni tan sols dels de cartes, que són una de les seves especialitats, sinó el seu poder per atrapar la ment de l’espectador. Com aquell mag de la pel·lícula La maledicció de l’escorpí de jade, que hipnotitza els protagonistes i en fa el que vol només dient-los les paraules Constantinoble i Madagascar, Tamariz es mostra capaç de controlar la nostra voluntat. A diferència, però, del mag pervers del film de Woody Allen, utilitza la seva força a fi de bé, tan sols per entretenir-nos, i és només de passada que ens deixa seduïts i ens converteix, ja per sempre, en els seus més fervents admiradors.

Edipa Maas

10:10 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

RODOREDA, PER SEMPRE

Avui, dissabte, dia 8 de Març, he assistit a la lectura al carrer de fragments de La Plaça del Diamant, de la Mercè Rodoreda i, naturalment, també he participat d’aquesta lectura ja que s’hi podia apuntar un bon nombre de persones i, per sort, he arribat a temps.

La iniciativa sorgeix de l’Omnium Cultural en col·laboració amb diverses llibreries de Catalunya.

A Badalona se n’ha encarregat Saltamartí, llibreria situada al número 78 del carrer del Canonge Baranera. Al davant de la llibreria han muntat un micròfon potent i un faristol per sostenir el text de La Plaça del Diamant reproduït en format de foli i amb lletra de mida generosa, perfectament llegible. També hi havia una tauleta rodona amb begudes i una safata amb talls de coca curosament tallats en porcions idèntiques. Qui tingués set i gana podia disposar mentre hi haguessin existències. Feia un dia preciós, de cel blavíssim i sol radiant.

I així s’ha organitzat la desfilada de lectors, ordenada i tranquil·la i d’una durada aproximada de tres minuts per participant. Hem assistit a l’embaràs de la Colometa, als consells que li dona la senyora Enriqueta, al part i naixement del nen, als averanys que fa en Quimet dient que aquella criatura es morirà...

A mi m’ha tocat un fragment en el que la Colometa explica amb detall les olors i colors del mercat: la ferum sangonosa de les vísceres, la pudent pal·lidesa dels inflats, inexpressius ulls dels peixos i la fortor de les fulles de col.

Tant quan m’ha tocat escoltar com quan he llegit, m’he dit allò que fa anys i anys que em repeteixo: Que n’era de bona la Mercè Rodoreda! Tenia el tremp i el geni de l’escriptor universal. La llengua que emprava, la nostra, era i és minoritària però el seu gran talent no coneixia límits.

El vell Faulkner, en Kafka, la Mansfield, per esmentar-ne alguns, la deuen convidar sovint a les seves tertúlies i el que és més bo: L’escolten.



www.saltamarti.com

11:15 p. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

Davant fets tan terribles com ho ha estat avui el de l’assassinat, a sang freda, d’Isaías Carrasco, fem nostre aquell vers pertanyent al llibre Cementiri de Sinera, de Salvador Espriu:

"Ara he de callar, que no tinc prou força contra tant de mal."

12:17 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

IL BARBIERE A PRIME TIME

Suposo que, com li deu passar a moltíssima gent, quan entro a You Tube per cercar un video en concret i hi poso el nom amb què crec que el trobaré al cercador del lloc web, tant si el trobo com si no, no puc evitar mirar també els llargs llistats d’altres videos que una relació o una altra tenen amb el que he entrat a buscar… I aleshores sí que ja estic ben llest!

I és que, sense poder evitar-ho, m’engresco a mirar i a escoltar ara aquell… Ara aquell altre… I ara aquell altre... Ui!, i mira quin n' hi ha també!... Ostres: i aquest? No ho sabia que hi fos...

... I així m'hi puc passar, a vegades -i no exagero gens ni mica- ben bé un parell d’hores.

Doncs bé, l’altre dia, buscant, la veritat és que no recordo què, vaig trobar-me amb aquest video operístic, el qual pertany a un programa de televisió dels Estat Units, i que si bé no té cap interès especial, ja que no es tracta precisament de cap raresa operística… O sí… Potser sí que per aquestes latituds nostres ho és, una raresa…

Però millor que anem a pams:

Com podreu comprovar, si us ve de gust mirar aquest video, veureu que hi surt el presentador que, pel que sembla, és també l’ànima d’un programa televisiu de prime time anunciant la propera actuació dins del seu show…, i aquí és on hi va haver la meva sorpresa, ja que el que anuncia el presentador és l’actuació, en directe!, de les estrelles, el chor, l’orquestra… i el director que durant aquells dies estaven representant El barber de Sevilla, de Rossini, al Teatre Metropolitan de Nova York interpretant el final del primer acte!!!

Àpala, aquí!… No en vulguis més!!!: Que si Juan Diego Flórez; que si Diana Damrau, que si Peter Mattei, que si John del Carlo, que si Samuel Ramey..., i fins i tot, com hem dit, el director: Maurizio Benini...

Però encara se’n poden dir més coses: I és que TOTS, absolutament TOTS (solistes, chor, orquestra i director) van sortir habillats amb el mateix vestuari amb què actuaven al gran teatre de l'òpera de Nova York, perquè precisament d'això es tractava: de transportar, de fer arribar al gran públic de la manera més fidel possible tota la màgia de l'espectacle operístic que aquells dies s'oferia al Metropolitan.

Us podeu imaginar, a qualsevol de les televisions de casa nostra, una mostra tan efectiva per acostar l'òpera al màxim de gent possible en un programa de característiques similars? Oi que no?...

Doncs bé, aquí us deixem aquest video perquè els aficionats a l'òpera que ens visiteu en aquest bloc us sentiu satisfets veient que un show televisiu pot servir perfectament per acostar l'òpera a un nombrós públic, i també perquè tots aquells que no conegueu aquest meravellós món en tasteu un deliciós fragment... Va!... Sense por!, que de ben segur que us agrada!

12:12 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

NOVA YORK - ISAAC BASHEVIS SINGER

Relacionem l’Isaac Bashevis Singer amb la ciutat de Nova York perquè, malgrat ser Singer polonès de naixement, va deixar el seu país i es va establir a la gran ciutat americana l’any 1935, fugint del perill imminent que pels jueus i altres pobles i col·lectius significava l’ascensió d’en Hitler al poder l’any 1933.

L’Isaac Bashevis Singer havia vingut al món a Radzymin, que algunes fonts anomenen Leoncin, un poblet a la vora de Varsòvia, l'any 1904. Allà, el pare del futur escriptor guanyador del premi Nobel l’any 1978, exercia de rabí tal com ho havien fet ja el seu avi i el seu pare.

Quan l’Isaac Bashevis Singer tenia quatre anys, la família, formada pels pares i quatre germans més, es va traslladar a viure a Varsòvia, en un suburbi molt humil on hi proliferaven lladregots, meuques i també venedors ambulants. L’Isaac Bashevis Singer sempre va dir que aquell racó de món havia estat la seva mina d’or literària.

En aquell barri, el pare de l’escriptor tenia assignada la funció de jutge rabínic, que consistia en fer de mitjancer entre persones que el visitaven per plantejar-li problemes. L’home era un profund coneixedor de les lleis talmúdiques així com de la càbala i, sense sou fix, mantenia la dona i els fills de les donacions que voluntàriament li oferien els seus parroquians.

Quan va esclatar la primera guerra mundial, la Basheva, mare del futur escriptor, va marxar amb els seus fills cap al poblet on ella havia nascut, un indret desolat conegut amb el nom de Bilgoray, on una societat minúscula vivia aliena a l’arribada de l’època moderna, completament immersa en el folklore i les supersticions. L’Isaac Bashevis Singer, que va romandre a Bilgoray tres anys, va gaudir nodrint la seva assedegada imaginació d’artista literari. Totes les seves sensacions de l’època serien reflectides en els seus incomparables contes, on l’autor sap alternar amb mestria el realisme més eixut i la hipnòtica màgia provinent del ric imaginari hebreu.

Quan la Basheva i els seus fills varen tornar a Varsòvia a reunir-se amb el pare de família, aquest va decidir que l’Isaac ingressaria en una escola rabínica. I així ho va fer durant un any en el qual va augmentar la seva ja important cultura especialment centrada en els coneixements filosòfics, a través de figures potents com l’Spinoza i a la lectura dels grans escriptors russos. Sovint reconeixia en la seva obra la influència de Gógol i de Dostoievski.
Un cop l'Isaac Bashevis Singer va haver dit al seu pare que no volia seguir la tasca de rabí, de seguida es va decantar per l’escriptura i es guanyava la vida com podia publicant crítiques literàries, cròniques i ressenyes, així com també contes serialitzats en el diari jiddisch de Varsòvia on , prèvia prova, va ser admès sense dubte, tan evident era la seva vàlua. En aquells temps va escriure una novel·la, La família Moskat, inspirada en la família Singer, que va assolir un èxit important i, a Varsòvia, va ser també un gran èxit el conte Satan a Goray, un relat sobre el fals messies. L’Isaac Bashevis Singer va ser també el traductor de l'alemany al jiddisch de la novel·la La muntanya màgica de Thomas Mann.

L’escriptor es va casar de manera purament simbòlica amb una noia anomenada Runya, amb qui va tenir un únic fill. Quan, l’any 1935, l’Isaac Bashevis Singer va abandonar Polònia, la seva dona, russa d’ideologia comunista, va marxar amb el nen cap a Moscou, i així es va acabar per sempre la seva curta relació.

Cal esmentar que el pare de l'escriptor va tenir un gran disgust quan el seu fill Isaac li va manifestar la seva manca de vocació rabínica. La família pertanyia a la confessió jueva dita hasidim o hasídica, que obliga a una estricta observança de la llei talmúdica, i el jove Isaac Bashevis Singer no només va trencar una tradició sinó que per poder-ho fer va haver de desobeir l’autoritat paterna.

L’Isaac Bashevis Singer va fer cap a Nova York atret per la figura del seu germà gran, Israel Joshua Singer, que tenia deu anys més que ell i ja feia molt temps que vivia a la urbs americana, on també exercia d'escriptor i col·laborava habitualment en el diari jiddisch Forverts, d’enorme difusió entre la societat jueva de la gran ciutat i que, a més de parlar hebreu i anglès, servava amb orgull i nostàlgia l’idioma dels jueus de l’Europa de l’Est. El jiddisch, idioma germànic, havia estat la llengua dels seus avantpassats, la que les mares empraven per dirigir-se als fills, la llengua dels veïnats i dels mercats, i l’Isaac Bashevis Singer n’és un dels seus més notables representants i l’únic a qui va estar atorgat el premi Nobel en aquest idioma, l’any 1978.

A Nova York, l’Isaac Bashevis Singer va viure moments de gran angoixa quan, al principi dels anys quaranta, en esclatar la segona guerra mundial, va estar en perill de ser deportat al seu país per les autoritats d’Estats Units. Afortunadament va aconseguir una pròrroga del seu permís de residència i, al cap de poc, li va ser concedida la ciutadania. A Nova York hi va viure quasi fins a la mort, això és més de quaranta anys, al sector conegut com Lower East Side, on encara hi roman un feu de població jueva dedicada sobretot al negoci tèxtil de factura senzilla. L’Isaac Bashevis Singer passejava a diari pel seu barri, especialment pel carrer Orchard, on hi ha encara un enorme mercat de roba de baix preu, un mercat colorista i estrident com ho devien ser els mercats que l’escriptor, quan era un nen, voltava i mirava a la vella Polònia i que constituïen la seva mina d’or literària.

L’escriptor va assolir un èxit immediat en arribar a Nova York. on de seguida va començar a col·laborar al Forverts amb el seu germà, Israel Joshua, que molt paternalment l’havia acollit.




La producció de l’Isaac Bashevis Singer és variada ja que, per una banda, conrea la novel·la d’estil tolstoià amb obres com Sombras sobre el Hudson i, de l’altra, escriu meravellosos contes per infants i adults on mostra el seu talent per abordar relats inequívocament realistes amb altres plens de fantasia.

A Sombras sobre el Hudson, l’escriptor retrata despietadament la societat jueva que viu còmodament a Nova York d’esquena a l’holocaust perpetrat als seus germans d’Europa. És una història crua, feta des del ressentiment però té un gran valor literari perquè l’escriptor sap reflectir una atmosfera i uns personatges d’intens calat humà. Amb aquesta obra, l’Isaac Bashevis Singer va ser comparat a Thomas Mann, i alguns estudiosos i crítics mantenen que el magistral pols del jueu polonès supera el del magnífic alemany quant a l’orquestració d’un riquíssim ventall de personatges molt clarament diferenciats que es mouen en diversos ambients, desorientats pel moment històric tan traumàtic que els ha tocat viure.

La crítica jueva dels Estats Units va reconèixer la qualitat de Sombras sobre el Hudson, però es va mostrar ofesa per la crueltat del narrador amb el seus germans de confessió i raça, però l’Isaac Bashevis Singer va respondre amb certa sequedat irònica que ell només podia escriure d’allò que coneixia i no en disfressava la seva percepció per dura que pogués semblar.

Un altre llibre interessant és l’obra autobiogràfica Amor y Exilio, on hi trobem explicats els seus primers trenta anys a Polònia: austers i terriblement desencantats. L’Isaac Bashevis Singer té una prosa concisa, lliure de barroquismes, aparentment senzilla i tan profundament precisa com la més nítida equació matemàtica. Quan llegim les obres de l’Isaac Bashevis Singer ens adonem de la dificultat que implica simplificar les coses més complexes, de com n’era de brillant el seu talent per escurçar la narrativa sense empobrir-la mai sinó, a l’inrevés, dotant-la d’una sòlida i contundent essència, i de com el ritme de la seva poderosa narrativa, així com l’estructura dels seus textos només poden ser fruit d’una ancestral saviesa que batega amagada a la sang.

S’han de llegir els seus contes, alguns d’ells publicats en castellà. Els de caire realista són ja moderns perquè l’Isaac Bashevis Singer retrata l’home del segle XX, i no n’esmentaria cap en especial perquè tots són prou bons. Podem recordar el cèlebre Yentl the Yeshiva Boy, que va ser adaptat, dirigit i interpretat per la Barbra Streissand en versió cinematogràfica i en forma de musical. L’autor es va manifestar insatisfet argumentant que l’Streissand havia conferit al conte un caire feminista del tot inexistent en el seu text.

Pel que fa als contes fantàstics, és difícil trobar-ne de més imaginatius i encantadors. En ells hi floten els dimonis i les bruixes, les noies maques i malvades, els homes vells, lletjos i rics, malediccions i encanteris, elements tots inspirats en el fèrtil imaginari hebreu que tan màgicament va alimentar la seva sensibilitat artística quan encara era un nen, allà a Polònia.

L'Isaac Bashevis Singer, nascut Itzak, o Itzuk Zinger, va afegir la paraula Bashevis al seu nom en homenatge a Basheve, la seva mare. Els últims anys de la seva vida, abans d’anar amb la seva tercera i última muller a viure a Miami, on hi va morir l’any 1991, l’escriptor es va fer vegetarià i solia passar moltes jornades al seu racó del Lower East Side seient als parcs on donava menjar als ocells per acabar prenent alguna cosa a la Cafeteria Garden, que visitava habitualment.

I ja, per acabar, un dels seus irònics acudits: En una ocasió en què li van preguntar per què s’havia fet vegetarià, ell va contestar que no era per la seva salut que havia deixat de menjar pollastre sinó que, si ho havia fet, era per la salut... dels pollastres!

Al peu d’aquest escrit deixo uns enllaços que permeten fer una recerca actualitzada de l’obra d’aquest meravellós autor que cap lletraferit lamentarà haver conegut.

Llegiu-lo si us plau.

Enllaços:
http://www.amazon/ uk.com
http://www.totselsllibres.com/
http://www.laie.com/

11:01 p. m. Compartiu a:

Continueu llegint...

GIUSEPPE DI STEFANO (1921-2008)

I brillaven els estels…

I hi haurà per sempre més un estel que refulgirà en la memòria de tots els qui vas corprendre amb el teu art i que durà el teu nom: Giusseppe di Stefano.

Reposa en pau.

1:03 a. m. Compartiu a:

Continueu llegint...